cadascú que netege el seu dret de porta
Dita que s’usa per
a expressar la idea que cadascú ha de suportar les conseqüències dels seus actes
i no eludir-les en perjudici d’altres persones. També s’usa per a expressar la
idea que cadascú ha de fer allò que deu fer, allò que li pertoca fer i no
sostraure’s a les seues obligacions en perjudici d’altri.
|
–Açò podries fer-m’ho tu, que jo tinc moltíssima
faena. –¿Saps que et dic?: cadascú que netege el seu dret de
porta. |
|
¿Com que ho paguem entre tots a parts iguals? D’això, res. Cadascú
que netege el seu dret de
porta. |
La
denominació dret de porta fa referència a l’espai de carrer que correspon
a l’amplària de davant de la frontera d’una casa i, de manera especial, a la
zona que hi ha davant mateix del portal d’entrada.
Aquesta expressió la conec del parlar d’Alcoi. L’alcoià Francisco
Castañer Boronat ja la va arreplegar en Bon pilot, bon farinot, recopilació de
sis-centes unitats lèxiques (expressions, dites, refranys) pròpies d’Alcoi que
va obtindre un accèssit en els Jocs Florals que es varen celebrar en eixa ciutat
l’any 1916 i que l’any 2001 va ser editat pel Cercle Industrial d’Alcoi amb el
mateix títol.
També
he sentit la variant cadascú que agrane el seu dret de
porta.
cadolla
Clot natural en una penya a on l’aigua (de la
pluja, del mar, d’un riu) s’embassa.
|
Vés molt en l’erta quan vages als Canalons, que allò està ple de
cadolles i les penyes estan humides i esvaren.
|
En Temps
de batuda d’Enric Valor podem llegir:
|
Hi havia cadolles seques per l’estiuada, vora les quals
pul·lulaven unes quantes gallines i un indià. –Què són aquells clots de penya? –va inquirir
Ermínia. –Ací en diuen cadolles. Durant la tardor i l’hivern, s’omplen
d’aigua, que a vegades dura fins que arriba
l’estiu. |
En mateixa
novel·la, més avant, podem llegir:
|
–Açò a l’hivern fa por. A la primera bufada del tramuntanal, es
qualla l’aigua de les cadolles i les pedres es queden agafades a terra com
si les heguessen clavetejades.
|
I, una mica més
avant encara, diu:
|
–Ells, quan en fan una estrossa, és a l’agost i al setembre, que
encara fa calor i el todó beu sovint –recalcà |
En el
Gran Diccionari de
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 151)
El verb
llatí esmentat ha produït molts d’altres mots en alguna manera relacionats
amb
enviar: missa, la celebració de l’eucaristia a la qual eren
enviats els fels, i que acabava amb els mots ite, missa est;
missió, ‘obra que s’encarrega a qualcú d’anar a
acomplir-la’, mot del que se n’ha derivat missioner, terme aplicat
especialment
als qui van a explicar una religió a gents que no la coneixen per tal de convèncer-los que
és la millor i aconseguir la seva conversió. I el mot més nou de tots els que han
sortit d’aqueix antic verb llatí, em sembla que és la mortífera arma bèl·lica
anomenada míssil, un coet autodirigit o teledirigit que porta una potent càrrega
explosiva. El mot ens ha vengut a través de l’anglès, però aquesta llengua l’havia
agafat de la
llatina.
He aconseguit que les meves bessones de dos anys no “es caiguin” sinó que “caiguin”, almenys si parlen amb mi, però quan els pregunto “On és la pipa?” em responen amb un aplom encomiable “Aquí està” o “Aquí no està”.¿Diran algun cop “És aquí” o “Aquí no hi és”? Crec que sí. Tenen uns pares prou pesats en qüestions de llengua perquè, encara que només sigui per no sentir-nos, corregeixin la pauta que marca el món exterior.
L’ús de ser i estar és un dels fronts on el castellà se’ns menja. D’entrada en la llengua col·loquial i, a poc a poc, envaint la més formal. Té un terreny propici en la plural realitat dialectal. Però, deixant de banda els parlars meridionals -en què l’ús d’ estar en detriment de ser ja té potser massa arrels per fer-lo fora dels registres informals-, en bona part del domini, alguns usos de ser ara en decadència són encara prou vius per plantar-hi la trinxera.
És cert que en el català espontani de molts parlants les coses sempre estan i no són en un lloc, però diria que fer el pas de l’ estar al ser -en casos de mera localització- no crea greus incomoditats i hauria de ser una aposta disciplinada en tots els usos públics de la llengua. És un llençol a punt de perdre’s que encara podem salvar.
Per això és tan lamentable que l’entitat catalana amb més mitjans per fer les coses bé ens empaperi les sucursals amb l’eslògan “Arribem on està el teu negoci” (calc gairebé literal de “ Llegamos donde está su negocio ”).
I potser aquí no es tractava tant de canviar estar per ser com de pensar en català i dir el que, sense interferències, diríem: “Arribem fins on tens el negoci” o “Arribem on hi ha el teu negoci” o, simplement, “Arribem fins al teu negoci”.
No l’han pensat en català perquè és, com altres usos públics de la llengua que ens venen com a èxits de “la normalització”, un eslògan traduït. Qui paga per difondre’l té clar que, quan hi ha negoci pel mig, erosionar la identitat és un dany col·lateral assumible.
Hi ha una mena de dèria que, en alguns àmbits, s’està repetint com un mantra. «El xinès és la llengua del futur». Suposo que deu venir per la importància creixent que la Xina ha agafat en l’economia i la geopolítica mundials, una dominació inusitada que està fent que alguns s’afanyin a aprendre xinès per fer-hi negoci i fins i tot a plantejar-se que els fills comencin a tenir uns rudiments de la llengua de Confuci. «El xinès és la llengua del futur», sents que diuen, com si per no saber xinès els nostres fills fossin uns indocumentats. Les acadèmies d’idiomes han començat a detectar l’extensió del mantra, i avui dia és més fàcil trobar centres d’idiomes en què ensenyen xinès a la canalla que no pas alemany, per exemple. El francès ni el busquis.
Una de les proves de la dominació d’una llengua, per causes polítiques, econòmiques i culturals, és l’empremta que és capaç de deixar en els altres idiomes. I d’exemples d’això en podem trobar centenars en la llengua catalana, convertida en tot un arxiu del pas de la història i de les civilitzacions. Arrenca la llengua amb la corrupció del llatí en el que coneixem com llatí vulgar, que no era sinó la parla que manegaven esclaus, colons i soldats, no pas cicerons i virgilis. I de seguida, un cop caigut l’Imperi romà el 476, la llengua de llavors –no pas català encara− ja va ser permeable a la influència durant l’alta edat mitjana de dos pobles que van ocupar la península Ibèrica, els visigots i els àrabs, amb paraules com guerra, treva, blanc, blau, bregar, bandera o guàrdia els primers, i carxofa, arròs, taronja, zero, àlgebra, barnús, sofà, alcohol, quitrà i alcalde els segons.
Als segles XI a XVI les influències no arribaran per la força i les invasions, sinó mercès a la transmissió dels dos focus culturalment més interessants, almenys per a la Catalunya del moment. Un és Occitània, on la llengua pròpia desenvolupa la primera literatura en llengua romànica i ens porta paraules com flauta, refrany, cadet, ambaixada i una que ha pres recentment un sentit nou, via llengua anglesa: gai. I l’altre és Itàlia, que amb l’empenta de l’Humanisme i el Renaixement comença a irradiar cultura arreu d’Europa i, per descomptat, tota una colla de paraules noves: gueto, xarlatà, casino, saldo, sonet, escopeta i tessitura.
Els segles XVI a XVIII són el moment d’Espanya i França, una darrere l’altra potències mundials de l’època. L’espanyol aporta a la llengua castellanismes avui ben consolidats, com són llàstima, amo, enfadar, sainet, gandul, estrella, resar, hisenda i encisar, però també un bon reguitzell d’americanismes que prenen l’espanyol com a via d’entrada a Europa: tomàquet, patata, huracà, tauró, iguana i xiclet. Però la decadència d’Espanya coincidirà amb l’auge de França, que deixarà sentir la seva influència fins ben entrat el XIX, en tant que llengua en què s’educaven les elits. I no falten les incorporacions de gal·licismes al català fruit d’aquesta preponderància: beixamel, xampany, garatge, consomé, bulevard, cabaret, entrecot, dossier i una menja ben catalana, el fricandó.
Davalla França i emergeix l’Imperi britànic com a font de difusió de termes nous, aquest cop d’anglicismes, amb uns Estats Units que n’agafaran el relleu al segle XX, i que ens inundaran de mots en tots els àmbits: futbol, bar, gàngster, estoc, eslip, esmòquing, xèrif, pul·lòver, màster, dandi, espot, iceberg i moltíssims més. I també del segle XX ens entren paraules sobretot de dues llengües més: el rus, amb mots com soviet, gulag, bolxevic i una de ben actual, troica; i el japonès, que a banda d’arts marcials ens ha deixat kamikaze, quimono, tsunami, bonsai i manga.
I arribats fins aquí la pregunta és: i el xinès? Què està fent el xinès per penetrar en cultures alienes? Com pot ser que, al marge de la gastronomia i d’algunes pràctiques marcials, no tinguem cap paraula xinesa en la llengua general? Perquè per no tenir, ni tan sols tenim un terme que designi un mot procedent del xinès. ¿N’hem de dir xinisme, xinesisme o bé, prenent la prefixació culta sino-, sinisme? Aquí perdem el cap per entendre’ns amb els ideogrames mentre la cultura xinesa no sembla tenir gaire interès a estendre’s pel món, i potser només busca models forans per poder-los copiar i fabricar més barats. Però no defalleixo: a la recerca de sinismes, entro en un d’aquests atapeïts basars (terme d’origen persa!) a veure si tinc sort: calces, setrilleres, tàpers, cotillons de cap d’any, gats que et saluden, cinta americana, llibretes d’espiral, espardenyes... i en un racó, un trist i solitari wok.
Deixem-ho per a després i entretant fem feina. Aleshores, ja quan ho
tinguem en marxa, el sentit comú i el tirat que prendrà la nostra vida cultural,
i el que prendrà la social i prendrà la política, ens indicaran què cal fer, que
la pràctica és la més exacta inspiradora de la seva pròpia teoria.
És obvi que el
nostre cas és especial i que cal tenir-hi uns quants factors presents. Factors
d’humanitat i de reconciliació, no de furiosa set de rescabalar-nos de les
grosses marranades que hem aguantat, que n’hi ha que no en tenen culpa i van amb
la més bona voluntat. Factors culturals, i també de bon veïnatge, que el bon
veïnatge és així mateix un gran
factor de cultura. Diu que saber una llengua, a més de la pròpia, o dues més, o
tres més, són una, dues, tres carreres que el privilegiat acumula i es gira a la
vida amb triple capacitat perquè li siguin obertes més portes; raó més que
suficient per a procedir amb seny i sàvia cautela. I sinó, hom pot caure en un
extremat xovinisme, a l’estil de tants nord-americans que, amb un candor que
enamora, es creuen que si no parles anglès, no saps res, no ets bo per a gran
cosa. Quan la majoria d’ells no saben on cau la república bananera més amena i
así nomasito. Tot i l’avantage que
tenen, els paios, que no els cal patir per si la seva llengua és oficial o no ho
és, que l’anglès totpoderós i omnipresent absorbeix, mana i viu tranquil, puix
que ningú no li pot fer la guitza. La nostra no té aquesta sort i hem de tenir
l’art de suplir el tot poder i l’omnipresència amb gràcia i tacte. Quan tinguem
l’Estat propi, tindrem la gràcia d’estat per fer les coses ben fetes, amb una
exactitud que sigui rica i profitosa per a tohom.
El criteri que ha d’imperar ha de ser que cap català i cap vingut de
fora se sentí desatès i marginat. Tot aquell que tingui la bona voluntat i el
recte sentit d’esdevenir català, si encara no ho és. No sempre és fácil
complaure tothom, però si s’hi veu bon tacte i ganes de fer les coses com Déu
mana ho entendran –i si no ho entenen pitjor per a ells.
Allò que ha
sofert d’inic i de barbàric, potser d’irresponsable i ignorant, la nostra
llengua no pot ser mai oblidat, però no perquè segregui ressentiment de mal
consell, sinó tacte i un desig sincer d’estimar-la, afavorir-la i revifar-la del
totu, a fi que informi la nostra vida de dalt a baix i s’entronitzi a casa com
la reina que li’n toca ser.
Aleshores acumularem
tot l’esforç i la decisió que va ser la Renaixença i tirarem endavant. I també
hi acumularem l’embranzida que s’amaga en el record dels tres-cents anys
d’amarga decadència i de tenebrisme vergonyós a què ens enfonsà la desfeta de
l’onze de setembre. Aquests fets passats tenen l’ interès del bon combustible
que ens ha de fer sirgar pel camí recte. Donem-nos per contents que no hàgim
mort. I la llengua serà la guia i la inspiradora, la soferta Reina que començarà
a regnar sense entrebancs i a fer-se mare encara més rica, més capacitada i més
acollidora de l’estrany que vulgui ser-ne fill.
D’altra banda, també és bo que de l’agenda que ens espera n’anticipem els aspectes i els camins. I, sí, els polítics, els economistes, els sociòlegs, els instel·lectuals hi tenen la paraula. Valents i visionaris com aquest jutge que han suspés perquè enraonava de la Constitució Catalana. Vegeu què els fa coïssor, quan és la cosa més lògica del món. Quin cop als jutges falsaris i venuts, com n’hem vist algun. Als esmolats empresaris catalans cal veure aquí, que quan volen prou que en saben. Ara cal pensar més a omplir la butxaca de Catalunya en bé de la bona marxa de la llibertat, que és omplir la butxaca de tots els catalans. Però que tinguin ben clar que si els catalans havem d’estrényer-nos la corretja, a canvi de ser lliures, hi estem ben disposats. Que no durarà tant tampoc, si hi ha visió i sinceritat. En els empresaris. Que entre tots ho farem tot.