Degeneració lingüística
"Em refereixo a la
degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques,
fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una
llengua subordinada"
(Discurs
de Joan Solà al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009)
.
¿Degeneren les llengües? Hui en dia sí que degeneren. I molt. I les que,
com la nostra, estan en una situació de feblesa manifesta, encara degeneren més
i ho fan, per a desgràcia nostra, molt més ràpidament que les que tenen una
posició més sòlida, més forta, més segura. Tots hem sentit dir moltes voltes
allò de “les llengües no degeneren, les llengües evolucionen”. Això, que ha
sigut veritat al llarg de la història de la humanitat fins fa poc més de mig
segle, ara ja no és pas veritat. Ara sí que degeneren les llengües. I tant que
degeneren.
Evolucionar és canviar gradualment, mudar de manera lenta, continuada.
Els canvis que es produïxen en una evolució no són, per regla general, ni bons
ni roïns, no tenen connotacions positives ni negatives. Són únicament i
exclusivament canvis, només canvis i res més que canvis. A més, com que són molt
lents, el canvis evolutius no arriben a notar-se en períodes relativament curts
i, per tant, una persona difícilment arribarà a apreciar cap canvi evolutiu
–lingüístic o de qualsevol altre tipus– al llarg de la seua vida. Els canvis es
noten al cap de molts anys i, en no pocs casos, d'alguns segles. Degenerar, al
contrari, implica sempre evolucionar a pitjor, mudar-se en més roín. La
degeneració sempre té connotacions negatives, sempre implica empitjorament,
degradació, .descomposició, desfiguració,
deformació, deturpació, corrupció, perversió. Degenerar significa canviar a
pitjor, perdre les qualitats que es consideren pròpies d'alguna cosa, que la
caracteritzen i la diferencien de la resta. A més, les evolucions sempre són
lentes, molt lentes. Les degeneracions, en canvi, solen ser ràpides. En alguns
casos, malauradament, són rapidíssimes.
Totes
les llengües les han fetes els seus parlants al llarg de segles i segles de
parlar-les. Contínuament s'han produït canvis i més canvis i la manera de parlar
ha anant mudant, evolucionant. Però això, els parlants, ho han fet sempre de
manera inconscient, involuntària. El poble a poc a poc ha anat modelant la
llengua i ha creat les lleis que la regixen, lleis que, posteriorment, els
gramàtics han estudiat i han codificat. Però els gramàtics no han creat la
llengua, no se l'han inventada, només l'han estudiada, l'han analitzada, l'han
descrita i l'han exposada. I l'han codificada, és a dir, han elaborat una
normativa lingüística. I eixa normativa l'han elaborada, com no podia ser
d'altra manera, per inducció, és a dir, partint de l'ús real de la llengua, i no
per deducció, partint d'un ús hipotètic ideal però no
real.
Però
les lleis que fan que parlem la llengua d'una manera determinada han nascut del
poble i els que tenien el poder que dóna la intel·ligència, els coneixements,
els diners o la força –els intel·lectuals, els savis, els reis, els nobles, els
grans propietaris, els banquers, el clero, els militars, etc.– sempre han parlat
com parlava el poble. Les lleis lingüístiques internes –digueu-ne regles o
normes si us fa més feliços– que contenia implícitament una llengua i que, per
tant, emanaven del poble, les acceptaven els poderosos i les feien seues. La
llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als
intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents,
d'una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés. Però eixa
democràcia de fluir la llengua de baix cap amunt que ha imperat durant molts
segles, actualment s'ha tornat tirania que la fa anar de dalt cap a avall. Ara
són els mitjans de comunicació –la televisió, la ràdio, la premsa (escrita o
digital), el cinema, internet, etc.– els que potencien –i a voltes fins i tot
s'inventen– determinades paraules, expressions, exclamacions, construccions
gramaticals, etc, i el poble, per mimetisme, les fa seues. Actualment els
mitjans de comunicació tenen una influència sobre la llengua que parla la gent
que és molt superior a la que té el sistema educatiu. I les persones que són
responsables d'eixos mitjans de comunicació així com les que hi comparéixen, hi
parlen i hi escriuen –periodistes, presentadors de televisió, locutors de ràdio,
guionistes, actors, esportistes, polítics, cantants, famosos, etc.–, en molts
casos, en saben ben poc de llengua i la supèrbia i la ignorància que tenen fa
que no es molesten en assessorar-se, en preguntar als que sí que en saben, i
així es popularitzen paraules, expressions i construccions que desplacen i
arraconen les que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles i
segles. D'eixa manera la llengua es desfigura, s'emprobix, es mistifica,
s'adultera i es deforma. Es convertix en una llengua degradada, deturpada,
falsificada. Això és una degeneració en tota regla, malgrat que sempre hi haurà
qui dirà que és una evolució, que les llengües evolucionen i que cal respectar
la manera de parlar que s'usa en qualsevol moment, fins i tot si es donara el
cas que tots acabarem parlant com si fórem cavernícoles
prehistòrics.
Eixe
problema el patixen, en major o menor grau, totes les llengües, però la nostra,
per la seua situació de llengua minoritzada, el patix amb molta més intensitat.
No faré cap relació de la quantitat tan immensa d'incorreccions, deformacions,
errors, barbarismes –i, fins i tot, m'atreviria a dir barbaritats– que he
observat al llarg dels darrers anys –i que, malauradament, continue observant
cada dia– en el valencià parlat i escrit en els mitjans de comunicació i que,
per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, han estat assumits per una bona
part dels valencianoparlants, especialment els més jóvens, i que, en no pocs
casos, han penetrat en l'escola i fins i tot en la universitat i en les obres
literàries. La llista seria massa llarga i massa
depriment.
Observeu una cosa ben curiosa. Si algú es preocupa per la bona qualitat
de l'aire que respirem, de l'aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom
pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers
humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol
que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura,
tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es
preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a
fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa
per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del
seu país, si vol que les obres d'art es conserven intactes i que els monuments
es restauren, tothom pensarà que és un amant de l'art, de la cultura, de la
història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la
seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius
que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran
despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les
generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia
i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El
criticaran, es burlaran d'ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta
asimetria, ja.
Jo
considere que lluitar per defendre la conservació, la puresa i la
inalterabilitat de la meua llengua és tan noble i tan digne com lluitar per
defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la natura, de la
salut de les persones, de les obres d'art o de qualsevol altra cosa. I mentres
puga, continuaré fent-ho.
València, 27 de desembre del
2012