Exemple d'Ús: «Quan ens van marcar el tercer ens vam venir avall.»
Ús correcte: «
el tercer ens vam ensorrar.»
Explicació: Igual que s'ensorren, s'esfondren o se'n van a terra els edificis. (Hi va haver un grup de rock, per sort oblidat i inexistent per a Google, que va aconseguir empitjorar-ho:
«Quan el món es ve a baix», era el títol del nyap).
El punt final a aquesta invisibilitat “imposada” es va posar amb la celebració d'ahir al modernista Mercat Central, on, a més dels guardonats i dels jurats, es van reunir unes tres-centes persones, entre les quals hi havia primeres autoritats del País Valencià, com el president de les Corts, Enric Morera; els consellers de Cultura, Vicent Marzà, i d'Hisenda, Vicent Soler, i membres de la Diputació i l'Ajuntament. “Que tinguem representants de tots els Països Catalans és un símptoma de normalitat del nostre gran país”, va subratllar Climent.
Rècord d'originals
L'altre factor que ha fet que aquesta edició sigui especialment ressenyable és el nombre d'originals presentats: 151 –19 en la modalitat d'assaig, 59 en narrativa i 73 en poesia–. De tots ells, però, sols tres van obtindre el guardó i seran editats pròximament.
Així, L'assassí que llegia Vidal Vidal, del lleidatà Miquel
Àngel Estradé, va obtenir l'Andròmina de Narrativa, dotat amb 10.000 euros. El
jurat va destacar que és una novel·la que “sorprèn”. “Un assassí en sèrie a
Lleida que llegeix no entra dins dels paràmetres normals ni esperables”, va dir
l'escriptor Tomàs Llopis, qui també va subratllar que el llenguatge utilitzat
per Estradé tampoc no és l'habitual de la novel·la negra.
Així mateix, va
destacar l'escriptura en primera persona de tots els personatges, un fet que
crea una imatge molt polièdrica. Llopis va assegurar que és un text molt
agradable de llegir i que “després d'aquesta novel·la tinc molt clar que vull un
assassí al meu poble”. L'autor –alcalde de les Borges Blanques en dos mandats i
diputat al Parlament entre el 2003 i el 2006– va reconèixer que havia tractat
d'experimentar una mica, amb l'objectiu d'oferir una cosa diferent de la
novel·la negra. “Crec que pot contribuir a fer que hi haja més oferta”, va
expressar. En un discurs molt divertit i que convidava a tindre al més prompte
possible l'obra impresa a les mans, Estradé va reivindicar l'escriptura com “un
acte de llibertat radical i absoluta”. A més, es va felicitar per haver rebut el
premi en un any que “la València il·lustrada emergeix als carrers”.
Pornografia blavera
De la seua banda, el guanyador del Joan Fuster de Narrativa va reconèixer la clara influència del pensador de Sueca en l'obra guardonada, Nació, ancestres i ADN. El catedràtic valencià Ferran Garcia-Oliver va explicar que la idea principal del llibre –tracta dels relats que els erudits i pensadors han fet sobre els orígens dels valencians, que és el que han dit sobre què són– va sorgir arran d'un titular de premsa que deia que “els valencians del neolític i els d'ara comparteixen el mateix ADN”. “Amb aquest llibre us estalvie tota la literatura de pornografia oprobiosa i infecta que els blavers han deixat escrita, tot assegurant, alguns d'ells, que «és fàcil trobar en el neolític trets de la personalitat valenciana»”, va ironitzar. Garcia-Oliver va lamentar que “aquestes bestieses” han anat a més amb les xarxes i que han servit per justificar determinades posicions polítiques, “algunes de les quals van entrar en les Corts Valencianes perquè tingueren adaptació legislativa”.
El jurat, encapçalat pel periodista Albert Sáez, va destacar que es tracta d'un “assaig pur d'idees, que es cenyeix al gènere i l'excel·leix”. “Té tota la contundència dels textos fusterians. És molt bon assaig, molt bon premi Joan Fuster, que contribueix a l'actualització del gènere”, va indicar.
El Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia, dotat amb 3.000 euros, va ser per al poemari Secreta dàlia, de Josep-Ramon Bach, qui va dir que el títol evoca “la imatge del naixement de la vida, davant les reflexions d'un final d'existència”. “Amb la meua edat necessite que m'estimen, de la mateixa manera que escriure és viure per a mi”, va reflexionar. Bach va explicar que el llibre és “una reflexió sobre el pas del temps i l'entrada definitiva en la tercera edat”, amb voluntat de “trencament d'un llenguatge lògic i amb una paleta àmplia de metàfores”. El jurat va destacar el contínuum de creació d'imatges poètiques de Bach.
Al segle XXI un país al qual li manca un mitjà de comunicació com és la televisió, és com si a una persona li manqués alguna de les seues extremitats.
L'absència als televisors, de les llars valencianes, del que esdevé al nostre territori i sobretot, no tindre cap ni una cadena en la nostra llengua des de fa quasi tres anys és quasi una tragèdia que, o ens espavilem o pagarem ben cara.
No és pot anar amb tibantors ni mitges tintes perquè al valencià li cal tot tipus de suport, ajut, difusió, prestigi i tota cosa que fem per ell serà poca. No podem abaixar la guàrdia en cap moment i ara ja fa massa temps que l'hem baixada, perquè l'embolic que hi ha al voltant del difunt Canal 9 és d'una magnitud que ja vorem qui és el guapo que desembolica la troca i endreça el micapà que s'ha convertit una de les millors ferramentes que teníem per validar la nostra parla.
El Molt Honorable Ximo Puig President de la Generalitat Valenciana, és va comprometre en plena campanya electoral a posar en marxa Canal 9, immediatament, si ell aconseguia la presidència que ja ostenta des de fa quatre mesos. Fins ara, tot el que ha fet ha estat anomenar un Alt Comissionat per a confegir el quadre legal que establisca l'endegament d'un nou canal de televisió valenciana i sembla que la cosa va per a llarg.
Mentrimentres van passant els dies, setmanes, mesos i anys. Els nostres xiquets no veuen ni escolten cap programa de TV a casa en la seua llengua; i no serà perquè l'oferta de programes és minsa. Els que ja no som xiquets estem orfes d'un dret que tenim i que ens és negat ara, ja incomprensiblement.
I dic que no ho comprenc perquè mentre és posa en marxa la televisió valenciana ¿perquè no fan, les nostres autoritats, el que calga perquè a les comarques valencianes arribe TV3? L'arribada d'aquesta cadena seria una manera de pal·liar la mancança que patim i així escoltar notícies, veure programes de debat, cinema o el que a cadascú li plaga en la nostra llengua.
Sembla que això està previst per a quan marxe la nostra televisió amb allò que en diuen “reciprocitat”. És a dir al Principat reben la nostra televisió i a l'inrevés. Però ¿algú s'ha molestat en esbrinar si hi ha cap possibilitat de recuperar les emissions de TV3 al País Valencià abans que es donen les condicions de l'esmentada reciprocitat?
Hi ha moltes normatives o reglaments als quals hi ha alguna escletxa per això estan els qui entenen del tema que deixa pas, sense violentar la llei, que permet arbitrar procediments, previstos o no, per tal d'obrir noves vies i resoldre l'assumpte.
Cal que les autoritats valencianes a la de, ja! cerquen com fer que aquest buit, aquesta mancança que no és pot substituir d'altra manera siga esmenada el més aviat possible.
Els valencians no podem passar més temps sense una televisió en la nostra llengua perquè acabarem acceptant que la fatalitat és el nostre destí i, en aquest cas, es diu «la vostra parla no val per els mitjans de comunicació». Com, per altre costat, sembla que tampoc no és digna per lloar a Déu.
Però aquestes, son figues d'un altre paner.
P. S. En cloure aquest article ens aplega la següent notícia que entra de ple en el tema tractat però que no li resta urgència.
«ACN El Punt Avui + 29/10/2015 17.08h
El ple de les Corts Valencianes ha pres en consideració aquest dijous una proposició de llei presentada de manera conjunta per PSPV, Compromís i Podemos per recuperar el servei de ràdio i televisió públiques al País Valencià i establir les bases per preparar un nou model de mitjans audiovisuals públics. El text deroga la llei de tancament de Ràdio Televisió Valenciana i la dissolució i liquidació de l'ens, així com la Llei 5/2015 de 2 d'abril que condiciona la reobertura a la situació econòmica. La proposició de llei ha comptat amb 51 vots a favor (PSPV, Compromís i Podem) i l'abstenció de 42 diputats PP i Ciutadans (C's).»
La bifurcació entre la Gran Via i el carrer d'Alcalá entra al rànquing dels llocs més castissos de la capital. I allà hi ha el Centre Cultural Blanquerna, on s'imparteixen classes de català des del 2007. Si bé el centre celebra una dècada en aquest emplaçament, les classes van fer una gran peregrinació per tot Madrid des del 1993, quan es van iniciar gràcies a Anna Nin, la seva primera coordinadora. Van començar al carrer Montalbán, van anar després al Illes Filipines, uns salons al convent que servia de seu a la Fundació de Llengües Ibèriques...
A Madrid només tres institucions ofereixen cursos de català, explica Xavier Basora, el nou coordinador del projecte. Les altres dues són al Jesús Maestro –la dependència de l'Escola Oficial d'Idiomes, on s'ensenyen les anomenades llengües minoritàries– i la pionera, el Cercle Català, a la propera plaça Espanya. Blanquerna ofereix cinc nivells (des de l'A2 fins al C2), un club de conversa i classes per a nens entre 5 i 12 anys, en què el mateix Basora és el professor.
L'actor Francesc Galceran és el pare d'en Gerard. El nen, de cinc anys, és un dels alumnes de Basora. El professor fa servir el Club Súper 3 i la literatura infantil en català per captar la seva atenció durant una hora i mitja cada dilluns. “Viure a Madrid i que el teu fill pugui tenir accés a continguts en català és molt difícil, sort de Blanquerna i Internet”, agraeix Galceran. La gran majoria dels alumnes d'aquesta classe són fills de catalans o famílies amb plans de mudar-se a Catalunya i esperen que els seus fills tinguin un primer acostament a la llengua.
“Intentes fer-li atractiu el tema, però el medi és complicat. Tinc la sort de tenir altres amics catalans amb fills de la seva edat i el parlen. Quan sigui l'hora d'escriure ja veurem què passa”, explica l'actor. “La idea de fer una escola catalana a Madrid va fracassar per falta de persones, però és demanar massa que en els dibuixos de Clan TVE s'hi pogués incloure l'àudio en les llengües cooficials o que hi hagués una optativa a les escoles?”, es pregunta. Un repte de l'escola, confessa Basora, és què es pot fer amb aquests alumnes entre els 12 i els 17 anys, quan ja poden entrar a les classes d'adults.
El preu dels cursos oscil·la entre els 45 i els 60 euros, depenent del nivell. A això cal sumar-li els 20 euros dels llibres de text. Les classes són de matí i tarda i hi ha en total tres professors. Lluïsa Serra s'encarrega de les classes matinals i treballa a Blanquerna des de fa vuit anys. “El fonamental és que parlin. Hi ha mitjans per veure TV3 o escoltar la ràdio en línia, però només aquí poden parlar”, insisteix. El Digui Digui en llibre i vídeo també va passar per aquestes aules, però ara els professors prefereixen els reportatges del 30 minuts o episodis de Plats bruts. “Volem que vegin el català en el seu ús més col·loquial”, diu Basora.
Aquest any la matriculació ha pujat un 5% i la taxa d'abandonament no és gaire alta. El perfil dels estudiants és molt variat: als matins s'hi veuen més jubilats, com en Miguel Ángel, alumne a B1, que cada any estiueja a Tossa de Mar i Platja d'Aro i vol aprendre català “per parlar amb els amics que tinc allà”. O com l'Alfonso, originari de Lleida, però que viu a Madrid fa més de 50 anys. Parla català millor que els seus companys d'aula, però mai va aprendre a escriure'l. Ara en el seu primer any com a pensionista ha decidit fer el pas.
L'interès de les tardes canvia. En Pedro, de 35 anys i advocat de l'Administració, té plans de mudar-se a Barcelona i vol tenir a punt el requisit del nivell C de català per si surt un trasllat. "La gent ve amb pressa d'aprendre català quan la motivació són raons laborals. Quant poden trigar? Com sempre és qüestió de voluntat. Encara que també és veritat que amb la caiguda de la convocatòria de les oposicions ha minvat aquest públic", revela Basora. Ara hi ha 80 persones preinscrites per presentar-se a l'examen de suficiència de l'Institut Ramon Llull al novembre.
"M'agrada la cultura daliniana, m'interessa la seva relació amb Walt Disney", confessa en Juan Francisco, de 31 anys. I és que la cultura, tant com l'amor i la feina, són un dels reclams més grans dels estudiants, coincideixen Basora i Serra. "L'interès que abans despertaven les cançons de Joan Manuel Serrat o de Lluís Llach ara el desperten Els Amics dels Arts o Els Pets", explica el coordinador. L'activitat d'escoltar una cançó de Mishima i omplir els espais en blanc ja és tot un clàssic a classe.