InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.500
membres]
Butlletí número 1222 (dimarts 01/12/2015) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al
final d'aquest butlletí
SUMARI
1) Pau Vidal - El catanyol es
cura. Conscient dels seus
límits.
2) J. Leonardo Giménez - Guaix i guaixar: manat i
falcat
6) Francesc Gisbert, premi Ciutat de Sagunt de
novel·la
7) El valencià serà la llengua habitual
de comunicació de la Generalitat Valenciana
1)
Publicat en el llibre El catanyol
es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial
Barcanova, Barcelona,
2012)
El catanyol es cura
Pau Vidal
Conscient dels seus
límits
Exemple d'Ús: «Puc arribar als cinc, si molt
m'apures, però més no.»
Ús correcte: «
si molt em forces/colles, però més
no.»
Explicació: El verb apurar
no és un barbarisme estricte (vol dir ‘depurar', i també ‘posar en clar'), però
sí en aquest sentit. «Apurar el cigarret» seria «acabar-se el cigarret», «apurar una
ampolla de detergent»
és escurar-la, i «apurar el motor», forçar-lo al
màxim.
Article publicat en el Levante-EMV divendres 13 de
novembre del
2015
Guaix i guaixar: manat i
falcat
J. Leonardo Giménez
Un
guaix és, segons la definició que dóna el Diccionari normatiu valencià,
‘conjunt de brins que naixen en la part més baixa d'una tija, quasi arran
del gra, especialment en els cereals'; Francesc Ferrer Pastor el
definia en els seus diccionaris com a ‘conjunt de les tiges o cames que naixen
d'un sol gra'. De manera aproximada el definixen la majoria de diccionaris de
referència. Però un guaix és també, per extensió i per semblança, el manollet de
brinques o tiges, eixides en el planter d'arròs i que es trasplanta al bancal
inundat d'aigua, on es criarà la planta o mata d'eixe cereal. En eixe sentit, en
el relacionat amb el conreu arrosser, és paraula en perill de desaparició perquè
ara no es trasplanta ni es planta a guaixos, sinó que la llavor de l'arròs se
sembra directament en el bancal embassat o bassa. El progrés tecnològic, amb les
maquinàries adequades, ja fa molts anys que va substituir la rella i la xaruga
de forcat, el mateix aladre, les falçs o corbelles i les mans (i els lloms) dels
plantadors i segadors pels tractors, plantadores i segadores mecàniques. I
encara com, perquè menudes llomades es pegaven els bracers i els llauradors en
la “plantà” i en la “segà” de l'arròs.
Com a adjectiu semblant a “guaix” en l'arrel de la paraula tenim
“guaixat”, que a banda de significar ‘que ha tret guaix' del verb “guaixar”,
‘traure guaix una planta o llavor', té sobretot el sentit de ‘fort, robust, ben
ossat i musculat', “Un xicon ben guaixat”. També pot fer referència a les
‘plantes d'arròs de poca elevació i de guaixos amples'. Eugeni S. Reig, en El valencià de sempre inclou eixe
vocable amb profusió d'informació sobre el seu ús.
De la família dels manolls i manollets també tenim els manats. Un manat,
a banda ser u que obeïx, volent o sense voler, és ‘manoll, especialment feixet de brossa,
herba, tiges o bastons que es pot agarrar i dur amb la mà', “Portava un manat d'herba seca”, “Un manat d'alls”. Normativament a un manat també li podem dir o escriure
“falçada”, que és el “manoll de messes o d'herba que se sega o es talla d'una falçada”, que al
seu torn significa ‘colp pegat amb una falç' o ‘conjunt,
grapat o manat de brins, espigues, brossa o herba que es talla o sega amb un
colp de falç'. En alguns pobles al manat també li diuen
“falcat”.
3)
4)
Publicat en la revista digital NÚVOL diumenge 15 de
novembre del 2015
5)
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ diumenge 15 de
novembre del 2015
6)
Francesc Gisbert, premi Ciutat de Sagunt de novel·la
L'escriptor alcoià Francesc Gisbert ha guanyat el premi de
novel·la Ciutat de Sagunt, amb l'obra En un món de bojos. La novel·la
serà publicada pròximament per l'editorial Onada.
Francesc
Gisbert i Muñoz (Alcoi, 1976) és llicenciat en Filologia i treballa en
l'ensenyament a l'IES Mutxamel (Alacantí). Ha publicat vora 35 títols per a tots
els públics, pels quals ha estat reconegut amb molts premis de tot el domini
lingüístic (Enric Valor, Bancaixa, Folch i Torres, Barcanova, Ciutat d'Alzira,
Torrent...). És autor d'obres infantils, juvenils i de les novel·les
Els lluitadors i A la contra. També ha publicat llibres
d'investigació de la cultura popular valenciana, com ara Màgia per a un poble i A què juguem. Ha col·laborat en
l'elaboració de materials didàctics i de text per a l'ensenyament de la llengua
i de la literatura. Doctor en Filologia per la Universitat d'Alacant, amb una
Història de la Literatura Infantil i Juvenil
Actual. Col·labora habitualment en cursos de formació
del professorat i en diversos mitjans de premsa, on escriu articles sobre
llibres, viatges i música en valencià.
Els altres
guardonats van ser Jesús Girón, que ha aconseguit el premi de poesia amb
Inventari de Fragilitats i
Joan Ramon Gironés el de teatre amb La nit ens
atrapa. Tots van rebre el guardó en una gala celebrada
a l'auditori de Sagunt. Les obres seran publicades per Onada edicions.
Sinopsi de
l'obra
En un món
de bojos és una novel·la coral, que aporta una visió
divertida i satírica de la societat actual. Diversos personatges narren una
mateixa història des de diferents punts de vista i van completant la trama. Són
uns personatges marginals, marcats per la necessitat de sobreviure en un món
marcat per la crisi econòmica i de valors: una científica depressiva, una vídua
excèntrica, una presentadora de televisió en hores baixes, un periodista
exconvicte, un informàtic sense treball, un director de multinacional sense
escrúpols... Tots junts es veuen immensos en una història carregada de crítica
social i de sentit de l'humor, en un projecte que els durà a triomfar de forma
efímera i, alhora, els posarà a tots en un greu perill. El jurat dels premis,
format pels escriptors Raquel Ricard, Manel Joan Arinyó i Nel·lo Navarro, ha valorat la novel·la com "una
obra divertida, d'acció ràpida i amb moltes sorpreses, escrita amb una prosa
contundent i elegant".
7)
Publicat en EL PUNT AVUI
dimarts 17 de novembre del 2015
El valencià serà la
llengua habitual de comunicació de la Generalitat Valenciana
La Comissió Interdepartamental per a l'Aplicació
de l'Ús del Valencià acorda promoure l'ús del valencià en les comunicacions
internes de l'administració autonòmica
Aprova l'elaboració d'una guia d'usos
lingüístics i posarà a disposició dels funcionaris un ampli ventall de recursos
i accions formatives
El conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, Vicent
Marzà, ha presidit a la Comissió Interdepartamental per a l'Aplicació de l'Ús
del Valencià per a tractar diversos aspectes referits a la política lingüística
de la Generalitat. A la Comissió han assistit també el director de Política
Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, i els sotssecretaris de
les conselleries de l'administració autonòmica.
A la reunió s'ha acordat que el valencià siga la llengua d'ús
habitual en les comunicacions internes entre els òrgans i unitats
administratives de les respectives conselleries, així com a les comunicacions
externes amb altres institucions dins l'àmbit lingüístic propi. L'acord es
complementarà amb un seguit de mesures, com ara l'elaboració d'una guia d'usos
lingüístics i l'organització d'un pla d'acompanyament per als empleats públics,
que posarà a disposició dels funcionaris un ampli ventall de recursos i
activitats formatives. Els criteris aprovats hui, així com les mesures
complementàries, s'implantaran de manera gradual i progressiva a
l'administració.
Vicent Marzà ha declarat que “el valencià és un patrimoni molt
valuós que tenim el deure de preservar i que, a més, constitueix la porta
d'entrada a l'aprenentatge d'altres llengües. Per això, aquesta decisió és molt
important. Cada vegada hi ha més gent que entén i parla la nostra llengua, però
difícilment podem donar-li una continuïtat a la promoció del valencià si no
comencem per casa nostra, impulsant el seu ús a l'administració”.
Marzà ha destacat que “la política lingüística de la
Generalitat es caracteritza per buscar l'equilibri entre les dues llengües
oficials”.
8)
Publicat en LA VEU DEL PAÍS
VALENCIÀ diumenge 22 de novembre del
2015
Ha estat reconegut amb el premi d'invesigació
anual que concedeix Taula Valenciana de Filologia, en el marc de les VII
Jornades sobre el valencià
Francesc Gisbert, escriptor i professor de llengua i literatura, ha estat
guardonat amb dos premis recentment. El premi de novel·la Ciutat de Sagunt, amb
l'obra En un món de Bojos, la història d'uns personatges que proven de
sobreviure en una societat competitiva i adversa, una trama d'intriga des d'una
visió irònica. L'obra serà publicada per Edicions Onada.
D'altra banda,
Francesc Gisbert també ha estat reconegut amb el premi d'invesigació anual que
concedeix Taula Valenciana de Filologia, en el marc de les
VII Jornades sobre el valencià, dedicades enguany a recordar la figura
de l'escriptor Carles Salvador, per un treball sobre la seua tesi doctoral. El
premi Garcia Girona, subvencionat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha
anat a parar a un estudi sobre la tesi Autors i tendències de la literatura
infantil i juvenil valenciana, de Gisbert, presentada a la Facultat
d'Educació de la Universitat d'Alacant i dirigida pel professor Joan Borja. La
investigació ha resultat premiada en les Jornades de Taula de Lletres
Valencianes que se celebren enguany a l'Aula Magna de la Universitat de
València. Les jornades també han premiat el teball de L.Aranda, "Pedagogia i
fonaments de la lingüística", amb el Premi Jordi Valor, patrocinat per Caixa
Popular. La tesi doctoral de Gisbert serà publicada, pròximament, per edicions
Bromera. Es tracta d'un manual divulgatiu que estudia, en una primera part, el
context editorial valencià dels últims quaranta anys, el naixement i evolució de
les editorials valencianes, el mercat del llibre i la influència dels moviments
de renovació pedagògica. En una segona part fa un estudi de literatura
comparada, a nivell estatal i internacional. Per passar, al cos central del
treball, a estudiar les obres i els autors valencianes de literatura infantil i
juvenil més destacables, agrupats per gèneres literaris. Finalment, proposa una
anàlisi en profunditat de l'obra de deu autors pioners i contemporanis,
considerats de referència en la literatura infantil i juvenil valenciana: Empar
de Lanuza, Vicent Pasqual, Enric Lluch, Joan Pla, Carme Miquel, Pasqual Alapont,
Mercè Viana, Carles Cano, Maria Jesús Bolta i Pepa Guardiola.
Francesc
Gisbert (Alcoi, 1976) és autor de més de trenta títols. Combina la narrativa per
adults, novel·les com ara Els lluitadors o A la contra, i la
narrativa infantil i juvenil, amb èxits de vendes com ara la sèrie Misteris
S.L., El secret de l'alquimista o El fantasma de la torre. Ha rebut nombrosos
premis, com l'Enric Valor, el Carmesina, el Fundació Bancaixa, el de la Crítica,
el Barcanova de Barcelona o Laurèdia d'Andorra. També ha Elaborat Materials
didàctics paràgraf editorials valencianes i de la resta de l'estat, Bromera,
Edelvives i Santillana. Ha publicat diversos llibres d'Investigació de la
cultura popular, Màgia de per a un poble i A què juguem?. És
col·laborador de La Veu, en les seccions "Viatjant i llegint" i "Música per un
país" i des de fa uns quants anys, president de la Coordinadora pel Valencià de
l'Alcoià-Comtat (entitat federada a Escola Valenciana).
Publicat en EL 9 NOU diumenge 22 de
novembre del 2015
'Mil mots de Sora i un conte rural' és el títol del llibre que han
publicat fa unes setmanes el lingüista torellonenc Jordi Dorca i l'escriptor de
Sora Josep Comas. Es tracta d'un recull que van començar a treballar el 2007 i
que ara ha vist la llum. Aquests nou anys de feina els han permès recollir mil
paraules que fan servir els veïns de Sora, moltes de les quals comparteixen amb
municipis veïns. Ara els beneficis que se n'obtinguin a través de la venda –es
pot trobar a la Llibreria Xicoy de Torelló– es destinaran íntegrament a la
Fundació MAP de Ripoll.
Moltes de les paraules, com també el conte de
Comas que forma part del recull i que es titula El jornaler, estan relacionades
amb el món agrari. Cadascun dels 1.000 mots va acompanyat de la transcripció
fonètica per saber com s'ha de pronunciar la paraula i també s'hi afegeixen
altres signes per indicar si està inclosa dins del Diccionari
català-valencià-balear (DCVB), d'Alcover-Moll, si figura al Diccionari de
l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC), si es parla a més municipis de la zona o
si és destacable per alguna qüestió fonètica, morfològica o en el nivell de
descripció geolingüístic.
Entre els mots, per exemple, s'hi poden trobar
paraules que encara es fan servir molt entre la gent de Sora i d'altres que no
tant. Així, hi ha mots com parrabolla o patarata, que volen dir una persona
malfeinera; gavadal, que suposa un gran quantitat d'alguna cosa; el flosti, que
té dos significats: un objecte que sobreïx o el membre viril. També s'hi poden
trobar francissa, que vol dir frontissa; fótxer, com a sinònim de fotre però
utilitzat com a eufemisme, o rosta, quan es vol parlar d'un tall de cansalada o
d'una ferida de forma allargada.
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ
dimarts17 de novembre del 2015
Ferran
Suay
És cert que totes les llengües tenen noms per a ciutats o pobles d'unes
altres cultures. Nosaltres en tenim, per exemple, per a Tolosa, Magúncia, Munic
o Londres. No en tenim, en canvi, per a llocs com New Castle, Ramschaid o
Majadahonda, noms que pronunciem com millor podem, amb fonètica adaptada a la
nostra, però que escrivim tal com ho fan ells mateixos.
Si hi ha hagut
una relació històrica especial, que ens haja obligat a rebatejar un lloc, o si
es tracta d'una ciutat internacionalment molt coneguda, és normal que tinga un
nom en cada llengua. Ara bé, cap idioma no es pren la molèstia de donar nom a
tots i cadascun dels pobles d'un territori on es parla una llengua distinta.
Cap? Bé, potser sí que hi ha excepcions: les derivades d'ocupacions militars.
Els territoris ocupats passen a ser propietat dels ocupants. I de les teues
propietats, en fas el que vols, incloent-hi, com no?, posar-li el nom que et
vinga de gust.
Els noms, de llocs i de persones, tenen una funció
pràctica de reconeixement i identificació. No és l'única, però. També tenen un
valor simbòlic. Totes les ocupacions militars de la història ho han sabut, això.
I totes n'han volgut traure profit. Durant l'ocupació japonesa de Corea, els
noms en coreà estaven prohibits, i tots els nadons havien de dur noms de pila
japonesos. Sense anar tan lluny, durant el franquisme no es podia inscriure cap
criatura amb un nom en valencià. Així és com les nostres famílies es van omplir
de Franciscos, Vicentes o María Josés. Fins i tot els
nostres cognoms van ser escrit a la manera castellana; el mateix sistema que fou
imposat als noms dels nostres pobles.
Així, hem tingut Carcagente, Elche
o Chilches, presidint durant dècades l'entrada dels pobles, i la capçalera de
qualsevol paper oficial. Combinada amb l'analfabetisme forçós en la llengua
pròpia, l'estratègia ha mostrat una gran eficàcia. Molta gent ni tan sols no sap
quin és el nom autèntic del seu poble. La martingala, ordida pels governs
madrilenyistes que han ocupat la Generalitat durant els darrers vint anys, de
fer que cada ajuntament haja de decidir quin és el nom que ha de dur el poble,
no és més que una intel·ligent continuació de la mateixa jugada
guanyadora.
Diu l'historiador Yuval Noah Harari que el supremacisme
cultural és la forma moderna del racisme. Ningú, llevat de quatre sonats, no
sosté actualment que una ‘raça' és superior a una altra. Sí que n'hi ha, en
canvi, i molts, que sostenen que hi ha llengües superiors. ‘Universals', en
diuen, ‘internacionals', ‘comunes', o ‘amb molts parlants'. Fa igual una cosa
que l'altra. La idea de base és, senzillament, ‘superiors'.
I és clar que
les llengües superiors tenen tot el dret de reanomenar tots i cadascun dels
pobles de les altres. Com no l'han de tindre? És el dret de conquesta; el
d'oupació. Com en diem, en valencià, de Jarandilla de la Vera, Almendralejo o
Arabayona de Mójica? Doncs exactament així, com ho fan ells. Escrivim el nom
dels pobles castellans com s'escriuen en castellà. I ho pronunciem com millor
podem (generalment, a la perfecció). Si el castellà té un nom per a tots i
cadascun dels nostres pobles, per menuts que siguen, no és per cap abstrusa
norma d'utilització dels exònims, sinó per pur sentiment de possessió. El dret a
donar nom, el que vols, a tot allò que posseeixes, terres, pobles o
persones.
És que és impossible, en castellà, pronunciar les Useres o
Almassora? Deixant de banda les sonoritzacions i les vocals obertes (ho poden
pronunciar com vulguen, només faltaria!), quin problema tenen per a llegir
Atzeneta o Monòver? No és això del que es tracta (massa ho sabem), quan algú
s'aferra als topònims que el franquisme consagrà com a oficials. Es tracta del
mateix sentiment que ha inspirat tants anys de govern contra el valencià i
contra els valencians. És pura i simple valencianofòbia. El desig, malament
dissimulat, d'acabar amb tota forma de cultura o existència que no siga la
castellana. És l'obsessió colonial de convertir els valencians en uns simples
madrilenys de segona divisió. Amb tots els deures i molts menys drets que els
ciutadans de primera.
Fins i tot els nostres noms són seus, els nostres
pobles són seus, els paratges són seus. És per això que els poden anomenar com
els vinga en gana. Que no cal que respecten ni les tradicions ni la història ni
la voluntat expressada pels ajuntaments. Per molt que els de Vila-real,
Almassora o Puçol hagen decidit que l'únic nom oficial és l'original dels seus
pobles, qualsevol mindundis els pot anomenar Villarreal, Almazora o Puzol, en
oberta invocació del mateix dret que asssistia les tropes de Felip V o les del
general Franco.
Disfressar això de coherència contextual, o apel·lar a la
normativa d'ús dels exònims és un mer exercici de cinisme i deshonestedat
intel·lectual. És només la voluntat bastarda de mantenir un statu quo
que es va establir a colp de terror institucionalitzat. De prohibir, de forçar,
de violar. Comparar aquesta forma d'imposició dels topònims en castellà, amb la
legítima voluntat de restablir els noms propis dels nostres pobles; equiparar el
supremacisme inherent a la imposició via militar, amb el desig de retornar a una
normalitat que siga respectuosa amb els nostres topònims, és repugnant. És propi
d'una de les qualitats més repulsives de qualsevol lacai: la de disfressar la
submissió abjecta a l'amo i la bavosa acceptació dels seus privilegis, de
defensa i aplicació d'alguna mena de normativa asèptica.
Cadascú sabrà
què fa amb la seua activitat i ètica professional. Allò que seria inacceptable,
en qualsevol cas, és que ni un sol cèntim dels diners públics anara a parar, en
forma de subvencions, a mitjans de comunicació que, usen la llengua que usen,
aposten decididament pel manteniment dels privilegis toponímics instaurats pel
franquisme.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací