InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 187 (divendres 11/04/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - regal
 
2) Eugeni S. Reig - relaix
 
3) Antoni Llull Martí - Sols que m'entenguis
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra Q.
 
5) Albert Pla Nualart - “Tingues cura de tu mateix!”
 
6) Pere Ortís - Interès nacional de la llengua
 
7) Lluís Marquet - Vertigen i llatinismes anàlegs en -gen
 
8) Neus Nogué Serrano - Non plus ultra
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

regal

Esbargiment, descans, solaç, entreteniment plaent.

En la novel·la Temps de batuda d'Enric Valor trobem la paraula regal, en l'accepció definida, formant part de les locucions casalicis de regal i hort de regal, en els paràgrafs següents:

Doncs mire quines maneres hi posen: despús-anit, unes colles de jovençols de la Casa del Poble han punxat foc a dos casalisis de regal.

 

Per aquella porta s'eixia a una porxada oberta a l'hort de regal rodat de paret, característic d'aquells panys de cases de la part de sol ixent del carrer Major.

En la rondalla Els tres plets de Pasqua Granada d'Enric Valor trobem la paraula regal en l'accepció definida com a part de l'expressió carruatge de regal:

Perquè Joan ho era de veritat: tenia un ramat de cabres i un altre d'ovelles que juntaven mil caps de bestiar, cinc bous i deu vaques, una casa de pedra picada al principal carrer de Castalla, dues heretats amb horta, un carruatge de regal per a ell i la seua muller amb un tronc de cavalls que eren la cosa elegant.

Només conec aquesta accepció de la paraula regal pels escrits d'Enric Valor.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: esbargiment, esbarjo
En castellà es diu: recreo
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàgs. 179 i 367)
- Valor i Vives, Enric; Els tres plets de Pasqua Granada dins Rondalles valencianes (7é volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1987, pàg. 70)
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

relaix

1)

Murmuració, sovint calumniosa, contra alguna persona o família, que a mesura que passa d'uns a altres la seua maledicència va sent cada vegada més gran.

Xe, deixeu-vos estar de relaixos i feu el favor de preocupar-vos de les vostres coses i no de ficar-vos en la vida dels altres.

En el Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (València, 1784) diu: «relàixos: quando alguno quiere noticiar à otro cosa que yà pasò, ù se corrigiò, ù que es poquedad, ò que no importa saberla, esso se dize, relàixos

En el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (València, 1851) diu: «Reláix. Chisme. Ú. regularmente en plur.»

En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891) diu: «Chisme: murmuración ó cuento conque uno intenta enemistar á alguna persona, refiriendo lo que deberia callar.»

En el Diccionari català-valencià-balear, en la 4a accepció del mot relaix, diu: «Contalla insubstancial però portada amb intenció de divulgar-la, sobretot si perjudica algú (Cast., Val.); cast. chisme. Per a que les dones portaren el relaix per forns i llavadors, Pascual Raval 14. ¿No seran açò relaixos vostres?, Bol. Dim. 94.»

En la narració curta La darrera gaiata del castellonenc Josep Pascual Tirado podem llegir:

Lo darrer de la peanya és un manisser molt amic de contalles i romanços, migranyós en los relaixos d'allò que olora, ficant el nas en totes bandes.

En la novel·la Heretaràs la terra de l'escriptor xativí Toni Cucarella trobem:

[...] a ell el que li agradava de debò era omplir-se la boca de facècies, relaixos i succeïts [...]

2)

Relació o narració de fets reals o imaginaris.

En el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor (València, 1985) trobem, per primera vegada, aquesta accepció del vocable. Diu: «Relat. [relato] // Murmuració, contalla insubstancial [chisme]

En la narració curta La masera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra trobem:

El primer any de casats tingueren un fill; el segon, una filleta, el tercer, un altre xicot i així fins a set o huit. El meu avi Rafel fou el quart dels rebrots d'aquesta nissaga i jo sé totes estes coses i moltes més pels relaixos tan entusiastes com afectuosos d'ell per sa mare.

Martí Domínguez Barberà, natural d'Algemesí (la Ribera Alta), en la seua novel·la Els horts escriu:

Joan Feliu no deia res quan ella esgotà el relaix; li apuntava, però, en el rostre un somrís prim i esmolat, barreja d'ironia i divertició, amb unes gotes de tendresa. També Begonya callava, mal que contenint el desig de preguntar-li el pensament que s'amagava darrere d'aquell mig-riure enigmàtic. Ell trencà per fi el silenci.

Considere que la primera accepció és la que originàriament vàrem assignar els valencianoparlants a aquest vocable i és la que empra Joaquim Martí Gadea en Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Xe i Josep Pascual Tirado en De la meua garbera. L'altra accepció, la que hem vist que utilitzen Jordi Valor i Martí Domínguez, em fa l'efecte que, inicialment, va ser un ús erroni del vocable. Els autors tenien constància de l'existència de la paraula, però no la coneixien prou i, com que els mots relaix i relat s'assemblen tant, varen usar el primer amb el significat del segon. De tota manera, com que ja hi ha un ús literari de relaix amb el significat de 'relat', 'narració' i com que aquest ús ja ha sigut recollit per un diccionari, considere que s'hauria d'admetre també aquesta accepció en la llengua normativa.

 

En valencià també es diu: 1) romanç   2) contalla, narració, relat
La llengua estàndard sol emprar: 1) xafarderia  2) contalla, narració, relat
En castellà es diu: 1) chisme  2) cuento, narración, relato
 
NOTA: Els texts dels exemples podem trobar-los en:
- La darrera gaiata dins del llibre De la meua garbera. Contalles de Castelló de la Plana de Josep Pascual Tirado (Edicions Alfons el Magnànim, València, 1996, pàg. 102)
- Heretaràs la terra de Toni Cucarella (Editorial Tres i Quatre, València, 2006, pàg. 26)
- La masera del Romà dins del llibre Històries Casolanes. Narracions alcoianes de Jordi Valor i Serra (Editorial Lletres Valencianes, Alcoi, València, 1950, pàg. 16)
- Els horts de Martí Domínguez Barberà (Editorial L'Estel, València, 1972, pàg. 103 i Edicions Bromera, Alzira, 1990, pàg. 162)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 85)
 
Sols que m'entenguis
 
Antoni Llull Martí
 
Des dels temps més antics dels que en tenim notícia sabem que sempre que hi ha hagut contactes entre gent de diversos pobles i que parlaven distintes llengües uns i altres s'han espavilat per fer-se entendre, en primer lloc per senyes i gestos i després fent el possible per ensenyar-se uns als altres el significat d'algunes paraules bàsiques que complementassin el missatge gestual. Quan els contactes eren freqüents i constants, aviat uns i altres havien establert, quasi sense adonar-se'n, un lèxic bàsic d'unes quantes dotzenes de mots que tots entenien, i que a poc a poc anava ampliant-se a uns pocs centenars d'elements lèxics que amb un suport gramatical mínim bastaven per a entendre's en allò més essencial. De vegades en aquests sistemes de comunicació oral simplificats al màxim arribaven a esser acceptades dins zones molt amples, com va ocórrer cap a les darreries de l'edat mitjana amb l'anomenada lingua franca, o sabir, mescla d'àrab, de castellà, d'italià i també de català que durant alguns segles fou usada per navegants i comerciants dins el Mediterrani, principalment a les costes del nord d'Àfrica.
 
La utilitat de la lingua franca no devia anar gaire més enfora que la de l'anglès bàsic que avui en dia coneixen molts de comerciants i dependents de comerç mallorquins: unes poques dotzenes de frases, el coneixement dels números per poder dir «això val tant» i els noms de les coses venudes a la botiga. Però entre aquests dos mitjans de comunicació hi ha una notable diferència. L'anglès amb fraseologia i lèxic restringits que s'ensenya per a atendre els clients té pretensions de normalitat, de perfecció, encara que la majoria el pronunciïn només d'una forma prou entenedora i no sàpiguen escriure'l, mentre que la lingua franca, com els pidgins, dels que en parlaré la setmana que ve si Déu ho vol, és un llenguatge format amb elements de diverses llengües amb gran simplificació gramatical. Dels verbs només solen usar-se l'infinitiu i de vegades els participis, els articles i adjectius no contemplen canvis de gènere i no hi existeixen altres parts de l'oració a la qual estam acostumats. El nom donat a aqueixa llengua simplificada al Nord d'Àfrica, sembla que prové del verb sabir ‘saber', segurament agafat de la pregunta sabir «parlar?» que devien fer els qui la parlaven en adreçar-se a un estranger.
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Els mots.

Lletra Q.
 

“Querida”. Amistançada. Amant. Entretinguda.  Demanant almoina, el farsant, i té una amistançada d'incògnit.

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 29 de març del 2014

Si algú ens acomiadés amb la frase del títol quedaríem ben parats. És una fórmula rebuscada i artificiosa. Però molts parlants, encara ara, dubten de la genuïnitat de l'expressió que a la majoria ens surt de dintre per dir el mateix: el funcional i impecablement correcte “Cuida't!”

Hi ha motius per dubtar. D'una banda, la publicitat -sempre patint pel nostre benestar- ens bombardeja amb imperatius “Tingues cura de...”. I al darrere t'hi trobes de tot: “la teva salut”, “la teva imatge”, “la teva pròstata”...

És una insistència que indueix a creure que “Cuida...” no és bo, o és menys bo; que estén la idea que al castellà “ Cuida...” hi correspon “Tingues cura de...” com a “ Próxima parada ” hi correspon “Propera parada”. Tragèdies del bilingüisme.

Ara bé, la publicitat no pica en ferro fred, perquè el cuidar que vol dir tenir cura ha hagut de passar per una llarga depuració abans de ser admès al club dels mots correctes. I no hi hauria entrat sense la tossuderia i el prestigi de Joan Coromines.

La reticència de Fabra a admetre'l respon a una lògica habitual en ell: quan un ús modern coincideix amb el castellà allunyant-se de l'ús medieval tendeix a veure-hi un castellanisme i abona recuperar l'ús medieval. En aquest cas el cuidar que vol dir “creure, pensar o estar a punt”.

Però Coromines descobreix que en castellà medieval cuidar tampoc té el sentit de tenir cura sinó l'altre, el que admet Fabra, el més pròxim al seu origen etimològic, cogitare. I el mateix passa en portuguès, occità, al sud d'Itàlia... Arreu s'evoluciona del sentit cogitare al sentit tenir cura. I per això conclou que també en català és evolució i no interferència.

No és l'únic cas en què la norma condemna com a interferència el que és evolució. Cuidar la llengua també vol dir investigar-ho i rectificar quan calgui.

 
6)
Interès nacional de la llengua
 
Pere Ortís
 

    Ara que enraonava amb la Rigoberta Menchú tenia la sensació que em trobava davant d'un Prat de la Riba. Per la importància que ella atorgava a la nació i per les frases que adesiara amollava sobre l'interès que té la llengua del poble de cara a la recuperació de la identitat, de la personalitat ètniques, perdudes. Frases que semblaven tretes del recull  del butlletí InfoMigjorn, que el senyor Eugeni S. Reig edita cada dia, i que vindiquen la importància decisiva de la parla d'un poble per a la seva recuperació nacional, frases com si fossin vistes amb un prisma que els desentranya els diversos sentits del fet lingüístic que exposen els aspectes de la importància de la llengua i de la necessitat de la seva recuperació. L'any passat visití una oficina a l'Antiga de Guatemala que coordina l'actvitat duta a terme al país per tal de revifar les llengües aborígens. Vaig poder comprovar que hi treballaven a fons i assíduament. Tenen una tasca immensa a fer. Particularitat que els fa molt semblants a nosaltres.

   I és que el territori guatemalenc és un veritable mosaic de llengües i, com que cada parla fa una ètnia, és un mosaic d'ètnies, de nacions. Que  tenen tot el dret a subsistir i a refer-se de l'esbatussada que els ha clavat l'afamegat nacionalisme i de l'anorreament a què les ha enfonsat. Ara els indígenes en són conscients, d'això, i malden per agrupar-se, per mentalitzar-se contra el que els han ensenyat, contra el que els han fet creure, tracten de fer-se forts i que tots els natius formin consciència del que els han pres i tenen dret a recuperar, com a fills legítims que són de la terra. Volen arribar a organitzar-se políticament. Per ser exponent de tot plegat, per ser-ne capdavantera, però no de paraula, sinó de fets, Rigoberta Menchú fou distingida amb el Premi Nobel de la Pau, en 1992. Per lluitar per la justícia i la pau entre els seus i sobre els seus.

   I a fe que els natius ho necessiten això. Algú que els dugui de la mà i els instrueixi respecte a qui són, d'on vénen, com han estat trepitjats per forasters, militars i oligarques, i on han d'anar. Tenint en compte que la conquesta i la colònia no  creà mai escoles per a ells i per a llurs fills. Perquè no s'instruïssin i es despertessin, i finalment s'adonessin que emmordassats que els tenien els “amos”. D'escoles prou que  n'hi havia, però eren exclusives per als fills dels criolls i per als dels benestants.

    I dic que la tasca és immensa perquè Guatemala ha estat, és un camp acolorit amb les diferents matisacions de les prades que fan les llengües de cada ètnia que s'hi estenen, com una vall marcada pels diferents conreus, el nombre exacte de les quals fóra difícil de precisar, em creuria. Jo així, sobre la marxa, en puc citar algunes per haver-les vistes en individus o en àmbits més generals, en un o altre país llatinoamericà. A Hondures pràcticament tinc visitat tot el país i hi he trobat hicacs, potser l'ètnia més nombrosa, xortís, texiguats, mísquits, paies, lenques i, a la Muntanya de la Flor, una muntanya que es troba a l'interior del país i on s'ha concentrat molta vida indígena, principalment els tolupans, segons vàrem dir, molt aïllada de la civilització ambiental, gent encara primitiva, que bé han conservat el seu llenguatge, i entre els quals els mestissos són més pocs. A El Salvador pipils, pocomams, lenques. A Guatemala els més destacats i potser que també més nombrosos són els quitxès, els catxiquells, entre aquestes altres ètnies esmentades, que totes, poc o molt hi són. Les quals podrien ser subdivisions dels nàhuatl, una tribu mexicana que es desprengué dels asteques i féu cap al territori dels maies quan aquests ja estaven en franca decadència, devers segle IX de l'era cristiana. El territori dels maies fou la península del Iucatan, el sud de Mèxic, tot Guatemala, El Salvador i tot Hundures. A Nicaragua és distingí Nicarao, el cap de tribu que li donà el nom, però ja no eren maies. No podia no fer aquestes enumeracions. El nàhuatl fóra el llenguatge que ha sobreviscut com a capdavanter, o com a més general, i bàsic, que a cada indret es matisa de l'argot local.

     Jo pensava que a Catalunya necessitem dones catalanes amb el tremp i l'amor a casa seva com els de la Rigoberta Menchú. Ai, la dona catalana com es deixà rentar el cervell pel movimiento i com, en molts tristíssims casos, i molt honorables excepcions, ha fet mal a Catalunya amb el seu positiu rancor contra la Pàtria i l'odi contra la llengua que li parlà sa mare! Ja dic, en molts tristíssims casos, però no en tots, i en aquells rifada, sí, pel movimiento que li configurava allò seu com a pecat, valent-se del cristianisme de la dona catalana, que el movimiento se'n valgué tant per a enfonsar Catalunya. L'obra de la dona és indispensable en el redreçament d'un poble i en la recuperació de la seva llengua, i hi és definitiva.  Diria que més que la de l'home. Ara, doncs, esperem dones valentes i ben mentalitzades, i instructores, com Rigoberta Menchú, que no para mai i sempre volta pels llogarrets despertant i organitzant els seus compatriotes, tan crèduls i senzills.

     Ara podem contemplar, amb alegria i esperança com la dona catalana ha clavat embranzida endins de casa seva, descobrint la seva Catalunya, estimant-la i donant el seu esforç per fer-la lliure. Amb l'enteniment a què han arribat l'Honorable senyor Mas i el dirigent d'Esquerra Republicana, senyor Oriol Jonqueres, la millor ventura que ha caigut sobre nosaltres és aquesta de la dona catalana finalment esdevinguda catalana i conscient d'on ha d'empènyer els seus fills i els seus veïns.

 

7)
 
Publicat en el número 72 de la revista Llengua Nacional (III trimestre del 2010) (pàg. 23)
 
 
Vertigen i llatinismes anàlegs en -gen
 
 
Lluís Marquet
 

 

És prou sabut que vertigen és la forma correcta corresponent al castellanisme vèrtig. El mot vertigen figura així correctament en el Diccionari general de Fabra, però la forma vèrtig ja havia estat detectada com a mal adaptada en català i esmenada molt abans. Resulta força curiós resseguir alguns escrits antics de Fabra a fi de veure com es va adonar que calia eliminar el castellanisme vèrtig.

La cosa va anar de la següent manera. Fabra, en elaborar la Gramática de la lengua catalana (1912), havia previst incloure-hi aquest mot, entre molts altres exemples, indicant-ne les equivalències entre el castellà i el català. Però en revisar les proves de la gramàtica esmentada, de Bilbao estant, va rebre una carta (que no coneixem) de Joaquim Casas-Carbó en què segurament l'advertia de la incorrecció del mot vèrtig, comentari que motivà que Fabra li enviés una carta (setembre de 1910) que textualment deia:

 

 «Tens raó, vèrtig és inadmissible. Vértigo castellà comença per tenir l'accentuació equivocada. Altrament, el nominatiu vertigo donaria en cat. vertíg, forma gens convenient. Prenent per forma fonamental l'acusatiu (com l'italià, i el francès), tindríem vertigen o vertige no vertigi. Vejam si decidiu alguna cosa sobre aquest mot, que ja veuríem d'enquibir en alguna part.»

 

De fet, l'exemple va ser suprimit i no apareix en el §29 de l'esmentada gramàtica ni fou incorporat enlloc de l'obra.

L'anècdota és molt il·lustrativa. Certament vèrtig no és admissible i per això Fabra no fa figurar aquest mot, considerat incorrecte, en la gramàtica. Però, que sapiguem, després no en parla enlloc més. Observem els equivalents en les altres llengües romàniques: fr. vertige, it. vertigine, port. vertigem, cast. vértigo. En català el mot quedà així fixat en la forma vertigen (antigament hi havia la forma vertige). L'origen del mot és el llatí vertigo -iginis, i l'adaptació es fa de l'acusatiu vertiginem. El castellà el pren del nominatiu vertigo però l'accentua malament.

Ara bé, el mateix argument serveix per als llatinismes anàlegs. Aquest és el cas del mot cartílag, forma que presenta la mateixa anomalia que vèrtig. El llatí cartilago (acusatiu cartilaginem) ha de ser adaptat en la forma cartilagen. Fixem-nos en les equivalències en les diferents llengües: fr. cartilage, it. cartilagine port. cartilagem. Només el castellà fa erròniament cartílago, forma coherent amb vértigo, però igualment mal adaptada. I aquest cartílago castellà és el responsable del català cartílag, tan condemnable com vèrtig. Exactament igual passa amb el mot mucílag, forma que caldria canviar en mucilagen (fr. mucilage, it. mucilagine, port. mucilagem, però cast. mucílago). Contràriament a aquests darrers mots, en tenim un altre de ben adaptat: impetigen (fr. impétigo, it. impetigine, port. impetigem, però cast. impétigo).

Veiem que es tracta d'adaptacions de mots llatins en -ago -aginis o bé en igo -iginis. Notem que n'hi ha alguns que s'han adaptat a partir de la forma de nominatiu, com imago, virago, lumbago. En aquest punt no sempre hi ha una coincidència absoluta entre les llengües; així el francès fa impétigo (malgrat la forma antiga impétige).

Francesc de B. Moll, en la seva Gramática histórica catalana, afirma que el sufix llatí -aginem esdevé en català -atge i dóna com a exemple imatge (§364, p. 267). És bo de recordar que antigament s'havia fet servir la forma cartilatge. Fabra, però, fa cartílag i també mucílag, putrílag, tussílag, tots mal adaptats. Diferentment, la gramàtica de Moll no diu res del sufix llatí -iginem. Però Fabra va fixar, com hem dit, vertigen (en la carta esmentada de Casas-Carbó i després en el Diccionari general), forma coherent amb origen. També recull en el Diccionari general el mot impetigen.

Cal no confondre aquests mots anteriors acabats en -gen amb els formats amb el sufix -gen, com antigen, gasogen, halogen, mots cultes en què aquest -gen té el significat de ‘generador, que genera'.

Molt semblants formalment però ben diferents semànticament i quant a l'origen, hi ha uns pocs mots acabats en -gin com misogin, filogin, en què el sufix -gin, d'origen grec, significa ‘dona'. Són també mots ben diferents dels que tractem aquí.

Com a conclusió de tot això que hem exposat, no veiem per què Fabra, que va adoptar encertadament el mot vertigen, recull en el Diccionari general mots mal adaptats com cartílag i anàlegs, calcats del castellà i injustificables en català. Tots aquests mots han estat mantinguts intactes en els diccionaris catalans posteriors. Caldria algun dia canviar de criteri i esmenar-los.

 
 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dijous 23 de gener del 2014
 
 
Neus Nogué Serrano
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net