preguntat
Acció de demanar a una persona
informació sobre alguna cosa que es desitja saber, un aclariment, la solució
d'algun dubte.
|
Ara li faré un preguntat, amic meu, i
vorem què em contesta. |
Aquest vocable és propi de tots els parlars
valencians i és àmpliament usat pels nostres escriptors. Així, en l'obra d'Enric
Valor el trobem en repetides ocasions. En la rondalla Les animetes podem
llegir:
|
Marieta no li havia fet cap preguntat més
en tots aquells dies, i Muntalt no havia enviat el propi que havia de
venir pels regals, puix que no era encara el dia
assenyalat. |
I en la mateixa rondalla, una miqueta més
avant:
|
Plena de goig i tota tremolosa d'emoció,
cridà de seguida la Marieta i li ho mostrà tot, sense dir-li'n res de la
procedència i sense que la discreta fadrina fes tampoc cap dificultós
preguntat. |
En la rondalla Joan-Antoni i els torpalls, també
d'Enric Valor, podem llegir:
|
I començaren, com de costum en aquests
casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada a escoltar-li les
coses que els contava del seu
poble. |
En Contalles de la
boira, narració curta del mateix autor, trobem:
|
Francesc i jo encara vam fer a Pere algun
preguntat sobre el curiós esdeveniment.
|
I en la novel·la Sense la
terra promesa, també d'Enric Valor:
|
Maria-Júlia els va fer algun preguntat
sobre el raïm. Eren preguntes concretes, diríem-ne professionals, que
excloïen, a banda del to, sempre distant i fred, qualsevol idea de
familiaritat. |
També l'escriptor xativí Toni Cucarella usa el
substantiu preguntat i així en El lledoner de l'home mort podem
llegir:
|
Em va fer l'efecte que el vell mitger es
penedia d'haver obrat com un bocamoll amb mi i se n'escapava per evitar
nous preguntats. |
I també l'empra Martí
Domínguez Barberà en la seua novel·
|
La cuinera tornava
a aguaitar el cap per si li volien manar res, i la cara se li badava en un
altre somrís més ample encara que el primer. Begonya la retingué fent-li
més d'un preguntat. Tenia necessitat de
companyia. |
En la novel·
|
Mire, donya Maria, és que li volia fer un
preguntat, però no sé si
m'atreviré. |
En Proses en carn de Xavier Casp podem
llegir:
|
Diuen que matar un
germà és encara més criminal que matar un home qualsevol; em sembla una
ximpleria i et vull fer uns preguntats: ¿per què aquest home ha de tenir
més importància per a mi que un
altre? |
prendre el bany
Introduir algú el
cos –tot o només una part– dins l'aigua –del mar, d'un riu, d'un estany, d'una
piscina, etc.– amb finalitats higièniques o terapèutiques, per a refrescar-se o,
simplement, per diversió. Es referix, normalment, a una persona, però també pot
referir-se a un animal i, metafòricament, a qualsevol
cosa.
|
A mi m'agrada molt prendre el bany en la mar però en les piscines
no em fa gens de gràcia, però ni miqueta ni
gens. |
En el
poema Nocturn a la badia del llibre Grumet a soles del poeta
alcoià Joan Valls Jordà podem llegir:
|
D'argent de lluna a
graons va creixent a la badia una subtil melodia de sirenes i tritons. L'escuma fa els seus fistons per la roca en esgarrany. El satèl·lit pren el bany en sa nua meravella i al cor fa una dolça anella l'eco més fi i més estrany. |
Antigament els
banys eren terapèutics i excepcionals. La gent anava a prendre els banys a la
mar o a un balneari. En aquella època, els banys eren medicinals i, per tant, es
prenien en unes condicions determinades i durant un quantitat determinada de
dies. Era molt corrent, per exemple, fer una novena de banys de mar que
consistia a anar cada matí, durant nou dies, a prendre un bany de mar de deu
minuts de durada. El banyista anava cada dia a prendre el bany, és a dir,
a prendre el bany que tocava eixe dia. Per això usem l'article definit en la
construcció prendre el bany, malgrat que els banys es poden comptar i
numerar. La construcció esperable hauria de ser amb l'article indefinit com fa
el castellà quan diu darse un baño. En canvi, en construccions com ara
prendre l'aire o prendre el sol sí que és lògic que s'use
l'article definit perquè no podem comptar i numerar la quantitat d'aire o de sol
que prenem. Aquell costum antic pràcticament ha desaparegut. Ara els banys, en
la mar, en les piscines o en qualsevol altre lloc, es prenen lliurement i sense
cap condicionament, però els valencians continuem dient prendre el bany,
no banyar-se. Això és així, fonamentalment, perquè, per a la majoria dels
valencians, el verb banyar conserva el significat antic d'adherir-se
l'aigua a un lloc determinat i així, si plou, diem que el carrer s'ha
banyat, no que s'ha mullat. Recordem la dita:
|
Carrer banyat, calaix
eixut, dependent content i
amo fotut. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“Incluso”, adverbi que no existeix en català i fa malbé un bell
combinat. En català aquest adverbi
és: Fins. Fins i tot. Vindran els nens i fins i tot sa mare. No
me'n penedeixo, fins me n'alegro, ja ho veus. El català utilitza el
participi inclòs per a indicar allò
que diu l'adverbi castellà “incluso”. Ho
ha perdut tot, casa seva inclosa. Acostuma a anar al final de tot: Els americans són gent de bon tracte, els
llatins inclosos.
“Inmediaciones” ,
*immediacions”. Rodalia. Veïnat. Terme.
Encontorns. Engires. Trens de la
rodalia. La rodalia de Barcelona. Aquí i en tota la rodalia de Sabadell.
Insistim que diuen rodalies, en plural, perquè no havien sentit mai aquesta
paraula, tan comuna en altres indrets de Catalunya, i per la influencia del
castellà “tren de cercanías”.
Repassant
papers d'anys enrere, m'ha vingut a les mans el text d'una carta que el doctor
Oriol de Bolòs va enviar als redactors de la Gran Enciclopèdia Catalana l'any
1970, carta en la qual opinava sobre el mot Pirineu. Els anys en què jo mateixa
treballava en aquella entitat, aquell text em devia cridar l'atenció i el vaig
copiar per desar-lo en algun dels meus diccionaris. M'ha semblat que podia ser
útil de transcriure la part més concreta de la carta esmentada.
«Amics,
us agraeixo la vostra amable resposta a la qüestió del nom Pirineus. Crec, de tota manera, que val
la pena que feu un examen més profund del problema abans d'adoptar una posició
definitiva.
»No
negaré pas que actualment a Barcelona hi ha la tendència d'escriure Pirineu en singular. Em sembla, però,
que aquesta tendència no és pas catalana, sinó que prové del castellà.
Introduïda pels llibres de text i les lectures literàries, s'estén cada vegada
més, com tantes altres tendències estranyes a la nostra llengua, amb la ràdio i
amb la televisió. Després de prop de trenta anys de llegir o de sentir cada dia
que la informació meteorològica procedeix del "Centro del Pirineo Oriental en
Barcelona”, és comprensible que la nostra gent arribi a considerar més natural
el singular Pirineu que el plural
tradicional i lògic Pirineus.
Segurament que un català de Perpinyà, al qual parlen contínuament dels Pyrénées Orientales, pensaria, al
contrari, que Pirineu és una
extravagància. No m'impressiona gaire que la Geografia de Catalunya hagi estat
emprant sovint el singular. Precisament l'ús reiterat, en aquesta obra, de la
forma singular, malsonant en la meva parla olotina, em dugué a estudiar el cas,
dintre les meves limitades possibilitats, i em féu arribar a la conclusió que
tots els indicis de diversos ordres (ús popular i antic, etimologia, comparació
amb les altres llengües, etc.) coincideixen a assenyalar com a preferible la
forma plural.»
Conseqüentment, la forma adoptada per l'Enciclopèdia Catalana (i així
mateix per l'Institut d'Estudis Catalans) fou la del plural: Pirineus.
És també
la que trobem al diccionari Fabra, en la definició de pirinenc: relatiu o pertanyent als
Pirineus.
Si
consultem, però, altres diccionaris, veiem, per exemple, que el DCVB vacil·la
entre dues formes, i així llegim: «Pirineu o Pireneu (usat sovint en plural,
Pirineus o Pireneus)». Amb aquestes citacions: “qui devalla dels alts e grans
monts Piraneus. Eiximenis, Dotzè, c. 149. Los monts Pirineus comensen entre Elna
e Coblliura e finen entre Bayona de Guascunya e Bordeu. Sentencies Morals, segle
XV (Col. Bof. XIII, 287). Com faig del Pirineu que el llamp aterra, Canigó IX.
Oh Pirineu! En tes profundes gorges... m'he sentit com pres. Maragall, Enllà
13».
En una
edició reduïda del Diccionari
enciclopèdic català de l'editorial Salvat (any 1938), hi figura l'entrada Pirineu, que remet, tanmateix, a Pirineus
En el
Pal·las hi llegim la forma plural Pireneus.
Si
consultem, encara, el Diccionario de uso
del español, de María Moliner, hi trobem l'entrada Pirineo amb aquesta definició: Adjetivo de denominación geográfica en
«Montes Pirineos». Puede usarse en singular para referirse a una parte de ellos
«el Pirineo aragonés».
Aquesta
diversitat d'ús segons els diccionaris esmentats pot semblar que ens permet
d'emprar el mot en una o altra de les dues formes, singular o plural, encara que
calgui donar preferència a la segona.