arreplegar
1)
Agafar diverses coses disperses a fi de donar-los el tractament
apropiat en cada cas, com per exemple guardar-les per tal que es coserven
adequadament i no es perden ni es deterioren ni es facen malbé, ordenar-les i
classificar-les de manera idònia, col·locar-les en el lloc adient, portar-les a
un altre lloc, etc.
|
Arreplega tots els papers eixos que hi han per terra i tira’ls a
la brossa, fes el favor. |
En la novel·
|
I Maria-Júlia era pobra, i hi havia també
aquella fallida passió del fuster, que l’havia rebaixada als seus ulls.
¿Com anava a arreplegar les deixalles sentimentals d’aquell xicot d’una
classe tan humil? |
En la rondalla El príncep
desmemoriat d’Enric Valor trobem:
|
Arreplega a les fosques uns branquillons
secs i un grapat de fulles eixamorades, trau unes pólvores d’una bosseta
de vellut diminutíssima que duia en la sina, [...] |
Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana, parlant del Diccionari Català-Valencià-Balear,
diu:
|
L’obra lexicogràfica més ambiciosa, en què ha estat arreplegat tot
el tresor de la nostra llengua, amb una investigació minuciosa dels
documents antics, de les obres literàries clàssiques i modernes, i dels
dialectes comarcals, amb estudis etnogràfics, folklòrics i etimològics
[...] |
2)
Fer-se càrrec d’algú que
té necessitat de protecció, d’ajuda.
|
Quan era molt xicotiua es va quedar sense pare ni mare i la varen
arreplegar la germana major i el cunyat i se la varen
afillar. |
En la novel·
|
I què punyetes vols que faça, ara que ja va pels trenta, després
de tants anys de festejar amb l’inútil aquell? O és que creus que l’havia
de voler arreplegar algú, a la teua cosina, després de tot el que se n’ha
parlat? |
3)
Anar a buscar alguna persona, animal o cosa al lloc a on es troba
per a dur-la a un altre lloc.
|
No, jo passaré per ta casa en el cotxe, t’arreplegaré i et portaré
al restaurant. |
Enric Valor usa aquest verb
en aquesta accepció. En la novel·
|
Va arribar el juny i començaren els exàmens. Elisa va rebre carta
del fill dient-li que acabaria el dia catorze; ella li contestà que, per
deferència de don Josep Maria Estelric, amic del seu pare, el procurador
Batiste Bernabeu baixaria a ciutat el dia quinze a arreplegar-lo i
portar-lo a Cassana en la tartana de
casa. |
4)
Recol·lectar productes agrícoles agafant-los de
terra.
En el fragment següent de la novel·
|
A la tardor, fer la verema, arreplegar
olives i dur-les a l’almàssera (feina que s’acaba entrat l’hivern),
sembrar; a plena hivernada, fer llenya per als amos i per a ells,
carrejar-la, rompre guarets per a l’any vinent quan la terra es desgelava,
podar la vinya i arreplegar els sarments en cuetes i garbons, picar espart
[...] |
5)
Rebre diners d’una herència, d’una indemnització, d’un subsidi,
d’una assegurança, d’una pensió, del premi d’un joc d’atzar, de la venda d’una
collita, d’un terreny, d’un immoble, etc.
|
Entre els dinerets que ha arreplegat de l’herència de sa tia i la
pensioneta que li ha quedat, pot passar molt bé, ja ho
crec. |
En la novel·
|
De moment aconseguia
arreplegar els tres mil duros de la pensió, que Constantí els dugué
religiosament uns dies més tard d’acord amb la seua
contesta. |
En la novel·
|
Només amb la fruita, si l’anyada era bona,
podien arreplegar alguns quinzets. La resta, res de res. La vellesa, la
tenien fumuda |
6)
Anar ajuntant i guardant alguna cosa, especialment
diners.
|
Tota la vida arreplegant-me uns dinerets per a la vellea i ara,
quan més falta em fan, els desvergonyits eixos m’han estafat i m’han
deixat en la misèria. |
En la narració La cosina Agnés de Jordi Valor i Serra
trobem:
|
Roseret ho arreplegava
pensant que… tota pedra fa marge, i ells havien de pagar encara set-cents
o vuit-cents duros pels dos animals que tenien a
l’estable. |
7)
Ajuntar-se en un lloc determinat una quantitat important d’aigua,
neu, terra, etc. En aquesta accepció s’usa com a pronominal: arreplegar-se.
En la novel·
|
El corrent sobrant es vessava riu avall, en un llom de cristall
tremolós, amb flocadures remoroses de bromera, i l’aigua baixa s’anava
arreplegant cap a la boca del canal, cada volta més compacta i bromerosa,
com una multitud que s’estreny volent endinsar-se impacient per una porta
massa estreta i dessucant-se en cridòria i
rialles. |
8)
Ser atacat per una malaltia.
|
Jo tots els hiverns arreplegue dos o tres constipats. No sé com
dimonis m’ho arregle. |
L’escriptor castellonenc
Josep Pascual Tirado empra en la seua prosa literària aquesta accepció del verb
arreplegar. En la narració La font
de la reina, inclosa en el llibre De la meua garbera, hi podem
llegir:
|
Lo meu pobret Toni que ab aigua a la cinta i pegant-se unes
ensolanades m’ha arreplegat unes quartanes que no guanye prou pà sulfate. |
9)
Agafar per sorpresa.
|
El varen esperar a l’eixida i, quan es va acabar la festa, el
varen arreplegar i el varen fer
blau. |
En la novel·
|
Un regolf de vent de tramuntanal d’alguns graus davall zero, la va
arreplegar a l’eixida del temple i la va fer caure en el llit en un atziag
dia del mes de febrer. Era el mal característic de la contrada: la
terrible pulmonia, que no respectava sexe ni edat ni béns de fortuna. No
hi va haver remei. El fill gran tenia llavors uns deu anys; el petit,
vuit. |
En la narració Pasqua florida de Jordi Valor
trobem:
|
–Jaume, no és res; el
lladre del Mellat; en quan l’arreplegue… –digué el xiquet tot
queixós. |
En la novel·
|
En moments confidencials així, disfrutava
Joan Feliu arreplegant-lo amb una sorneguera i calmosa xàrcia
[...] |
10)
Agafar.
En la novel·
|
Begonya s’hi quedava absorta escoltant el
raig de l’aigua múltiple i s’omplia els ulls d’aquells vius cristalls que
espurnejaven arreplegant l’última claror del vespre. Roser disfrutava en
veure l’èxtasi de la bilbaïna. ¿Hi ha cosa més bonica que la vivor i el
soroll de l’aigua corrent? |
11)
Tancar el bestiar quan torna de
pasturar.
|
Ensé que arreplegue els animals, aniré a
sopar. |
arreus
1)
Guarniments de les
cavalleries.
Enric Valor usa aquest mot en aquesta accepció.
En la novel·
|
Per al meu estimat
nebot don Albert Mauri de Rocafort, deixe el meu cabriolet de luxe i el
cavall bai, amb tots els seus
arreus. |
En la rondalla Les velletes de
|
Vertaderament era un
espectacle digne d’un pinzell magistral, el que oferien els diversos
personatges tan vistosament abillats, els fogosos corcers guarnits
d’arreus lluents i valuosos, les enfurismades i sorolloses james de
gossos... davant d’aquell habitacle solitari i vora els impressionants
precipicis de |
2)
Conjunt d’efectes, instruments, accessoris i altres elements que s’usen
per a fer una cosa determinada.
Tenim
la cançoneta popular:
|
Ai xica roja,
no em xafes la canyeta de peixcar, el cabasset
dels arreus i el barret de
festejar. |
Aquesta accepció de
la paraula arreus l’usa l’escriptor
alcoià Jordi Valor i Serra en la
seua prosa literària. En la narració curta El ramat de Goriet podem
llegir:
|
El jove l’escoltà molt
atent i després d’ultimades les instruccions s’acomiadaren: «Adéu, salut i
sort!». Arreplegà Goriet la motxila i tots els arreus i encara a l’envista
de l’amo escomençà a menar les ovelles cap a dalt la
Mola. |
En la narració curta Pasqua florida, també de Jordi Valor,
trobem:
|
En el riuet de Moia
encontraren un grapat de patrulles carregats tots amb los típics arreus de
la pinyata: cistelles, sarnatxos, taladins, bóta i
guitarra. |
I en la narració curta Marxa militar, del mateix autor,
trobem:
|
[...] de la llarga fila de xicots
carregats amb les cartutxeres, motxiles, bosses, fusells i demés arreus de
l’equip militar [...] |
3)
Ornaments de la roba de
vestir.
En aquesta accepció l’usa
l’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado. En la narració curta Del picador confundit, lo manyà entremetent
i lo borriolenc espavilat , inclosa en el llibre De la meua garbera,
llegim:
|
No li podia cabre en
lo cap que n’hi hagués home ni dona, gran ni xicotet que no adorara la
flamant Constitució del 76. Acabava d’eixir aquesta del forn, és a dir,
encara era calenta, i a raïl de la darrera guerra civil el nostre manyà ja
començà a fer-la jurar de la millor manera possible a tot aquell que baix
los arreus de camalets, samarra i mocador de cueta –lo que per a ell volia
dir carlista– passara pel
carrer. |
Jordi Colomina en el seu
llibre El valencià de
Corregint textos ens trobem cada dia més frases del tipus (1) “Se’n recorda d’ell”. És una frase que sona bé però, si no fem trampes, l’hem de convertir en una altra que fa mal a l’orella, (2) “Es recorda d’ell”, o mal als ulls, (3) “S’enrecorda d’ell”.
L’única de les tres estrictament normativa és (2), però jo crec -i no estic sol- que (3) és la frase més adequada (i, per tant, més correcta,si entenem correcció en el sentit més ampli) en registres informals o col·loquials.
“Però per què no podem deixar (1)?”, es pregunten alguns lectors. Si (1) no fa mal als ulls ni a l’orella, si respon al que diem i estalvia un enrecorda que no és al diccionari, ¿no seria la millor opció? Intento demostrar per què no ho és.
Amb (1) postulem l’existència del verb recordar-se’n, amb dos pronoms sense funció sintàctica, com els d’anar-se’n o sortir-se’n. I amb (3) postulem l’existència d’ enrecordar-se, amb un prefix i un pronom sense funció sintàctica, com els d’endur-se o emportar-se.
Dit breument: no podem deixar (1) perquè recordar-se’n no és un verb català i enrecordar-se sí, tot i no ser normatiu. Recordar-se’n no existeix com no existeix dur-se’n. Igual com no diem “Se n’ha dut els fills a París” sinó “S’ha endut els fills a París”, tampoc podem dir “Se n’ha recordat de fer-ho” sinó “S’ha enrecordat de fer-ho”.
La trampa que fem a (1) deixa de funcionar quan la forma verbal -com passa amb els temps perifràstics, l’infintiu o l’imperatiu- no permet a en precedir immediatament la forma lèxica del verb, tal com exigeix la seva naturalesa de prefix, d’expronom aglutinat.
Al final de La plaça del Diamant hi ha aquesta frase: “L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans [...] havia plogut fort”. Que algú com Rodoreda, tan poc amant de saltar-se la norma, faci dir a la Colometa enrecordar-se prova fins a quin punt recordar-se, ja als anys 30, sonava fals en la veu d’una dona senzilla de Gràcia.
S’acaba la temporada castellera. Un cop més, i sense que serveixi de precedent (capti’s la ironia), la campanya d’enguany ha estat única. D’uns anys ençà, ens hem deixat endur per l’eufòria, el deliri, la consecució sistemàtica de rècords sense aturador, el més difícil encara i el “nova diada castellera històrica”. És així: darrerament, la informació periodística al voltant del món casteller ha begut de les pràctiques de la premsa esportiva, i així com es fan estadístiques inversemblants sobre les vegades que Messi ha marcat amb el dit gros del peu, així mateix actuem amb el fet casteller, cada cop més avesat a la proesa.
És innegable que n’hi ha, de proeses. Fa trenta anys, les places de la Vila de Vilafranca i del Blat de Valls s’estremien en veure un castell de nou, i ara sembla que si no fas castells de nou no ets ningú; i si en fas, ja et quedes curt. Ha millorat la preparació dels castellers, les tècniques dels assajos, les mesures de seguretat, i al costat de construccions monumentals s’afegeix un grau de fiabilitat i de seguretat mai vistos. Mai s’havien fet castells tan grossos i mai n’havien caigut tan pocs.
Però vet aquí que la dinàmica informativa necessita grans titulars, rècords batuts, estadístiques esmicolades, i per a això no hi ha res millor que la difusa categoria dels castells de “gamma extra”, farcida de castells de nou, de deu, sense folre i amb agulla al mig. Qui ha perpetrat un bunyol tal? No ho sabrem mai, però al capdavall s’ha creat una categoria de castells inigualables que facilita la notícia: només has de dir quants castells de gamma extra s’han fet en una mateixa diada, tant se val els castells que siguin. I si una colla és capaç de fer-ne un, ja rep automàticament l’etiqueta de “colla de gamma extra” com a distintiu de pedigrí.
La resta de castells sembla que no existeixin. Ja no parlo dels castells de set i de vuit, ignorats pels mitjans, sinó també dels de nou. La categoria de nou pisos (mítica als anys setanta, quan només se’n tenia notícies del segle XIX) ha quedat reduïda a dos castellets de no res, el tres i el quatre −amb folre−, mentre que la resta han passat a engrossir la ditxosa gamma, i així com la torre i el cinc de vuit són castells de vuit, doncs la torre i el cinc de nou no són castells de nou, sinó de la concorreguda gamma extra. És evident que la dificultat constructiva d’aquestes edificacions suposa un grau superior respecte dels homòlegs tres i quatre, però ningú diu que la torre i el cinc de vuit siguin igual de difícils que el tres i el quatre. Així les coses, és fàcil que les cròniques d’una diada parlin de més castells de gamma extra que de nou pisos, i fins i tot aquests queden ara com castells de pa sucat amb oli. A canvi de destacar unes construccions per justificar el titular llampant hem acabat banalitzant la resta.
L’adjectiu extra no enganya ningú. D’una banda, vol dir “extraordinari, no acostumat”, però aquest ha acabat sent un significat que, a base d’abusar-ne, ja ha perdut tota la gràcia; i de l’altra, equival a dir “de qualitat superior”, un sentit que, aplicat a les construccions humanes, qualsevol casteller podria discutir, ja que el propòsit dels castells no és arribar com més amunt millor, sinó fixar-se un objectiu col·lectiu realitzable i treballar plegats per arribar-hi sense prendre mal. No hi ha doncs castells millors que d’altres: per a una colla de castells de set la proesa pot ser senzillament bastir un quatre de vuit.
Deixem estar sisplau la gamma extra, o fem-la servir per a castells tècnicament singulars, que es caracteritzin no pel nombre de pisos, sinó per característiques constructives, com ara la torre de vuit (sense folre), el tres de vuit aixecat per sota o el quatre de nou (també sense folre). Altrament, només provoquem l’efectisme grandiloqüent.
ANTICRESI: contracte hipotecari en què el creditor pren possessió de la
finca hipotecada i reté els profits que deixa fins que amb aquests haja cobert
els interessos i amortitzat el capital.
ANTIFERNALS: dit dels béns que el marit dóna a la muller per
contracte.
ANTIJURÍDIC, A. Antijuridicitat.
ANTIGUITAT
ANUAL. Que dura un any. Un càrrec anual. Una subscripció anual. Anyal: que esdevé cada any. Una festa
anyal. La processó es fa anyalment.
ANUL·LAR: tornar nul, derogar una norma anterior. L'anul·lació té efectes ex nunc (des d'ara), la nul·litat té
efectes ex tunc (des d'aleshores).
Anul·lable. Anul·labilitat. ANULAR:
relatiu a l'anell, que té forma d'anell. El dit anular.
ANVERS: la cara. L'anvers i el revés d'un full. El recto i el verso d'una
pàgina.
ANY CIVIL: de l'1 de gener al 31 de desembre, ambdós inclosos. ANY NATURAL: des d'un dia fins al mateix
dia de l'any següent.
APARELL: instrument, conjunt d'òrgans. Aparell respiratori, ortopèdic. APARAT: pompa, ostentació, parenceria.
Una boda amb gran aparat. Una tronada amb
acompanyament elèctric.
APARENÇA. Salvar les aparences. Aparençar, simular. Aparentar, semblar per
l'aspecte.
"APARCERIA". Parceria: contracte d'explotació agrícola o agropecuària. Parcer, a.
APÀTRIDA: que no té nacionalitat o que l'ha perduda sense adquirir-ne una
altra. Apatrídia: condició
d'apàtrida.
APEL··LAR. Apel·lació contra una sentència. L'apel·lant. "Apelable":
recurrible. Impugnar (trans.) la sentència. Apel·latiu: que designa tots
els individus d'una espècie.
AMO: home que té el domini d'alguna cosa. Ama. 1. (En algunes contrades), mestressa, mestressa de (sa) casa. 2.
Criada principal, majordoma. 3. Dida: dona que alleta el fill d' una
altra.
"A NIVELL DE". On level.
Només ès correcte quan esmentem un punt de referència en altura:
ALFARRASSAR: ajustar a un preu alçat (esp. el fruit en verd, una rabera de
bestiar, el pes d'un porc, etc.). A ull. Fer un capmàs.
"APELLIDO". Cognom,
llinatge, nom de família. El nom propi és el nom de fonts, de pila o
bateig.
APÈNDIX. Text afegit.
"APEO". Atermenament,
partionament. Acta de delimitació.
AJUNTAR. No hi ha "juntar". Cada matí ens ajuntem tres o quatre i anem a
pescar. Ajuntem les dues taules. Ajuntar o entretancar una porta, o
ajustar-la.
APERCEBIMENT. Apercebre. Adonar-se, copsar. L'hem apercebut entre la gentada. En
altre sentit (amb comminació):
advertència (sanció disciplinària).
APERTURA. És un cultisme, en el sentit polític del terme. Aperturisme:
relaxació d'un règim dictatorial. A Cuba es detecten signes aperturistes. En
altre sentit: obertura.
"APLAZAMIENTO". Ajornament,
dilació. "Aplazar": ajornar,
diferir, retardar (p.e. el pagament d'un deute).