rodada
Conjunt de consumicions distribuïdes a
diverses persones que van en grup, de bar en bar, prenent begudes –normalment
alcohòliques– i petites quantitats
d'aliments sòlids com a acompanyament. Cada rodada la paga un membre del grup.
Hi ha un orde no establit que fa que tots els membres vagen pagant d'una manera
cíclica.
|
A vore si la pròxima rodada la pagues tu, Vicent, que només fas
que fer el pitxeret però no amolles els qüens encara que et
maten. |
Aquesta paraula és d'us habitual a Alcoi.
rot
Pensada, idea,
ocurrència.
A voltes s'aplica a
una mania, a una idea obsessiva.
Aquest substantiu,
amb aquest significat, s'usa quasi sempre amb els verbs vindre o
agarrar.
|
Ara que s'ha jubilat li ha vingut el rot de traure els problemes
de càlcul diferencial que va fer quan estudiava la carrera i tornar-los a
fer. Diu que d'eixa manera farà treballar el cervell i evitarà la demència
senil. No sé què pensar d'això, la
veritat. |
|
Jo em pensava que es quedaria més dies però ja saps com és, li ha
agarrat el rot d'anar-se'n i se n'ha
anat. |
En el
relat curt de l'escriptor xativí Toni Cucarella titulat L'innocent podem llegir:
|
Alguns anys més tard li vindria el rot –com ell acostuma a
definir-ho– de fer-se una cultura: quan fluixeja la faena del bar i no hi
és per davant l'amo, s'entreté llegint aquests macilents fulletons en
castellà. |
Dir
que a algú li ha vingut el rot o li ha agarrat el rot de fer
alguna cosa és equivalent a dir que li ha pegat per fer eixa cosa o que
se li ha ocorregut o ha tingut l'ocurrència de
fer-la.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Tacaño”. Garrepa. Estirat.
Gasiu. Ganyó. Cagalatxa. Cagamiques. Avar. Avariciós. Taquí. Escanya-rals.
Escanyapobres. Segarreta. Escarransit. És un garrepa que fa riure. Ella és
generosa, però ell és un cagamiques que ja no pot ser més
escarransit.
Tensar.
És verb català, però, imposat pel castellà “tensar”, ha arraconat totalment el
tan usual fins ara fa poc: Tibar. Aquesta corda ben tibada. Tiba més la
catifa, que fa arrugues. Tibantor, entre dos rivals.
Tirar.
Aquest verb tan català, en el sentit de llençar un rebuig, és barbarisme. Però
cal analitzar-lo. Per començar, he consultat tots els diccionaris més savis, la
GEC inclosa, i ni tan sols el Moll dóna a *tirar” el sentit de llençar. Per tant, cal dir: Això és per llençar i mai això és per
*tirar”. Ja sabem quin sentit té en català tirar: Tirar, llançar una pedra. Ara bé, en
aquest sentit, i quan hi ve després el complement circumstancial de destinació,
també és bo tirar. Vés, nen, tira això al contenidor de les
escombraries. *Tirar la tovallola”, per Tirar el barret al foc. Tampoc pot ser
dit: Vés, *tira-ho”. Per tant, quan alguns diuen: He trobat això *tirat” al
carrer, ho diuen malament i cal que diguin: He trobat això abandonat, llençat al carrer.
El marrec plorava, abandonat al carrer.
“Toma”.
Presa. Dolla. Una presa d'aigua. Una dolla de corrent
elèctric. *Toma”, evidentment que imposat pel castellà “toma!”, ho diuen els
nens quan peguen a algú o te n'engeguen una de fresca. Au! Apa! Aquí la tens! Empassa't aquesta,
paio! Apa, et clavo mastegot de
torna! Aquí el tens, paio!
“Tonto”.
Ruc. Beneit. Ximple. Tanoca. Bajoc.
Babau. Totxo. Pallús. Curt de gambals.
Capsigrany. Capderuc. Bèstia. Tòtil. Podall. Enze. Tros d'enze. Carnús.
Ets més ruc que fet d'encàrrec! Au,
no siguis tan bèstia, que ja ets massa gran!
Tornado. A la terra ferma: Remolí. Tartalló. A l'Espluga hi ha hagut un remolí que ha fet desastres. A la Segarra s'hi sol fer algun tartalló, però que no fa gaire mal. Al mar: Mànega. Tromba. Fibló. Les mànegues descrites per Ruyra. Quan érem petits no en dèiem d'altra que remolí, quan en vèiem un de joguina del vent. Fabra admet tornado, però com un fenomen exòtic, no pas d'aquí.
L'ARA I ‘EL PERIÓDICO' coincidien ahir a afirmar i lamentar -en articles sobre els resultats de les proves d'avaluació a 4t d'ESO- que gairebé la meitat dels adolescents catalans no saben redactar en anglès.
La notícia em deixa parat pel seu optimisme. ¿Algú creu que en aquest país més de la meitat dels nois i les noies de 16 anys saben redactar en anglès? Jo no. I diria que seria més exacte afirmar que gairebé la meitat no saben redactar en cap llengua.
L'obsessió per l'anglès difumina un drama més greu i estructural: l'alarmant nivell de lectoescriptura amb què se sol acabar l'ensenyamentobligatori i amb el qual a bastants alumnes, massa, se'ls deixa accedir al batxillerat, cedint a les pressions dels pares.
Aquesta estratègia d'autoengany fa llum sobre una curiosa paradoxa: per regla general, els de batxillerats cientificotecnològics són millors en llengua i literatura que no pas els de batxillerats més humanístics. És a dir, els de ciències són millors que els de lletres... en lletres.
Per què? Simplement perquè ja fa anys que en una competència tan clau com la lectoescriptura, els docents, per impotència, abaixen tant el llistó que els alumnes amb més ganes de treballar, que volen més rigor i reptes, es decanten majoritàriament per les ciències. No són, per tant, millors només en ciències sinó en actitud.
I aquesta impotència docent no la mitigaran els ginys tecnològics sinó disposar d'un temps i unes ràtios que permetin al professor de llengua fer sovint una cosa tan simple i important com corregir primer a casa i després personalment davant de cada alumne una redacció.
S'aprèn a redactar sent obligat a reflexionar críticament sobre el que escrius per algú que sap escriure. Quan els docents ho puguin fer, el llistó de lletres se situarà on toca i els itineraris humanístics deixaran de ser un refugi d'indolents.
I és que el català s'ensenya massa com un camp ple de mines i massa poc com a font de joc i creació. I al final s'oblida que una llengua té regles, sí, però són productives, i això impedeix ficar-la en un diccionari, per gruixut que sigui.
Aquest biaix pobre d'esperit encara impregna molts manuals i treu el nas a l'Optimot, el portal institucional dedicat a resoldre dubtes lingüístics.
Imagineu que no sabeu si heu d'escriure mal educat o maleducat. L'Optimot us ho resol ràpidament. Diu que heu d'escriure mal educat, perquè en aquest cas, segons el diccionari, l'adverbi mal no s'ha convertit en prefix, com passa a malcriat.
En canvi, a la Gramàtica del català contemporani, la lingüista Lluïsa Gràcia ens desconcerta afirmant que encara que maleducar no sigui als diccionaris, “a diferència de maleducat ”, és una forma possible que el parlant pot crear espontàniament.
Gràcia s'equivoca: maleducat tampoc és als diccionaris. Però és un error disculpable. ¿Té sentit que hi hagi malcriats, malparits i no maleducats? Com ella diu molt bé, és una forma possible que sempre es pot crear. Com podem crear reimaginar afegint el prefix re- al verb imaginar. Són paraules formades aplicant correctament regles de la llengua i, per tant, correctes, siguin o no al diccionari.
De fet, hi ha raons per preferir maleducat a mal educat, perquè maleducat, com malcriat o malparit, no és la simple suma de l'adverbi mal i el participi d'un verb, com ho prova el DIEC2 entrant mal educat amb un sentit específic, i no, per exemple, mal vestit.