Tot s'aprofita
Exemple d'Ús: «És que no té desperdici, tot ell.»
Ús correcte: «És que no té pèrdua, tot ell.»
Explicació: O, en sentit figurat, no en llençaries res, és impagable,
n'hi ha per llogar-hi cadires o n'hi ha per sucar-hi pa, segons
els contextos.
Estant almorzant, Cèlia, l'ama de la cafeteria on esmorze, m'apunta una
locució per a esta columneta, “tot pla”. Em sona, però li demane que me la diga
en el context que ella ho diria. Ella és madrilenya i benissera d'origen i
alzirenya de residència, i li agraden molt les expressions genuïnes i el
valencià pla. Em conta que la primera vegada que va sentit eixa expressió a
Alzira va ser a un home també de la Ribera, de Benicull. A la preguntà: “Com va
això, tio Pere?”, ell li contestà: “Perfecte, tot pla”, és a dir que tot anava
molt bé, la faena, la salut, etc. Curiosament, després d'eixe dia, en un bar
d'Alzira també, on almorzen llauradors, jornalers i gent de pas cara l'estació,
he tornat a sentir eixa locució. Trobe que és una expressió molt pròpia del
nervi i la singularitat de la nostra llengua, representativa de la nostra rica
fraseologia, que mereix ser catalogada en els nostres reculls normatius. El Diccionari català-valencià-balear
inclou l'expressió “trobar-ho tot molt pla”, com a ‘trobar-ho molt fàcil', de
significat paregut. Alguns governants, especialment quan gaudien o creien que
gaudien de poders duradors i hegemònics, devien trobar-ho tot molt pla, sense
obstacles, i robaven a mans plenes, però ja s'ha vist que les planures
polítiques també tenen els seus clavills i les seues barreres de
seguretat.
Una altra locució molt nostra és “a peu pla” i, més completa, “entrar a peu pla”, és a dir ‘a nivell del lloc pel qual es camina sense haver de pujar ni baixar', ‘al mateix nivell', “En la cova s'entrava a peu pla”, “M'agraden les plantes baixes per a viure, perquè entres i les recorres a peu pla, sense escalons ni rastells”. Això pensaven (i pensen) els i les corruptes, que podien (i poden) entrar a peu pla en tots els lloc i especialment en l'erari públic. Els hòmens i les dones també podem ser plans i planes, però amb dos significats ben diferents: Un “home pla” pot ser un senyor de ‘tracte fàcil, senzill, accessible'. Se sol dir dels que, per la posició social, formació o bagatge cultural o educatiu, podria esperar-se el contrari, “Els Cervelló sempre han tingut una bona posició, però és gent molt plana en el tracte”. Però un “home pla” també es podria dir dels de condició humil, de condició socioeconòmica inferior, però això queda molt antic, millor que ens quedem amb l'accepció d'home tractable, humà, etc., siga de la condició social i econòmica que siga.
El pacte polític al qual van arribar al juliol el PSC i C's a la Paeria encara porta cua. Com ja va avançar aquest diari, algunes de les entitats culturals i socials més importants de la ciutat van decidir impulsar la creació d'una plataforma per evitar que tiri endavant un dels punts més polèmics d'aquest acord: la reforma del reglament d'usos lingüístics de l'Ajuntament.
Ahir, vuit entitats amb gran pes històric i social van escenificar aquest acord amb la lectura d'un manifest davant de la Paeria. L'Associació Amics de la Seu Vella, l'Associació de la Festa Moros i Cristians de Lleida, l'Ateneu Popular de Ponent, el Centre Excursionista de Lleida, el Cercle de Belles Arts, el Grup Cultural Garrigues, la Fundació Orfeó Lleidatà i Òmnium Lleida-Ponent, que representen unes 5.000 persones, van mostrar la seva fermesa en defensa del català. Isabel Sala, secretària del Cercle de Belles Arts, va ser l'encarregada de llegir un text en què es demana als grups polítics municipals que no facin un ús partidista de la llengua i que mantinguin el compromís amb la normalització lingüística que la Paeria té des de fa dinou anys.
Els signants van reclamar que es mantingui la validesa de l'actual reglament per a l'ús de la llengua catalana, tenint en compte que “és incongruent canviar-lo per adequar-lo a la legislació vigent quan s'hi adequa perfectament”, i van recordar que “no ha generat cap conflicte lingüístic”. També van demanar que qualsevol modificació que afecti “un àmbit tan sensible com el de la llengua” es faci sempre “amb el màxim consens i per àmplies majories”. I, en aquest sentit, van recordar que l'actual normativa es va aprovar per 21 vots a favor (PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC) i 4 abstencions (PP).
El d'ahir va ser un primer pas per demostrar que la multitudinària concentració de protesta que va generar el pacte no ha quedat en paper mullat. “Ara ens posarem en contacte amb altres entitats perquè estem oberts a rebre més adhesions i, posteriorment, iniciarem una tanda de contactes amb els diversos grups polítics de l'Ajuntament”, va avançar el president d'Òmnium, Xavier Eritja. “No ens podem permetre fer ni un pas enrere”, va advertir el director general de l'Orfeó Lleidatà, Xavier Quinquillà.
El president dels Amics de la Seu Vella, Joan Ramon González, va subratllar que pel caràcter transversal de l'associació que presideix es va decidir que l'entitat es desvincularia de posicions polítiques, com ara el suport a la independència, raó per la qual van decidir no participar en la marxa de torxes del 10 de setembre. “Però això és diferent: la llengua no havia estat mai motiu de conflicte”, va recordar. I les vuit entitats volen que així continuï essent.
La
història d'una llengua irreductible
Amb motiu de
- El naixement de la llengua. De l'ocupació franca de
- Expansió territorial i esplendor medieval. Fins a la unió dinàstica amb
Castella (1479)
- Crisi identitària, dependència i revolta. Fins al final de
- (Prohibició) bandejament públic, dinamisme privat. Fins al triomf de
l'estat liberal (1833)
-
- Una llengua moderna per a la societat de masses. Fins a la fi de
- Persecució i resistència durant el franquisme. Fins a la fi de la
dictadura (1975)
- El camí a la normalitat
Aquest últim apartat ha tingut l'assessorament de