Com canvia el món
Exemple d'Ús: «Em sorprèn que ara tothom li faci fàstics, quan fins fa quatre dies
l'adoraven.»
Ús correcte: «
que ara tothom li giri l'esquena / el
menyspreï
»
Un lector, Rafel, em suggerix que tracte en esta columneta el terme
“esclavó”. La seua néta diu que la paraula més correcta per a denominar les
‘anelles que formen una cadena' és “baula”, perquè així ho posa el seu llibre de
Llengua i ho confirma la seua mestra, que qualifica “esclavó” de col·loquial,
sols vàlid en llenguatge familiar i/o popular. Rafel està que bufa per això. El
trau de polleguera que, sobre moltíssimes de les paraules i expressions de tota
la vida, d'ell, dels seus pares, tios, germans, amics i veïns de sempre, vinga
ara la xiqueta, que ell, com a bon iaio, adora, a dir-li “Iaiet, això no està
ben dit”. L'avi Rafel m'apunta tretze o catorze paraules de les “familiars i mal
dites”, com a exemple, però em centre en tres d'estes, “esclavó”, “escaló” i
“replanell”, entre les que la néta, la mestra i el seu manual deriven als llimbs
o al purgatori normatius.
“Esclavó”, referit a la mencionada definició d'‘anella que, enllaçada
amb unes altres, forma una cadena', és com sempre o majoritàriament ho hem dit
els valencians que parlem esta llengua, i no és cap castellanisme dels últims
anys, ja l'empraven literàriament els poetes de la Renaixença i, molt més
arrere, sor Isabel de Villena i sant Vicent Ferrer, en el mateix sentit que la
gastem el so Rafel i vostés/nosaltres, o en un significat paregut. I
l'arrepleguen tots els diccionaris de referència, com el DNV, el DV, el SALT, el
DG de Ferrer Pastor. I també el de l'Institut d'Estudis Catalans, encara que en
este últim, l'entrada “esclavó” remet a “baula”; potser per això l'uniformisme
lingüístic el moteja de vulgar o secundari. El Diccionari normatiu valencià
l'arreplega com a entrada principal.
I un “escaló” és, com tots sabem i diem, un ‘pla que ve a certa altura sobre un altre pla, de manera que fent un pas es pot pujar o baixar de l'un a l'altre'. Els travessers d'una escala de mà també són escalons. La formes preferides per l'elitisme lingüístic eren/són “esglaó” o “graó”, però “escaló” és paraula generalitzada des molt antic. Apareix en obres de Ramon Llull (s. XIII) o en l'Espill, de Jaume Roig (s. XV), que també utilitzava “graons/grahons”. I pujant escalons (o esglaons/graons), de vegades arribem al “replanell”, que com tots diem és la ‘superfície plana d'una escala construïda davant de les portes dels pisos o en la part final o angle d'un tram de l'escala'. També “replà', però quina forma més nostrada, la del “replanell”!.
La disminució de les aportacions a l'IEC és la que va privar la institució de tirar endavant el projecte d'expandir les delegacions de l'IEC pels territoris de parla catalana i espera que es pugui reactivar si els fons es recuperessin fins als que hi havia el 2008 o 2009.
A la falta de recursos econòmics, s'hi afegeix la predisposició que mostren els governs dels respectius països que, en el cas d'Andorra, és ‘tèbia'. ‘El país és molt dependent de l'estat espanyol i qualsevol cosa que faci tuf de catalanitat hi tenen una certa prevenció', ha afirmat el president. En aquesta línia, creu que els ‘aspectes polítics' són ‘més importants que els acadèmics', malgrat que especifica que la bona voluntat ‘hi és' malgrat que sigui ‘més difícil' arribar a acords. Pel cas de la delegació de l'Alguer, depenen dels ‘acords finals' amb l'ajuntament i la universitat.
Segons recorda el seu president, les delegacions organitzen exposicions, jornades, cicles i impulsen publicacions. Actualment, l'Institut d'Estudis Catalans té una delegació a Lleida a part de la seu a Barcelona, que vetlla pel català a la Franja i a Andorra. Quant al País Valencià, Castelló i Alacant tenen seus de l'Institut i, quant a València, el delegat treballa al centre Octubre.
Per la Catalunya del Nord, l'IEC té una seu a la casa dels Països Catalans a Perpinyà, mentre que a Palma també hi ha un delegat, a l'espera que es pugui inaugurar la delegació, construïda de fa 4 anys però que a causa de la crisi encara no ha pogut entrar en funcionament.
El català, la llengua majoritària
En una eventual Catalunya independent, per Ros, el català hauria de continuar ‘sent protegit', convertint-se en la llengua majoritària, és a dir, la que rebi els ajuts i els esforços de tothom perquè ‘es mantingui i creixi com li pertoca'.
Un tractament d'igualtat per part de les institucions de dues llengües, per exemple, el castellà i el català, és ‘negativa'. ‘La llengua minoritària, tot i que sigui poc minoritària, acaba cedint davant la majoritària. La pressió de l'entorn, no només de la societat sinó del mitjans, és enorme', ha assegurat.
Repetir al capdavant de l'IEC
Malgrat que encara li queden dos anys de mandat, Joandomènec Ros ha afirmat que mentre el ple de l'IEC li doni confiança no tindrà ‘cap problema' per continuar com a president de l'Institut d'Estudis Catalans.
El catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona i anterior vicepresident en funcions de l'Institut va guanyar el juny del 2013 les eleccions a la Presidència de l'Institut d'Estudis Catalans, prenent el relleu a Salvador Giner.
Jordi Tormo (Alcoi, 1979), doctor en geografia i autor de diverses obres d'investigació local i de llibres de narrativa com Un bes suau i El silenci, enguany ha presentat un esplèndid treball de recerca sobre un seu paisà, el poeta, cantant, actor i lluitador cultural Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-Barcelona, 1995). Aquest any s'ha commemorat el vintè aniversari del seu traspàs, per tant és un bon motiu per lliurar-se a la lectura d'un dels més admirats cantautors de la Nova Cançó catalana i, a més, artista complet en altres facetes com la interpretació dramàtica.
El llibre ha estat publicat per l'editorial cooperativa i independent de Carcaixent (Ribera Alta, València) Sembra Llibres. Jordi Tormo fa a Ovidi Montllor, un obrer de la paraula un recorregut per la vida i l'obra del mestre i ens mostra les seves facetes més emotives. L'autor es basa en la poesia d'Ovidi per convertir-la en fil conductor i s'empara en la seva recerca, efectuada a l'Arxiu Ovidi Montllor del mas de Sopalmo, i en entrevistes amb familiars i amics de l'artista alcoià, com ara Antoni Miró, Toti Soler, Isabel-Clara Simó, Neus Solsona, etc.
El llibre inclou diverses fotografies i textos poètics de Montllor. L'experiència de Jordi Tormo relacionada amb aquest personatge singular és important perquè entre el 2011 i el 2014 va coordinar els actes a la memòria d'Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés. El resultat és aquest magnífic treball que abraça els diferents àmbits d'Ovidi Montllor.
L'autor, amb entusiasme, recorre els anys d'infància, de joventut i de plenitud de l'artista per recuperar la figura brillant d'un personatge de culte en l'actualitat entre una part de la joventut esquerrana dels Països Catalans. Ovidi Montllor va anar seguint les paraules de Salvat-Papasseit, poeta que va cantar en un dels seus més recordats discos, un creador en majúscula: un obrer de la paraula. Una persona compromesa amb la classe treballadora i amb la defensa de les llibertats del poble. Defensor de la llengua i de la cultura del seu país. Com va cantar en un dels poemes de Vicent Andrés Estellés: “Per senyera, senyors, quatre barres. / Per idioma, i senyores, català. / Per condició, senyors, sense terres. / Per idees, i senyores, esquerrà.”
L'Ovidi, com a cantant, va convertir la poesia en una arma de transformació social o de conscienciació en els moments difícils del franquisme i la Transició. I ho va fer amb la seva obra i amb la de poetes del nivell de Salvat-Papasseit, Vicent Estellés, Blai Bonet, Pere Quart i el seu amic Joan Fuster. Ovidi Montllor va representar una de les veus crítiques de la cançó catalana que va ser silenciada als anys vuitanta quan la Transició ja havia creat el nou règim demòcrata i un nou statu quo, que no podia tolerar la protesta rebel ni crítica al sistema. Ovidi Montllor aleshores es va centrar en la seva carrera cinematogràfica, teatral i televisiva amb poquíssimes contractacions com a cantant. Jordi Tormo ha rescatat també per a aquest llibre algunes de les nombroses poesies que va escriure l'Ovidi. Fins i tot, en un annex, inclou el títol dels gairebé quatre-cents poemes que l'alcoià va escriure. Com aquest, en què recorda el seu Alcoi des de Barcelona; “Quan? / Barcelona se'm mostra plena i grandiosa des de la balconada. / Recorde Alcoi, malaltissa enyorança que duc al cor...”
Consulta, procés, plebiscitàries, full de ruta, decidir, diàleg... El procés sobiranista també ha servit per transformar el llenguatge de l'esfera política i mediàtica de Catalunya. I, amb la voluntat d'analitzar detingudament aquest nou lèxic, el filòleg i escriptor Pau Vidal va presentar dimarts la seva nova obra, Manual del procés. Vocabulari imprescindible de combat (Angle, 2015). El llibre pretén esdevenir “un glossari del conflicte entre Catalunya i Espanya” en què s'analitza la procedència i la utilització d'aquelles paraules que protagonitzen la batalla semàntica del procés.
“L'esclat del sobiranisme català ha convertit el verb en una arma més mortífera que mai”, sentencia l'autor en el prefaci de l'obra. Pau Vidal ens explica que, en termes semàntics, el sobiranisme està guanyant la partida: “Els independentistes han fet un esforç de creativitat per explicar i convèncer a través de les paraules; en canvi, en el bàndol unionista, hi ha el mateix de sempre”, assegura. Justament aquesta creativitat és el que ha portat Pau Vidal a recollir fins a 72 mots “nous o ressuscitats” de la política catalana. Uns mots que el sobiranisme ha procurat que siguin percebuts com a positius. “El positivisme guanya adeptes; això no vol dir que sigui moralment superior, però quan has de comunicar en sectors molt amplis de la societat, s'imposa a la negativitat”, afirma Pau Vidal. Segons l'autor, l'unionisme té un problema, perquè “tanta negativitat no l'aguanta ningú”, però recorda que no és tant qüestió dels mots que s'empren, sinó de l'ús que se'n fa.
Què s'amaga darrere les paraules? Amb la voluntat d'esbrinar-ho, Vidal recorda que “el vocabulari no és mai transparent”, perquè “una de les seves funcions és donar diferents opcions per establir el nostre relat”. Ara bé, descobrir l'origen dels mots ens pot portar sorpreses. Vidal ens explica la procedència d'alguns dels mots que recull el seu volum, com el terme Constitució, que prové “d'un verb canviant com és el verb estar”. “Això xoca amb la visió d'estabilitat que s'hi vol donar des de l'Estat”, sentencia l'autor. També és curiós l'origen del terme federalisme, que neix d'un mot religiós: en concret, de la paraula fe, res a veure amb “la raó, la igualtat i la justa distribució que predica”. Per l'autor, el procés no només ha propiciat una metamorfosi en el vocabulari de la política catalana, sinó que també ha fet canviar la percepció d'alguns mots. “L'apropiació de paraules per partits polítics marca la impressió que en té la societat”, explica, però adverteix que sovint els polítics utilitzen el llenguatge “d'una manera molt barroera”.
Però si hi ha un mot que Vidal es dedica a desmuntar és diàleg: “El diàleg és un d'aquests mites que ens entestem a cultivar per creure'ns una espècie superior, però normalment el diàleg es converteix en dos monòlegs alternats”, assegura. Segons Vidal, el terme pertany al món de la ficció, i perquè es pugui cristal·litzar en el món real “hi ha d'haver voluntat d'entendre's i bona disposició”, cosa que no preveu que arribi des de Madrid. Vidal assegura que té més mots pensats i que ja té previst publicar un segon manual del procés. Por, silenci i ciutadà són paraules que ja té seleccionades. Però, com que el lèxic no s'acaba amb el procés, també pretén escriure un manual de la república catalana. La publicació, però, encara no té data.