Tots els informes confirmen que l'ús del gallec és majoritari a Galícia, però també que el seu descens és continu. L'última enquesta de l'Instituto Galego d'Estatística (IGE), donada a conèixer el desembre passat, revelava que, el 2013, només un de cada quatre menors de quinze anys parlava habitualment o majoritàriament gallec. I el que és pitjor, malgrat l'escolarització obligatòria, en aquesta franja d'edat, un 22% admetia no saber-ne gens, o poc. Cosa que contrasta amb les dades globals del seu coneixement: un 57,3% el sap parlar molt i un 29,6 bastant.

En cinc anys, de 2003 a 2008, els que parlaven sempre gallec van passar de ser del 43,2% al 30,29% %, i els castellanoparlants, del 19,6% al 20,28.%. Però en els cinc següents, el percentatge de parlants de gallec s'ha mantingut estable, i el de castellanoparlants s'ha disparat al 26,25%. S'ha produït un increment dels monolingües —sobretot en castellà— malgrat que en l'ensenyament regeix un decret, anomenat de plurilingüisme, que va trencar el consens aconseguit en l'etapa de Manuel Fraga, que bàsicament establia una educació al 50% entre els dos idiomes cooficials. El decret, el 2010, va introduir l'anglès en el repartiment de matèries. Això no va acontentar ni uns ni altres, i va suposar mesures com destruir llibres de matemàtiques en gallec per valor de tres milions d'euros. Per novena vegada en els últims anys, avui es manifestaran milers de persones a Santiago de Compostel·la exigint la derogació del Decret.

El dia 31 de gener, la Real Academia Galega feia una declaració institucional en què demanava la derogació del decret de 2010, i feia una crida als sectors socials per evitar “el desnonament de l'idioma de la seva pròpia casa”. “Un idioma que és un pont entre generacions, una preciosa baula de la història i una eina molt valuosa per al futur, un mitjà de comunicació i també un recurs amb valor emocional i econòmic. Un bé públic, com l'aire que respirem. El gallec no és un problema, és una riquesa”, finalitzava.

“Estem d'acord amb l'Acadèmia en la seva crida a la societat”, comenta el secretari general de Política Lingüística, Valentín García, “On diferim és en la seva valoració del decret. L'educació dóna el coneixement, l'ús el dóna la societat”, afegeix. Quan es va publicar l'enquesta, García havia anunciat unes mesures de xoc i manifestat la seva sorpresa a EL PAÍS: “Em falten parlants de gallec”. El sociolingüista Mauro Fernández, de la Universitat de la Corunya, li dóna la raó: “El principal mecanisme de substitució del gallec pel castellà són els enterraments. Ara el seu ús, habitual o majoritari, és del 51,5%, el 56% entre els nascuts a Galícia, però és bastant probable que el 2018 ja no sigui majoritari. Això no vol dir que el gallec desaparegui”.

Fernández sosté també que hi ha dades que podrien contradir l'enquesta de l'IGE sobre els menors. El 2009, la Xunta va preguntar a totes famílies per la llengua materna dels seus membres, però els resultats no es van fer mai públics, “i com s'explica que es treguin ara?”, diu el lingüista, que no creu que la legislació hagi tingut influència en el descens de l'ús de l'idioma, però reconeix que sí que va poder tenir-la el discurs implícit. El seu col·lega de la Universitat de Santiago, Henrique Monteagudo, dissenteix en el fet de treure importància a la normativa, però concorda que el clima social és decisiu: “Van emetre un missatge que el gallec no té futur, que 'no fiqui el seu fill en problemes utilitzant-lo o reclamant-lo'. Però el problema no és, com es diu, tant de la societat, perquè hi ha més gallec a les cases que fora d'elles”.

Això es podria desprendre de l'experiència de María Jesús Fraga, directora de l'escola Valle Inclán, un dels centres públics d'Oleiros, un ajuntament residencial prop de la Corunya. “A infantil o primària acostumem a tenir un o dos nens que parlen gallec en una aula de 25. Després deixen de parlar-lo, almenys amb els seus companys. Però sí que hi ha bastants pares que el parlen amb els seus fills, sobretot amb els homes”. Segons la Mesa pola Normalización, a les ciutats l'idioma propi està relegat al 2% de les classes d'infantil.

A l'institut Agra do Orzán, al barri del mateix nom, el més dens de la Corunya, Lucía Barreiro Varela, una noia de 17 anys que vol estudiar alguna enginyeria, reconeix que, malgrat que a casa seva es parla gallec, ella només el parla amb els seus avis i els seus oncles de Melide, el lloc d'origen de la família. “No sé per què no el parlo, perquè en sóc molt defensora… crec que per la meva germana gran, que es va passar al castellà quan va ser a l'escola, i com que vaig estar amb ella…”. Lucía no sap de ningú a classe que parli en una altra llengua que no sigui en castellà. El seu professor, Henrique Rabunhal, sí que recorda alumnes que parlaven gallec al començament de la seva carrera, als anys vuitanta, a Arteixo, abans del desenvolupament d'Inditex.

Sara Marcos, de 13 anys i Belén Fernández, de 15, sí que parlen gallec, fins i tot amb els seus companys castellanoparlants. Belén especifica que “també amb la meva millor amiga i amb les dependentes de botigues de moda”. Cursen 2n d'ESO a l'institut d'A Pinguela, de Monforte, una petita ciutat ferroviària de Lugo. Elles no són d'allà, sinó dels ajuntaments limítrofs de Sober i Ferreira. “De 19 que som a classe, set parlem en gallec”, compta la Sara, “tot i que de Monforte només n'és una, Uxía…” Per què parla en gallec l'Uxía, Belén? “Pels seus avis, també n'hi ha una altra que el parla a 2n B”.

Aquest és el primer curs en el qual, segons la llei Wert, les famílies podien optar a una ajuda de 7.000 euros per escolaritzar els fills en un centre privat si consideraven que la quantitat de matèries que impartien en castellà en un centre públic no arribava al que era “raonable”. A Galícia s'hi van presentar quatre sol·licituds.