InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.400
membres]
Butlletí número 1128 (dijous 26/02/2015) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic ací (la baixa és
automàtica)
SUMARI
1) Pau Vidal - El catanyol es
cura. Però no tots els oncles són
iguals.
3) J. Leonardo Giménez - Fer goig i també
gràcia
4) Màrius Serra - Veny i
Clar
5) Núria Puyuelo - No fem el
préssec
7) Emili Selfa Fort - Paraules per el
DNV (16)
11) Xarxa CRUSCAT - Entrades
recents
12) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre El catanyol
es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial
Barcanova, Barcelona,
2012)
El catanyol es cura
Pau Vidal
Però no tots els oncles són iguals
Exemple d'Ús: «Passo de tu, tio.»
Ús correcte: «Passo de tu, nano.»
Explicació: I si no també teniu xaval:
«Xaval, no em busquis que em trobaràs.» En femení hauria de
funcionar igual, però per motius que se'ns escapen, tant xavala com nana tendeixen a retrocedir
(curiosament, passa el mateix amb tia, i és freqüent sentir noies que es
tracten de tio). Eviteu, sobretot, la
traducció automàtica: «Ei, tipus!»
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari
ARA
dissabte 14 de febrer del
2015
(Publicat al diari Avui el 19 de maig del
2008)
La Fundació
Rafael Campalans ha publicat El paper del discurs públic per als projectes de
reforma socialdemòcrates a Europa, de Viven A. Schmidt. La filosofia que hi
exposa sobre el paper decisiu del discurs públic és vàlida per a qualsevol canvi
social planificat. També, des de l'òptica del catalanisme lingüístic, per
refundar el nostre discurs públic. El discurs lingüístic no és la realitat
lingüística. No és la història de la llengua. No és l'actualitat lingüística. No
és l'acció idiomàtica. No és la planificació lingüística. No és la política
lingüística. No és la legislació lingüística. No és la publicitat sobre el fet
lingüístic. No és l'estudi de la llengua. No és la sociolingüística. El discurs
lingüístic no és cap d'aquestes coses, però les inclou
totes.
El nostre
discurs lingüístic, si vol ser complet, no pot ser un discurs només sobre la
llengua catalana, sinó que ha d'incloure tots els aspectes de la nostra vida
lingüística: el català, els altres idiomes amb què estem en contacte i els
fenòmens lingüístics d'avui dia que són comuns a totes les llengües de les
societats occidentals.
El discurs
lingüístic, com qualsevol altre discurs social, s'expressa a través de paraules.
Al fons de les paraules hi ha idees, sentiments i vivències. Un discurs social
es pot considerar assentat quan la immensa majoria de la gent, des de la
llibertat, l'assumeix fins al punt que esdevé una cosa axiomàtica. A diferència,
però, del que passa amb altres discursos socials, el nostre discurs lingüístic
té dos reptes vitals i urgents: s'ha de redefinir conceptualment i s'ha de
reimplantar socialment.
Trobo que
aquest article meu del 2008 que ara reedito és cent per cent
vigent.
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 30 de
gener del
2015
Fer goig i també
gràcia
J. Leonardo Giménez
“Fer
goig” és una locució genuïna del nostre idioma que no té una equivalència
literal en la llengua veïna, però
en algun cas s'ha pogut vore en algun escrit una interferència innecessària, com
totes, ja que hem pogut llegir (o sentir) “Maria donava goig de jove”, que és
una locució mig calcada del castellà, i ben borda perquè pot tindre unes
connotacions inconvenients. La frase ben nostrada seria “Maria feia goig de
jove”, és a dir, Maria era molt atractiva, era una alegria vore-la, era un plaer
mirar-la i altres frases com eixes. “Fer goig” té dos sentits relacionats amb la
satisfacció, el plaer, el desig, l'alegria, la felicitat i altres emocions
positives. En una de les accepcions fa referència a ‘ser agradable a la vista',
‘causar, algú o alguna cosa, satisfacció per la seua bellesa o la seua
abundància', ‘fer bo de mirar-la per la seua ufana, per la seua gràcia i/o
bellesa'. Eugeni S. Reig inclou eixa
locució en el seu impagable recull lèxic Valencià en perill d'extinció, amb
l'exemple “Era una xicota alta i templada que feia goig
”. Però no sols les
xiques o els xics templats poden fer goig, també en fan les criatures saludables
i la seua bonicor, “Mira que la teua néta fa goig!”; també un parterre, “En
primavera fa molt de goig el jardí”; i els camps, “Els arrossars fan goig quan
arriba l'estiu”. Esta locució també té el sentit de ‘agradar a algú alguna cosa,
desitjar', “Sempre m'ha fet goig, és molt atractiu”, “Li fa goig tot el que té
el germanet”, “Tota la vida m'ha fet goig anar a Roma, i enguany hi anirem tota
la família”. També es pot dir en negatiu, “No em fa goig anar al convit perquè
no vullc trobar-me amb el pesat del meu cunyat”. Semblant a esta locució tenim
“fer gràcia”, que té els sentits de ‘plaure algú o
alguna cosa per la seua gràcia', “El teu xiquet sempre està fent-me carasses:
fa molta gràcia, “Sobretot va fer-me gràcia l'agilitat amb què es movia”;
‘atraure'l, abellir-li, algú o alguna cosa', “La mires amb uns ulls que pareix que Anna et fa gràcia”, “Em fa molta gràcia anar a eixe
sopar”, ‘causar algú o alguna cosa sorpresa, irritació, etc',
“Em fas gràcia! Si ahir em deies
justament el contrari”. “Fa gràcia que siga precisament ell qui ho
diga”,
‘atraure,
agradar-li', “Eixe xic sempre li ha fet
gràcia”, “Em fa gràcia la seua manera de parlar”. Doncs això, si una cosa ens fa
goig també ens fa gràcia.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI divendres 13 de febrer del
2015
Motacions
Veny i
Clar
per Màrius
Serra
Veny rima amb terreny. L'Alcover-Moll diu que Veny podria derivar
del llatí vicinus (veí) i ens informa
que és un llinatge que porten molts veïns d'Artà, Campos, Felanitx, Manacor
Justament a Campos va néixer Joan Veny i Clar, el flamant Premi d'Honor de les
Lletres Catalanes. Veny i Clar i català, perquè el doctor Veny ha dedicat la
seva vida a descobrir l'origen dels nostres mots. És un etimòleg apassionat que
passarà a la història com a dialectòleg en cap d'un projecte magne: l'Atles Lingüístic del Domini Català, en
nou volums de gran format. Una obra fascinant que fa de la diversitat l'argument
principal per demostrar científicament la unitat de la nostra llengua. Una de
les virtuts del mestre Veny és la seva capacitat de relacionar mots en desús amb
usos que en justifiquen la reintroducció. Un exemple és el verb engospar, que
ara usa Joaquim Maria Puyal a les transmissions del Barça quan Bravo (o Ter
Stegen) enxampen una pilota al vol. La bloquen, solia dir fins que el doctor
Veny li va explicar que a Mallorca el verb engospar vol dir (torno a
l'Alcover-Moll) “agafar en l'aire una cosa, sense deixar-la arribar en terra,
sia amb la boca, sia amb les mans o amb altre instrument”. En Puyal ho va
adoptar de seguida. Al País Valencià també diuen que l'empomen. El DIEC defineix
empomar com “Agafar una cosa pel pom” però el nou diccionari valencià en línia li
dóna el mateix sentit que engospar. “Empomar: Agafar al vol (una cosa que cau o
que es llança), sense deixar que arribe a terra”. Com el català. Gràcies a savis
com el doctor Veny l'hem pogut engospar abans no caigués. Ara que el tenim a les
mans toca fer jugada. Català a
l'atac.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 30 de gener del
2015
No fem el
préssec
Núria Puyuelo
Fins fa pocs dies hi havia força gent que es pensava que Artur Mas i
Oriol Junqueras no arribarien mai a cap acord i es ferien enrere o, dit col·loquialment, es rajarien. El verb rajar, pronunciat a la catalana, és un
verb ben genuí (“d'on no n'hi ha, no en raja”), però no en aquest sentit, i
encara menys amb la pronúncia castellana. En aquests casos, el verb rajar es fa servir en dos sentits: quan
es vol criticar algú (“No paren de rajar dels seus companys”), o en el sentit
d'acovardir-se, d'arronsar-se o de fer-se enrere (“Segur que no ho farà perquè
és un rajat” o “Havíem d'anar a
esquiar aquest cap de setmana però amb la llevantada ens hem rajat”).
La interferència de
castellanismes en la llengua col·loquial és un fet que, inexcusablement,
empobreix la llengua. A més, el registre col·loquial s'ha estès considerablement
amb la irrupció de les xarxes socials. Algunes expressions que s'acostumen a
sentir són “algo és algo”, que s'hauria de corregir per “val
més això que res”; “fer el primo”,
que podríem traduir per “fer el préssec”, “fer el ridícul” o “fer el titella”;
“no hi ha de què”, que en català hem de dir “de res” o “no es mereixen”; “menys
mal”, que s'hauria de corregir per “encara sort” o “això rai”, o aquella
expressió que fa posar els pèls de punta que diuen alguns, “hi ha que dir...”,
que és fàcilment substituïble per “cal dir que...”.
Una altra expressió que es diu incorrectament i que està a l'ordre del
dia és “anar de capa caiguda”, que significa anar
malament, pel mal camí. És un gir castellà que
en català es podria traduir per “anar de mal borràs”. El mot borràs significa ‘la part més basta de l'estopa de
cànem sense netejar' i el ‘teixit bast fet amb aquesta estopa'.
Segons Joan Coromines, l'expressió
“anar de mal borràs” o “anar a mal borràs” es va començar a fer servir a
Barcelona a la gent o els negocis que donaven “senyals d'acabar malament”. Tampoc és
correcte dir que una cosa “va a menys”, hauríem de dir que “va de mal en
pitjor”. Una altra expressió que també es pot utilitzar per referir-se a una
cosa que va malament és “fer la fi del cagaelàstics”. L'expressió apareix en una
auca anònima titulada L'auca de l'enfadós, o la fi del
cagaelàstics que va ser publicada el novembre del 1975, arran de la mort de
Franco, i que més tard va ser recollida per Joan Crexell en un llibre titulat La fi del cagaelàstics. Poesia política
anònima (1939-1979), publicat per Edicions de la Magrana el 1980.
Sabíeu que...
Quan
arribem tard a un lloc, no diem que hi arribem “a les tantes”, sinó a “misses
dites” o “a tres quarts de quinze”. En aquests casos, també es pot utilitzar
l'expressió “fer salat”.
Publicat en el diari ARA
divendres 6 de febrer del
2015
Xavier
Bosch
Al'espera del Swing, el poemari pòstum de Francesc Garriga Barata,
un dels últims llibres que m'he comprat és El bilingüisme mata, la
provocació filològica de Pau Vidal, que porta un subtítol ben adequat per a
aquests dies de fred: “Del canvi climàtic al canvi idiomàtic”. Critica, sense
embuts i documentadament, per què el bilingüisme no funciona, i trenca el fals
mite -a parer seu- que el català no s'està morint per falta de parlants sinó per
falta de català. És a dir, que hem estat tan preocupats recomptant-nos (la dèria
de la quantitat de manifestants, la quantitat de parlants...) que ens hem
oblidat de la qualitat de la llengua que parlem, que construïm i que consumim.
M'agrada la gent valenta, independent, que parla sense profilàctics i no es casa
amb ningú. I amb Pau Vidal n'hi ha per a tots. Tant rep l'Ignasi Guardans, per
lamentar-se que als doblatges catalans no senten els insults que fa servir la
gent del carrer (sense que ningú no li preguntés “de quin carrer?”), com el
Xavier Sardà, de qui subratlla que “estrafà les neutres per semblar molt català
i així erigir-se en exemple del seu discurs, és a dir, que es pot ser del país i
molt espanyol a l'hora”. A cada pàgina, Pau Vidal ens proposa una reflexió que
val la pena. Com la de Lluís V. Aracil: “Ja cal que ens afanyem a imposar el
català abans no ens acusin d'imposar el català”. Pau Vidal -a qui fins ara només
coneixia per les excel·lents traduccions de Camilleri- fa un bon diagnòstic que
cal llegir, juga amb la llengua (“no és més bilingüe qui més crida”) i ret un
homenatge constant a l'enyorat Joan Solà. Tornant a Francesc Garriga, que ahir
va ser incinerat, un dia li va dir a un jove músic: “Tu ets una ovella negra. I
està bé ser una ovella negra, si la resta són blanques”. Pau Vidal n'és una
altra, de negra. Ens en calen més com ell, en tots els àmbits, per sacsejar un
país mesell.
Paraules per el DNV
(16)
Propostes d'Emili Selfa
Fort
Paraules d'ús o vives de Beniopa (La Safor) o d'altres
procedències ressenyades en cada
cas.
Tracamandero
Persona amb voluntat d'estar en tots els assumptes, embolicadora i
enredradora.
És un tracamandero, està en tots els embolics.
La més tracamandera del poble no la voràs mai a sa
casa.
Paraula de la parla de Beniopa (La Safor). Diccionari històric del
valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX, Joaquim Martí Mestre, PUV.
València, 2006.
Trencallut
Adjectiu de persona rara, desficaciada o
excessiva.
És un trencallut, no saps per on agafar-lo.
Triplar
Triplicar, multiplicar per tres. Fer una cosa massa
gran.
Això és triplar, un negoci rodó.
Va triplar els resultats de la temporada passada.
Trofada
Rogle, espai o tros de terreny ocupat amb un tipus de planta o arbre
determinat.
Col·loquialment dita trofà.
Veus aquella trofà de romers?
Vaig fer dos trofades d'albergínies i no me les puc acabar.
Ullada
Accepció 3: Una cosa plena d'ulls (forats, cavitats), esponjosa. Sol
aplicar-se a les masses de la rebosteria.
Sol pronunciar-se: Ullà.
La coca de mida t'ha eixit ben ullada.
La terra ha quedat ben ullada.
Vitat
Abreviatura de la paraula veritat.
Vitat que tinc raó?
D'ús molt corrent.
Vitigal
Desordre, confusió.
Mal vitigal m'he trobat en arribar a casa.
Xafandí
Es diu de la persona que posa la cullerada en totes les olles i sense
criteri definit.
El xafandí de Saoret n'ha tingut per a tots.
Xim
Extremitat en forma espigada, part alta d'una canya de canyar o canyot
de dacsa.
Els xims del canyar ballen al vent de Ponent.
Xirlo
Bony al cap d'una persona produït per un
traumatisme.
Porta un xirlo al cap de fer arca amb els de Natzaret.
Com t'has fet eixe xirlo?
Pot ser un castellanisme (chirlo), però és prou comú a La
Safor.
Xuflit. Xuflito.
Xuflit: Tija llargueruda obtinguda de la part del xim d'una canya i que
s'usa com a projector de boletes vegetals, de paper o
xuflitos.
Xuflitos: Boletes per a ser llançades amb un xuflit.
El meu xuflit és més llarg que el teu.
Eixe xuflito m'ha fet mal a la cama.
Fer bolo
Es diu d'un pardal que en no trobar-se bé s'encull formant una espècie
de bola. Per extensió se sol dir de persones que fan mala cara, o aspecte de no
trobar-se bé de salut.
Eixe pardalet està arraconadet i fa bolo, no crec que el salves.
M'he trobat amb Pep i fa bolo.
Mamanròs
Es diu d'una persona que no es troba bé, decaiguda, que pateix un
malestar temporal i que pot anunciar alguna malaltia més
definida.
La tia avui està una miqueta mamanrosa.
El xicon no ha anat a escola per trobar-se
mamanròs.
A Beniopa i Gandia solem també dir que la persona fa
bolo.
Publicat en el diari ARA
dimarts 10 de febrer del
2015
Sebastià
Alzamora
El jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que promou Òmnium
Cultural, l'ha tornat a encertar de ple amb el vencedor d'enguany: Joan Veny i
Clar, filòleg eminent a qui tots els que tenim una mica d'estima per les
paraules (i, no cal dir-ho, per les paraules de la llengua catalana) devem una
feina vasta i valuosíssima. A causa de la seva proverbial discreció, en un país
que compta amb tants de filòlegs ocasionals com vocacionals entrenadors del
Barça, Joan Veny segurament no és un personatge públic amb una projecció pública
excessiva. Però la importància de la seva feina és incontestable. Ell, que és
fill de Campos, vila emblemàtica del sud de Mallorca, ha recollit i aprofitat
les lliçons dels grans experts en lingüística de tots els Països Catalans.
Pompeu Fabra, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Manuel
Sanchis Guarner, Badia i Margarit, Joan Solà i fins i tot iconoclastes com Lluís
Vicent Aracil han creat una gran constel·lació de la filologia catalana
(permanentment i directament vinculada a la filologia romànica) que ha fet
possible una trajectòria tan admirable com la de Joan Veny i Clar. Clarament,
l'últim fill il·lustre d'aquesta dinastia és el nostre company Albert Pla i
Nualart, a qui saludem des d'aquí.
Veny ha dedicat gran part dels seus
esforços a la dialectologia, i d'aquest interès en sorgeix el que probablement
sigui el seu llibre més conegut: Els parlars catalans, que a tots els que
l'hem llegit ens ha donat informació molt valuosa sobre la nostra pròpia
llengua, però també molt de plaer. I dic plaer perquè aquesta escola catalana de
la filologia a la qual al·ludesc, i de la qual Joan Veny n'és una baula
imprescindible, té una característica que la fa especialment interessant: es
tracta de filòlegs que acompanyen el rigor científic amb una escriptura digna
dels millors literats del seu temps. No són filòlegs avorrits que desdenyin, com
fan alguns, els plaers de la literatura. Al contrari: tots el noms esmentats,
incloent-hi per descomptat el de Joan Veny, no tan sols són extraordinaris
estudiosos de la llengua, sinó també magnífics escriptors, amb un estil gairebé
sempre elegant i amè que fa que llegir sobre dialectologia o etimologia (per
esmentar les especialitats més conegudes de Joan Veny) es converteixi en un
gust. La bona feina científica no està renyida amb el millor gust literari. I
més quan l'objecte d'estudi se centra en una matèria tan escàpola com són les
paraules.
Joan Veny ha estimat i ha estudiat les
paraules tota la seva vida, amb precisió i intel·ligència, però també amb amor.
Tots els catalanoparlants li hem d'estar agraïts i n'hem d'estar orgullosos,
especialment -si m'ho permeten- els illencs. Els seus llibres contenen estudi,
escriptura, elegància, ironia i murrieria en quantitats fins i tot excessivament
generoses. En rebre el Premi d'Honor, Veny diu que està preocupat pel futur de
la llengua i que aposta per un canvi polític que l'asseguri. Una vegada més,
només podem estar d'acord amb ell.
9)
Publicat en la revista digital NÚVOL dijous 12 de
febrer del
2015
10)
Article publicat en el DIARI DE
BALEARS divendres 6 de febrer del 2015
Xesc Bujosa
Els que som afeccionats a criar cavalls de carreres –de trot,
naturalment, si parlam català– tenim un plaer afegit: posar nom als animals que
criam i que somiam que es converteixin en campions. Els meus amics, amb una
intenció una mica emprenyadora, em diuen que el que tenen millor –gairebé
l'única cosa bona que tenen o que han tengut– els cavalls que he criat és el
nom: Lo Pelat, Bim Bam Bum, Cheek to Cheek.
D'això, dels noms que hem de posar
als pollins o a les pollines que ens naixeran enguany, parlava l'altre dia amb
en Joan Bibiloni, el músic de Can Caixeta. Els cavallers sabem que tots els
animalons que neixen un mateix any –els coetanis, dirien els erudits– han de dur
un nom que comenci per idèntica lletra. El nom dels que naixeran enguany ha de
començar amb F. En Joan, amb l'enginy i la gràcia que el caracteritza, em va dir
que tenia pensats un parell de noms, però que, abans de posar-los-el, li calia
prendre un parell de precaucions. Una –però no la més important– era veure com
estava la reglamentació sobre la possibilitat de posar noms propis. Abans, quan
depenia de cria cavallar, no estava
permès. Tot i això, en Joan no va tenir problemes per retre homenatge a músics
que admirava: el sergent que feia les inscripcions va escriure sense cap emperò
Erik Satie, Janis
Joplin, Frank Zappa. Jo, recentment, tampoc n'he tengut per
posar-li a un cavallet, germà matern de Bim
Bam Bum i de Cheek to Cheek, el nom Darwin. En Joan em va assegurar que
l'únic nom que ell recordava que el sergent de cria es va negar a inscriure,
perquè era un nom de persona, era el de John Wayne. “Este
–va exclamar amb seguretat i autoritat– no puede ser, és un nombre propio”. Tots els altres passaren.
L'altra
precaució, per ventura més important que l'esmentada anteriorment i que cal
prendre –afegí en Joan– és anar a parlar amb els que radien les curses: la seva
egüa “Go
Go Girl”
és convertí, mitjançant els altaveus de
l'hipòdrom, en una cosa semblant a “Co Co Fil” a la primera volta, i “Fil Fil”, a la segona. És per aquest motiu que
m'ho he de pensar una mica abans de la inscripció de la possible pollina –filla
d'en Bim Bam Bum– que em naixerà cap allà a
finals d'abril. El nom que en principi havia elegit és el que figura al títol:
“Folla!”. Ja sabeu que en català “Folla” és sinònim del que en castellà en diuen “loca”, en anglès “crazy”, i en francès “folle”. La meva intenció no era, ni és, una altra
que retre un humil i cavallístic homenatge a
Ramon Llull, i sumar-me d'aquesta manera a l'any Llull. Ho volia fer motivat no
només perquè Llull era conegut per “Lo
Foll”, sinó, també, per mor de l'ús poètic o psicoanalític que sabia fer de la
paraula foll, el nostre clàssic: “Bé és foll que no se n'alegra més de vós que
del tresor que atroba” o “Per mon foll desig
o mal consell”, escrivia sàviament el Doctor Il·luminat. També sabeu, la majoria
dels meus lectors, que el verb follar en català vol dir únicament trepitjar raïm
i que és, a més, un verb molt poc utilitzat. Les persones de parla catalana ben
educades, és a dir, aquelles que seguim les normes i els consells de l'Institut
d'Estudis Catalans, sabem que mai no és correcte emprar el verb follar en el
significat que habitualment l'empren els castellans. I aquí ve el problema: si
jo, substantivant l'adjectiu, li pos, a l'egua, el nom de “Folla”, com ho diran
els locutors dels hipòdroms o de TVE si algun dia retransmeten una carrera en la
qual participa la futura –n'estic convençut– campiona? Sabran evitar les
influències o les interferències del castellà? Sabran que la paraula esmentada,
en pronunciar-la, ha d'acabar amb una e neutra i no amb una a? Sabran –i el
públic entendrà– que “Folla” és un adjectiu delicat i amorós que vol dir “loca” i alegre –Les Folies Bergerè– i no el temps indicatiu o –encara pitjor–
imperatiu –molt propi de l'idioma castellà– del verb “follar”. Ho he de
pensar.
11)
Xarxa CRUSCAT - Entrades
recents
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - arròs de
parva
2) Eugeni S. Reig - arròs i
carn
3) Antoni Llull Martí - Llonja, llotja,
lògia
4) Albert Pla Nualart -
Em sap tan(t) greu que jugui tan
brut!
5) Rudolf Ortega - Fer
l'egipci
6) Josep Daniel Climent - VICENT CAMPS,
25 anys de poesia dita en veu
alta
7) Vicenç Bacallar, el sard botifler als orígens de la
Real Academia
Española
8) Neus Nogué Serrano - Sobre el
tractament de 'vostè' en
català
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
Els nous
subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins
d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de
Setmana que s'han publicat fins
ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací