A Font-romeu, ja se sap
Exemple d'Ús: «Baixaven a tomba
oberta.»
Ús correcte: «Baixaven a tota
castanya.»
Explicació: a tota llet, a tota pastilla, a tota hòstia, a
tota merda, a cent per
hora...
Publicat al web de debat La Taula Rodona el setembre del 2015.
Llibertat per a què? La famosa resposta de Lenin a la qüestió de la llibertat no és una bona resposta. Si tenim una concepció instrumental de la llibertat, malament rai. La llibertat no és una eina, sinó que és un objectiu en ella mateixa.
Oficialitat per a què? Aquesta és la meva resposta a l'interrogant que planteja aquest debat. Es pot respondre una pregunta amb una altra pregunta? Per què no? A diferència de la llibertat, l'oficialitat lingüística és una eina. I les eines, per definició, adopten la forma més adient per construir allò que volem construir.
I què volem construir? Aquesta és la qüestió de fons. La meva resposta és molt clara: hem de construir la plenitud del català. El diccionari ens diu que plenitud vol dir qualitat de ple, i ple vol dir que conté al màxim de la seva capacitat. Sabem –oi?– que la capacitat expressiva del català és la mateixa que la de l'anglès, però que l'àmbit d'ús de l'anglès és el món sencer i, en canvi, el del català és només la nostra àrea idiomàtica (la territorial més la d'internet).
Plenitud vol dir fer del català una llengua genuïna i viva. Genuïna: que sigui ella mateixa i no pas un dialecte d'una altra. Viva: que tot allò que puguem fer en català, que ja sabem que no és tot, però que és més del que la majoria de la gent d'aquí fa, ho fem efectivament en català.
I ara parlem de l'Estat català. Val a dir que d'Estat català ja en tenim un, que és Andorra. És l'únic tros de la nostra àrea lingüística on el català és l'única llengua oficial i, en canvi, la vitalitat del català és més gran a algunes comarques del Principat de Catalunya que a Andorra: l'oficialitat lingüística, tot i ser important, no és decisiva.
Una Catalunya independent aconseguiria el reconeixement internacional del català de manera plena. Això sí. Ara bé, de portes endins, jo penso que n'hi hauria prou a aprofundir la legislació catalana actual, en el sentit de mantenir el català com a llengua pròpia i oficial del país i el castellà com a llengua cooficial.
El castellà és un actiu que ningú no vol perdre a Catalunya, i que pot facilitar els intercanvis entre la nova república catalana i les repúbliques hispanoamericanes que ens han precedit a l'hora d'independitzar-se de la Corona espanyola. És clar que, de portes enfora, el que ha de ser prioritari és coordinar la política lingüística del nou Estat català amb la del País Valencià i les Illes i els altres trossos de la nostra fragmentada àrea idiomàtica per mantenir junts un espai cultural compartit.
Vet aquí un article meu que acabo de publicar.
Beure a
galet
No estar gaire segur d'a qui pertany
Fa pocs dies corregint una novel·la vaig trobar la frase següent: “És com posar-se davant del mirall i no estar gaire segur d'a qui pertany el rostre que t'està mirant”. Com haureu pogut deduir, em va sobtar la construcció “no estar gaire segur d'a qui pertany”. Per resoldre-ho, vaig veure que la solució no era eliminar la preposició de (“no estar gaire segur a qui pertany”) perquè la construcció la exigia. Tampoc ho solucionava suprimint la preposició a (“no estar gaire segur de qui pertany”), perquè el verb pertànyer regeix l'ús de la preposició. Per tant, quina solució es pot adoptar en aquestes construccions en què hi ha dues preposicions àtones seguides? Doncs bé, en aquest cas la manera més senzilla de resoldre-ho va ser incorporant un verb: “És com posar-se davant del mirall i no estar gaire segur de saber a qui pertany el rostre que t'està mirant”. Segurament també hauria pogut funcionar algun altre verb, però a mi em va semblar que saber s'hi adeia la mar de bé.
Aquest fenomen també és habitual en el cas de locucions prepositives (en lloc de, en comptes de, a més de, etc.), quan hi ha un verb o un complement elidit, com en els exemples següents: “Has de girar a l'esquerra en lloc d'a la dreta”; “En comptes d'amb cotxe, hi ha anat amb tren”; “Han decidit escriure-ho en minúscules en comptes d'en majúscules”, o “A més de per la platja, han volgut anar a fer una volta pel centre”. En el cas de locucions prepositives, la solució és repetir el verb que ha estat elidit o bé fer servir el verb fer o qualsevol altre per evitar-ne la repetició: “Has de girar a l'esquerra en lloc de fer-ho a la dreta”; “En comptes d'anar-hi amb cotxe, hi ha anat amb tren”; “Han decidit escriure-ho en minúscules en comptes d'escriure-ho en majúscules”, o “A més de passejar per la platja, han volgut anar a fer una volta pel centre”.
Sabíeu que
Quan en català coincideixen dues preposicions àtones es formen construccions que resulten artificioses. Per resoldre-ho, es pot repetir el verb o bé utilitzar-ne qualsevol altre que s'adeqüi al context.
Aroma d'orxata
David Paloma
El Termcat defineix aroma com el "conjunt de compostos químics volàtils característics d'una substància, que té la propietat de produir l'olor que li és pròpia". Llegeixo els ingredients escrits a les etiquetes d'alguns productes de la cuina de casa meva per saber quines aromes consumeixo o, potser, esnifo. Vaig fent anotacions fins que arribo a dues conclusions. La previsible: hi ha moltes etiquetes que no inclouen el català. Espero de debò que algun dia això s'arregli, si bé ara no hi dedico més comentaris perquè m'interessa parlar de la segona conclusió, la imprevisible..., segons el meu punt de vista.
Sovinteja el terme aromes, en plural, sense concreció (no se sap si són de llimona o de pa torrat). A vegades hi diu aromes naturals, molt més ben valorades, tu diràs, que les aromes sintètiques, creades químicament. Descobreixo que les aromes tenen el codi FL (de l'anglès flavouring) i un número encapçalat per una subdivisió de 17 categories. Ara com ara hi ha 2.544 substàncies aromatitzants que la Unió Europea va aprovar el 2012. Però sempre en balla alguna. Així, l'aroma FL 15.024 (una estranya olor de 3-acetil-2,5-dimetiltiofè) va saltar de la llista el 14 de juny del 2013. Resulta que aquesta aroma plantejava un problema de seguretat: és mutagènica i podia ser genotòxica.
Arribo a l'orxata, amb molta set: aigua, xufles (a l'ampolla d'Eroski hi diu 11%), sucre, proteïnes de llet i aromes (a l'ampolla d'Hacendado hi diu aromes de llimona i de canyella). Sort que no hi diu aroma d'orxata... Aleshores salta la sorpresa: emulgent E 472c, estabilitzadors E 407, E 451 i antioxidant E 300 (segons l'ampolla). La E marca que són additius, no aromes. Podria ser que els elaboradors preferissin escriure el codi abans que un terme massa llarg o massa "químic": els additius esmentats són, respectivament, èsters cítrics dels monoglicèrids i diglicèrids d'àcids grassos, carragenats, triosfat de pentasodi i àcid ascòrbic.
La legislació no considera que les aromes siguin ingredients que s'hagin de fer constar a les etiquetes.
L'apunt
Claudi Mans, catedràtic de Química a la Universitat de Barcelona, diu que és possible que en el futur hi hagi menys química en els aliments i més terminologia química a les etiquetes.
Aquest comentari traspua el fonamentalisme lingüístic de sempre (“si ets bielorús, has d'escriure en bielorús”), però no deixa de ser un bon motiu per a preguntar-se què pensa Aleksiévitx del bielorús i, més en general, què està passant amb aquesta llengua, que se suposa que té un estat propi al darrere des de fa una generació.
Quan els llibreters alemanys li van concedir el prestigiós Premi de la Pau, Aleksiévitx va ser entrevistada per Kerstin Holm al suplement literari del Frankfurter Allgemeine Zeitung. Holm li va preguntar que com era que vivint a Minsk no escrivia en bielorús. La resposta d'Aleksiévitx va ser franca: “Sí, només escric en rus i m'entenc a mi mateixa com a membre de la cultura russa. La llengua bielorussa és molt rural ( bäuerlich ) i literàriament immadura (unausgereift )”. Davant l'escàndol que va causar tanta franquesa, Aleksiévitx va desmentir que hagués dit la segona frase (Holm, en canvi, es va refermar en el que havia escrit). Però mai es va desdir de la primera: l'Acadèmia ha premiat una autora resident a Bielorússia que no solament escriu en rus sinó que no se sent part de la cultura bielorussa.
Això de residir en un lloc i no sentir-se partícip de la cultura local recorda els temps soviètics. En molts sentits, Aleksiévitx té molt més de soviètic del que ella es pensa. Quan apreníem rus a l'Escola d'Idiomes amb un vell manual soviètic hi havia una cançó que deia: “La meva adreça no és una casa ni un carrer, la meva adreça és la Unió Soviètica”. Era un cant a l'internacionalisme de l'homo sovieticus (o la mulier sovietica ), que se sentia a casa en qualsevol racó de l'URSS... parlant sempre en rus, és clar. Aleksiévitx és filla de pare bielorús i de mare ucraïnesa, però no parla el possible ucraïnès de la mare ni el possible bielorús del pare i de la república on va créixer; només la llengua comuna soviètica... D'altra banda, no hem d'oblidar que els primers premis que va rebre -i no va refusar- la jove Aleksiévitx van ser soviètics, des de la Insígnia d'Honor fins al Premi del Komsomol.
Però més interessant que blasmar la sovieticitat d'Aleksiévitx en general i les seves opinions sobre el bielorús en particular és esbrinar per què una escriptora del seu nivell pot tenir les opinions que té. Podríem dir que el bielorús ha tingut un procés de normalització fallit. Rural? Sociològicament té part de raó. Segons el cens de 2009, a la ciutat de Minsk hi havia 1,5 milions de persones que parlaven normalment rus a casa i només 100.000 que ho fessin en bielorús. Això té unes causes històriques complexes, amb el benentès que l'ingredient principal és la russificació de les ciutats durant el període soviètic. Immadura? És cert que el bielorús arrossega un problema d'estandardització (hi ha dos models en competència) i és cert que la interferència lingüística ha fet estralls (s'ha institucionalitzat una espècie de catanyol que es diu trasianka ).
Potser el més interessant de tot plegat és que l'obtenció d'un estat propi no ha revertit el patró de russificació dels temps soviètics. Si bé aquesta circumstància demana una anàlisi més aprofundida, és evident que disposar d'un estat propi no és una condició suficient per a reorientar sociolingüísticament una societat. El que va fallar en aquest cas és que el nou estat independent bielorús va voler forçar una bielorussificació que superava les possibilitats reals de la societat bielorussa, que s'expressa majoritàriament en rus. L'URSS era l'URSS però Bielorússia no era com Lituània. Aquí es bo recordar allò que Catalunya és com Lituània però no cal perdre de vista que també té una mica de bielorús.