Els “calorets” de Rita

Vicent Sanchis

Les xarxes socials es van alterar ahir al País Valencià i a Catalunya quan s'hi va escampar la Crida que l'alcaldessa de València havia fet diumenge davant l'estupefacció de mig món. Rita Barberà va intentar parlar en valencià al primer acte de festes falleres. Com mana la tradició. Com fins i tot feien els alcaldes franquistes. L'expressió “intentar” és ací del tot benigna. Barberà va destrossar el català de València en una intervenció que semblava producte del consum de substàncies addictives d'alta graduació o de composició corrosiva. No és així. S'equivoquen els que atribuïen ahir les paraules “caloret”, “verano” o “llegà” a la ingestió d'estupefaents. L'alcaldessa de València semblava controlar la situació. No controlava, però, l'idioma. L'actitud de Barberà és exactament la d'aquells valencians de la capital que mai s'expressen en la que diuen que és la seva llengua. Els valencians que van substituir el seu idioma pel castellà i que només el reivindiquen per contraposar-lo al “català”. Això no ho cura ni la psicoanàlisi. L'alcaldessa de València es pensava diumenge que podria improvisar quatre frases graciosetes i ocurrents en la llengua dels llauradors. Tan graciosets i ocurrents, ells. Però no va poder. No en sap. El seu pare, director de diari falangista, encara en sabia. Ella no. Ho ha perdut tot. Menys la vergonya. Demà el seu partit debatrà a les Corts una llei sobre senyes d'identitat valencianes. La principal senya d'identitat valenciana del PP és corrompre-les.

Joaquim Vilagrassa

“Reír por no llorar” es diu en castellà. Jo no puc parar de riure, perquè si m'aturo hauré de plorar. La peroració de la Rita Barberà no té terme mig: o rius o plores. He viscut molts anys al País Valencià, per motius professionals, i conec de prop les dificultats del valencià per ser una llengua normal, agreujat en els últims anys pels governs del PP que, des de Madrid i, sobre tot de de la mateixa València, hi ha jugat en contra de forma ferotge i despietada. Lo de la Rita és tan greu que fins i tot “Las Provincias” ho tracta mig de forma objectiva, encara que donant-li més valor al fet de que demani disculpes que al fet de la ridícula ofensa al poble i a la llengua. Ni el món faller, ni la nostra llengua, en general, es mereixen tanta degradació intel·lectual ni moral. No tinc ganes de plorar: continuo rient.

Els arguments de sociolingüista de Vidal són enraonats, plausibles i van contra el corrent actual de mossegar-se la llengua fins a l'amputació.

Només cal fer cap al carrer per sentir ja no pas la poca gent que enraona català sinó quants dels enraonadors el parlen amb prou dignitat per poder destriar-lo de l'idioma patri cooficial. No cal fixar-se molt ni ser cap lumbrera per donar-se que l'enfermetat realment està. Fent una ullada, hi ha suficient per detectar que estem fent calcs que amb un cop d'ull n'hi hauria prou per saber que ja els tenim en el nostre idioma. Al tanto, i això per no parlar dels verbs que es tornen reflexius a l'hora de dir que s'han caigut uns quants pronoms febles. I què dir de al ús de al apòstrof, que també va baixant, perdó, descendint. Pués buenu, què s'hi va a fer! Tot el món sap (els integristes escriurien tothom) que llingüísticament tenim que ser integradors hasta el punt de garantitzar un model moldejable per permitir que si dos petits (‘mainades' no, que fa massa catalanesc) s'encontren als columpis no se peguin perquè un no entén cap cosa (res de dir ‘res') del que li l'ho diu l'altre i ja la tenim liada. Venga, que no està el horno para bollos per andar-se amb gilipollades, amb la crisis que hi ha. Senyor Pau Vidal, no hi ha que ser tan aiguafestes, joder!

Els “calorets” de Rita

El caloret del verano

Rita, la filipina

“Rita, Rita. Lo que se da SÍ se quita”