InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 749 (dilluns 31/12/2012) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
Si durant l'any 2013 voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Membres de l'Acadèmia de la Llengua: ¿de 21 a 11?
 
3) Crida d'articles – Treballs de Sociolingüística Catalana
 
4) Joan-Carles Martí i Casanova - El vol de l'esparver
 
5) Empar Moliner - Bon(s) Nadal(s)!
 
 
7) Do de llengües: Hawaïà
 
8) "La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català" necessita traductors, il·lustradors, autors literaris
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 70).
 
 

222. El català és una de les llengües que té la capacitat d'atorgar la “nacionalitat” sense papers.

 

Carme Junyent

Lingüista. Presidenta del Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades

 
 
2)
 
Comunicat de Taula de Filologia Valenciana
 

Membres de l'Acadèmia de la Llengua: ¿de 21 a 11?

 

Taula de Filologia Valenciana vol fer públiques unes reflexions davant de la proposta d'alterar la llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

 

1.    La formació de l'Acadèmia no solament ha aprofitat per a omplir un buit de les lleis valencianes, sinó també per a buscar tres objectius socials molt importants.

 

2.    El primer és crear una institució lingüística en què la majoria de la societat valenciana puga identificar-se i, així, incrementar la consciència i l'amor propi com a valencians. De fet, la majoria de valencians només tendixen a canviar la seua forma espontània de parlar si intuïxen que la modificació està dins del consens que va crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

 

3.    El segon objectiu social de la institució és ser un instrument eficaç per a superar la fractura social per la naturalesa i la denominació del valencià, que tant de mal ha fet en la recuperació de l'ús públic del valencià. L'Acadèmia ja ha fet aportacions en eixa direcció, i deu seguir avançant pel mateix camí.

 

4.    La tercera missió social de l'Acadèmia és (ultra posar la normativa lingüística valenciana dins de les lleis valencianes) proposar un model de valencià que satisfaça tres condicions per a la major part de la població valenciana: ser identificador com a valencians, ser assimilable i, com a conseqüència, ser practicable en la comunicació oral pública. Un model lingüístic d'eixes característiques facilitaria que tinguera incidència en el 60 o el 70% de la població valenciana (la repercussió actual és cap al 20%). A més, la institució deu actuar com en les bones lleis: argumentant i fonamentant cada norma.

 

5.    La reducció de 21 acadèmics a 11 impediria que la institució puga representar bé el territori valencià i les diferents sensibilitats lingüístiques que coincidixen en la necessitat de potenciar la consciència de ser valencians i la personalitat del poble valencià. Per menuda que siga la llengua, no coneixem institucions normativitzadores que tinguen més poc de 23 membres (gallec, basc i asturià inclosos).

 

6.    La limitació a 11 acadèmics i la proposta d'allargar quinze anys més el període en què els membres de l'Acadèmia serien nomenats per les Corts valencianes comportaria una desprestigi fort per a la institució i dificultaria molt l'avanç en els objectius dits (2, 3 i 4). Eixes dos mesures només serien vistes com a positives per aquells sectors socials que, d'una manera cridanera o d'una forma callada però activa, estan contra l'existència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i contra el seu funcionament fluït i eficaç. En definitiva, la proposta que comentem contribuiria a caminar per la direcció contrària a la desitjable per a la societat valenciana: reactivaria els enfrontaments per la naturalesa del valencià i el seu model lingüístic.

 

7.    Davant de les observacions desplegades, Taula de Filologia Valenciana demana a tots els membres de les Corts valencianes que reflexionen sobre el manteniment de la llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, el Govern valencià deu reduir les despeses evitables en el funcionament de les institucions públiques per a contribuir a superar el deute de la Generalitat. Però eixe objectiu es pot satisfer sense tocar la llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tant de consens polític va tindre (el PPCV, el PSPV-PSOE, el Bloc Nacionalista Valencià i, posteriorment, EUPV). Una mesura factible és reduir el pressupost de la institució d'acord amb la situació financera actual.

 

8.    Els professionals de la llengua agrupats en Taula de Filologia Valenciana esperem que les Corts valencianes actuaran a l'altura de les circumstàncies, de manera que potencien la identificació dels valencians amb la nostra societat i amb les nostres institucions públiques. És hora de fer accions coordinades entre tots els partits polítics de les Corts valencianes, de manera que el bé comú estiga per damunt dels interessos particulars. Eixa manera de treballar contribuiria a augmentar la confiança que la societat hauria de tindre en els polítics i en les institucions públiques. Aprofitant que estem en Nadal, hauríem de fer accions que aventen en el cor dels valencians la unió i la solidaritat.

 

 

3)
 
Crida d'articles – Treballs de Sociolingüística Catalana
 
 
Número 24 (2014)
 
Treballs de Sociolingüística Catalana és des del 1977 l'anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans Grup Català de Sociolingüística), filial de l'Institut d'Estudis Catalans. D'acord amb els objectius estatutaris de la Societat, Treballs de Sociolingüística Catalana estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l'ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són doncs benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l'antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc. especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística,dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als
nostres països. Podeu accedir al contingut de la revista mitjançant la pàgina web http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/
 
Treballs de Sociolingüística Catalana és una revista en format paper i electrònic que actualment té periodicitat anual. La revista fa una crida d'articles per al número 24 (2014), tant sobre la temàtica de la secció monogràfica «Les ideologies lingüístiques» com per a la secció miscel·lània, sobre qualsevol dels temes habituals de la revista.
 
S'ha definit les ideologies lingüístiques com els conjunts de creences sobre el llenguatge que tenen els usuaris com a racionalització o com a justificació de la seva percepció de l'estructura i de l'ús lingüístics (Silverstein 1975). Els antropòlegs han preferit usar aquest terme d'ideologia mentre els psicòlegs socials s'han estimat emprar els termes propers d'actituds i representacions. (Woolard 1994)
 
La varietat complexa i canviant de contextos sociopolítics als països de llengua catalana demana als investigadors que n'examinin les ideologies amb tanta profunditat com urgència. Podem suggerir, per exemple, alguns grans interrogants en aquest camp de recerca:
 
(1) Fins a quin punt les ideologies són coherents amb els comportaments lingüístics?
(2) Quina relació tenen les ideologies amb cada tipus d'estructura social?
(3) Quines ideologies tenen els parlants envers la diversitat lingüística? És vista aquesta diversitat com una maledicció o com una benedicció?
(4) Quines ideologies presenten els parlants envers la difusió de l'anglès com a lingua franca planetària?
(5) Com es distribueixen les ideologies lingüístiques per sectors socials i geogràfics? Per exemple, quines són les ideologies dels neoparlants del català, aquells que tot i no tenir-lo com a llengua inicial, l'han adquirit? I les ideologies de les diferents zones del domini lingüístic? I les dels grans mitjans de comunicació de massa (TV, ràdio, diaris…)? Fins a quin punt hi trobem ideologies de lleialtat i deslleialtat lingüística?
(6) Quines ideologies són més esteses envers la norma lingüística? Com trobem manifestacions de purisme i antipurisme lingüístic?
(7) Fins a quin punt el català és percebut com a llengua exclusivament dels autòctons (ideologia d'autenticitat) o com a llengua dels àmbits públics ( ideologia d'anonimat)
(8) Com podem mesurar millor els diferents graus de vitalitat etnolingüística subjectiva?
(9) Quina ideologia hi ha al darrera de les decisions dels òrgans del poder central espanyol que s'oposen a la política lingüística vigent a Catalunya?
 
Evidentment són aquests sols alguns elements a tenir en compte. Són convidats tots tipus d'aportacions teòriques, empíriques i metodològiques que ajudin a entendre millor el camp tan vast de les ideologies lingüístiques
 
La data màxima per a la recepció d'articles per al número 24 és el 30 d'abril de 2013. Podeu enviar-los mitjançant el formulari de la pàgina web
http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/information/authors. Trobareu les normes de publicació a la web <http://revistes.iec.cat/revistes224/index.php/TSC/about/submissions>.
Abans podeu fer arribar les vostres propostes, o posar-vos en contacte amb els editors de la revista, mitjançant l'adreça tsc(arrova)iec(punt)cat
 
Des de la seva fundació i fins al número 14/15 (2000) la revista ha estat dirigida per Francesc Vallverdú i publicada per Editorial Tres i Quatre. El número 16 (2002) va estar a càrrec de Francesc Vallverdú i Emili Boix, mentre que a partir del 17 aquest darrer n'és el director. El número 14-15 (2000) va estar dedicat als «Aspectes sociolingüístics de la immigració extraeuropea als Països Catalans», el 16 (2002) a «Llengua i societat al País Valencià», el 17 (2003) a «L'ús oral del català. Dades, reflexions i propostes», el 18 (2004) a «La situació sociolingüística a les Illes Balears», el 19 (2006) a «La situació sociolingüística a Andorra», el 20 (2010) a «Llengua i ensenyament», el 21 (2011) a «La sociolingüística catalana, balanç i reptes de futur», el 22 (2012) a « Els usos lingüístics a Catalunya. Balanç i perspectives de futur» i «Competències, representacions i usos de la llengua en l'àmbit juvenil» i el 23 (2013) a «La sociolingüística de la variació en l'àmbit de la llengua catalana»
 
4)
 
Ressenya publicada en el diari digital NÚVOL diumenge 23 de desembre del 2012
 
 
Joan-Carles Martí i Casanova
 
 
Amb la novel·la El Vol de l'Esparver, Voliana Edicions, Argentona (2012), Francesc Mompó i Valls ens ofereix un fresc que s'estén de 1685, al ple del regnat del darrer Àustria malaltís, Carles II de Castella, el Fetillat, fins al Decret de Nova Planta, de 29 de juny de 1707, sota l'imperi del primer Borbó afrancesat, Felip V.
 
La novel·la, però, es basteix d'alguna cosa més que d'uns anys que menaran als episodis violents entre maulets i botiflers, la rebuda triomfant, a la Dénia de 1705, de l'Arxiduc Carles d'Àustria, després de l'arribada per mar a Altea, i la pèrdua dels nostres drets nacionals valencians, amb la submissió als designis de Castella, un 25 d'abril als camps d'Almansa. És també el relat d'una història d'amor: la d'Albina Natger, filla de moriscs, i de Silvestre Mompó, l'Esparver, hereu de cristians vells.

L'acció té, com a epicentre, l'Olleria, a la Vall d'Albaida, el poble nadiu de l'autor. És aquí on naix el seu avantpassat de cognom i ocell esparver de malnom. Ja ho diu la dita casolana: “si el pare és músic el fill és ballador”. Hi habita, a més a més, una gernació que desenvolupa petites històries paral·leles que són un retrat de la roda del temps. Curiosament, ambdós amants comparteixen prenoms de màrtirs del segle III. El patiment i la joia són parats a la tauleta del lector. Si Albina fa referència etimològica a la blancor, Silvestre és aquell que habita la boscúria, per tant, el bon selvatà que tots arrecerem dintre.

Si calgués reduir aquest article, a una sola frase, potser fos aquesta: “som davant d'un romanç complex, de gran ambició literària i de longue haleine: l'alenada llarga d'un treball que requereix temps i esforç”.

En aquesta escomesa no hi ha res de banal ni de literatura per a adolescents. S'intueix que circularà poc entre les lectures recomanades dels alumnes de secundària malgrat els seus episodis abrandats, d'aquells que reviscolen l'ànim. L'autor, per les seues tries, en no voler tallar-se cap membre del cos, se n'assegura i així ho disposa. Se situa, així, enfora dels corrents de la literatura catalana més homologable, que pateix d'un excés d'infantilisme mercantilista: pel que fa a la llargària del que s'imprimeix i pel que fa als continguts del que es llegeix. El discurs és dens, de vegades punyent, adobat d'un paisatgisme pairal i d'un naturalisme acarnissat que descriu un país esbrinat a força de descripcions etnològiques, florístiques i faunístiques d'una gran riquesa. Les pinzellades són d'un detallisme i d'un preciosisme que freguen l'obsessió de qui se'n meravella sense deixar de banda la bonesa i la vilesa humana: no sempre en aquest ordre.

Aquesta novel·la llarga fa una crida a la maduresa del lector, que haurà de tenir un bon pap i, si no és així, mala barraca! Som davant d'un seguit d'experiments literaris on es barregen, sense pretensió alguna de ser exhaustiu: la novel·la històrica, la ciència ficció històrica, la prosa poètica pornogràfica, el text teatral amb diàlegs escenificats, l'èpica narrativa, tant prosaica com poètica. La prosa, endemés, es torna opaca o lluenta amb la tendència al barroquisme dels valencians més centrals quan no del rococó. Tot això, ens fa venir un seguit de cabòries que no menystenen, per a res, la qualitat literària del text. ¿On comencen i on acaben els deures de l'autor quan ens presenta un període històric determinat? Així, a tall d'exemples, dels molts que es podrien espigolar: ¿hi havia, de bon de veres, criptomusulmans al Regne de València de la primeria del segle XVIII, gairebé un segle després de l'expulsió dels moriscs l'any 1609? ¿Fins a quin punt servaven llur condició d'alarbs els Mesquida, Jàfer, Suai, Boluda, Belda, Medina, Natger o Mataix que passaren a ser unes relíquies residuals del que havien estat? No s'havien fos en les famílies adoptives o el veïnat? ¿No eren més papistes que el papa com passà amb els xuetes mallorquins? ¿Hi havia pactes de casoris entre els supervivents esparsos i això fins a la tercera generació? Renegaven encara en àrab catalanitzat? Resaven encara alguns vells valencians divuitescs, galtes de les anques en amunt, el cap cot devers la Meca? L'autor explora un món que pot haver estat malgrat que no en tinguem constància.

Aquest llibre m'ha recordat, en algun paisatge, l'aire opressiu i llòbrec de l'obra mestra del segle XX, en llengua occitana, de Joan Bodon: Lo Libre de Catòia, on cada vegada són més escassos els catòlics que renegaren dels pactes napoleònics amb el Vaticà. Així i tot, un segle després feien encara la viu-viu, malgrat no haver-hi bisbes ni capellans ‘purs' que els poguessen batejar. En Mompó fa que ens plantegem, alhora, qüestions filosòfiques i morals. ¿Hi havia, a la darreria del segle XVII, heterosexuals que no tan sols no eren homòfobs sinó que eren allò que hom diria gay friendly, si em permeteu emprar la terminologia turística hodierna? Ho deixaré aquí perquè el llistat de dubtes raonables es faria inacabable per a una persona amb una sobredosi de lectures valencianes de l'Edat Moderna. Aquests anacronismes aparents poblen una narrativa que sembla sorgir, més aïna, de la militància progressista del segle XXI que no pas de les estretors i angoixes de fa tan sols un parell de generacions: dos-cents cinquanta anys més tard el país no havia canviat gaire. Els qui transitem per la cinquantena encara ho albiràrem veient com els pares tractaven les germanes més grans nascudes a mitjan segle XX.

Les preguntes estilístiques també se'ns amunteguen. ¿És plaent el recurs repetitiu de l'avantposició de l'adjectiu al substantiu? Em va tocar un centenar de planes haver de pair-ho. Cal adjectivar-ho tot? L'elecció de l'autor és clara. Cerca un trencament artificiós de la sintaxi que es fonamenta en la hipèrbaton: la figura retòrica que afirma que els elements gramaticals muden d'estança. La solució a l'enigma no deu ser altra que un retorn volgut a l'èpica clàssica. Beu en les fonts que afirmen que l'artifici i els decasíl·labs ocults formarien part d'una prosa de poders màgics i encisadors. No hem d'oblidar, endemés, que Francesc Mompó és un dels grans poetes valencians actuals. Tot això, per si hi faltava matèria, adobat d'un lèxic exuberant, sinònim, a l'hora d'ara, d'escriptors perifèrics catalans: valencians, balears, aragonesos, andorrans o nord-catalans que acumulen l'estàndard central al seu català heretat. Ens allunyem, així, d'una prosa centralitzada que es mira el melic alhora que no es deixa amerar, duta per sanedrins de paüres de via estreta o, permeteu-me una llicència momponesquiana: “d'estreta via de paüres de sanedrins duta”. El millor català el trobareu sovint enfora de Catalunya. No és cap novetat.

Se'ns apareixen, a més a més, uns personatges que semblen servar el seu estat dialectal rebut originari perquè a la València crepuscular, com a nació diferenciada, hi establien residència catalans i mallorquins en una immigració interna multisecular que no s'havia trencat mai. L'autor, en atrevir-se, amb tots els ets i els uts, llança una bafarada d'aire fresc contra els qui s'estimarien més parcel·les tancades. Som, però, un poble que torna a enfortir-se des de la relació interna retrobada.

En acabant, el que s'imposa és la trama argumental. Francesc Mompó i Valls és un gran rondallaire, dels que saben atansar les històries a bon port. Això és el que cohesiona la novel·la per damunt de qualsevol altra consideració. És veritat que aquesta escriptura no es deixa devorar i que ha de ser mastegada, a trossos i mossos. Això no obstant, us captiva i us impedeix desar-la al calaix mentre es passeja, amunt i avall, amb vos de nit i dia. Aquesta relació lectora prolongada –que s'allargà vint dies per al ressenyaire– féu que els personatges prenguessen possessió als somnis nocturns poblats de quimeres albaidines, de corbes sinuoses i d'un univers que cerca acollença.

Per acabar, però no menys important, l'autor es proposa fer una novel·la patriòtica, feta des de la catalanitat més abrandada i des del cor del País Valencià. En aquestes quimeres de la foscor, reposat el meu cap al coixí més a migjorn de tots, hi desfilava el poble valencià, més enllà de les referències a personatges i a fets històrics que situen l'acció. Així, Madrid –la Cort Espanyola– hi apareix com una ombra amenaçadora que se'ns apropa quan sempre havia estat llunyana. És el calidoscopi dels colors on desfilen llauradors, vilatans, botiguers, menestrals, militars, monges i capellans, moros i cristians, amb una estima redemptora, per part de l'autor, pels elements que transiten, in æternum, per la marginalitat d'un país on l'Inquisidor, de deix italià i corcat per totes les roïndats, reté els seus poders: bagasses xativines, bujarres tarragonins i valencians, mestres mallorquins, militars catalans, bandolers i festejadors ollerians, patriotes que apitxen o no a la vora d'un camí, que s'enamoren de qui no cal però que es presenten amb totes les seues fortaleses i febleses.

La novel·la avança fins arribar al setge últim als camps manxecs i hauré de cloure els finestrons. Com és sabut el final no s'ha de contar mai. Ara, no havíem quedat, als tractats d'història, en què, als camps d'Almansa, no hi hagué cap valencià? Sí Mompó i Valls ens hi situa l'Esparver i algun altre és que hi eren. Hi ha fets que tan sols es transmeten per tradició familiar oral i d'això l'autor en va molt sobrat. Vet aquí el miracle de la bona literatura.

Per santa Llúcia avança el dia una passa de puça i pel dia de Nadal, una passa de gall. Elx a 13 de desembre de 2012.

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dimarts 25 de desembre del 2012
 
Bon(s) Nadal(s)!
 
Empar Moliner
 

Estimada xurri, com estàs? Perdona les manques d'ortografia, ja saps que jo sense el corrector de Word estic megaperduda. Em sap molt greu haver-te d'escriure a mà, però és que no tinc l'ordinador i en aquesta masia rural no tenen ni wifi ni res. Jo volia venir a passar les festes totalment desconnectada (ja saps que a mi això de les festes em posa superdown) però una cosa és desconnectar i l'altra és haver d'anar al poble a comprar un segell per escriure-li a la teva millor amiga. Uf.

Bueno, tia. A ho que anava. Primer estava molt depre perquè vaig veure que aquest poble, que es diu Sant Kevin de Vallfosca, era superarcaic i que a la gent no se l'entén quan parla. ¿I saps per què? Perquè no només fan tots els pronoms febles, com l'àvia, sinó que parlen super-raro de la muerte. Si els preguntes "Tens hora?" et diuen "No en tinc" (en lloc de "No tinc"). Són uns Pompeus, tia. Però lo pitjor és que em troben rara a mi! Arribo a la masia i el que la porta (que és un tio bo super slow food, ja m'entens, un matxote quilòmetre zero que flipes) em comença a parlar "del Nadal". Ja veus tia. "El Nadal"! Als pobles encara no diuen "els Nadals", com nosaltres. Segurament per l'aïllament secular a què estan sotmesos. I tampoc diuen "els raïms". Ells per la fi d'any es mengen "el raïm!" Ah! I no fan cagar "el cagatió". Ells, per la Nit Bona, fan cagar "el tió".

En fi, no segueixo perquè no acabaria. Em tracten com un bitxo raro, i això que jo tinc cursa universitària i ells no. Vull dir que amb aquests no pots parlar de ciència de tu a tu com fem nosaltres. A aquests els parles de la bústia de Higgs i els sona a xino. En fi, cari, no t'agobio més. Bons Nadals i que no sigui gaire dur lo d'anar a currar el dia vint-i-sis...! Ja parlarem per veure què fem per la Nit Vella. Petons. XXX.

 
6)
 
 
7)
 
Do de llengües
 
amb Oriol Munné
 
Catalunya Ràdio
 
 
 
 
8)

"La Lluna en un Cove · Revista de Relats en Català"

necessita

··· Traductors ···

··· Il·lustradors ···

··· Autors literaris ···

Paguem en metàl·lic per les obres seleccionades

Si voleu participar, informeu-vos-en:

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com

Enllaç directe a les instruccions de participació (AUTORS):

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/p/enviar-relats-per-seleccio.html

Enllaç directe a les instruccions de participació (TRADUCTORS):

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/p/enviament-de-traduccions-traductors.html

Enllaç directe a les instruccions de participació (IL·LUSTRADORS):

http://relatslallunaenuncove.blogspot.com.es/p/enviament-dillustracions.html

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací