Potser és que hem perdut de vista una de les funcions essencials del llenguatge, tal vegada la primera en la gènesi de la facultat que ens fa humans, i molt possiblement la més habitual, comuna i pràctica. Per molt que veiem en l’ús del llenguatge —i per tant en la manera com fem servir els seus vehicles, les llengües— una funció ideològica o política, amb tot el que això comporta quant a elaboració d’un discurs que permeti encaminar o directament manipular les masses, la relació més estreta que mantenim amb el llenguatge és la d’instrument per designar la realitat, en la funció que anomenem díctica.
