InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.400
membres]
Butlletí número 1126 (dimarts 24/02/2015) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic ací (la baixa és
automàtica)
SUMARI
1) Pau Vidal - El catanyol es
cura. A Canaletes, imitant el Crackòvia (o al
contrari).
10) El
Tempir inicia una campanya per a recuperar el premi de narrativa “Antoni
Bru”
11) Carles Sabaté -
A terra
hostil
12) Bromera presenta les
seves apostes per a Sant Jordi
1)
Publicat en el llibre El catanyol
es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial
Barcanova, Barcelona,
2012)
El catanyol es cura
Pau Vidal
A Canaletes, imitant el Crackòvia (o al
contrari)
Exemple d’Ús: «L’Iniesta és el puto amo i
en Pedro un puto
crac.»
Ús correcte: «L’Iniesta és l’amo i en Pedro un puta
crac.»
Explicació: L’adjectiu puto com a reforç
emfàtic hauria de ser, en català, en femení («El molt puta m’ha deixat
plantat»), però de vegades no és escaient, perquè la vulgaritat no sempre
s’expressa amb
el mateix grau en les diferents llengües. En aquests casos, podem buscar una altra expressió vulgar («és
un collons de crac») o, simplement, no posar-hi
res.
Publicat en VilaWeb divendres 13 de febrer del
2015
Xavi Sarrià
'Mentre diumenge a TV3 celebren vint-i-cinc anys
del primer capítol de "Bola de Drac", nosaltres ens les hem d'enginyar com
puguem perquè el xiquet puga veure dibuixos animats en valencià.' M'ho deia un
amic que em va convidar dissabte a sopar a sa casa. I és així de trist. No cal
dir que en un context de minorització com el que hem de suportar, el poder de la
televisió per a normalitzar la nostra llengua és clau --encara que em fastigueja
el poder de la tele en general. En aquest sentit, sempre recorde els meus amics
de barri quan m'asseguren que van aprendre valencià amb Son Goku, Arale o
Musculman. Ja siga a TV3 o a Canal 9. Doncs ara, trenta-dos anys després de la
primera llei que legalitzava la nostra llengua, el panorama és ben curiós.
Malgrat que tenim desenes de canals a la TDT, els progenitors militants com el
meu amic han de connectar el portàtil a la tele i posar-los vídeos de YouTube en
català. Però quants n'hi ha que en tinguen voluntat, temps i ganes?
Com sabeu, aquesta és una de les conseqüències
immediates a què ens han abocat els qui ens han apagat TV3 i RTVV. Per bé que
també n'hi ha alguns altres que ja vam assenyalar en aquest article. Doncs bé, amb
l'arribada a les corts de la ILP en defensa d'una Ràdio i Televisió públiques i en
valencià --avalada per noranta mil signatures--, la
dreta sucursalista que ens governa s'ha tornat a parapetar en la demagògia
habitual. Conscients de l'error tàctic que cometeren amb el tancament de RTVV,
ara volen aprofitar el fruit de la societat civil per mirar de redreçar el
càlculs electorals propis. El procediment és el mateix que van aplicar al
congrés espanyol amb la ILP per a la dació en pagament, impulsada per la PAH:
han permès que es debatera i ara la volen aprovar amb una rastellera d'esmenes
que no solament la fan inviable, sinó que pretén legitimar el seu model nefast i
deixar-los com els pobres defensors impotents de la tele i la ràdio
pública.
L'estratègia no és nova. És la que utilitzen els
franquistes reciclats a tot l'estat: els qui anaven contra de la constitució ara
en són els fanàtics; els qui dinamitaven els estatuts ara s'embolcallen en les
seues limitacions; els qui abominaven els mitjans públics en llengua pròpia ara
ens volen fer creure que sempre els han volguts i que es troben obligats a
tancar-los --després d'haver-los saquejat-- per a salvar escoles i hospitals. De
la mateixa manera, els qui reprimeixen les mobilitzacions populars després se
n'adjudiquen les fites. O, en versió valenciana, els qui sempre han atacat
qualsevol avenç per a dignificar el valencià, ara s'omplen la boca en defensa de
'las señas de identidad'. Mentrestant, nosaltres continuem pagant els plats
trencats. I ens les hem d'empescar perquè els nostres fills puguen viure i
créixer amb la llengua dels seus avantpassats.
Publicat en el diari EL PAÍS divendres 21
de novembre del 2014
Pilar Álvarez
Les persones que parlen diverses llengües exerciten
més la ment
El cervell d'una persona bilingüe funciona com un semàfor. Quan ha de
triar una paraula, dóna llum verda a l'idioma que està fent servir i frena amb
una llum vermella el terme de la llengua que no necessita. Aquest procés natural
de selecció, que fa centenars de vegades al dia, és com una gimnàstica
involuntària que millora la matèria grisa.
Els efectes del bilingüisme en el cervell s'han analitzat
àmpliament en els últims anys des de diferents punts de vista. Hi ha
investigacions que apunten al fet que parlar dos idiomes permet combatre millor
l'alzheimer o la demència. Dos equips d'investigació nord-americans estudien en
l'actualitat els avantatges que una segona llengua suposa per al dia a dia. “Els
cervells bilingües estan més ben equipats per processar informació”, assenyala
la professora Viorica Marian, psicòloga i autora principal d'un estudi de la Universitat de
Northwestern (Evanston, EUA).
En la mateixa línia treballa una altra institució
nord-americana, l'Institut d'Aprenentatge i Ciències del Cervell de la
Universitat de Washington (Seattle, EUA), que fa poc ha entrat en contacte amb
les autoritats espanyoles i planeja traslladar part de la investigació aquí. Els
codirectors, Patricia K. Khul i Andrew N. Meltzofr, analitzen el procés informal que
desenvolupen els nens per aprendre diversos idiomes a un temps. Des de mitjan
2014, estan en contacte amb la Comunitat de Madrid i el Ministeri d'Educació per
ampliar la seva investigació a centres escolars durant la primera etapa infantil
(de zero a tres anys).
Tots dos equips se centren en l'observació de les parts del
cervell que s'activen en les persones que només dominen un idioma en comparació
de les que funcionen en el cas de les persones que es comuniquen almenys en dues
llengües amb fluïdesa. La professora Marian, de la Universitat de Northwestern,
va realitzar el seu estudi amb participants de 18 a 27 anys seleccionats per la
Universitat de Houston. Disset eren bilingües en castellà i anglès, mentre que
18 més parlaven només anglès. "Triem aquests idiomes perquè és el
bilingüisme més habitual a Texas, encara que suposem que els resultats serien
similars amb altres llengües", assenyala la investigadora.
El treball, desenvolupat al llarg de tres anys, partia d'un
experiment bastant simple. Després d'escoltar una paraula en anglès, llegida per
una veu masculina amb accent neutre, els ensenyaven als integrants de tots dos
grups un dibuix amb quatre objectes: dos amb una pronunciació similar en anglès
i dos més que sonen totalment diferents. Per exemple, clown (pallasso)
i cloud (núvol); candy (caramel) i candle (vés-la) o
pig (porc) i picture (imatge). Mentre els participants triaven
el terme correcte, l'equip d'investigació revisava el comportament del cervell a
través d'imatges per ressonància magnètica.
Com més oxigen o sang flueix a una regió, més esforç realitza
aquesta part del cervell. Els que només parlen una llengua tenien més activades
les regions de control d'inhibicions del cervell que els bilingües, és a dir,
“els costa més trobar les respostes”, afegeix Viorica Marian, autora principal
de l'estudi publicat a la revista Brain and Language.
Quins efectes té que el cervell funcioni d'un manera o una
altra? Segons les conclusions de l'equip de la professora Marian, els nens
bilingües, per exemple, ignoren “amb més facilitat” el soroll a la classe per
concentrar-se en la lliçó. “Si estàs conduint o operant en un quiròfan és
important enfocar-te en el que és realment important i ignorar el que no ho és”,
afegeix.
L'equip de treball de Seattle inclou investigadors postgraduats
que analitzen l'aprenentatge i el comportament del cervell dels seus propis
fills, que són bilingües d'anglès combinat amb diferents idiomes. “El cervell
d'una persona que parla dues llengües és molt més flexible, afronta situacions
més complexes, de manera que busca millor les solucions i acaba resultant molt
més àgil”, explicava Patricia K. Khul, que va venir a Espanya amb Meltzofr a
finals de setembre i va visitar la xarxa de col·legis bilingües de la Comunitat
de Madrid.
Meltzofr i Khul ja han presentat les seves investigacions al
Congrés dels Estats Units. Les seves conclusions “van servir per tranquil·litzar
la societat davant del temor força estès que un alumne que creix entre dos
idiomes té problemes amb la llengua materna i l'aprenentatge d'altres matèries”,
segons Andrew N. Meltzofr.
El millor moment per aprendre un idioma
Com més aviat millor. Els investigadors de l'Institut
d'Aprenentatge i Ciències del Cervell de la Universitat de Washington, Patricia
K. Khul i Andrew N. Meltzofr, ho tenen clar. El cervell d'un nen de zero a set
anys “s'adapta fàcilment a qualsevol novetat”. “A aquesta edat pot notar sense
problema si la seva àvia parla un tercer idioma i adquirir-lo de manera
natural”, explica Meltzofr. “Si vas de visita amb els fills a un altre país, és
probable que ells tornin sabent diverses paraules relacionades amb el futbol
després de jugar un partit amb altres nens, mentre que tu no pesquis res
compartint una estona amb els seus pares”, afegeix.
Entre els vuit i divuit anys d'edat, segons aquests experts,
l'aprenentatge es torna “més acadèmic i lent”. A partir de llavors, el repte es
complica. “Si esteu llegint això i ja sóu adults, ja és massa tard per a
vosaltres”, ironitza Meltzofr.
“Mai no és tard per aprendre una altra llengua”, considera, per
contra, la professora Viorica Marian, de la Universitat de
Northwestern. Marian va créixer parlant romanès i rus, la seva tercera
llengua és l'anglès i té nocions bàsiques de castellà, francès i holandès.
Aquesta investigadora admet els avantatges d'adquirir una segona llengua de
petit, com “la possibilitat de semblar un parlant nadiu sense accent estranger”,
però defensa que el domini d'un altre idioma “pot arribar a qualsevol edat” i
millorar el control de la funció d'inhibició del cervell en tot just uns
mesos.
4)
Publicat en el diari EL PAÍS divendres 16 de
novembre del 2014
Rudolf Ortega
Més que a la fidelitat per l’idioma, devem la
supervivència del català al desconeixement del castellà
A
l’agost vam passar uns dies a Astúries, de vacances, no hi havia estat mai. Ja
sabia de l’escassa presència de la llengua asturiana en l’espai públic, però em
va sorprendre gratament trobar-ne una mica (una mica de res, de fet) i alguna
pintada demanant “¡Oficialidá yá!” que em va fer pensar que potser no està tot
perdut. Sí que em va cridar l’atenció, i molt, el grau de penetració de
l’asturià en el castellà d’allí. De fet, es pot dir que constitueix ben bé una
font d’influències que singularitza una varietat d’espanyol, amb lèxic molt
freqüent (guaje, orbayu, fame) i algun tret morfològic ben
característic, com són els plurals en -es.
I fa dies que rumio que això, amb el català, no passa. A ningú
se li ha acudit encara (almenys fins on jo sé) que l’espanyol de Catalunya
configura una variant pròpia, i de fet és ben poca la petja que el català ha
deixat en el castellà d’aquí. No parlo dels clàssics alioli,
capicúa o peseta, plenament admesos, sinó de lèxic que només
s’empri aquí i defineixi una varietat específica. Els catalanoparlants, en tot
cas, parlem castellà amb accent, mentre que els castellanoparlants d’aquí, a tot
estirar, han incorporat mots com plegar, enchegar,
cal i de tanto en tanto. A banda d’això, és molt més gran la
interferència causada pel castellà en el català que no pas al revés.
I per què? Qualsevol pot constatar que el pes del català quant
a demografia i presència pública a Catalunya és molt superior del pes de
l’asturià a Astúries, però aquí, l’espanyol, no ens l’hem adaptat gens. Això em
recorda dos tòpics sobre això de la llengua, els quals es retroalimenten tot i
sortir d’opcions intel·lectualment i política ben contraposades. Un diu que el
català s’ha salvat gràcies a la fidelitat del poble per l’idioma, a una mena de
voluntat de ser i de resistir contra totes les pressions i persecucions d’un
estat dèspota, com si cada parlant tingués un Astèrix a dins. És una explicació
que apuntala un resistencialisme de tres centúries però que obvia el més
elemental: malgrat la diglòssia imperant durant tant de temps, la gent no va
deixar de parlar català perquè no sabia altra cosa. Només pots mantenir-te fidel
a un idioma si tens la possibilitat de triar, per exemple entre una llengua de
prestigi i una altra d’estar per casa, i per tant, per fer-ho necessites
trobar-te inserit en un context, no tan sols de diglòssia, sinó també de
bilingüisme.
Això de saber idiomes és molt modern. El 1760, els diputats
catalans a les Corts de Carles III ja es queixaven que als confessionaris
calgués intèrprets, perquè els capellans no sabien català i el poble no parlava
altra cosa. Però un segle després, el Diario de Barcelona publicava
anuncis demanant minyones que sabessin espanyol, com si ara demanes anglès o
alemany, en aquells temps en què les dones de la burgesia educaven els fills en
castellà però les noies que baixaven a servir només parlaven català. Sabem també
que fa cent anys calia disposar d’intèrprets als jutjats, mentre que, ja durant
la guerra, Manuel Azaña se sorprenia de trobar-se gent que mai no havia sentit
parlar castellà. Fins i tot, el 1939 un ministre criminal com Serrano Suñer va
permetre l’ús de les “lenguas regionales” als oficis religiosos “hasta tanto el
español sea entendido por todos”, cosa que vol dir que a les prèdiques n’hi
havia que no entenien un borrall. De fet, no sabem en quin moment exacte el
castellà va deixar de ser percebut per la població com una llengua forana, però
fins i tot per a la filologia hispànica no és fins ben entrat el franquisme que
Catalunya és considerada plenament bilingüe. Malgrat la diglòssia, doncs, la
penetració del castellà en les capes populars va ser singularment lenta, i això
s’ha reflectit en dos fenòmens, potser connectats: l’un, una tria natural i
espontània de l’idioma català com a llengua habitual, desvinculada de fidelitats
en consciència; i l’altre, el fet que el castellà no hagi generat, a Catalunya,
cap mena de variant pròpia o quelcom semblant a un dialecte.
I aquí falla l’altre tòpic, el dels que diuen que Catalunya ha
estat sempre bilingüe, que enumeren textos i autors que han emprat el castellà
(Boscà, Balmes, Aribau, Milà i Fontanals, Magarall, Pla...) i que, a partir
d’una abundosa tradició lletrada, basteixen un discurs sobre el pes històric de
l’espanyol a Catalunya que legitima propostes polítiques modernes sobre la
presència pública de totes dues llengües. Que avui a Catalunya s’hi parlen dues
llengües (com a mínim) és una veritat com un temple, però també ho és que la
història d’aquest bilingüisme és extraordinàriament curta.
5)
Publicat en VilaWeb dissabte 7 de febrer
del 2015
Jordi Badia
El 1471. Ens ho assegura Joan
Amades.
L'obra de Joan Amades, com es remarcava fa poc en
una
notícia i
una
opinió publicades a VilaWeb, és immensa. I immensament desconeguda, hauríem
d'afegir. Únicament a la
Viquipèdia,
hi té consignats cent vint títols. El 'Costumari català' sol ja podria ésser
l'obra de tota una vida, però Amades no es va cenyir a l'arreplec de costums,
sinó que va anar molt més enllà. Per exemple, és molt notable la seva aportació
en paremiologia, l'estudi de frases fetes, locucions, refranys...
I d'això us voldria parlar. Més ben dit, d'això voldria que
ens parlés el senyor Amades. Hi ha un llibre seu, preciós, titulat 'Refranyer
català comentat' (1951, reeditat el 1989 pel Cercle de Lectors amb el títol
'Refranyer català'), on explica l'origen de desenes de frases fetes, refranys i
sentits figurats de mots. En homenatge al mestre, em limitaré a transmetre-us,
resumides i reelaborades, sis d'aquestes explicacions.
1. En aquest camp del refranyer, ens trobem expressions
populars que no són gens transparents. És el cas de caixa o
faixa. Diuen que aquesta se la va empescar el general Prim a Barcelona.
La cosa ve de l'any 1843, quan la reina espanyola Isabel II, tot i tenir
solament tretze anys, fou declarada major d'edat. Aquesta mesura, i moltes més,
van sulfurar la població catalana. Per calmar-nos, el govern espanyol envià a
regir el Principat un jove coronel, molt preuat: Joan Prim. Però la gent del
país, que de primer semblava continguda, va continuar veient injustícies, de
manera que l'antipatia envers Prim creixia com més anava més. Un dia, quan
passava a cavall pel carrer de l'Argenteria de Barcelona, un home cridà: 'Aquest
no vol res més sinó la faixa!' Es veu que en Prim deturà el cavall i,
encarant-s'hi, li digué: 'Caixa o faixa, i, si voleu guerra, guerra tindrem!'
Amb aquestes paraules va voler dir que, si el mataven, acabaria dins la caixa on
l'enterrarien i, si no, obtindria la faixa de general.
2. Originàriament, donar carabassa volia
dir, simplement, no acceptar el requeriment amorós. El significat aplicat als
estudis i exàmens sembla que va venir més tard. Temps ha, sobretot a pagès, quan
començaven els tractes per a un festeig, era costum que el fadrí anés a vistes.
Això consistia a fer una visita a casa de la núvia. Aquests tractes eren,
podríem dir, mercantils i prou: el fadrí deia què li donarien per dot els seus
pares i la família de la núvia parlava del seu. Després de la primera
entrevista, es convenia de fer-ne una altra al cap d'un temps. En l'endemig,
cada família hi rumiava i feia les indagacions convenients. Arribat el moment de
la segona visita, si a la família del noi el tracte no li feia el pes,
s'excusava i no hi acudia. Però si la família que no hi tenia interès era la de
la noia ho feien d'una altra manera: sense indicar amb paraules el refús, a
l'hora de dinar servien un plat de carabassa i, amb això, el minyó ja en tenia
prou.
3. Quan es va començar a escampar això de fer
campana, els infants encara no estudiaven en escoles públiques ni
concertades, sinó a les rectories. Per tant, eren alhora alumnes i escolans.
(Justament, el nom 'escolà' té aquest origen: era el nen que anava a escola amb
el capellà i l'ajudava a l'església.) El cas és que, en aquell temps, quan un
noi no anava a estudi era castigat a tocar la campana en les funcions religioses
que s'havien de celebrar l'endemà (o els dies següents). Era una feina feixuga,
per a un nen, i constituïa un veritable càstig.
4. Per què si una cosa és vella diem que és de l'any
de la picor? És un any concret, l'any de la picor? Doncs es veu que sí:
és el 1471, un any de collita desastrosa i, per tant, de molta fam. Per si no
n'hi hagués prou, amb la població desesperada per l'escassetat, Catalunya fou
assolada per una gran plaga de puces. Les picades d'aquests insectes, afegides a
la intensa misèria que es vivia, eren molt més fiblants. Aquell any, l'any de la
picor, va restar gravat en la memòria popular per mitjà d'aquesta frase feta.
L'expressió, a més, té un complement, que no es diu gairebé mai. Tota sencera fa
així: 'L'any de la picor, que tothom gratava'.
5. Com és que quan volem dir que algú és beneit, talòs, diem
que és un gamarús? Doncs diu Amades que el gamarús és un ocell
amb un bec immens, un bec que pot arribar a tenir la mida de dues vegades la
llargada del cap. Per culpa d'això, sovint, involuntàriament, el pes del bec el
fa abalançar cap endavant, com si fes capcinades. Ja us podeu imaginar que és
una imatge, diguem-ne, poc elegant, més aviat maldestra.
6. Quan algú ha d'emprendre un afer dur i complicat diem
que ja cal que es calci. És una frase antiga, originària dels
monestirs, on els monjos eren obligats a anar descalços. Quan havien de fer una
llarga caminada i plovia, o havien de travessar terrenys pedregosos, es calçaven
per no fer-se mal als peus. En les cròniques antigues dels convents, és normal
de trobar indicat que els frares anaven calçats quan havien de trencar la regla
per una causa justificada. Calçar-se, doncs, aporta aquesta idea de dificultat i
de duresa.
Reivindiquem Joan Amades, ara i sempre. I no tan sols com a
folclorista. Perquè aquest home tenia una capacitat molt poc comuna: la
capacitat d'arribar amenament al poble per mitjà de la paraula escrita, de
pastar i coure les recerques i els coneixements per a oferir a la gent un
saborós pa de saviesa, una menja exquisida per a tots els paladars.
6)
Publicat en el diari EL PAÍS
diumenge 8 de febrer del 2015
Només un de cada quatre menors de 15 anys parlava habitualment, el 2013, el
gallec. S'ha disparat el nombre de castellanoparlants a
Galícia
Tots els informes confirmen que l'ús del gallec és majoritari a
Galícia, però també que el seu descens és continu. L'última enquesta de l'Instituto Galego d'Estatística (IGE), donada a conèixer el
desembre passat, revelava que, el 2013, només un de cada quatre menors de quinze
anys parlava habitualment o majoritàriament gallec. I el que és pitjor, malgrat
l'escolarització obligatòria, en aquesta franja d'edat, un 22% admetia no
saber-ne gens, o poc. Cosa que contrasta amb les dades globals del seu
coneixement: un 57,3% el sap parlar molt i un 29,6 bastant.
En cinc anys, de 2003 a 2008, els que parlaven sempre gallec
van passar de ser del 43,2% al 30,29% %, i els castellanoparlants, del 19,6% al
20,28.%. Però en els cinc següents, el percentatge de parlants de gallec s'ha
mantingut estable, i el de castellanoparlants s'ha disparat al 26,25%. S'ha
produït un increment dels monolingües —sobretot en castellà— malgrat que en
l'ensenyament regeix un decret, anomenat de plurilingüisme, que va trencar el
consens aconseguit en l'etapa de Manuel Fraga, que bàsicament establia una
educació al 50% entre els dos idiomes cooficials. El decret, el 2010, va
introduir l'anglès en el repartiment de matèries. Això no va acontentar ni uns
ni altres, i va suposar mesures com destruir llibres de matemàtiques en gallec
per valor de tres milions d'euros. Per novena vegada en els últims anys, avui es
manifestaran milers de persones a Santiago de Compostel·la exigint la derogació
del Decret.
El dia 31 de gener, la Real Academia Galega feia una
declaració institucional en què demanava la derogació del decret de 2010, i feia
una crida als sectors socials per evitar “el desnonament de l'idioma de la seva
pròpia casa”. “Un idioma que és un pont entre generacions, una preciosa baula de
la història i una eina molt valuosa per al futur, un mitjà de comunicació i
també un recurs amb valor emocional i econòmic. Un bé públic, com l'aire que
respirem. El gallec no és un problema, és una riquesa”,
finalitzava.
“Estem d'acord amb l'Acadèmia en la seva crida a la societat”,
comenta el secretari general de Política Lingüística, Valentín García, “On
diferim és en la seva valoració del decret. L'educació dóna el coneixement, l'ús
el dóna la societat”, afegeix. Quan es va publicar l'enquesta, García havia
anunciat unes mesures de xoc i manifestat la seva sorpresa a EL PAÍS: “Em falten
parlants de gallec”. El sociolingüista Mauro Fernández, de la Universitat de la Corunya, li dóna
la raó: “El principal mecanisme de substitució del gallec pel castellà són els
enterraments. Ara el seu ús, habitual o majoritari, és del 51,5%, el 56% entre
els nascuts a Galícia, però és bastant probable que el 2018 ja no sigui
majoritari. Això no vol dir que el gallec desaparegui”.
Fernández sosté també que hi ha dades que podrien contradir
l'enquesta de l'IGE sobre els menors. El 2009, la Xunta va preguntar a totes
famílies per la llengua materna dels seus membres, però els resultats no es van
fer mai públics, “i com s'explica que es treguin ara?”, diu el lingüista, que no
creu que la legislació hagi tingut influència en el descens de l'ús de l'idioma,
però reconeix que sí que va poder tenir-la el discurs implícit. El seu col·lega
de la Universitat de Santiago,
Henrique Monteagudo, dissenteix en el fet de treure importància a la normativa,
però concorda que el clima social és decisiu: “Van emetre un missatge que el
gallec no té futur, que 'no fiqui el seu fill en problemes utilitzant-lo o
reclamant-lo'. Però el problema no és, com es diu, tant de la societat, perquè
hi ha més gallec a les cases que fora d'elles”.
Això es podria desprendre de l'experiència de María Jesús
Fraga, directora de l'escola Valle Inclán, un dels centres públics d'Oleiros, un
ajuntament residencial prop de la Corunya. “A infantil o primària acostumem a
tenir un o dos nens que parlen gallec en una aula de 25. Després deixen de
parlar-lo, almenys amb els seus companys. Però sí que hi ha bastants pares que
el parlen amb els seus fills, sobretot amb els homes”. Segons la Mesa pola Normalización, a les ciutats l'idioma
propi està relegat al 2% de les classes d'infantil.
A l'institut Agra do Orzán, al barri del mateix nom, el més
dens de la Corunya, Lucía Barreiro Varela, una noia de 17 anys que vol estudiar
alguna enginyeria, reconeix que, malgrat que a casa seva es parla gallec, ella
només el parla amb els seus avis i els seus oncles de Melide, el lloc d'origen
de la família. “No sé per què no el parlo, perquè en sóc molt defensora… crec
que per la meva germana gran, que es va passar al castellà quan va ser a
l'escola, i com que vaig estar amb ella…”. Lucía no sap de ningú a classe que
parli en una altra llengua que no sigui en castellà. El seu professor, Henrique
Rabunhal, sí que recorda alumnes que parlaven gallec al començament de la seva
carrera, als anys vuitanta, a Arteixo, abans del desenvolupament d'Inditex.
Sara Marcos, de 13 anys i Belén Fernández, de 15, sí que parlen
gallec, fins i tot amb els seus companys castellanoparlants. Belén especifica
que “també amb la meva millor amiga i amb les dependentes de botigues de moda”.
Cursen 2n d'ESO a l'institut d'A Pinguela, de Monforte, una petita ciutat
ferroviària de Lugo. Elles no són d'allà, sinó dels ajuntaments limítrofs de
Sober i Ferreira. “De 19 que som a classe, set parlem en gallec”, compta la
Sara, “tot i que de Monforte només n'és una, Uxía…” Per què parla en gallec
l'Uxía, Belén? “Pels seus avis, també n'hi ha una altra que el parla a 2n
B”.
Aquest és el primer curs en el qual, segons la llei Wert, les
famílies podien optar a una ajuda de 7.000 euros per escolaritzar els fills en
un centre privat si consideraven que la quantitat de matèries que impartien en
castellà en un centre públic no arribava al que era “raonable”. A Galícia s'hi
van presentar quatre sol·licituds.
7)
Publicat en VilaWeb diumenge 8 de febrer del
2015
Us oferim la conferència de Pere Le Bihan i la
consellera Irene Rigau, sobre el llibre de l' ex-president de les Escoles de la
Bressola
8)
Joan-Lluís Lluís
Publicat en la revista digital NÚVOL diumenge 8 de
febrer del
2015
Publicat en El Punt Avui dilluns 9 de
febrer del 2015
El
Tempir inicia una campanya per a recuperar el premi de narrativa “Antoni
Bru”
L'Associació
il·licitana pretén recaptar 13.000 euros en 40 dies a través del
micromecenatge
La iniciativa també
preveu impulsar la campanya “M'agrada el valencià” de suport a la normalització
lingüística
L'Associació Cívica per la Llengua a Elx,
El Tempir, torna a la càrrega, ara amb una ambiciosa iniciativa que pretén
recuperar el premi de narrativa “Antoni Bru”. El certamen era un referent entre
els premis literaris més prestigiosos del país fins que el govern del PP va
arribar al poder a Elx l'any 2011. Va ser aleshores quan el nou govern municipal
va decidir un canvi de nom i de continguts, recuperant la nomenclatura dels anys
70, “Café Marfil”, una decisió no exempta de polèmica i que des de El Tempir van
titllar de “provinciana i manipuladora”, alhora que va acusar els populars de
voler “eliminar el reconeixement a la memòria d'Antoni Bru”.
Ara,
l'objectiu de l'associació és recuperar el premi, que estarà dotat amb 3.000
euros. El president de El Tempir, Josep-Enric Escribano afegeix que pretenen
“continuar premiant els nostres escriptors i promocionar la ciutat d'Elx en els
cercles culturals”. Per a assolir aquest objectiu s'ha posat en marxa una
campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami des d'on volen
recaptar 13.000.
A més,
la iniciativa també inclou un segon objectiu: impulsar la campanya “M'agrada el
valencià”, que El Tempir va posar en marxa fa un any i que ha sigut tot un
èxit.
A
través d'aquesta proposta nascuda a Elx, tothom pot visualitzar el seu suport a
la normalització de la llengua, ja siga amb les samarretes o xapetes amb el lema
de la campanya o participant en les diferents activitats que proposen, com el
photocall que ja ha recorregut més de 30 llocs, entre instituts, universitats o
diferents esdeveniments on hi han estat presents.
La
fórmula triada per a finançar totes dues iniciatives, el micromecenatge a través
d'Internet, permet que qualsevol persona puga col·laborar amb aportacions des
dels 10 euros fins als 350, fet que els converteix en patrocinadors i els permet
rebre recompenses en funció de la quantitat aportada.
El
termini establert per a assolir els 13.000 euros és de 40 dies i els diners es
destinaran a la posada en marxa del premi literari, editar el llibre guardonat,
pagar el jurat i el disseny i difusió de les bases, el guardó i l'organització
del lliurament.
Pel
que fa a la campanya “M'agrada el valencià”, l'objectiu es donar-li un nou
impuls i fer-la arribar a la resta de comarques del País Valencià, a més de
crear un concurs de lemes per a la campanya amb premis per a les millors
propostes.
Premi “Antoni Bru”
La
recuperació del premi, que fins el 2011 formava part dels premis literaris
“Ciutat d'Elx”, compta amb el suport de l'editorial Bromera –que serà
l'encarregada de l'edició, a més de participar en les recompenses que rebran els
patrocinadors– i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
La
voluntat de El Tempir és recuperar aquest guardó en memòria de l'advocat Antoni
Bru i Gómez (València, 1917 - Elx, 1981) qui fou un referent en la defensa de la
recuperació i dignificació del valencià, així com un lluitador per les
llibertats a Elx.
Recompenses
El
premis que rebran les persones que col·laboren en la iniciativa de El Tempir
seran d'allò més variats, des de l'agraïment de l'associació al seu lloc web,
samarretes i xapes amb el lema de la campanya “M'agrada el valencià”, lamines
seriades d'Andreu Castillejos i Enric Satué, el llibre guardonat al premi,
l'assistència a l'acte de lliurament o la possibilitat de dur la campanya de
suport a la llengua a la localitat del patrocinador, en el cas de la
col·laboració més alta, 350 euros.
Publicat en El Punt Avui divendres 13 de febrer del
2015
A terra hostil
No és fàcil remar a
contracorrent. És el que es veu obligat a fer l'entitat Escola Valenciana, des
de fa dècades. L'ONG de la Llengua, la Plataforma per la Llengua de Catalunya va
atorgar ahir el segon premi Martí Gasull per votació popular. L'entitat que
defensa l'escola catalana al País Valencià pren el relleu dels mestres en lluita
de les Balears. Dos reconeixements que denoten la transcendència de la seva
feina i les dificultats que els implica fer-ho en un territori amb els governs
en contra. Són els primers a entomar els intents d'aquests governs d'arraconar
la llengua. En som conscients i per això els ho hem reconegut, sense
menysvalorar la feina de Moritz i d'Albert Jané (director de Cavall Fort), els
altres finalistes.
12)
Bromera presenta les
seves apostes per a Sant Jordi
Isabel-Clara Simó, Lluís-Anton Baulenas, Jordi Cervera
i Anna Moner parlaran de les seves novetats en un esmorzar de premsa a Barcelona
el 25 de febrer.
El dimecres 25 de febrer, a les 11.30 hores,
Edicions Bromera presenta les principals apostes per a Sant Jordi en un esmorzar
de premsa que tindrà lloc a la llibreria La Impossible de Barcelona (c/
Provença, 232).
Gonçal-López Pampló, director literari del Grup
Bromera, estarà acompanyat de quatre autors amb novetats importants per al Sant
Jordi de 2015: Isabel-Clara Simó, Lluís-Anton Baulenas, Jordi Cervera i Anna
Moner.
-Isabel-Clara Simó presentarà L’amant de Picasso, una
novel·la que ens transporta al París de principis del segle xx, en plena efervescència artística i
cultural, de la mà d’una dona excepcional: Fernande Olivier, una persona clau en
la vida de Picasso.
-Lluís-Anton Baulenas presentarà La vostra Anita, una
novel·la inspiradora sobre les segones oportunitats. Anys després de l’adaptació
cinematogràfica de Ventura Pons, Lluís-Anton Baulenas ens sorprèn amb aquesta
història –inèdita fins ara– plena de tendresa, ironia i
esperança.
-Jordi Cervera presentarà La música dels camaleons (ja a les llibreries),
una obscura trama criminal on les peces no encaixen. En aquesta novel·la,
protagonitzada per un membre del grup d’elit dels Mossos d’Esquadra (GEI), es va
ordint amb cura un misteri que atrapa mentre per les seves pàgines desfilen
personatges camaleònics.
-Anna Moner presentarà El retorn de l’Hongarès (Premi de
Narrativa Alfons el Magnànim), un colpidor thriller que endinsa el lector
en una fosca investigació criminal alternant l’època de finals del segle xix, quan uns crims esfereïdors van
sacsejar la societat parisenca, i l’actualitat, quan arriba a l’Institut de
Medicina Legal un taüt de grans dimensions.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací