cotxada
Conjunt de les persones que es desplacen en un
automòbil (o en un autobús) omplint-lo per complet.
|
¡Clar que quan fan un míting omplin la
plaça de bous! ¿No veus que no fan més que dur caiga les cotxades de gent
dels pobles? Com els paguen el viatge i el dinar, s'apunten tots i ¡au!, a
València. |
cremar-se les celles
Estudiar
molt.
|
Em vaig quedar un mes sencer en casa, sense eixir per a res al
carrer i sense mirar la televisió, cremant-me les celles, i vaig aprovar
l'oposició. |
En la
novel·
|
Allà es digué per enèsima vegada que Albert tenia ben adquirida la
fama de doner i home lliurat al malgast i la vida alegre; que no havia
tingut ganes ni voluntat d'acabar els seus estudis; que durant l'estada
d'estudiant a València, en lloc de cremar-se les celles damunt els
llibres, es gastava els diners que la seua mare li trametia
sacrificadament de les migrades rendes, anant al teatre, freqüentant els
cafès concert, solaçant-se a les platges del Cabanyal i en dubtoses
aventures d'un descervellament manifest... ¡Ara no es podia plànyer amb
raó de tot el que li havia
succeït! |
Els algebristes componedors d'ossos
aspecte
Joan Tudela
Aparença de cadascú, meitat obra del físic personal del retratat, meitat
obra del pinzell del retratista.
Endreçar és un exercici ascètic. Exigeix tenir aquella fe infantil que fa fer tan bona lletra quan s'enceta llibreta nova i se sustenta en la renovada confiança que podrem ser millors del que hem sigut. Igual que aprimar-se, costa tant com satisfà. El benestar espiritual que dóna saber què tens i on ho tens, que tens el que necessites i has llençat o donat el que et sobrava, que res no està entatxonat ni embullat, compensa de sobres l'heroic esforç d'haver-ho aconseguit.
Cal que un poeta ens canti l'èpica d'aquesta epopeia en què ens enfrontem al terrible drac de la síndrome de Diògenes i recuperem espais que ja pensàvem que quedarien per sempre sota el seu malèfic poder. Ara bé, perquè endreçar no sigui inútil cal després desar. Perquè si convenim que endreçar és “trobar un lloc per a cada cosa” i desar “posar cada cosa al seu lloc” (tot i que en l'ús i als diccionaris puguin ser i siguin també sinònims), resulta evident que, sense una disciplinada persistència del segon, l'admirable coratge del primer és flor d'estiu: una enorme despesa d'energia que no obté els rèdits que mereix.
Si la llengua crea caràcter, endreçar i desar -dos verbs precisos i preciosos, sense un equivalent clar en altres llengües- haurien de ser dos grans puntals del nostre. Es parla poc d' endreçar (i després desar ) com un primer pas per canviar el món. Però qui endreça i desa acaba sent molt més conscient de l'absurda acumulació d'objectes inútils -que seran muntanyes de deixalles- a què ens aboca un consum desbocat. ¿Podem construir un nou estat amb la casa plena de cables embullats, mòbils obsolets, piles gastades, roba que mai ens posem, medecines caducades...? ¿Podem salvar el planeta?
Però el cert és que, sense repressió, sense la pudibunda censura, l'erotisme ro driguenc sol caure en picat. Els rodríguez d'avui, homes o dones, gaudeixen simplement tenint una mica de temps per a ells. Les monumentals sueques s'han esfumat com per art d'encantament i ara als carrers ja només hi veiem guiris, una espècie força bastant més molesta i, sobretot, molt menys glamurosa. Una espècie que cada cop emula més la nostra pròpia vulgaritat.
I, tanmateix, un dels plaers de l'estiu també pot ser aquesta solteria provisional que ens fa elucubrar, als casats i emmainadats, sobre la identitat social alternativa que hem deixat de banda. L'excitació de ser rodríguez tenia molt a veure amb la transgressió sexual però quedarà sempre la transgressió de viure durant uns dies la vida d'aquest altre jo sense compromisos i obert a tot el que li pugui passar. És, en el fons, també una forma de viatge i, com els viatges, atrau enganyosament per la novetat. Que bé que s'està sol, ens diem. Que bé que s'està sense nens, ens repetim. Obviem que, si hem arribat aquí, també ha sigut perquè aquesta soledat ens feia por. Com a rodríguez ens sabem prou efímers per no travessar la tènue frontera entre estar sols i sentir-nos sols. Amb els anys la rodriguicitat se'ns ha fet sueca: partíem de les pel·lícules d'Ozores i hem acabat en les d'Ingmar Bergman.
L'impacte del discurs de la candidata a la Generalitat Valenciana per Ciutadans, Carolina Punset, en l'opinió pública ha estat sensacional. Poques vegades una intervenció en un debat d'investidura autonòmica havia donat tant de suc, i el millor de tot és que és només el començament. Hem d'agrair que el partit d'Albert Rivera hagi fet una proclamació formal del menysteniment que li provoca el valencià, llengua "entranyable" que no serveix per trobar feina: així com ignorem quines circumstàncies van portar l'alcaldessa Rita Barberà a enriure's del valencià amb el seu "caloret" en un arravatament de desinhibició festiva, Carolina Punset duia el seu discurs ben escrit, del tot estructurat, desgranat en una lectura intensa i amb uns principis ferms que (i això és conjectura meva) deurien haver estat consultats i/o comunicats a la monocúpula del partit. Perdoneu-me l'autocita, però tot plegat sembla donar resposta als interrogants de l'últim paràgraf d'un altre article d'aquesta secció, Ciutadans i la llengua catalana. Ara ja sabem de quin peu calcen.
L'avantatge de tenir un bàndol enrocat és que deixes el tauler de joc lliure perquè l'altre prengui la iniciativa. És doncs una sort que tot el camp de la defensa de la llengua al País Valencià, les Balears i la Franja hagi quedat per a les esquerres, ja que tampoc hauríem d'esperar que el PP fes un cop de timó en aquest sentit. L'inconvenient, però, és que, a banda dels discursos coneguts del PSOE, l'esquerra alternativa, tant la de confluència de plataformes vàries com l'estrictament podemista, sembla completament desorientada sobre la qüestió. Més enllà dels tòpics estimables de "respectar la diversitat", els missatges llançats per aquesta esquerra sobre la llengua són, en el millor dels casos, nebulosos. Com quan no saps què dir i et remous inquiet a la cadira.
La incomoditat d'aquests moviments amb la reivindicació sobre la llengua prové de la patrimonialització que n'ha fet el relat nacionalista per identificar-la amb el propi concepte de poble, seguint la veta oberta per Enric Prat de la Riba a La nacionalitat catalana: "La llengua d'un poble és, per dir-ho així, l'ànima mateixa d'aquest poble, feta visible i tangible". Llengua i poble com una sola cosa. Així, i de manera inevitable, la defensa del català en els àmbits competencials i en l'ús social comporta sempre un pronunciament inequívoc sobre el país, en una equivalència que avui dia suposa un llast per a una conjunció d'afinitats dels diversos territoris de parla catalana que no representi l'aspiració d'una identitat unitària. La dreta espanyola es mou amb habilitat en aquesta identificació entre llengua i poble, perquè és la via més ràpida per negar la unitat de la llengua. L'esquerra, en canvi, necessita treure's del damunt aquesta llosa, perquè cada cop que es pronunciï a favor de la unitat de la llengua serà titllada de pancatalanista.
El camí perquè l'esquerra emergent articuli un relat propi al voltant de la llengua passa per situar la llengua de cadascú en el moll de la pròpia identitat individual (no dic col·lectiva, que també per a qui ho vulgui), al costat dels trets definidors que ens caracteritzen com a éssers humans i pels quals tenim reconeguts una sèrie de drets fonamentals: el sexe, el lloc d'origen, el color de pell, les creences religioses, l'orientació sexual... i la llengua que parlem, la defensa de la qual no pot anar dissociada de la lluita fèrria, infatigable, contra el fatídic concepte de llengua comuna (emprat, no podia ser d'altra manera, per Carolina Punset en una rèplica a les crítiques rebudes), formalment massa semblant, massa emparentat a conceptes supremacistes com raça comuna o pàtria comuna. L'esquerra ha d'assumir com a pròpia la defensa de la diversitat lingüística en ella mateixa, perquè sí, i traslladar-la a l'eix de valors del seu discurs, com fa amb la diversitat racial, d'orientació sexual o religiosa.
No és creïble un ordenament jurídic en el qual un practicant de l'islamisme tingués drets diferents en funció de la comunitat autònoma que trepitgés, cosa que sí que passa amb l'ús de les anomenades llengües cooficials, i singularment amb el català, esquarterat en quatre autonomies. Cal que l'esquerra faci seva la lluita per la igualtat de drets per als parlants d'una mateixa llengua, sense que això comporti, necessàriament, reivindicar una mateixa identitat col·lectiva. Perquè, en podem estar segurs sense remoure'ns a la cadira, es tracta de la mateixa llengua.