de
capa i creu
Senzill.
|
El nostre viatge de boda va ser de capa i creu. Anàrem a València
dos dies i se’n tornàrem a casa corrents. Eren els dies de la guerra; no
hi havien ni diners ni
seguretat. |
Aquesta expressió
l’usa Enric Valor en la seua prosa literària. En la novel·
|
En acabant, sopàrem tots tres: un sopar rústic i elemental, quasi
improvisat, de capa i creu, però satisfactori: bullit de ceba i creïlla, i
embotit fregit acompanyat d’unes gustosíssimes bajoquetes, que resultà que
eren de secà, d’allí mateix, collides en la valleta, per bé que no de la
Casa Gran. |
I en
la mateixa novel·la, una mica més avant:
|
Vaig tornar a la plaça d’Emilo Castelar i en un bar vaig fer un
dinar de capa i creu, però amb lentitud, perquè estava cansat; agafí
després el tramvia de la Malva-rosa, i a les quatre de la vesprada ja
parlava amb don Joaquim
Bonastre. |
En la
novel·
|
Ells ja havien sopat, i em feren a mi un sopar de capa i creu: és
clar, hi havia poques coses, però molt bona
voluntat. |
L’origen d’aquesta expressió, molt usada per Enric Valor, es troba en
els enterraments de tercera categoria, els més pobres, els més senzills, que
s’anomenaven de capa i creu perquè
anava únicament un capellà amb la capa pluvial i un sagristà que portava la
creu. Com que fer un soterrar de capa i creu és la forma més senzilla i barata
de resoldre el problema de l’enterrament d’una persona, quan algú se’n desix
dels problemes amb molta facilitat es diu d’ell que és més deseixit que un soterrar de capa i
creu. Aquesta expressió la trobem també en la prosa mestrívola d’Enric
Valor. En la rondalla El Gegant del
Romaní podem llegir:
|
–El que hem de procurar és saber la història i la vida del gegant,
per veure d’alliberar-nos-en –va proposar el xic, que era més deseixit que
un soterrar de capa u creu. |
El
toc de capa i creu era el toc més senzill, més auster, dels que es feien
quan faltava una persona.
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàgs. 80 i 271)
- Valor i Vives, Enric; Enllà de l’horitzó (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 491)
- Valor i Vives, Enric; El Gegant del Romaní dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1984, pàg. 29)
de
l’os gros
Es diu de la
persona que té un esquelet format per ossos grossos, forts i
robusts.
|
¿Eixa polsera has comprat per al rellotge del pare? És massa
xicoteta, home. El pare és de l’os gros. Eixa polsereta no se la pot ni
cordar, t’ho dic
jo. |
Els tests i la testa
Antoni Llull Martí
Crec que a molts de lectors els vendrà de nou saber que el mot test amb què designam un fragment de fang cuit o terrissa, i també el recipient normalment troncocònic del mateix material en el qual una vegada ple de terra sembram diverses plantes i el mot anglès d’idèntica grafia i quasi idèntica pronunciació, que s’usa amb el sentit de ‘prova’ tenen un mateix origen, i és molt probable que us demaneu com és possible que si això és cert hagin arribat a significar coses tan distintes.
Vegem quina explicació té aqueixa divergència. Test prové del mot llatí testu, que en principi era el nom d’una tapadora de terrissa, però després va ampliar-se’n el significat i passà a designar també una espècie d’olla quasi esfèrica i finalment, per similitud amb aquesta, el cap d’una persona, sentit amb el qual encara s’usa en castellà, en italià i en la nostra llengua, i una mica variat, tête, en francès, llengua en la qual és el nom més corrent per a designar el cap, tant d’un animal com d’una persona. En castellà sortí la variant tiesto pel recipient i tiesta pel cap, però després, per influència del francès, ja per devers el segle XVI començà a dir-se testa. D’aquest mot n’és derivat el castellà testarudo, de creació similar als nostres caparrut i cabeçut.
Durant l’edat mitjana es conservà test com a nom de l’olla, i especialment un tipus d’atuell en el qual els alquimistes fonien els metalls, per provar-ne la puresa i les reaccions que es produïen en mesclar-los els uns amb els altres o amb diverses sals i distints productes químics, principalment amb la idea de poder trobar la manera de convertir algun metall corrent i no massa car en or, cosa que, que se sàpiga, mai no aconseguiren.
Del francès, el mot test passà a l’anglès, i amb el temps, del
primitiu significat de ‘recipient
per a fer-hi proves’, passà a designar les proves, i finalment
prengué el significat de ‘prova’ i ‘examen’, en termes generals.
Finalment, aqueix mot llatí adoptat per una llengua germànica,
l’anglès, ha tornat a les llengües
llatines amb un significat nou. Talment, sense cap variació gràfica, és
usual en català, en castellà, en francès, en portuguès, en italià, i en
moltes altres llengües del
món.
Del treball EUGENI S. REIG,
L’AMIC DE LES PARAULES,
premi Recull de retrat literari del 2014
lèxic
Joan Tudela
Inventari de les paraules d’una llengua, que inclou també les locucions i
les frases fetes, que forma part del patrimoni lingüístic de la humanitat i que
és estudiat pels lexicòlegs; per exemple,
Postdata:
El passat mes de març, Edicions Bromera va publicar El valencià de sempre, que és l’obra
magna de l’
Un primer dubte és si l’estructura tan(t) o més Xés genuïna. És un dubte raonable. Per exemple, en tot el DIEC2 no hi ha ni un sol tan(t) o més X i a l’Optimot només en trobo un per definir la tortuga bastarda, que té “la closca tant o més ampla que llarga”. És un terme ja a la Neoloteca i, per tant, ja supervisat per l’IEC. Però en publicacions del mateix IEC també hi trobo un munt de tan o més + adjectiu/adverbi.
La llum en aquest cas me la fa un article d’Albert Jané publicat a l’ Avui el 1978. Es titula “Tant o més bonic” i Jané hi diu bàsicament dues coses: 1) que el mot tan no tolera separar-se del terme que modifica i, així com “No era tan bonic” esdevé “No ho era tant”, “Tan bonic com els altres” esdevé “Tant o més bonic que els altres”, i ho corrobora amb un exemple de Coromines; i 2) que l’estructura “tant o més X” és tan correcta en català com “tan(t) X o més”, com ho prova, diu Jané, que Fabra escriu sovint “dues o més maneres”, “dos o més mots”, una estructura que li sembla paral·lela. També en castellà “tanto o más ” és preferit pels entesos a “tan o más ” en tots els casos i diria que en els parlars catalans que diuen la t final també domina tant o més.
Fins ara jo no coneixia ni seguia el criteri de Jané, però em convenç i a partir d’ara miraré de seguir-lo.
La notícia es feia pública el dia 2 d’aquest mes. Acompanyat a la foto pel socialista català Miquel Iceta, el president de la comunitat d’Aragó, el també socialista Javier Lambán, anunciava la derogació de la infame llei de llengües del PP, famosa per haver ocultat el nom de les “altres” llengües de la regió (com si no fossin pròpies) rere les sigles lapao i lapapip. Es posava així punt final al penúltim esperpent amb relació al reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya per part de la dreta més cavernosa, i molts respiràvem alleujats en contemplar que, per fi, algú havia posat una mica de seny.
Un cop saludada la bona nova, però, rebrota el desencís en constatar que, de fet, som allà on érem, que el que recuperem no és altra cosa que poder dir les coses pel seu nom, i que se’ns planteja un escenari ben lúgubre si interpretem com un èxit la mera correcció dels disbarats, com si tens la casa que et cau al damunt però et felicites de no calar-hi foc. Així, davant la satisfacció que s’han fet les coses bé, de seguida desem al calaix la idea de fer les coses millor, no fos cas que ens fiquéssim en un jardí. El mateix Lambán era prou clar en la compareixença en què certificava la defunció del lapao i alhora aparcava qualsevol iniciativa que anés més enllà: “Es evidente que sólo puede haber una lengua oficial en Aragón, que es el castellano”.
I per què hauria de ser tan evident? Per què fa la sensació que, apel·lant a l’evidència, es desactiva el debat i es deixen els arguments adversos en els dominis de la ignorància? És una afirmació anàloga a la que va proferir un altre representant de l’esquerra, el candidat de Podem Pablo Echenique, que en campanya electoral, a la pregunta de si el català i l’aragonès havien de ser cooficials, va respondre amb un contundent “obviamente, no” que deixava com uns enzes tots aquells que pensessin el contrari. Anem ben malament si, mentre la dreta canvia el nom de les coses, l’esquerra es limita a tancar la discussió amb la suficiència del qui és clarivident.
No hi ha cap impediment ni polític, ni legal, ni intel·lectual perquè l’aragonès i el català siguin oficials allà on es parlen. N’hi ha prou a mirar a una comunitat veïna del mateix Aragó, a Navarra, per comprovar de quina manera es poden formular solucions ben simples a obstacles aparentment insalvables. És l’article 9.2 de l’Estatut d’autonomia vigent: “El vascuence tendrá también carácter de lengua oficial en las zonas vascoparlantes de Navarra”. Ja està, és així de senzill, així de fàcil, no cal res més per fer oficial una llengua pròpia justament allà on es parla, ningú diu que calgui fer-la oficial més enllà del propi domini lingüístic. Però es veu que no: l’ocurrència del lapao ha tingut com a corol·lari catastròfic la imposició d’un sostre de vidre amb forma de pèrdua d’ambició, de conformisme eunuc.
Molts diran que al català no li cal ser oficial a la Franja, que ja ho és a tres comunitats autònomes més, que allà només el parlen 30.000 persones, i que ja té qui el defensi, però estaran obviant que, de tota la catalanofonia, és el territori on es donen els percentatges més alts de coneixement de la llengua, d’ús social i de llengua materna. Gran paradoxa: la zona del domini lingüístic on tens més possibilitats de trobar-te un catalanoparlant és justament la que li atorga menys drets, cosa que hauria de fer enrojolar l’esquerra que abandera les obvietats, ja que la dignificació d’una llengua no és només un exercici de bonisme cultural en favor de la diversitat; és també una extensió dels drets dels ciutadans sota el principi d’igualtat.
I la mateixa reflexió val per l’aragonès, el pretèrit lapapip, mancat de normativa comuna, sense ensenyament obligatori, amb 13.000 parlants que fan el que poden, i el que és més important: ningú que doni la cara per ell. Només Aragó pot defensar l’aragonès, llengua romànica com el francès, l’italià o el mateix català i patrimoni immaterial únic que, com el dàlmata, pot acabar en els llibres d’història com a exemple de llengua neollatina extingida. Si no s’hi posa remei, això sí que serà una bona evidència.
Estant així les coses, convé preguntar-se finalment on són els apòstols del bilingüisme, on són els defensors de dotar les dues llengües d’un mateix territori d’una presència pública equivalent, perquè aquesta defensa només s’explicita quan es prejutja que la llengua que es troba en inferioritat és el castellà. On són els que prediquen el bilingüisme quan aquest bilingüisme comporta dignificar les altres llengües?
Una llosa que no sap curar ni el millor oftalmòleg
Quim Gibert
Jim és un esclau pròfug afroamericà, en Les aventures de Huckleberry Finn, que navega en rai pel Mississipi, amb l’incondicional Huck, un noi maltractat pel pare, a la recerca de la llibertat. Huck i Jim són fills del sud profund dels Estats Units. A l’acostar-se a Illinois, la cegallosa, la boira baixa, els impedeix de veure Cairo, la primera població d’aquest estat nordista. Jim deixaria de ser un fugitiu només atracant el rai a la riba d’un estat no esclavista. I és que la llibertat és en direcció al nord: riu amunt. El Mississipi, però, córrer cap avall. Per ser lliures, per tant, caldria que els dos amics es fessin un tip de remar a contracorrent.
La cegallosa en l’imaginari fragatí també hi té un lloc. Conta una llegenda que, en el segle XV, el príncep Carles de Viana fou empresonat per Joan II d’Aragó, el seu pare, en el palau Montcada. Quan tot just s’acabava de gitar per fer-hi nit, se li va aparèixer Urganda, la Inconeguda, amb una poció màgica, que el podia tornar invisible i escapar sense ser vist pels carcellers. Carles va declinar veure’s el beuratge: li va parèixer que fugir d’aquesta manera no feia per un príncep. Urganda, que era una bruixa, s’ho va prendre tan malament, que li va assegurar que es venjaria. L’endemà una guarnició de Lleida es va dirigir cap a Fraga amb la intenció d’alliberar a l’hereu legítim de la corona. Només acostar-se a la ciutat, una boira densa i opaca, no els va permetre localitzar mai al presoner. La cegallosa és avui part de la quotidianitat fragatina quan ve el fred.
Ras i curt, cegallosa deriva d’encegar i, en darrera instància, de cec. Però és també una metàfora de les polítiques de Saragossa i Madrid, consistents a gestar boirines artificials amb l’objecte de no deixar veure la realitat lingüística autòctona. I que, fins i tot, determinades llengües no siguin percebudes com a llengües i, per tant, no se’ls hi atribueixin el valor que els correspon. Arribats a aquest punt, quin sentit té la transmissió intergeneracional d’un parlar tenint el castellà omnipresent? Els estralls fruit de la cegallosa institucional provoca que jaios fragatins de socarel parlin en castellà als nets (i també mares i cuidadores). A voltes he fet la prova de donar conversa a aquests xiquets en català. És veritat que m’han entès però em responen en castellà.
Així doncs, quan la política dels governs citats, clarament hostils al patrimoni lingüístic de la Franja, és acceptada pels locals, estem en condicions de parlar d’una destructivitat vista, segons Judith Butler, com a «virtuosa». Butler ho defineix com sentir fredor virtuosa davant d’una altra violència: «a l’hora que (el ciutadà) prova d’immunitzar-se contra la idea de la seva pròpia precarietat». Les autoritats de torn fomenten, segons la sociòloga nord-americana, que el món sigui copsat de forma selectiva, proven d’insensibilitzar «l’afecte davant de determinats sons i imatges, i animen a reaccions afectives davant d’altres».
Remar a contracorrent és cansat. A voltes ho practiquen els alumnes de l’INS Bajo Cinca de Fraga. Temps enrere van reptar a l’enigmista Màrius Serra a desllorigar un enigmàrius que li van preparar (el títol del text). Serra no en va saber treure l’entrellat. Però va concloure que la cegallosa és millor escampar-la.
Quim Gibert, psicòleg
Tot sovint sents, procedents majorment del camp publicitari,
construccions tan servils del castellà que farien trencar de riure, si no fos
per la tristesa que genera el pensament que fan referència a l'entrebanc potser
més seriós, més greu del català parlat en públic. Fa pena, és a dir, tristesa, i
també causa indignació. Indignació, perquè després de més de trenta anys de
rodatge, som on som, enmig de tant de soroll respecte a la normalització
lingüística. I perquè els interessats que mantenen un any i un altre any els
mateixos errors no fan res per corregir-los ─tot i que han estat avisats pels
oïdors que estimen la llengua, oïdors dels mitjans i de les altes instàncies
responsables que es parli bé la llengua. I més encara, perquè aquests
responsables es mostren mesells respecte a la situació. ¿És que no se n'adonen,
tot surant en un beatífic cofoisme? ¿O és que se n'adonen ─i tant els fum tot
plegat? A fe que aquesta no ens l'esperàvem pas! Pobra llengua catalana amb
tants que la volen tenir als llavis, que la volen “normalitzar” i no la tenen al
cor!
Però anem als fets. Algú deia, per ràdio i sense sentir-hi esgarrifor:
*Ara se li caurà el pèl”. És a dir: "Ahora se le caerá el pelo". Senyors, en
català net i castís, calia que digués: Ara li cauran els
cabells.
Un altre hi vocalitzava: *El nen s'ha caigut avall”. És a dir: "El niño
se ha caído abajo". I calia que digués: El nen ha caigut... avall de
l'escala, avall del marge, o ha caigut al clot, ha caigut a la bassa,
car en català difícilment hom deixa un verb sense el seu complement de nom o
de pronom.
Ja dintre el camp publicitari, sentim traduccions sorrudes, lineals, com
aquesta: *Tu fas el pa, avi?’ És a dir: "Tú haces el pan, abuelo?" I en català
de casa, de vora el foc, al costat del padrí, un nen sempre diria: Que el feu
vós, el pa, avi?
Hi ha una mare que arriba a la sala i veu que els dos galifardeus hi han
causat devastació ecològica amb el gos, i fa: *I això què és?”. És a dir: "¿Y
eso qué es?". Quan en català avial, correcte, cal que digui: Què és això?
Pronunciat: Quès això? o
Qués això?, segons la comarca. Quantes vegades m'ho havia
sentit dir, de nen!
També és molt pintoresc sentir, als anuncis en català, paraules angleses
pronunciades en fresca sonoritat castellana: Ace, ajax, BBC, Sant Francisco,
etc, “aze, ajax (amb jota castellana). BBZE, Franzisco...
Un altre se les enfilava amb *Li donava amb un pal”. "Le daba con un
palo". I cal dir: Li pegava amb un bastó. L’ataconava amb un
garrot.
Un nen, a la televisió, crida sa mare i aquesta respon: *Ya vaig!”. És a
dir: "¡Ya voy!". I cal que digui: Ja vinc! En llatí, com en català, el verb
venire vol dir venir o anar, segons el cas: veni, vidi,
vici.
Alguns anuncis de tema escolar fan anar a tort i a dret el lletgíssim
*cole” ─ inadmissible. Ho fan també molts professors, i és lògic que també ho
facin els alumnes. Cal usar els diàfans: Escola, col·legi, escola
bressol.
Vull fer una confessió que em fa un borrall de vergonya, però que és
real: Em costà quatre i cinc vegades de sentir-ho, entendre què volien dir quan
cantaven *Fuet prim m'agrada!”, perquè ─deixant de banda que és una construcció
de poc nervi català─ de les dues síl·labes de Fu-et, en feien una de sola, és a
dir, una sola nota musical. El llatí, per exemple, els clavaria fort a aquesta
mena de deturpadors.
També vull considerar dos errors un xic especials que perviuen en el
català que parlen avui. El primer és aquell calc tan freqüent de *posar pals a
les rodes”, "poner palos en las ruedas". Sí, en castellà és bonic, però això no
ha de desorientar ningú; és un exemple flagrant de com els inexperts es deixen
condicionar per les estructures del castellà. Tota l'expressió és rebutjable i,
dintre seu, la paraula “pals”. En tot cas hauria de dir *posar bastons a les
rodes”, ja que pal en català és un tronc gruixut, llarg com el del telèfon, com
el de la porteria, el qual una persona no pot manipular fàcilment ─bé que prou
diem el pal del fregall, el pal de l’escombra, i està ben dit. I com cal dir-ho,
doncs? Així: Posar entrebancs, posar-hi pegues, ésser un esgarriacries,
ficar-s'hi travesser, aigualir la festa, i tants
d'altres.
L'altre és aquell de numerar les successives escaiences d'un cas tal com
les numera el castellà; poden ser numerades, però tal com ho fa el català. Per
exemple: *Li ha donat dues oportunitats i li dóna una tercera”, “... y le da una
tercera". En tot cas hauria de dir: '...i li'n dóna una DE tercera, perquè, després de
l’article indefinit, el català col×loca el partitiu DE davant
l’adjectiu. Però és que el català tampoc no ho diu així. Cal dir: ...
i li'n dóna una altra, o ... i n'hi dóna una altra. Havent-ne
mencionat dues, és més que clar que l'altra és la
tercera.
Vegem-ho en un altre exemple. Un locutor de lluny deia: *Ha tret sis
discos i ara està a apunt de treure un setè”. Calia que digués: ... i ara
està a punt de treure'n un altre, el setè, o el que farà set. Tots
dos excel·lents.
Molts utilitzen l’expressió castellana “tirar la toalla” al peu de la
lletra en català: *Tirar la tovallola”. I tenim l’apagat, per poquíssim usat, Tirar el barret al foc, que ja em direu
quina és més bonica.
Igualment molts fan anar l’expressió *Buscar el tres peus del gat”,
“Buscar los tres pies del gato”, quan tenim la nostra tan bonica que diu: Cercar la lluna en un
cove.
Anant per la via pública, trobes més d’una tanca publicitària que diu,
invitant-hi que t’hi anunciïs, puix que està en blanc: *Anuncia’t”, quan hi ha
de dir: Anuncia-t’hi, puix que t’invita que anunciïs la
teva empresa en aquest lloc en blanc, lliure i a la vista.
En infinits programes d’activitats, agendes, plans de festes, etc.,
veiem escrit, referent a l’activitat en qüestió *Organitza”, *Finança”,
*Col·labora”, *Participa”, per Ho organitza, Ho finança, Hi col·labora, Hi participa. *Edita i presenta
Neus Bonet”, i han de dir: Ho edita i presenta Neus
Bonet.
Per fi no em puc estar de dir ─¿conceptum sermonem quis posset
retinere?─ que la meva doctora de circumstàncies em demanà, arran de
l'aparició d'una taca de fongs: *Gossos té?”, "¿Perros tiene?". I calia que
digues: Que teniu gossos?, o I de gossos, que en
teniu?
¿No fóra ja hora que els professionals, la classe rectora catalana, posés un petit esforç d'endreç i respecte, i de bon gust, i de bon exemple, en el català que parla?