Fa dos setmanes, o dos columnetes d'estes del divendres, feia referència a la disparitat de significats de parelles de paraules diferenciades sols per una lletra i a les confusions que poden comportar. Entre altres exemples, apuntava “aterrar/aterrir”. Un lector, en llegir el referit article, que es deia “Dependent i depenent”, i a propòsit d'un dels doblets que posava jo com a exemple, m'assenyala una macabra confusió lingüística, llegida en un blog, originada per una lletra canviada. En el text que em passa diu: “Quan acabaren els bombardejos tots els que van poder, fugiren aterrats”. Em diu l'informant que és impossible que cap aterrat o aterrada puga fugir de ningun lloc ni anar a cap altra part. Tampoc “aterroritzat”, que no s'admet normativament, per ser un castellanisme innecessari. Fugien aterrits i aterrides (amb “i”) de la barbàrie. “Aterrir” és ‘sentir o infondre terror', mentres que “aterrar”, que té diverses accepcions, pot ser ‘prendre terra una nau, una aeronau o una au (merla, gavina, àguila, falcó, tudó, ànec i tota classe de pardals), de manera que un avió, si tot va bé, que és pràcticament sempre, aterra, com ho fan la resta d'aparells voladors. Però “aterrar” també pot significar “omplir o cobrir de terra”, per això el lector del qual parlava deia que un aterrat, com un soterrat (tapat de terra), no podia fugir a cap lloc. També té l'accepció de ‘fer caure en terra, abatre, véncer, derrotar”, accions que, òbviament, impedixen la capacitat de fugir. Un altre doblet que es diferencia en una vocal, en la variant valenciana de la llengua, és “amarar/amerar”. El primer terme fa referència a ‘posar-se en la superfície de l'aigua un hidroavió, un avió amfibi, o una astronau'. De la mateixa manera que prendre terra és “aterrar”, “amarar” és el mateix però en el/la mar (que ja sabem que és hermafrodita, amb atributs gramaticals masculí i femení). Del doblet esmentat més amunt tenim “amerar” , que com tots sabem és 'banyar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetre completament, que absorbisca la major quantitat possible de líquid'. Exemples de frases amb eixe verb serien “Amerararem l'espart”, “La pluja ha amerat la terra”, “S'ha posat a ploure i hem arribat completament amerats”. Té també sentit figurat quan significa ‘penetrar l'ànim (d'algú) un afecte, una idea, un sentiment', “Està amerada de satisfacció per les notes que ha tret”. Però quan algú està amerat de sa mare també està “emmarat”. I és que mare només n'hi ha una. I encara com!
Obrim la forquilla temporal. L'any 1911 es funda la Secció Filològica de l'IEC, amb l'encàrrec de bastir la normativa de la llengua. El 1912, Pompeu Fabra escriu la seva primera gramàtica, i el 1913 es promulguen les Normes ortogràfiques. L'any 1914 es funda la Mancomunitat, el primer president de la qual, Enric Prat de la Riba, esbossa un objectiu normalitzador ja en el discurs de presa de possessió: “Volem per a la nostra llengua plenitud d'imperi sobre la vida nostra”. El 1915 les diatribes contra el català del senador Antonio Royo propicien la primera gran campanya en favor de la llengua, que desemboca en la convocatòria pel CADCI de la Diada de la Llengua Catalana, l'1 de gener de 1916. Al mes de març d'aquell 1916, Prat de la Riba eleva a les Corts espanyoles la petició de fer oficial el català, amb un debat parlamentari protagonitzat per Cambó que, lògicament, es perdria. L'any 1917 Fabra presenta el seu Diccionari ortogràfic, amb les normes que resultarien definitives, i finalment, el 1918, es tanca la gramàtica que acabaria sent normativa i que, amb pocs retocs, és encara vigent avui dia. Són vuit anys d'una efervescència que posa les bases del que seria la llengua en el futur, tant en el vessant del reconeixement oficial i social de la llengua com en el purament codificador.
Fa cent anys d'aquest autèntic sisme lingüístic, i la pregunta que ens hem de fer és si ara estem a l'altura. Els problemes que afecten la llengua catalana són substancialment diferents, però comencen a acumular-se sense que s'hi entrevegin certes llums, ni tampoc lideratges. L'ús social de la llengua presenta símptomes d'estancament, d'acord amb les Enquestes d'Usos Lingüístics dels anys 2008 i 2013. El català s'ha de batre en condicions desiguals amb el castellà com a llengua d'integració de la immigració. Les interferències en el sistema lingüístic ja fan pensar a alguns que potser algun dia ens quedarem sense llengua. El degoteig de sentències estan delmant un model escolar que fins ara suscitava grans acords. Fins i tot la sintonia política al voltant de la llengua s'està trencant, amb partits que ja fan manetes amb els partidaris del (mal anomenat) bilingüisme. I segurament em deixo coses.
No són tot males notícies, que consti, de tant en tant en aquests brous hem donat entrada a l'optimisme. Però no s'entreveu una política sobre la llengua que no vagi més enllà de l'adveniment de la independència, a bastament considerada com la solució a tots els problemes per al català però que actua com a cotilla de la més mínima ambició intel·lectual i política. La tinta vessada en les diferents hipòtesis sobre la consideració de la llengua amb l'estat propi és una arada motoritzada davant d'uns bous que no ja poden dir fava.
Cal posar mans a la feina, tant en el debat sobre la llengua com en l'acció política, gens audaç si la comparem amb el que passava fa cent anys. Potser l'última gran notícia al voltant del català és la conquesta del domini .cat, i parlem de l'any 2005. Massa temps per a una llengua que necessita constantment apinyar voluntats, renovar consensos i apuntalar atractius.
El filòsof del llenguatge Gottlob Frege (1848-1925), fundador de la filosofia analítica, va ser el primer d'establir una distinció fonamental en el que entenem com el significat de les paraules. En el seu cèlebre article Sobre el sentit i la referència, Frege determinava que, per a una mateixa referència (per entendre'ns, un element de la realitat), hi podia haver més d'un sentit, lògicament expressat amb paraules diferents. Així, no és el mateix dir “Aristòtil” que dir “l'alumne més avantatjat de Plató”, tot i que totes dues fórmules denoten exactament el mateix individu. Les dues representen el mateix (tenen la mateixa referència), i a la vegada volen dir coses diferents.
És el mateix dir Estat Islàmic, ISIS o Daesh? Resumint les diverses explicacions que se n'han fet aquests dies, diríem que la primera fórmula és l'escurçament de la designació que ha triat aquest mateix grup armat per al seu califat (Estat Islàmic de l'Iraq i Síria); la segona, la seva sigla completa en anglès; i la tercera, la seva sigla en àrab, transcrita a l'alfabet llatí. En qualsevol cas, tres designacions amb la mateixa referència, en termes fregeans. El dubte que suscita l'ús de les tres expressions, no obstant això, no és tant determinar quina és aquesta referència, sinó delimitar el sentit que pren cadascuna de les fórmules.
L'autoanomenat Estat Islàmic malda per ser designat com a tal per tota la comunitat internacional, perquè formalment el terme suposa tota una legitimació de la seva política del terror. Els noms dels diversos estats sempre volen dir alguna cosa si recorrem a l'etimologia, però n'hi ha que tenen per nom sintagmes formats per paraules de la llengua comuna, sempre més accessibles a la intuïció del parlant: els Estats Units, el Regne Unit, la Unió dels Emirats Àrabs, la República Txeca. Anomenar tal com volen ells un grup armat Estat Islàmic és entrar en el seu joc, és mostrar-li, almenys en el terreny lingüístic, la porta oberta de la legitimitat.
L'estratègia per trencar aquesta legitimitat consisteix a construir una sigla (ISIS, Daesh), la qual s'esmuny dels termes de la llengua general i, per si sola, s'omple de matisos malignes. Ens referim al mateix fenomen d'Estat Islàmic, sí, però pel camí ens hem deixat el sentit proporcionat per la designació completa, el desenvolupament de la qual releguem a una acció secundària i prescindible; al capdavall, si ja sabem que es tracta d'un grup terrorista, podem obviar-ne l'expressió original. És el que passa amb totes les sigles, també de la llengua general (sida, làser, ovni, Renfe, Cope, Grapo), amb les quals, per comoditat comunicativa, confegim un sentit nou per a una mateixa referència.
La mudança cap a les denominacions ISIS i Daesh ha començat amb força la primera promoguda sobretot per mitjans i governs anglòfons, la segona pels europeus, singularment els francesos, a fi de restar legitimitat a Estat Islàmic. El llenguatge serveix per referir la realitat, però la tria de les paraules que fem, i el sentit que prenen, no és mai innòcua. Almenys Gottlob Frege ja li guanya la partida a Estat Islàmic.
Oliaires
Ara que les cooperatives oliaires del país van a tota màquina, és bon moment per remarcar la gran presència de l'oli en la fraseologia. Quan les coses van bé diem que això és oli en un llum, una dita que prové de l'època de les llànties, avui substituïdes per la llanterna del telèfon mòbil. Les llànties de Terra Santa feien una llum tan clara que els senyors de la baronia d'Arbeca, ardorosos participants de les Croades, van portar oliveres palestines per reproduir-les, i d'aquí provenen les arbequines, una cosa que ve d'Arbeca i desperta admiració. Per parlar de la xacra de la corrupció que ens envolta també hi ha una dita oliaire molt adequada: qui tracta amb oli els dits se n'unta. Segurament prové de l'enveja que despertaven els oliaires pel seu gran èxit comercial a finals del segle XIX. En canvi, si una cosa és de pa sucat amb oli vol dir que és de nyigui-nyogui, poc sòlida, perquè quan en una casa no hi havia tall, t'oferien pa sucat i res més. Estar com una bassa d'oli remet a la calma, passar de taca d'oli a l'excés i haver begut oli al fracàs estrepitós, probablement en al·lusió als Sants Olis que rebien els moribunds, l'extremunció. Encara hi ha unes més dites oliaires, però tanco amb el curiós origen d'una que ara apliquem a la potència expansiva de les xarxes socials: una notícia que s'escampa com una taca d'oli. Sembla que l'origen prové d'una tècnica de diagnòstic popular coneguda com mirar l'airada. El ritual, propi de curanderos, consistia en tirar unes gotetes d'oli en un plat ple d'aigua mentre es feia una oració. Segons com s'escampés l'oli, el presumpte entès diagnosticava com es trobava el malalt.
El plural dels
colors
El nom dels colors té forma plural? Podem parlar d'unes corbates liles, o n'hem de dir corbates lila? La flexió del plural en el nom dels colors depèn del color, igual que hi ha colors que tenen forma per al masculí i femení i d'altres, només una única forma per als dos gèneres. Vegem-ho.
Els
colors bàsics vermell, blau, groc i verd, així com el blanc, el negre i el gris,
sí que tenen dues formes diferents per al singular i el plural, i per al masculí
i femení. Tots ells són colors que no provenen de cap objecte. Per tant, direm
que un moble és blanc i unes cadires,
blanques; i un gerro és verd i les jardineres, verdes. Ara bé, quan el nom d'un color
prové d'un objecte, una flor, un fruit o qualsevol altre element de la natura,
llavors aquell color té una única forma per al singular i el plural. Aquest és
el cas dels colors rosa, lila, taronja, grana, salmó, caqui, beix, carbassa,
malva, turquesa... Així doncs, direm que “tenim dues samarretes rosa” (i no roses) i que “els gots són taronja” (i
no taronges).
Quan els
colors apareixen formant una locució adjectiva, és a dir, amb més d'una paraula,
també es mantenen invariables: ulls blau cel (i no blaus cels), uns tovallons gris perla (i
no grisos perles), uns fulls vermell
fosc (i no vermells foscos), entre
d'altres.
A banda d'aquestes locucions adjectives, en català també tenim altres locucions plenes de colors: quan una persona és de color vol dir que és de raça negra; quan diem que algú n'ha fet de tots colors significa que n'ha fet de tota mena; perdem el color quan empal·lidim i n'agafem quan anem a platja, igual que la fruita, quan agafa color perquè ha esdevingut més madura. També ens pugen els colors a la cara, quan ens enrojolem, i quan la cara se'ns torna de tots colors (o de mil colors, o de cent mil colors), significa que, a banda d'enrojolar-nos, també se'ns empal·lideix a causa d'una emoció molt forta.
Més colors...
En català, també existeix el color d'ala de mosca (o de gos com fuig), que és un color indefinit, brut, que es fa servir sobretot per a les peces de roba que han perdut el seu color original. També hi ha el color de merda d'oca, que és un groguenc verdós.
Aquest cap de setmana passat, per exemple, a partir de les vuit del matí, la primera pausa tenia catorze anuncis. Però en català només tres: el del McDonald's, un del Servei Català de Trànsit per protegir els nens al cotxe i un de galetes Artiach. En la següent pausa, de deu anuncis només dos en català: el de Lego i el de Cola Cao. A la tercera sèrie d'anuncis, de set només un, d'un joc de taula d'Educa. En la següent pausa de publicitat, de deu espots quatre eren en català: els de la Nintendo i un altre cop el Cola Cao. I en la darrera tongada que vaig analitzar, només un de vuit.
A tot estirar i sent generosos, un escàs 20% dels anuncis del canal Super3 en la franja matinal són en català. La Barbie, la Nancy, les Barriguitas i uns Búhos Parlanchines parlen espanyol. Les Monster High, el Nenuco, el Dino Andarino i els Pin i Pon també s'anuncien en castellà. Igual que els Cachorros Patosos i els ninots de Ben i Holly. I els històrics Hot Wheels. O els lluitadors de Double Attack. Poden semblar moltes joguines, però observant les marques que els fabriquen resulten ser molts pocs anunciants. Només tres: Mattel, Famosa i Bizak.
Aquests tres grans imperis de l'entreteniment infantil ocupen aproximadament un 80% dels anuncis al canal Super3 però no s'han pres la molèstia de doblar-los al català. I costa entendre que tenint el monopoli de la franja publicitària infantil TV3 no hagi pogut arribar a un acord amb cap d'aquestes tres empreses perquè mostrin un mínim de sensibilitat lingüística.
Des dels seus inicis Televisió de Catalunya ha tingut com a prioritat i finalitat la cura del català. Ha normalitzat l'idioma en àmbits com el futbol, la informació, les sèries de televisió... Però el departament comercial de la cadena no pot ser un simple reducte del “ Show me the money” que arreplegui tot el que trobi sense condicions. I més en una franja destinada al públic infantil. La sensibilitat per l'idioma s'ha de notar en tots els àmbits de la cadena perquè no pot semblar que, a l'hora de vendre i negociar, el català és secundari.