InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.400
membres]
Butlletí número 1136 (dijous 12/03/2015) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al
final d'aquest
butlletí
SUMARI
1) Pau Vidal - El catanyol es
cura. I en persona.
3) J. Leonardo Giménez - Podem dir i escriure
'vullc'
4) Màrius Serra -
Fornets
5) Núria Puyuelo - Libèl·lula
6) David Paloma - Pompeu
Fabra
9) Josep Maria Sebastian - La Lapao va
néixer a Ripoll
11) Xarxa CRUSCAT - Entrades
recents
14) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre El catanyol
es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial
Barcanova, Barcelona,
2012)
El catanyol es cura
Pau Vidal
I en persona
ÚS «Després, tu, que ara vaig molt
liat.»
Ús correcte: «Després, tu, que ara vaig de bòlit / de
corcoll.»
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari
ARA
dilluns 27 de maig del
2014
(Publicat al diari Avui el 16 de juny del
2008)
Després de
publicar 40 números en suport paper, Llengua i ús ha iniciat una segona vida com
a revista digital (www.gencat.cat/llengua/liu). Al primer
número d'aquesta nova etapa, Bernat Joan hi publica un article en què argumenta
i formula aquesta proposta: hem de ser quadrilingües (català + castellà + dues
llengües europees més). Com a horitzó col·lectiu i personal, hi estic del tot
d'acord. “El plurilingüisme forma part de l'època històrica en què ens ha tocat
viure”, tal com diu el secretari de Política Lingüística.
Una altra cosa
és la qüestió, que ell no tracta, de quin és el grau de competència exigible en
cada llengua. Tothom ha de parlar perfectament quatre llengües? Això és
impossible i, a més, no cal. El famós nen d'Olot ha de parlar un castellà tan
genuí com un de Valladolid? La meva resposta és que no. “Se le nota por el
acento que es catalán”. I què? Que es noti. Ser català no és cap vergonya!
Nosaltres hem d'aspirar a la màxima qualitat lingüística només en la nostra
llengua pròpia, que és el català. Les altres llengües hem d'arribar a
entendre-les bé, a llegir-les bé i a parlar-les amb prou claredat per ser
entesos: amb això n'hi ha més que prou. De l'escriptura no en parlo, perquè
vivim en una societat alfabetitzada en què la gent mai no escriu res en cap
llengua, tot i que últimament els correus electrònics fan que aquesta situació
comenci a canviar.
Amb el
multilingüisme actual, vivim el perill d'anar cap a una Europa en què tothom
parli malament en diverses llengües i cap llengua no sigui ben parlada enlloc,
cosa que significaria una regressió cultural molt notable.
D'aquest
article meu del 2008 que ara reedito he de dir el mateix que dic de gairebé tots
els articles que reedito: que és del tot vigent. Decididament, si m'animo a
publicar en un llibre un recull dels meus articles, el títol de l'obra serà ben
fàcil de trobar: ARTICLES
VIGENTS.
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 13 de
febrer del
2015
Podem dir i escriure
'vullc'
J. Leonardo Giménez
En escrits informals i espontanis veiem
sovint la substitució de la ll per la
i, a causa del ieisme galopant que
ens invadix i que sembla que ha vingut per a quedar-se. Comentant-ho en
l'almorzar, una companya em diu que el vuic en comptes de vull és general en els whatsapps dels fills. Diu que per molt
que ho diga, no hi ha mans, i que l'errada és quasi permanent, acompanyada, a
més, d'una altra falta com és la c
afegida. La companya, al voltant
de la quarantena, ha estudiat el valencià de llibre en l'escola i en l'institut,
i en el vuic escrit troba dos faltes:
la i en lloc de ll i la c que, segons ella, sobra, encara que és
la primera que pronuncia un vullc
perfecte. Li recomane que combata tot el que puga el ieisme dels fills, però li
dic que no cal que els marmole per la c final d'eixe vullc tan nostre, que és ben correcte.
Jo mai he vist clar que els llibres d'ensenyament de valencià hagen ignorat (i
encara ignoren en molts casos) la flexió majoritàriament valenciana d'alguns
verbs de la segona i de la tercera conjugació, i l'hagen substituïda per altres
formes que poden ser molt vàlides en determinats territoris també de la nostra
llengua, però que són ortopèdiques per a la majoria de valencians i
valencianes.
Ací, majoritàriament, diem “jo vullc”, en el present d'indicatiu, i
“vullga, vullgues
vullguem, vullgueu, vullgen” en el subjuntiu. Però el model
lingüístic mutilat i ortopèdic del dit valencià culte ens deia que calia dir, i
que sols eren correctes les formes vull; i vulga, vulgues
vulguem, vulgueu, vulguen. Els acadèmics de la nostra
institució normativa, l'AVL, van esmenar eixa anomalia d'invisibilitat escrita
de les formes més nostrades i van establir en la Gramàtica normativa valenciana, en 2006,
que al vullc no li sobrava res i que els subjuntius els podíem escriure amb ll (vullga, vullguem, vullgueu, vullguen). L'Acadèmia Valenciana de la
Llengua ha visibilitzat en els seus documents normatius, com en el mencionat,
que les formes velaritzades, pròpies també del valencià, de verbs com collir (cullc, cullga, cullgues
), cosir (cusc, cusga, cusgues
), dormir (dorc, dorga, dorgues
), engolir (engulc, engulga, engulgues
), fugir (fuigc, fuigga, fuiggues
), llegir (lligc, lligga, lliggues
), perdre (perc, perga, pergues
), tossir (tusc, tusca, tusques
). Ja era hora. I esperem que
l'Acadèmia seguisca donant valor a la parla lògica, genuïna i natural, sense
complexos ni submissions. Resumint: podem dir i escriure vullc, sense por que ningú ens talle la
c ni la ll de vullga.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI divendres 27 de febrer del
2015
Motacions
Fornets
per Màrius
Serra
Al Baix Camp descobreixo que dels nínxols en diuen fornets. Fornet
com a diminutiu de forn. M'ho diuen concretament a Almoster, una bella vila
propera a Reus. El primer que penso quan els ho sento dir és que aquests
mosterencs (el gentilici en el qual es reconeixen per raons que ara seria llarg
d'explicar) han estat uns avançats en tècniques d'incineració. Però no és el
cas. Dels nínxols ja en deien fornets molt abans que fos habitual incinerar
cadàvers. Per la forma, que recorda un forn. Quan, ja posats, indago sobre si
tenen cap fórmula local per anomenar el cementiri em deixen anar un localisme
detonant: “tots acabarem al Maset de la Polla”. Naturalment, es refereixen a la
casa més propera a l'actual emplaçament del cementiri. El maset és un mas petit
i la polla en qüestió una gallinàcia. En el català que ara es parla, per no
dir-ne catanyol, relacionar la mort amb una polla resulta xocant. Una barreja
d'Eros i Tànatos que fa pensar en la curiosa etimologia del verb fornicar. Es
veu que aquest verb tan luxuriós prové del llatí fornix (volta, túnel), que deriva del
mateix radical que forn, fornal o fornícula. L'al·lusió arquitectònica lligaria
amb el fornici per les mateixes raons metonímiques que han transformat el Maset
de la Polla en sinònim de cementiri. Resulta que en l'època romana les
prostitutes solien exercir el seu vell ofici sota els fornicis (voltes, túnels), de manera que
la llengua va traslladar el nom del lloc a l'activitat que s'hi feia. El cicle
de la vida, doncs, es fa complet al voltant d'un forn. Ens engendren ben
fornejats sota un fornix, vivim amb
els de la nostra fornada i ens enterren en un fornet.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 27 de febrer del
2015
Libèl·lula
Núria Puyuelo
Dijous de la setmana passada, el servei lingüístic de l'Optimot, que fa
pocs dies que s'ha estrenat a Twitter, va fer una piulada fent una crida: “Com
en dieu, vosaltres, d'aquesta imatge?”.
A la imatge enllaçada sortia ni més ni menys que una libèl·lula. La crida
va tenir efecte i en poques hores van recollir prop d'una quarantena de mots
d'arreu del territori dels Països Catalans: avió (o avionet), borinot, bruixes, calabruixa, cavall de
bruixa, cavall de Sant Martí, cavall de serp, cavallet, cavallet d'acer,
cavallet del diable (o dimoni), cavallet volador, cevil, damisel·la, dotó
de bassa, espantadimonis, espiadimonis, estiracabells, farrer, guitarró,
helicòpter, jolibeu, maroteta, pare vicari, parecabots (o parecabotes), parit, parot (o parotet), pixaví, reiet, remiqueri, rodabasses,
rodadits, senyoreta, serpent... i l'endemà encara en sortien uns quants més.
Déu n'hi do quants mots per anomenar un insecte tan
inofensiu.
Les xarxes socials tenen aquest gran avantatge: posen en contacte a
l'instant persones de qualsevol punt del planeta, i en aquest cas parlants de
tot el domini lingüístic català, perquè tothom hi pugui dir la seva. La rapidesa
de la xarxa desafia qualsevol treball de camp, la informació viatja ràpidament i
des de qualsevol punt, tot i que també cal dir que, com qualsevol informació que
ens arriba d'internet, després caldria contrastar-la des del punt de vista
lingüístic.
Hem de saber aprofitar aquestes eines que ens donen les noves tecnologies
per difondre la nostra llengua, per això animo l'Optimot a organitzar aquests
saraus lingüístics a la xarxa, perquè de ben segur que n'aprendrem molt, els uns
dels altres. De la mateixa manera, desitjo que resolguin molts dubtes
lingüístics, igual que des de fa temps fan els perfils de Twitter de @aixocomesdiu, @Catala_Correcte, @flaixllengua, @btvllengua , @catalaugt, @apuntlinguistic, @sarriamasia i
@barbarismes, perquè posant a l'abast dels usuaris la nostra llengua segurs que
ens desacomplexarem una mica i la farem servir més espontàniament, que bona
falta ens fa. I als usuaris de les xarxes els dic que preguntin, que preguntin
qualsevol dubte de llengua que tinguin, per més elemental que sembli, perquè
així, entre tots, hi posarem el nostre granet de
sorra.
Sabíeu
que...
L'Optimot és a Twitter des de l'11 de febrer i en poc més d'una setmana
ja tenia 4.500 seguidors.
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 20 de febrer del
2015
Pompeu
Fabra
David Paloma
Un día com
avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi
independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de
Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian.
Avuy tampoc egzisteix la caseta.
Un dels
seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si 'l
Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto
(en realitat, batejáran al Mestre á la parróquia de Santa María de Jesús de
Gracia ab los noms de Pompeu, Antoni y Ramon). Ni los pares ni las dos germanas
no 'l van anomenar may Pompeu; ni tampoc Antoni ni Ramon. Ni Joan. En familia,
Pompeu Fabra era lo Peiu.
Quan Pompeu
Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viure al número 87 del carrer
Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. Lo seu pare havia estat alcalde
republicá de Gràcia y algú de ideas contrarias l'agredí an aquell descampat
qu'era la travesera de Dalt. La familia decidí mudarse.
Quan Fabra
tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es
el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur
cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria,
46.
Quan Fabra
tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er
pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra
enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá
an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.
El catalá
de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament
vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos,
partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich.
No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884
los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia
catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia
s'hi havian de fer moltas innovacións.
L'apunt
Tenia poc
més de 15 anys i Pompeu Fabra ja es preguntava per què s'havia d'escriure 'fret'
i no 'fred', per què 'blanch' i no 'blanc', per què 'may' i no 'mai'. Amb la
gent de l'Avenç emprendria una reforma ortogràfica que faria parlar.
Publicat en VilaWeb divendres 27 de febrer
del 2015
Xavi Sarrià
Entre la divertida allau de 'memes', vídeos i
cançonetes, aquests dies hem pogut llegir molts arguments encertats que recorden
l'arrel del problema del 'caloret': la situació sempre delicada que travessa el
valencià. Tanmateix, el fet que m'ha sorprès més ha estat sentir a tota hora
converses sobre el ridícul de la Rita. I no parle de grups de Whatsapp afins.
Parle dels carrers. Baixes al forn i es parla del 'caloret'. Vas a la peixateria
i es parla del 'caloret'. Passes pel quiosc i es parla del 'caloret'. És cert
que quasi sempre les crítiques es fan en castellà i ací tornem a l'arrel del
problema però almenys se'n fan. I, de vegades, la crítica va més enllà de la
mofa.
Els arguments que vaig sentir l'altre dia a la
peixateria en són un exemple. Quan hi vaig entrar, la conversa de la clientela
sobre el 'caloret' només tractava dels gintònics que suposadament havia ingerit
l'alcaldessa. Parlaven en castellà, és clar. Em vaig empassar la timidesa i vaig
introduir el problema de la llengua. Doncs no tan sols no em van rebatre, sinó
que la clientela de la peixateria, un home amb granota de pintor i dues dones
amb el monyo ben lacat, em donaren la raó. I, encara més, com per un encanteri,
tres dels quatre es van passar al valencià per respondre'm. Que si era indignant
que una dona que feia tants anys que era alcaldessa no sabera parlar la llengua
dels valencians. Que si quan eren joves tothom parlava en valencià, però que
havia fet molt de mal que no es poguera estudiar-lo a l'escola.
La conversa es va tallar en sec quan va irrompre a la botiga el típic
veí fanàtic del PP. Va començar a dir que si ja parlàvem de nou del 'caloret' i
que si ho haguera dit Pedro Sánchez no li hauria fet cas ningú. La meua sorpresa
va créixer encara quan l'home de la granota de pintor li va respondre. 'Ni Rita,
ni Pedro. Un polític valencià ha de saber parlar valencià.' I rematà: 'Això a
Catalunya no passaria.' Em vaig quedar parat. Encara més quan el fanàtic del PP
li va amollar: 'És que Catalunya no és Espanya i açò sí.'
Aquesta anècdota quotidiana no demostra res, és
clar. Però, si em permeteu d'apel·lar a la sociologia d'anar per casa, deixa
entreveure que, efectivament, Rita va perdent la seua imatge d'invulnerabilitat
en les converses del dia a dia. Tenint en compte que fa vint anys que
aconsegueix grans majories absolutes, aquest revés ja és, si més no, remarcable.
D'una altra banda, l'escena de la peixateria també exemplifica que molts
valencianoparlants, acostumats a la diglòssia institucionalitzada, potser van
reflexionant sobre el mals que afecten la nostra llengua. I, en fi, torna a
evidenciar que els fanàtics del PP cada vegada tenen menys arguments. I que, en
vista de la riuada d'imputacions, judicis i ridículs, només els queda la sortida
de sempre: parapetar-se atacant els socialistes de Madrid, com feren amb
Zapatero a les passades eleccions; i sobretot atacant els catalans, com han fet
tota la vida. Encara que, avui, amb la imatge nefasta que ells mateixos donen de
València, fins i tot comencen a perdre el conflicte que van crear, emparats en
l'apropiació i reconstrucció dels símbols d'identitat i les festes populars que
els oferí el franquisme.
Perquè un altre factor ben important de la
clavada de pota de Rita és que ho féu en un acte solemne de les falles. Una
festa en què la dreta més rància comença a perdre les regnes del dirigisme
imposat. Justament aquests dies ens ha sorprès que hagen hagut de ser les veus
crítiques que hi ha a la Junta Central Fallera, òrgan creat l'any 1939, que
hagen pres la iniciativa perquè es retire el bunyol de brillants a Francisco
Franco. Tot i que, atenció: amb 40 abstencions i 10 vots en contra. Així i tot,
és un altre símptoma que les coses comencen a canviar. Cal recordar que al País
Valencià continuem rebent les conseqüències de l'operació franquista
d'apropiació i reconstrucció a què ens referíem. Una operació destinada a
augmentar el suport social del règim en uns anys de profunda hostilitat
popular i que respongué a la voluntat de les elits franquistes provinents de
l'antiga Dreta Regional Valenciana. És a dir, exponents de l'oligarquia
conservadora autòctona que havia controlat políticament i econòmicament el País
Valencià des de la Restauració. I que encara el controla ara. Ho expliquen
llibres com ara 'Valencianistes de postguerra. Estratègies de supervivència i
reconstrucció cultural' (Afers, 2010) de Faust Ripoll, o
'Falles i franquisme a València' (Afers, 1996) de Gil Manuel Hernàndez.
Tots dos ben interessants per a entendre la magnitud de la derrota i les
calculades estratègies destinades a xuclar i assimilar allò que quedava
d'aborigen. També per a entendre el mèrit d'haver sobreviscut i vençut els
propis complexos i prejudicis, que n'hem tinguts i massa. I ací, un altre apunt
per a l'optimisme. Perquè any rere any creixen i proliferen les iniciatives que
des de fa temps pretenen recuperar els orígens crítics i participatius,
deslliurar-nos de les herències servils i casposes i omplir de vida un altre
model de ciutat i de festes que ja crema sota el nostre 'caloret' de cada
dia.
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dijous 26 de febrer
del 2015
En les darreres hores, des que l'ínclita
alcaldessa ha pronunciat la crida memorable per proclamar l'inici de les Falles
2015, els valencians i les valencianes hem estat submergits en un magma
d'escarni i creativitat satírica, producte de l'estupefacció general i la
indignació, facilitat pel demolidor adjectiu “viral” de les xarxes socials,
aquell instrument de la globalització que tant aprofita per parasitar una
cultura com també per plantar trinxera contra l'hostilitat. No existeix
pràcticament cap mentalitat avançada del món, democràtica, que puga admetre una
burla i sobretot un menyspreu tan majúscul d'un representant polític sobre la
mateixa cultura i/o llengua a la qual representa i que suposadament que ha de
potenciar, millorar, dignificar.
La paraula “calor”, segons els
diccionaris normatius de la nostra llengua, pertany al gènere femení (gairebé
tothom ho sap), i si reunim les accepcions que n'ofereixen, el resultat
significatiu ens brinda la justificació del motiu pel qual la senyora Rita
Barberà va considerar adequat pronunciar repetidament la paraula, tot i
flexionar-la des del caos gramatical: sensació que experimenta un organisme
animal quan la temperatura ambiental és elevada o quan augmenta la temperatura
interna com a resultat d'un estat febril. No explotaré ara aquesta darrera
via de la definició, tot i que els estats “febrils” de la Barberà són sovint
motiu de xafardeig entre la ciutadania de València i, com a conseqüència,
algunes marques de beguda se n'han vist beneficiades de franc per la
publicitat.
El seu alter ego tragicòmic, la Rita de Xavi
Castillo, va emetre un comunicat d'urgència, atès l'impacte i gravetat de
l'afer. Els bars del dia següent reunien, al voltant dels cafès, una insòlita
unanimitat en la conversa, només comparable als dies de la pantanada de Tous o
als de les millors actuacions de Kempes. Ja s'han editat remix amb les
paraules de l'alcaldessa, s'han comercialitzat samarretes, pòsters, pins
Però
tot i la tendència que tenim els mediterranis a fer broma fàcil i enginyosa, no
podem deixar que el corrent festiu o la inèrcia impune ens arrosseguen a
convertir un fet tan lamentable en un episodi jocós, o ni tan sols assumible pel
silici habitual del maltractament als drets lingüístics en la nostra
terra.
La qüestió és molt seriosa. Políticament hauria de tenir
conseqüències reals. L'esperpent i la vergonya l'hem sentida en les nostres
carns, malgrat la procedència del subjecte. Només cal seguir les recomanacions
del Consell d'Europa referents a les llengües “regionals” (nomenclatura que en
context de la Unió s'assigna a les llengües sense Estat com la nostra) per
adonar-se que els governs tenen la responsabilitat de vetllar pels drets dels
pobles en matèria lingüística. En aquest aspecte fa massa anys que ens sentim
estafats pel partit que governa les institucions dels valencians a València. En
aquest moment preferiríem emprar aquests esforços que fem per denunciar en coses
més productives. I el que s'espera de l'administració d'un país plurilingüe, amb
altra llengua diferent al castellà que és font ancestral de riquesa, és divulgar
l'obra d'autors que tant han fet per la nostra llengua, com ara els casos
commemoratius de Carles Salvador, Ovidi Montllor, Jesús Moncada, per posar tres
exemples, o invertir despeses importants en apropar els escolars a un
coneixement vertader de la literatura actual i dels qui van dominar el panorama
literari europeu fa uns segles, ajudant-los a estimar-los i a fer-los bagatge
propi, o permetent escenaris socials als artistes del panorama musical valencià,
o facilitant mitjans de comunicació i activitat cultural perquè l'ús social no
empitjore, o tantes coses que no es fan perquè senzillament no se les creuen com
a pròpies. En 20 anys, sensibilitat zero envers un ús normal, habitual i
correcte de la llengua. No cal ser Aristòtil per deduir quin interès hi ha al
darrere.
El sentiment comunitari és aquell que apunta a la resignació i
al “nosaltres no podem fer res”, però això és tan incert com que aquells que
gestionen el desprestigi estan al lloc que ocupen perquè amb l'ús sobirà del vot
democràtic els hi hem posat. Pròximament tornem a tenir eleccions per conduir el
poble valencià a algun lloc cap al qual ens puguem sentir identificats. No és
moment de frivolitats, hem de reclamar els nostres drets a cap preu i valorar
amb consciència si volem aspirar a créixer com a país en dignitat o senzillament
viure l'eterna sopa boba de la distòpia d'Orwell, que cada dia es mostra a
l'aparador dels reality show televisius, desgranant les vísceres del
coneixement i la voluntat d'una cultura identitària i constructiva. Per favor,
no deixem que les portes magistrals de Serrans esdevinguen la pantalla de plasma
ni que Belén Esteban porte el bastó d'alcaldessa.
Publicat en El Punt Avui dvendres 27 de febrer del
2015
La Lapao va
néixer a Ripoll
Josep Maria Sebastian
No vull dir que la bruta operació de
la “lengua aragonesa propia del área oriental”, hagi estat gestada a
Ripoll, però sí que ho va ser, segons sembla, Dolores Serrat, consellera de
Cultura del govern de l'Aragó, del PP of course, propulsora, defensora i
impositora d'aquesta barbaritat, i que va néixer a Ripoll, l'any 1955, segons
Google. La qual cosa la du a formar part de la llarga llista d'il·lustres que no
són gens benvinguts ni a la seva pròpia terra. Això ve al cas perquè acabo
d'arribar de fer una petita estada precisament al cor de la Ribagorça, allà on,
justament ara, parlen Lapao. Amb la poca gent amb qui vaig tenir ocasió de
parlar, aquesta denominació ni tan sols la coneixien. És a dir, que els més
directament afectats ni tan sols eren conscients que els havien canviat el nom
de la seva pròpia llengua. Es tractava, de fet, d'un dels llocs que em puc
imaginar com dels més recòndits d'Europa. La seva ignorància vers les ximpleries
contrastava amb la saviesa que conservava aquella gent per distingir els accents
de cada poble, de cada lloc semiabandonat. “Naltros parlem com a Lleida, però a
quinze quilòmetres d'ací hi ha un lloc que parlen com valtros, los gironins”, em
va explicar un home vell i arrugat, vestit com un pagès. Afortunadament encara
hi ha veritats immutables, tossudes i resistents a tots els embats polítics,
geogràfics, culturals o administratius. I en aquell racó de la Franja de Ponent,
n'hi havia, de veritats d'aquestes. Fa pocs dies he tornat a Campdevànol, on,
Déu n'hi do també dels amagatalls que hi ha. La solitud és molt semblant a un
lloc i l'altre, els llocs més remots estan completament abandonats o no hi ha
joves ni vells tant en una punta com en l'altre del país, i ens entenem amb la
mateixa llengua. Heus aquí, però, que en aquesta roda de la vida algú va pensar
que li calia un eix innecessari i van fer servir, ni més ni menys, per a tan
ingrata tasca, la ripollesa Dolores Serrat. I dic ingrata perquè no ha de ser
còmode saber que formaràs part per sempre de la història de la infàmia
científica aquella que prefereix la seva ignorant intolerància a les evidències,
els de la ciència infusa, vaja. El cert és que els ribagorçans s'avergonyeixen
de la Lapao, i els ripollesos de qui la va crear.
10)
Teresa Tort
11)
Xarxa CRUSCAT - Entrades
recents
14)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig -
batedor
2) Eugeni S. Reig - bencregut
3) Antoni Llull Martí - Tisores,
estisores i estidores
4) Albert Pla Nualart - ¿Comprareu una mascota o un animal de
companyia?
5) Rudolf Ortega - Gràcies a
les
dones
6) Josep Daniel Climent - Nicolau Primitiu
torna a
Sueca
7) Josep Saborit - El valencià de la
Plana dins el valencià
general
8) Sam Abrams - Ramon
Ramon, vida plena
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
Els nous
subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins
d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de
Setmana que s'han publicat fins
ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací