agulleta de pi
Fulla de
pi.
La paraula
agulleta és molt adequada per a denominar les fulles dels pins –i
d’altres arbres com ara els cedres– perquè tenen forma acicular, és a dir, forma
d’agulla.
Una denominació
també molt usada en valencià per a referir-se a les fulles del pi és tisoreta
de pi (o estisoreta de pi) perquè les agulletes de pi, en la major
part d’espècies, les que són corrents en les terres valencianes, estan
disposades de dos en dos i unides per la base de manera que formen una v que ens
recorda una tisora oberta. En algunes espècies, com ara el pi canari, les fulles
aciculars apareixen unides de tres en tres.
La denominació
agulleta de pi l’usa l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra en la seua
prosa literària. En la narració Dolça recompensa podem
llegir:
Ella s’incorporà, estirant sos perfectes braços nus cap a davant,
i em digué quedant asseguda amb la cabellera plena d’agulletes de
pi: –Escolta, Guillemet. ¿Saps que per a ser tan grandot tens
ocurrències molt originals? |
En valencià també es diu:
fulla de pi, estisoreta de pi, tisoreta de pi
La llengua estàndard sol
emprar: agulla de pi, fulla de pi
En castellà es diu:
hoja de
pino
NOTA: El text citat
es troba en la narració curta Dolça recompensa dins del llibre Històries casolanes. Narracions
alcoianes (Editorial Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg.
53)
Eugeni S. Reig
Aquells postadolescents amb camisa blanca i accent ianqui, sovint rossos, extremament intercanviables, que es passegen a peu o amb bicicleta per totes les ciutats del món per fer conèixer la seva creença i coneguts com a mormons disposen d'un llibre sagrat que els és particular. El Llibre de Mormó és disponible en català, com en un centenar d'altres llengües i qui ha pogut sentir curiositat per aquesta branca peculiar del cristianisme hi pot aprendre que, segons els mormons, unes tribus d'Israel van emigrar en temps antics fins a Amèrica i que els amerindis són, doncs, els seus descendents. Aquesta creença va ser iniciada per Joseph Smith el 1823, gràcies a la descoberta que va afirmar haver fet de textos sagrats enterrats en un pujol de l'estat de Nova York. Un àngel anomenat Moroni, aparegut en somni, li va indicar on eren aquests escrits, gravats en plaques d'or. Es tracta del text integral del llibre sagrat mormó, suposadament transcrit per sacerdots hebreus, que expliquen, breument, el procés de redacció: «Ara, heus aquí, hem escrit aquests annals segons els nostres coneixements, amb els caràcters que anomenem entre nosaltres l'egipci reformat, els quals ens han estat transmesos, i els hem adaptat segons la nostra manera de parlar» (Llibre de Mormó, capítol 9, versicle 32). Així va néixer l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, i mai no ha mancat algun erudit mormó per explicar que la versió anglesa d'aquest llibre consta de girs que en palesen, amb tota evidència, l'origen hebreu...
El mateix àngel, diuen, va explicar a Joseph Smith com ho hauria de fer per traduir aquests textos, utilitzant dos objectes propis del ritu jueu antic anomenats Urim i Turim. Es tracta de dues pedres que els sacerdots jueus utilitzaven en cerimònies de divinació. Aquestes pedres, investides de poder diví, van permetre a Joseph Smith una traducció ràpida en anglès de la totalitat del text. La seva dona va testimoniar així d'aquest procés de traducció, deixant entendre que devien funcionar com una mena de veu interior: «Cap home no hauria pogut dictar el text del manuscrit sense estar inspirat, ja que, quan li servia de secretària, em dictava durant hores i hores, i quan hi tornava després dels àpats o de les interrupcions, reprenia exactament allà on s'havia aturat, sense veure el manuscrit ni fer-se llegir cap fragment». Malauradament, quan va haver acabat la seva tasca de traducció, l'àngel Moroni va tornar a aparèixer per recuperar les plaques, però també les pedres sagrades. Així que, segons la versió oficial de l'església mormona, només onze persones, totes adeptes d'aquesta mateixa església, han vist aquests objectes i han donat testimoni escrit i signat de la veracitat de la seva existència.
De fet, a la primera edició del Llibre de Mormó, el 1830, Joseph Smith consta com a autor del llibre, fet que ha estat utilitzat des de sempre pels adversaris dels mormons per rebatre la teoria del seu origen diví. Només a l'edició del 1837, Smith va pensar a constar com a simple «traductor». Es diu també que Joseph Smith hauria pogut plagiar el llibre View of the Hebrews, publicat el 1823 pel reverend Ethan Smith i en el qual s'afirma que els indis d'Amèrica eren de «les deu tribus perdudes» de l'Antic Testament. Sembla que no hi hagi cap prova que Joseph Smith hagi mai llegit View of the Hebrews, però existeixen similituds evidents entre els textos dels dos Smith. I, és clar, no hi ha hagut mai cap element arqueològic i menys encara lingüístic que demostrés l'existència d'un lligam ni que sigui llunyà entre qualsevol de les civilitzacions ameríndies i els hebreus antics.
Incisions i altres mots tallants
En
molts altres termes la rel cis amb l’accepció de ‘tall’ no hi és tan
aparent com
en els que hem vist fins ara, però si ens hi fixam l’hi notarem perfectament.
Concisió expressa la idea de tallar tot el que sobra o no és essencial en un
discurs; precisió, la
de tallar en el punt exacte; la circumcisió, la de tallar al voltant;
la decisió, la de tallar tot el que no és necessari per veure
clar un assumpte. De la
mateixa procedència són, naturalment, concís, decidir,
precisar, precisament, circumcidar, circumcís,
etc.
Un
mot germà d’aqueixos que ha resultat polèmic en la nostra llengua, és
precís,
agafat del llatí praecisus que significava ‘tallat, retallat’, i també
‘abreujat’, sobre
tot en la locució, esser precís, que en castellà significa ‘esser
necessari’, però que
en la nostra llengua, parlant com cal, vol dir que ‘té precisió’ i precís
és ‘exactament determinat, no equívoc’. Segons els puristes, dir és
precís per ‘és necessari’ o ‘cal’, és, en bon català, inadmissible, i l’eminentíssim
lingüista Joan Coromines, al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana, tom III,
pàg. 39, retreia als redactors del Diccionari català-valencià-balear la
seva tolerància amb aquest castellanisme, que, amb tot, havia estat utilitzat
per Mn. Alcover a les Rondaies, en distintes ocasions. És millor, per
tant, que eviteu aquesta expressió, però si per descuit l’usau, tampoc no fareu un pecat
gaire gros,
i crec que mossèn Alcover us n’absoldria amb una penitència ben
petita.
El badoc és una figura imprescindible del retaule social perquè fa
moltes coses alhora sense fer res. El badoc bada perquè mira, bada perquè obre
un pam de boca i bada perquè està distret. La natura del badoc és contemplativa,
gairebé mística: com l’anacoreta que obre l’ànima al buf diví, el badoc obre els
ulls a la realitat i se la fa seva. Un exemple clar? Si passo en vermell perquè
no m’adono del semàfor, interessadíssim en una tanca publicitària, el cotxe
obligat a frenar bruscament tindrà tot el dret a dir-me “Badoooc!”; ara, si li
bado el cap a mon germà d’una pedrada, mon germà tindrà dret a dir-me moltes
coses, però segur que no em dirà badoc. És en la contemplacio, no pas en
l’acció, que la badoqueria troba la seva raó de ser.
Això sí, el badoc per excel·lència de la jungla urbana, la figura
mitològica que encarna a la perfecció aquesta voluntat d’aprendre el màxim amb
el mínim esforç, no és el d’aparador, el de mira-quin-núvol-més-bonic o el de
goita-aquella-rossa: el gran badoc està recolzat en una tanca de barres de color
groc i observa detingudament, amb ull expert, l’enderroc d’una casa vella o la
construcció d’una de nova. És el badoc de les obres.
«Joan Antoni romania aturat, com un badoc. L’home l’empentà al cotxe, ell es deixà violentar sense protesta,
l’home tancà la portella remugant» (Joan Puig i Ferreter, Els tres al·lucinats,
1926).
«Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys:
‘Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un
badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per a comprendre res de
les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre
de memòria com si fos la gramàtica» (Josep Pla, El quadern gris,
1966).
Iepa-la!
Que badoc ve de badar és una obvietat; però badar, catalanització del llatí batare, prové en última instància d’una
onomatopeia, bat, exemplificada
perfectament a la frase feta ‘obrir de bat a bat’. El més divertit, però, és que
de bat es deriva bataculum, ‘escletxa’, i d’aquí bataculare, una de les conseqüències de
badar: ‘badallar’.
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Rabatós. Furient, esverat. El Pep s'alçà, rabatós, i
l'escridassà.
Radere. Darrere. Aquest paio sempre vol que li vagin al
radere.
Rader. Darrer, últim. Ja se sap, tu sempre el
rader!
Rai. Adverbi que denota un mal menor, satisfacció per una sort tampoc no tan
greu. Que no m'ajudarà, diu? Això rai! Tu rai que ets valent. Molts
diuen "això és lo de menys", que és un calc servil del castellà. Cal dir, cal
combinar: Això rai.
Ramal. Corda per a lligar l’animal. Lliga la somera a l’anella amb el
ramal.
Ramassador. Que passa arreplegant animals
domèstics, per vendre. Corre que el
ramassador ja crida!
Ramblatge. Esbronc. Renyada. Li ha clavat un ramblatge que l'ha deixat
tou.
Rambler. Traficant d'haveries. El rambler portava un munt de mules a la
fira.
Rampanyar. Arreplegar-ho tot, apropiar-s'ho. Ell, a taula, ho rampanya
tot.
Raola. Rasqueta. Rasora. Han rascat l’engrut de la llauna amb la
raola. / Fusta que hom fa
anar per a enrasar la mesura del gra.
Passa la raola per damunt del
litre.
Raons. Al·legats, discussions, renyines,
baralles. Amb els de casa, com més poques
raons millor.
Rascaculs. Tobogan. Aquet galifardeu té un deliri pel
rascaculs.
Raspós. De superfície un xic grollera. La padrina fa un bigoti
rasposet.
Ratasia. Ratafia. La padrina, amb els seus secrets, fa una gran
ratasia.
Ratar. El gat espiar les rates. El Tom és un gat molt
ratador.
Ratat. Rosegat. El Jordi porta les abates totes
ratades.
Ravaníssia. Ravenissa. De ravaníssies n'hi ha de blanques i de
grogues.
Re. Res. A la meua terra hi ha de tot i aquí no hi ha re. Re,
home, re, no em vingos amb romanços!
Rebordonit. Migrat, descastat, no ben esquerat. No m'agrada aquest prèssic, se'l
veu rebordonit.
Rebre. Carregar-se cops. Si em tornes a aixafar,
rebràs.
Rebregat. Dolent,mal educat, trinxeraire,
díscol, malparlat. Tu respecta, que ets
un rebregat!
Rebullit. Incomplet, no acabat, no madur.
Quin hort més rebullit que
tens!
Recer. Redós. Aixopluc. Lloc resguardat. Anar a recer. Cercar un recer.
/ Amb les mans, o amb alguna
altra cosa, fer tanques per protegir quelcom delicat. Fes recer amb les
mans, que encendré un llumí.
Reculà. Peça fixada a la
barra del carro perquè l’animal faci marxa enrere. Sense reculà, no podem pas
prendre el carro.
Redó. Rodó. L'ha tallat en redó.
Redolta. Sarment. Aquestes redoltes són per a
cremar.
Regalícia. Regalèssia. La regalícia es troba a les lleres dels
rius.
Regatera. Rengle de taques al vestit. Alça, llord, quina regatera a la
brusa!
Regina. Caragol més petit i blanquinós. No hi ha com la regina feta a la
cassola.
Reixos. (obs.). Reis. Què et portaran els Reixos,
noi?
Reixumar. Rajar rellent, treure'l. Aquesta paret
reixuma.
Remeneta. Ficadís, tastaolletes, que en tot vol ficar el nas. Engegueu a dida
aquet remeneta, sinó en tot ficarà el nas!
Remullós. Dit de la boira humida. És una boira remullosa!
Rentada. Fet del rentar. Quantitat que hom renta. Avui he fet tres
rentades.
Repapar-se. Enxovar-se. Escarxofar-se. Ell es repapa a la gandula i feu-vos
fúmer!
Repàs, repassada. Estovat. Allisada. Tunda. Batan. L'amo ha clavat un repàs al murri
que Déu n'hi dó.
Repelús. Esgarrifor. Esmussada. Nen, no mosseguis el ferro, que em fa
repelús.
Replà. Planell, en un lloc elevat que no va més amunt. El replà de
l’església de Bellpuig
Replujar. Aixoplugar. Es replujaren sota el tendal del firaire.
Reprendre. No posar-se bé el menjar a l'estómac. El dinar m'ha
reprès.
Res, adverbi. No costa res. No pesa res.
Rescaldó. Escalforeta del sol en un lloc arrecerat. A la galeria encara hi ha
un rescaldó.
Respirar. D'alleujament. Quan sentí que no l'incloïen en la llista de
lladres, respirà.
Ressentir. Fer pudor. El mort ja ressentia.
Ressopó. Petit àpat que hom fa quan va a dormir tard. Després de la missa
del gall farem el ressopó.
Retirada. Retirança.
Semblança.
−
−Sí que l’hi té, s’hi assembla força.
Revenir. Tornar, en sentit ample. Ha de ploure molt, perquè revinguin les
fonts.
Revessia. Girada forta del temps. Hi ha una revessia d’aire gelat que
talla.
Revolada. De cop sobtat i fort. D’una revolada li hai pres lo
rifle.
Riba. Marge d’un tros. Aquestes ribes totes haurien de ser plantades de
xops.
Rispa. Viu, esmolat, despert. És tan rispa que no el fumbràs
pas.
Ristaló o rístalo! Invitant un nen petit a saltar. Salta, rei!
Ristaló!
Roada. Rosada. De bon matí tot està ple de
roada.
Roc. Pedra. Nens, no tireu rocs!
Rodet. Carret de fotografia. He de posar un rodet nou a la màquina de
retratar. / Corró de l'era. El suport de la mesa de l'altar és un
rodet.
Romanços. Històries. Excuses. Falòrnies. Foteses. Galindaines. Birimboines.
Deixa't estar de romanços i anem al gra.
Romàtic. Florit. Humit. Resclosit. El celler fa olor de
romàtic.
Rònec. Humit, tancat, ranci. Quin estable més rònec, per als pobres
cavalls.
Ronsejar. Fer el gandul, fer les coses a desgana i a poc a poc. Au, que tu ets
la nata, per a ronsejar!
Ronya. Avariciós. Garrepa. Estirat, Ganyó. El vell és un ronya
acabat.
Roquerol. Ocell semblant a l’oreneta, però amb el sobre cua blanc. Els
roquerols baixen a tocar de ventre a l’aigua.
Rosta. Tall de cansalada o de carn de porc fregit. Pa fregit. Amb una
rosta, pa torrat i un all faig un esmorzar dels déus. / Llesca de pa fregida amb l’oli amb què s’ha
fregit la cansalada o l’arengada. Mai m’havia cruspit una rosta tan
bona!
Rostar. Escurar el plat o els ossos. Aquest afamegat ho rosta
tot.
Rotlla. Mocador de cap, amb un nus darrere. La padrina porta una rotlla
nova.
Ruada, roada. Rosada. Fa fred, l'hort és ple de ruada.
Ruc. Beneit. Ase. Babau. Ximple. Bèstia. Saboc. Curt de gambals. Llondro.
No siguis ruc, adona't que aquest t'aixeca la
camisa.
Rucada. Ruqueria. Niciesa. Bestiesa. Quina rucada que has
dit!
Rucaina (benigne). Ximplet. Ja t'ho deia jo, rucaina, que
cauries.
Runar. Rondinar. Queixar-se sempre. Aquest murri sempre
runa.
Rutlla. Cèrcol. Feia saltar el gat per dintre la rutlla.
Ruvina o rovina. Rubina que arriba al poble. Els afores i els carrers baixos del poble estan plens de ruvina.
Saber-se escoltar en la llar
familiar
Ramon Sangles i Moles
Massa
vegades en les llars familiars la comunicació es dóna per suposada, quan,
en realitat, la comunicació és una de les arts més fràgils i que necessita ser constantment refeta. En les famílies el diàleg s’ha de
cuidar i
regenerar moment rere moment, i, si hi ha malentesos, de seguida s’han
d’aclarir bé les coses i traçar camins i maneres de fer, amb concreció i
recta intenció. Donar per suposat que la comunicació no té esquerdes és
enganyar-se i exposar-se a inevitables decepcions.
Generalment, quan veiem que la relació no va bé, és millor fer una
aturada i negociar compromisos i actituds; posant els problemes sobre
la taula i descarnant-los és com suren els conflictes i com més bé es
pot veure
la manera de solucionar-los.
Podria ser que ens adonéssim que a vegades no haguéssim tingut prou
confiança en els del nostre costat, que altres vegades la impaciència
ens hagués traït; altres vegades, per la nostra manera de ser o de fer,
haurem mostrat una mala imatge al convivent i, vivint en l’era de la imatge,
això causa
conflictes; altres vegades pot haver-hi hagut una crítica destructiva
que ho fa anar tot en orris. Una relació clivellada s’ha de
reparar.
Generalment, amb un diàleg ben conduït es troba la solució de molts mals, ja que el diàleg sempre apropa les persones si hi ha la voluntat d’escoltar-se degudament. Aprendre a dialogar duu a la lucidesa i a la claredat. Mitjançant el diàleg, obrim la porta a l’amic i a l’estranger, i en el recer de casa, escoltant-nos, solucionarem multitud de problemes.
Comunicació
presencial: posició en l’espai
Joan Tudela
En determinades situacions comunicatives, no podem triar la nostra posició en l’espai (per exemple, si ens toca parlar drets des d’un faristol amb micròfon). Aleshores, simplement, ens hi hem d’adaptar i treure’n el màxim profit. Sovint, però, sí que tenim una certa llibertat de triar la nostra posició en l’espai. Aleshores n’hem de ser conscients i elegir la posició que més bé vagi per als nostres objectius i per al nostre estil personal de comunicació (per exemple, si ens toca fer de professors, podem situar-nos darrere la taula, seure-hi al damunt o passejar-nos per l’aula). Si tenim l’oportunitat d’influir en la posició en l’espai del nostre auditori, l’hem d’aprofitar amb encert (per exemple, potser ens convé optar per una distribució circular de les cadires dels reunits o potser no).
Del llibre Llengua i
comunicació.