L'autor, de procedència elxana, va viure la seua
infantesa migpartida entre Marsella i Austràlia abans que els seus pares
tornessin a Elx. Ens explica la història de la seua família en una obra
acolorida. Un escriny estrany de joies. Poètic. Inclassificable. Bonic i trist
com una cançó d'antany on els bons sentiments boten fins a l'ànima en l'oceà
meravellós de les nostres pobres llengües humanes.
No es tracta ni d'una novel·la clàssica o
moderna, ni d'una epopeia, ni d'un poemari, ni d'una autobiografia, ni d'un
assaig. Aquesta obra, singular i dúctil, vola a la cruïlla de molts vents.
Aquest és un llibre on regna una llibertat total i no pas un best-sellercerebral
i comercial. Pot evocar en occità llenguadocià un amic de Quilhan, citar Dalida
i Luis Mariano abans d'analitzar versos de trobadors. L'autor desgrana records
amarats d'humor i de nostàlgia confiant-nos el seu amor pels seus tres països i
les llengües que s'hi parlen. El jove Martí somia en català elxà, riu en occità
provençal, juga en francès marsellès, canta en castellà meridional i llegeix en
anglès tropical.
Amb una tendresa infinita, una llengua pinyada,
l'autor parteix de l'ultra local per accedir a l'universal. Conta la història de
la seua gent com si fos una nissaga d'ocells. El pare es diu Baldrigot, la mare
Na Calàndria i el protagonista Gabre.' El Dr Joan Coromines (
) trobaria «gabre»
com a rossellonès antic una «mena d'ocell gallinaci»(pàg 109). Cada cop que
apareix un nou personatge, l'autor el descriu com un ocell i descobrim el
decorat del cel estant. Com Frederic Mistral o Jacint Verdaguer, Joan-Carles
Martí és un poeta panoràmic. No li fa pas por encarar-se amb la immensitat ni
amb temes eterns com l'amor dels seus, l'exili, la mort, la bellesa del món.
Aquest llibre de lectura obligatòria pels lectors catalans cansats de relats
medievals, de Germanies, d'evocacions de la guerra civil espanyola, de relats de
docència i de masturbacions frenètiques en estacions suburbials. Si m'escolteu,
passareu una estona deliciosa. Com m'ha agradat aquest llibre digne de les
millors pàgines de Marcel Pagnol. 'C'est une petite chanson de piété
filiale, qui passera peut-être aujourd'hui pour une grande nouveauté.'
(pròleg de La gloire de mon père)
Fins ara, la cultura catalana s'acontentava amb
la Dama d'Elx. D'ara endavant tindrem el senyor del Palmerar.
Publicat en el periòdic digital JORNALET
dilluns 27 de gener del
2014
Domergue
Sumien
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 10 de gener del
2014
Robo o
trobo
J. Leonardo Giménez
El vocable “robo”, com a ‘acció de robar', no
gaudix dels favors de la normativa essencialista, a pesar que, llevat d'algun/a
pedant, tot lo món ho diu d'eixa manera, en contextos col·loquials i espontanis.
El valencià de llibre preferix “robatori” i/o “robament”, que està molt bé, però
condemnar la paraula que es diu per transmissió familiar, en el carrer, en els
talls de faena i en tots els llocs és un brindis al sol, perquè qualsevol
valencianoparlant, en eixos fors, vitals per al futur de qualsevol llengua, diu
“robo”. Ara bé, si s'ha d'examinar per a l'obtenció d'algun certificat oficial
de coneixement d'esta llengua, que no pose l'esmentat i comdemnat vocable,
perquè segurament li comptarà com a falta. Lamentable, però cert. Com és
d'esperar, la nostra joia lexicogràfica, el Diccionari català-valencià-balear, sí
que l'inclou, amb la marca de castellanisme, però l'arreplega amb una cita del
Liber Elegantiarum, de 1489. Com
també ho fa el de la RACV. El DOPV,
de l'AVL, recull també el “robo”, però una “sabuda”, que vaig tindre
d'alumna en un curs per a funcionaris, digué en classe que, com que el DOPV no
inclou definicions, per ser sols ortogràfic i de pronúncia, no es podia saber si
eixe “robo” és el de l'acció de robar. Quan em vaig recuperar de
l'extraordinària exhibició d'agudesa de la xica, li vaig contestar que de segur
que no es tractava d'una safanòria ni d'un rastre de
botifarres.
Eixa paraula va associada
a “trobo”, en la locució “Robo o trobo”, que es diu per a significar que la
consecució d'una riquesa ràpida només es pot aconseguir robant; o trobant algun
tresor o algun bé convertible en el vil metall. Raret açò últim, veritat? Més
prompte robant. Alguns personatges mediàticament coneguts, que s'han embutxacat
bona cosa de diners i valors canviables monetàriament, més prompte cal pensar
que la riquesa és de la primera part de la dita, és a dir, per robo. Als que els
ixen molts diners en la loteria els posarem en la part del trobo, encara que
algú es veu que ha robat, i després ens vol fer creure que s'ho ha trobat
en la
loteria. “Trobo”, que tampoc disfruta de les benediccions dels selectes
noucentistes, ni deu estar massa en els llibres d'ensenyament, és sinònim de
‘troballa, cosa trobada', com vostés ja saben.