de
Maria Santíssima
Molt,
molt gran, molt fort, intens, abundant, en gran quantitat.
|
¿Com vols eixir ara al carrer si cau una aigua de Maria
Santíssima? |
En la narració La cosina Agnés de Jordi Valor
trobem:
|
Una hora
després, amb tot el sol de Maria Santíssima i mentres allà sonava la
música del ball, arribaren ells al Safarig [...] |
En la novel·la
Això és llarg de
contar de Josep Franco
podem llegir:
|
Aquell dia feia un fred de Maria santíssima; la mare se’n
recordarà tota la vida perquè, els dies que feia tant de fred, totes les
xiquetes venien a escola amb un pot ple de brases de carbó, que feien molt
de caliu i gens de fum. Quan entraven, ficaven tres o quatre brases al pot
gran, que estava davant la taula de la mestra, i després se’l posaven
entre les cames i s’hi estaven ben calentetes tot el matí. I, després de
dinar, tornaven a omplir el pot amb brases noves i aquella classe pareixia
un ouet, que estàvem en la
glòria. |
I en la mateixa
novel·la, una miqueta més avant:
|
Estaves contant-me que el dia que va guanyar les eleccions el
Front Popular, al poble feia un fred de Maria santíssima… Ah, sí! I, dic
jo, per què t’havia dit la mare això del fred? Perquè, com en feia tant,
que jo crec que, aquell, va ser l’hivern més dur de tota la meua vida,
aquella nit ma mare va encendre el foc de la llar, que això només ho feia
en dies comptats perquè, des del dia que el meu germà Ramon va partir
palletes amb mon pare, per culpa de ta tia Rosa, i se’n va anar a Amèrica
per cara d’uns amics seus, que li donaren faena en un barco, havíem de
comprar la llenya, que era molt cara, i no sé d’on havíem de traure els
diners. |
Podem
dir un fred de Maria Santíssima, una aigua de Maria Santíssima,
una calor de Maria Santíssima, un sol de Maria Santíssima, una
paciència de Maria Santíssima, un constipat de Maria Santíssima, etc.
Totes aquestes expressions són molt usades pel poble
valencià.
deixar
per conills verds
Referit a una
qüestió determinada (acció, empresa, afer, treball, problema, secret, misteri,
recerca, investigació, etc.), desistir d’allò que es pretenia (fer, aconseguir,
resoldre, realitzar, desvelar, descobrir, efectuar, etc.) i renunciar a
intentar-ho de nou per considerar que és completament impossible i tot esforç és
inútil. Referit a una persona, desistir de convéncer-la d’alguna cosa en vista
de la tossuderia que demostra.
|
El meu home estat tot el sant matí furgant a veure si podia
arreglar el despertador que es va desbaratar ahir i al remat ho ha deixat
per conills verds. El despertador continua sense funcionar i, damunt, li
han sobrat peces. ¡Ai
mare! |
|
Vaig tractar de convéncer-lo, però el vaig deixar per conills
verds. No hi ha mans, fill meu, no hi ha
mans. |
En la rondalla Abella d’Enric Valor
trobem:
|
L’anell, malgrat totes les recerques, no apareixia, i ella i
Roseta, com que havien regirat tots els amagatalls i racons de la casa i
tots els prestatges i calaixos de la botiga, a la fi s’ho van deixar per
conills verds, que solen dir. El donaren per definitivament
perdut. |
D’huracans i altres ventades
ferestes
Antoni Llull Martí
Sigui degut al canvi climàtic o a altres factors meteorològics no prou coneguts, aquests últims anys hi ha hagut a molt diversos llocs del món una proliferació de grans tempestes de vent que han causat la mort de molts de milers de persones i horroroses destrosses. Aquests desastres naturals tenen diferents noms dels que, si us sembla bé, en parlarem una miqueta.
Els huracans i tifons són el mateix tipus de tempesta, però els donen un nom o un altre depenent de si es produeixen a l’Atlàntic o al Pacífic, especialment a les costes d’Àsia. El mot huracà prové del taïno, llengua d’un poble que a l’època de la conquista espanyola habitava a Puerto Rico, a Cuba, a Haití i a Jamaica, avui extingit, del que n’han sortit també el castellà huracán i l’anglès hurricane. Tifó, en canvi, prové, possiblement, del xinès tai fung ‘gran ventada’. Els ciclons són també grans remolins d’aire, sovint de més de mil quilòmetres d’amplària, que en les zones temperades no solen produir vents de gran intensitat, però sí en les tropicals. Un altre tipus de tempesta que, diferentment que aquestes tres, s’origina sobre el continent i no sobre la mar, és el tornado. Aquest mot pot induir a confusió, perquè sabent que est tracta d’un gran remolí de vent, semblant als esmentats, hom pot pensar que prové del grec tórnos (llatí tornus) del que procedeix torn nom de màquina que fa voltar i de cosa rotativa, però segons prestigiosos lingüistes, entre els quals Coromines, diuen que a Amèrica formaren tornado a partir de tronada, mot avui en dia no gaire usual en castellà, amb el qual es designava una gran tempesta amb trons, llamps i molt de vent. Tornado avui en dia es diu en castellà, en portuguès, en italià, en anglès i en altres llengües.
Sortosament, a les nostres illes no patim aquestes grans ventades, si bé s’hi produeix un meteor molt semblant, però en petit, les mànegues o fiblons, remolins de vent que baixen d’un nigul i que per on passen poden fer girar una barca o aixecar teulades i tomar parets i arbres, però només en unes desenes o centenars de metres al seu voltant.
miracle
Joan Tudela
Fet extraordinari esdevingut per obra i gràcia de Déu a sol·licitud d’una
persona, que queda ben retratada pel fet de demanar precisament aquell miracle i
no pas cap altre; per exemple,
En una dimensió estrictament espacial, sembla un cas semblant “des d’aquí estant”, descomponible en “des d’aquí” i “d’aquí estant”, però aquesta duplicació és avalada per l’Alcover-Moll i un concert que se celebra anualment a Riudaura, Des d’aquí estant veig una estrella.
Però el que avui vull denunciar, reiterant i ampliant el que ja vaig dir en un altre tast, és una recent tendència -alarmant i misteriosa- a preferir sempre X temps enrere a fa X temps. Si fossin expressions de debò sinònimes, seria una pèrdua suportable. El que la fa greu és que, en algun context, tenen un sentit diferent, i l’ús de la primera en lloc de la segona pot portar a confusions i malentesos considerables.
Ho comprovarem en la versió no corregida d’un article del 23 d’agost: “Aquesta setmana s’ha sabut que el divorci és més recent del que es creia: va ser el 15 de juny i no sis mesos enrere, com va publicar la premsa”. Si al text canviem sis mesos enrere per fa sis mesos anem a parar a una data diferent. Sis mesos enrere té un referent contextual -aquí, el 15 de juny- i ens du, per tant, al desembre. Fa sis mesos té de referent el present -el 23 d’agost- i ens du al febrer.
Fa un temps hauria tingut clar que la premsa havia publicat que el divorci va ser al desembre, però la maleïda moda d’optar per X temps enrere en detriment de fa X temps no em deixa ara posar-hi la mà al foc.
X temps enrere només equival a fa X temps si en el context previ no hi ha un referent temporal. Per això, si el referent és el present, sempre és més clar i adequat fa X temps.
Poc importa ja el que ens diuen els nostres polítics, quin és pròpiament el contingut del seu missatge. Parafrasejant Marshall McLuhan i el seu “el mitjà és el missatge”, hem arribat a un punt en què la llengua triada és suficient per traslladar a l’interlocutor (en el context d’unes eleccions, la massa amb dret de vot) com ens posicionem en una qüestió determinada, i més si aquesta qüestió és tan transcendent com la pertinença o no a un cert estat. El contingut del que diem, per sabut, acaba sent irrellevant, mentre que el que esdevé essencial és la llengua triada per expressar-lo. La llengua és el missatge.
La candidata de Ciutadans a la presidència de la Generalitat, Inés Arrimadas, ens va donar una bona mostra d’aquest fenomen en la conclusió del debat electoral transmès per 8tv dijous passat. Després de desenrotllar-se amb notable competència durant tot el debat tot i ser catalanoparlant recent, en l’últim minut es va adreçar a l’espectador només en castellà, tot suggerint: “Molt bé, jo sóc bilingüe i puc fer un debat en català en un mitjà en català, però m’adreço al meu votant en la meva llengua i, molt probablement, en la seva”. Va ser tota una crida d’atenció que va tenir un ressò immediat a Twitter. Els previsibles detractors de seguida ho van censurar com una hipocresia, mentre que els partidaris en van lloar la valentia, la fermesa. En qualsevol cas, davant d’un cop d’efecte d’aquestes característiques, el missatge en si, el contingut d’allò que es decideix dir en castellà, ens passa del tot inadvertit, tant perquè la nostra atenció se centra en el canvi de llengua com perquè aquest contingut resulta prou previsible. Ras i curt, la sensació que ens queda és molt simple, molt primària: Arrimadas va parlar en castellà.
No és casual. El gran funàmbul en l’ús merament instrumental de la llengua amb finalitats polítiques és el seu cap de files, Albert Rivera. No és el cas, òbviament, que ell s’inventés la instrumentalització política de la llengua catalana, el pujolisme ja en va fer gala durant uns quants anys situant-la com a pal de paller de la seva política de país. I no acabaríem si haguéssim de fer una relació de les mesures que el Partit Popular s’ha empescat per delmar i folkloritzar una llengua que, presumptament, és patrimoni cultural de tots els espanyols. La llengua, doncs, no és un factor especialment nou en el debat polític, però és a Ciutadans —i de retruc al PP, gregari en veure’n el rendiment— on la simple utilització d’un idioma llança un missatge més poderós que el missatge mateix. Pareu l’orella quan parli Rivera: el sentireu enraonar en català quan tracti de corrupció, del tres per cent, del cas Millet o de les seus de Convergència; seguiu amb l’orella parada: si parla de l’escola, del model d’immersió lingüística o de bilingüisme s’haurà passat a l’espanyol.
El moviment independentista també està pouant en la llengua com a missatge, no tant perquè els seus candidats estiguin disposats a saltar al castellà a l’estil Arrimadas, sinó per la presència en primera fila de persones que defensen la independència en llengua espanyola. Tenint en compte que en els darrers anys —i mercès a la instrumentalització esmentada del pujolisme— la identitat catalana semblava haver-se construït només al voltant de la llengua, trobar persones que defensin en castellà que Catalunya és una nació i mereix tenir un estat propi ha estat tota una novetat que ha descol·locat més d’un cavernari, que els han acabat titllat d’analfabets i d’estómacs agraïts. Però també el sobiranisme deu estar descol·locat, perquè molts dels que victoregen l’independentisme castellanoparlant són els mateixos que, després, constituirien una Catalunya oficialment monolingüe i amb prou feines admetrien que el castellà és també llengua pròpia.
La llengua és també missatge quan Societat Civil Catalana passeja per les platges una pancarta dient “Yo (logotip de SCC) Espanya”, on el bilingüisme barrecha pren la forma de menyspreu no a una llengua, sinó a dues. O quan el trinomi Mas-Junqueras-Romeva fa una roda de premsa i es destaca que s’han donat respostes en quatre llengües diferents. Ja ho deia Francesc Cambó: “El problema de l’idioma per a una col·lectivitat és un problema polític, és el primer dels problemes polítics, és la primera de les aspiracions polítiques”. Però poc es pensava que el seu mer ús seria, així mateix, polític.
Sí, a moltes paraules manllevades del castellà, els fem l’honor de
cedir-los el lloc de les nostres i aquestes les enviem als prestatges del
diccionari perquè s’hi fossilitzin. Torno sobre el tema, ni que em llancin a
sobre l’anatema de “la cançó de l’enfadós”, però si volen que aturi la melodia
que facin les correccions que cal fer, en el català parlat públicament i des
d’institucions que tenen el deure de servir al públic un català senzillament
net; no el demanem recercat, o alambinat, el demanem net, i per net, serà culte
i elegant. I per net, serà bo; apliquem-hi allò dels clàssics... bonum ex integra causa, que és molt
il·lustratiu. Que la nostra llengua
és bona, rica i bella, i és un encant sentir-la de qui la parla neta i amb el
degut respecte. Hem perdut punts en la normalització de la llengua, per aquesta
malura, per aquesta obstinació incomprensible i creuríem que filla
d’entercaments d’amor propi, que són de desamor a la llengua, en alguns que ho
fan malament, i no volen que sigui dit, no ho volen
sentir.
Insisteixo en un
punt que ja he comentat algun cop, que és que al món no hi ha cap llengua que
s’hagi tret de la mànega una paraula inviable, impronunciable, o per llençar al
contenidor. I la llengua catalana no ho he fet mai, tampoc, ans té un lèxic
increïblement fàcil i procedent, elegant i expressiu a tot ser-ho. Formós, nuvi, són dos exemples del que dic; a
molts els fa vergonya dir formós,
formosa ─no ho sentireu dir mai, mai─ o nuvi al noi que senzillament festeja
lluny de l’altar o del jutge, i només els cau de la boca quan és davant de
qualsevol dels dos esmentats. Citem-ne exemples, quasi, quasi bé tots,
ja:
“Barco”,
per vaixell, nau, bot, bastiment.
O el seu específic: vapor, transatlàntic, creuer,
paquebot.
“Bones” (“buenas”), per bon dia,
bona tarda, bona vesprada, bona hora baixa, bon vespre, bona nit (no n’hi ha
cap de plural).
“Burro”, “burru” (que no fa cap cara de ser català d’arrel, ni que el
registri el Fabra i sigui antic), per ruc, ase, somer, somera ─aquest
utilitzat per als dos sexes.
“Cachondo”, per eixerit, castís,
trempat, xiroi.
“Cachondeo”, per comèdia, burla,
conya, rialla, rifada, befa.
“Capullo”, per babau, albat,
llanut, enze, innocent, bonifaci, toix, tanoca, pallús.
“Carpa”, per envelat,
tendal.
“Comando”, per escamot, piquet
No són químicament iguals, però
més val eixamplar que manllevar. Solucionem les coses a
casa.
“Gamberro”, per galifardeu,
brivall, brètol, bordissot, gambirot, entremaliat, esquinçat, destraler, vàndal,
tifa.
“Gilipolla”, per ruc, capderuc,
beneit, ximple, enze, llondro, totxo, curt, curt de gambals,
capsigrany.
Golejada. (Algun diccionari el registra, però fou pres de “goleada”,
pels qui mai no havien sentit dir el tradicional, clàssic i popular:) pana.
“Guapo”, per bell, formós, ben
plantat, eixerit, bonic, galant: Barcelona, posa’t bonica! Posa’t bella!
Posa’t eixerida!
“Guarro”, per porc, llord, garrí,
bacó, porc d’estaca, potiner.
“Jefe”, per mestre, l’amo. Cap a recer, mestre? Com esteu,
l’amo?
“Novio” per xicot, promès, nuvi,
galindoi.
“Patada”, per puntada, puntada
de peu, potada.
“Tornado”, per remolí, mànega,
tromba, tartalló. (El Fabra registra “tornado”, però com a mot manllevat i
fenomen exòtic).
“Tío”, per paio, noi, xicot,
subjecte ─brivall, marrec.
“Vivenda”, per habitatge, mansió,
casa, torra, torre, masia, mas.
“Burro”, “comando”,
“gamberro”, “guapo”, els admet el nou diccionari, però va
contra mateix de la seva norma fonamental, expressada al pròleg, que “no serà
admès un mot estranger, si en català ja tenim el corresponent amb el igual
significat”. Per tant, són espuris i no fan cap falta a la
llengua.
Fa
la impressió que en tots els casos que esmentem no hi ha consciència de l’esplet
que enviem a pondre, introduint mots castellans que els prenen el
lloc.
No hem dit res de les locucions. Un altre camp molt interessant.
No hi ha fotoperiodisme.
No hi ha alerta roja,
ni prealerta: situació de
vigilància davant de possibles catàstrofes naturals.
No hi ha carpe diem (quam minimum credula postero), estrofa
d'Horaci: aprofita el dia, no confies en l"endemà.
En edredó, caldria
referir-se al nòrdic.
En l'entrada plus,
s'enumeren el de productivitat, el de nocturnitat i el d'antiguitat, però n'hi
ha molts més: el de penositat, el de perillositat, el de toxicitat, el de
mobilitat funcional o polivalència, el de distància, etc.
No hi ha polipell (pell
sintètica, escai).
En ponent, falta la loc. molt viva de ponent ni gent ni
vent.
No hi ha l'adj. porcellànic
-a. La indústria porcellànica.
No hi trobe al setí de la
guineu, qui se n'alça ja no hi seu ("quien fue a Sevilla perdió su
silla").
No hi ha portatestos
("macetero").
Hi ha portejar com a
transportar mercaderies, però no com a batre una porta: tota la nit se sentia
portejar.
Hi ha portella, però no
en l'accepció ben viva d'obertura feta en els marges d'una séquia que permet el
reg.
No hi ha posar en
comú.
No hi ha post-it (nota
adhesiva).
No hi ha postvacacional
(transtorn).
No hi ha el mal de pot
(Pott) o tuberculosi vertebral, del nom del cirurgià britànic Percival Pott
(1714-1788).
Hi ha potenciació, però no potenciament.
No hi ha potosí (regió
de Colòmbia): tindre un potosí (molts diners).
Hi ha premsa groga (sensacionalista), però no premsa del cor o rosa (dels famosos) i premsa salmó
(econòmica).
No hi ha presentisme
(laboral) ni presentista (aferrat al present).
Hi ha olla a (o de)
pressió, però la forma consolidada és de
pressió.
No hi ha pressupostable: que pot entrar en
un pressupost.
No hi ha prestació social
substitutòria ( del servei militar).
En l'entrada préstec no s'inclou el préstec a risc marítim i el préstec a
la ventura (en què si l'objecte es perd es perden també els diners prestats,
però si arriba a bon port es torna la quantitat prestada amb un premi convingut
(en castellà: "préstamo a la gruesa").
No hi ha presumptament,
però sí presumptivament.
No hi ha preu just,
però sí el sinònim estim: valor que es fixa a un bé en una expropiació forçosa.
Tampoc preu alçat o a tant alçat. Quant a l'IPC hi trobem índex de preus
al consum, encara que tradicionalment s'ha dit índex de preus de
consum.
No hi ha resultadista
(que només valora els resultats, sense tindre en compte altres factors com el
procés o els participants).
Accepta primar en el
sentit de donar prioritat, preferir, al costat de concedir una
prima.
No accepta primus inter
pares (primer entre iguals).
Accepta primorós -osa
(excel·lent, fet amb cura i delicadesa, primoter -a, aprimorat
-ada).
Hi ha processionària, però no el nom popular: cuc de pi.
En processó hi ha les loc. el ciri és curt i la processó llarga;
repicar i anar a la processó; però no la processó va per dins.
Infant remet a xiquet, on no figura xiquet prodigi.
En l'entrada projectil no hi ha el projectil aire-aire ni el terra-aire
(també míssil).
Definix prole i fillada
igualment com a conjunt dels fills d'algú. Caldria remetre una entrada a
l'altra.
No hi ha propveí -ïna,
el veí que viu més a prop,
No hi ha proetarra.
No hi ha provolone
(formatge italià).
En pixar hi ha diverses loc. però no pixar-se les sabates (fer catúfols).
No hi ha pixapins
(diumenger).
Accepta plagar com a
omplir d'una cosa nociva, infestar. Un discurs plagat de barbarismes
(Coromines).
No accepta plàning com
a programa, planificació.
Accepta els arbres i plantes acabats en -ar: tarongerar, palmerar, carxofar,
llimerar, pomerar o pomar, nesplerar, pimentonar, encara que també els arbres en
-al: tarongeral, palmeral, pomeral,
llimonal, nespleral.
Accepta plantó com a
parada llarga esperant, espera, espera que esperaràs.
No hi ha creïlla calenta
(hot potatoe), com a problema
greu i de difícil solució.
En plat, no hi ha la loc. ser plat de segona mà, ni ser el plat de cada
dia (de què tothom parla).
Hi ha llata, però no el mossarabisme sinònim pleita.
En plor no hi ha la loc. plors d'infant, tal com vénen se'n
van.
En ploure hi ha moltes locucions però no la de mai plou a gust de tots, o plou poc, però pel poc que
plou, plou prou.
No hi ha l'adj. pluridisciplinar com a sinònim de
pluridisciplinari, però sí multidisciplinar com a sinònim de
multidisciplinari.
En pobre hi ha més
pobre que una rata, però també es diu que una aranya, un pit-roig o un grill.
En l'acc. 4 hi ha l'exemple: Pobre
de tu si no fas el que t'ha dit (amenaça), que si canviem la persona en el
pronom, pobre de mi, esdevé una
lamentació commiserativa.
Hi ha podòleg i podologia, però no l'adj. podològic -a. Una clínica
podològica.
En l'entrada pol no hi ha l'acc. metafísica d'oposat: ser el pol oposat de...
No hi ha pole position (o
pole): posició preferent en l'eixida d'una prova de
motor.
Accepta polimentar en
el sentit de polir, brunyir, abrillantar, lluentar,
enlluentir.
No hi ha poli-mili
(politicomilitar) com a membre d'ETA.
Accepta, amb bon criteri, apoltronar-se, però no
endropir-se.
No hi ha pitcher (o
pitxer), llançador en el beisbol.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Plurianual / pluriennal; pòdium / podi; corriola / politja; pollera /pollastreria; pomelo / aranja; poncil / poncem (fruit del ponciler, paregut a la llima); salt de pont / pònting; porpra / púrpura; portalàmpades / portabombetes; finestró / ventalló; postdata / post scriptum; poar / pouar; prat / prada; penya-segat / espadat; enrònia / cabòria; privacitat / privadesa; progressista / progre (amb un matís d'ironia); úvula / gallet, campaneta; pit-roig / reiet, rupit (a la Marina en diuen collet-roig); portacigarrets / portacigarretes; cigarret /cigarreta, cigarro; puro / cigarro; xafar / calcigar, trepitjar, pitjar; emplastre / empastre (preparació medicinal); empastrada / empastre (cosa mal feta); penis / pardal, piu, fava, carall, cuca, el germà petit (Alcoi); piular / piulejar; piulet / piulí (crit del pollet o de l'au que piula); pantofla / plantofa; plomissó / plomissol (dels ocells); plumier / plomer; plujós -osa / plugisser -a; pneumàtic / neumàtic; podrimer / podrimener; politòleg -oga; xop / pollancre; estira-i-amolla / estira-i-arronsa; pomell / toia, ram, ramell; postura / positura; pus / apostema, posterma, abscés (purulent); tocacampanes / pregadéu, plegamans (mantis religiosa).