Ni sí ni no sinó tot el contrari
Exemple d'Ús: «El canvi de nom de Maó es farà sí o sí.»
Ús correcte: «El canvi de nom de Maó es farà tant sí com
no.»
Explicació: Innovació innecessària importada del cheli. Més formalment: si us plau per
força o de grat o per
força.
En nom dels guanyadors enguany del Premi d'Actuació Cívica dono les
gràcies a la Fundació Carulla i als membres del Jurat que ens han atorgat els
premis.
Ens han estat atorgats aquests premis perquè tots nosaltres guardonats
fa temps que treballem en el foment de la cultura catalana i la llengua que la
conforma, la nostra llengua catalana. Aquest darrer aspecte pot no ser el
principal de les nostres activitats, activitats que poden centrar-se en
d'altres: arts plàstiques, música, pedagogia, dansa, tasques editorials i de
llibreria, animació cultural, periodisme, teatre, cinema, investigació ... ,
però en aquestes activitats nostres, i dels molts guardonats
que ens han precedit, sempre hi és
present, d'una manera o altra, el foment de la llengua catalana. Si observeu en
la informació que s'ha repartit veureu que els guardonats d'enguany som actius
com a editors i llibreters, fomentem el cant coral, difonem la cultura d'unes
determinades regions i treballem en l'ensenyament. A totes les nostres
activitats hi podríeu afegir: editors i llibreters de textos en català,
fomentadors del cant coral en catalá, difusors de la cultura d'unes determinades
regions i la llengua catalana que la conforma i treballadors en l'ensenyament de
la llengua catalana. Si la situació
de la nostra llengua catalana fos normal no caldria haver d'afegir a cada
activitat premiada el qualificatiu de ‘en català', però com que la situació de
la nostra llengua catalana i la cultura que conforma no són gens normals, cal
afegir el qualificatiu: ‘en català'. No hi ha cap territori, sigui estat,
departament, comunitat autònoma o aneu a saber què, i dic això últim pensant en
les franges d'Aragó i de Múrcia, ni tampoc
l'ajuntament de l'Alguer, on la llengua catalana i la cultura que
conforma no es trobin poc o molt oprimides, discriminades, perseguides,
bescantades, ridiculitzades, maleïdes, ... . El grau d'opressió, persecució,
discriminació ... de la llengua catalana té un més o un menys d'intensitat: a
Andorra i a la Catalunya d'administració –encara- espanyola aquest grau
d'opressió és, siguem optimistes, passablement suportable, això sí en el cas de
Catalunya sempre amb l'espasa de Damocles del Govern Espanyol, encantat –hi
hauria altres adjectius que us estalvio- en fer-nos desaparèixer com a catalans.
D'Andorra val més no parlar-ne: podria ser un país modèlic en la qüestió
identitària, però és com és. A la resta dels territoris de la nostra llengua el
grau d'opressió és del tot desenfrenat, per més que a les Balears i al País
Valencià es mantingui sobre el paper la cooficialitat, mentre que a la Catalunya
sota administració francesa, a l'Alguer i a les Franges res de res, o quasi. En
tot cas qui s'emporta la palma en aquest tètric joc dels graus d'opressió del
català és l'Aragó, on en aquests moments la llengua catalana no hi existiria, si
féssim cas de la encara vigent Llei Lapao proclamada pel PP i el PAR, partits
que han perdut amb aquesta proclamació la legitimitat. En una situació així els
guardonats amb els Premis d'Actuació Cívica, i ara tiro l'aigua al nostre molí,
tenim uns mèrits afegits, i que no tenen uns guardonats amb premis semblants a,
posem, Dinamarca, Alemanya, Islàndia, Eslovènia ... perquè molts dels que ens
governen no solen veure amb bons ulls la nostra feina, i prou sovint
l'entorpeixen, o ens fan perseguir per, diguem-ne, la justícia en més d'un cas.
Veureu també en llegir les nostres semblances en el paper que se us ha
passat, que nosaltres, els guardonats, procedim de gairébe tots els territoris
on es parla català: de l'Aragó, les Balears, Catalunya i el País Valenciá.
Veureu també que els membres del jurat procedeixen d'aquest tres últims
territoris. I això és molt d'agrair.
Un cop més el nostre agraïment a la Fundació Carulla i als membres del
jurat dels Premis 2015 d'actuació Cívica.
Artur Quintana
Joaquim Arenas i Sampera
Juan José Omella, bisbe de Logroño, ha estat designat arquebisbe de Barcelona. Mons. Omella, nat aArribarà a la nova
diòcesi com si fos un capellà
foraster desconeixedor de la història i dels contingut de l'església catalana
conformada al llarg dels segles pels seus propis màrtirs, pares doctrinals,
confessors i verges sants, fundadors de d'ordres i congregacions. També amb un
contingents d'estudis bíblics que han fet realitat que en un segle s'editessin
cinc bíblies catalanes, amb un sentiment exquisit de la litúrgia, concretat amb
dos Congressos Litúrgics en cent anys que han propiciat la dignitat del culte,
amb una conferència episcopal,
El nou arquebisbe no podrà
oblidar que Catalunya, tota, va néixer bressolada per l'Església, Cuixà
Ripoll.. i que té per referent
Montserrat i Poblet.
Les moltes virtuts personals
que ha de tenir un bisbe del nostre temps ningú les pot posar en dubte en la
persona del nou arquebisbe. Però haurà de tenir en compte que les mans
sacerdotals, per ser humanes, també deixen
empremtes i que és bo i saludable que marquin en consonància amb la
identitat del ramat que li ha estat confiat.
Hi ha a Catalunya capellans i bisbes que haurien
desenvolupat amb la dignitat
escaient la funció encomanada a Mns. Olmella i el seu nomenament, en
conseqüència, ha propiciat una certa suspicàcia en força sectors del poble
fidel.
Se li retreu que la seva
signatura consti en el document rubricat per alguns bisbes espanyols sobre la
unitat sagrada d'Espanya, que fos defensor acèrrim del trasllat de les peces d'art propietat del
Museu diocesà de Lleida a favor del bisbat de Barbastre quan en fou titular,
sense atendre les justificacions dels que n'eren propietaris pel dret de
custòdia i de compra. Tot això darrer caldrà considerar-ho aigua passada.
Està en les seves mans i en
el seu fer que Juan José Omella, els anys que estigui a Barcelona, es mostri com
el pastor de l'església catalana que molts esperàvem i
desitgem.
No sé que ho fa, però, em ve
a la memòria la frase que vaig
poder sentir d'un gran capellà del bisbat d'Osona, Mn. Rovira Tenas, referint-se
a l'allau d'immigrants vinguts a Catalunya els anys cinquanta i seixanta :
“Fem-los catalans, que seran bons cristians”.
Joaquim Arenas i Sampera
L´esperit inicial de la LUEV, doncs, porta 35 anys dormint; i com la Bella Dorment espera el príncep que la faça reviure (serà l´actual Consell aquest príncep?). Com que la revenedora compta al final de la jornada, traurem comptes quan acabe la Legislatura i entonem el catacric, catacrac, el conte s´ha acabat! Per ara, a diferència de Catalunya, hem consolidat l´error de tindre una doble línia escolar que segrega entre comunitats lingüístiques. Si això no canvia, a penes hi haurà diferències amb la política lingüística del PP.
Tot i això, el futur del valencià és l´ús i no l´ensenyament; un futur que no es decideix primordialment a les escoles, sinó fora d´elles. Per tant, la prioritat és afavorir-ne l´ús social; puix, ara per ara el miracle no és que Nadal arribe en octubre als hípers, sinó haver-hi un dependent que t´entenga, o entrar al jutjat d´Alcoi i creure que estàs al de Lorca, o anar a missa a Gandia i sentir-t´hi com a Sòria, etc. El final del conte, però, no l´escriurà només l´administració. Cal la col·laboració dels usuaris i, fins i tot, dels qui no ho són. Només així el conte acabarà sent tots feliços i menjant molts anissos.
Accepta el sentit figurat de llum verda (llicència per a fer una
cosa), però pareix que com que es referix al llum del semàfor (masculí) hauria
de ser llum
verd.
Hi ha pareo: mocador gran lligat a la cintura per damunt del
banyador. Potser la forma nostra podria ser pareu.
No hi ha performance (actuació).
Accepta raspall de dents, encara que la forma clàssica és raspallet de les
dents.
A més del doblet obertura / apertura, accepta reobertura, però no
reapertura.
Hi ha teleespectador i televidente, però no telespectador.
No hi ha vergonya
aliena (vergonya pels altres, per ell, per ella, etc.)
No arreplega la setmana
anglesa (en què és festa la vesprada de dissabte, vigent des de 1913), ni la setmana dels barbuts, la més freda de l'any (15
de gener, sant Pau Ermità i 17 de gener, sant Antoni
Abad).
No hi ha posar-se al mig
com el dijous.
No hi ha fer dilluns
(fer festa el dilluns), ni fer
divendres (fer dejuni), però sí fer dissabte (neteja a fons de la
casa).
No arreplega joli blau,
nom comú del lliri blau.
En l'entrada llista no hi ha la llista Robinson (en què es poden
inscriure les persones que desitgen eliminar les seues dades de les llistes de
màrqueting a fi de no rebre trameses. La persona que figura en la llista
s'anomena colloquialment robinson).
En llistat (acc. 4) es
diu que és sinònim de llista, però aquesta accepció se n'hauria d'eliminar i
acabar en la 3a. que és la que cal: relació escrita de dades produïda per una
impressora, ja que mentre les dades només són en l'ordinador, el que hi ha és
una llista.
En l'enumeració de llits no figura el llit niu (conjunt de dos llits que
formen un sol moble en què un es guarda davall de
l'altre).
No accepta fer el longuis
(o llonguis), en el sentit de desentés, però sí que accepta fer
l'orni.
En l'entrada llop, no arreplega les locucions el llop muda de pèl però no de vici, el llop muda les dents però no els
pensaments, i llops amb llops no es mosseguen.
Hi figura llorejada com
a adjectiu, però no com a substantiu: li han concedit la
llorejada.
En lluent, a més de la locució lluent com una espasa, també hi ha
lluent com un ambre i com un
espill
En l'entrada negre, hi ha negre com la sutja i com un tió, però
també hi ha negre com una
llúdria.
No hi ha lluita
armada.
No accepta xiringuito,
que és la forma viva, i ho resol amb guingueta, baret, barracò,
etc.
En lloro, figura xarrar com un lloro, però no l'expressió al lloro (que indica atenció, compte,
acció).
En l'entrada semàfor hi ha llum roja, verda i ambre. Aquesta última
és un calc del castellà. ¿No és més nostre dir llum taronja o
carabassa?
Quant a les fases lunars, hi ha lluna minvant, que popularment es
diu en minva, i així els llauradors
aconsellen d'empeltar els tarongers en febrer i en minva.
No arreplega lob com a colp del tenis i del
bàdminton.
No recull la locució llatina, molt viva en els àmbits jurídic i
lingüístic, loco citato (en el lloc
esmentat).
No figura loden (abric de llana
impermeabilitzat).
No arreplega la lògica
borrosa o difusa (en filosofia), en què els enunciats no són necessàriament
totalment certs o falsos, sinó que es parla del seu grau de
veritat.
No figura l'escriptura
logogràfica, la xinesa.
No arreplega luddita: membre d'unes bandes
d'obrers angleses que a principis del segle XIX volien impedir violentament la
introducció de màquines en la indústria.
No hi ha lupanar,
sinònim culte de bordell, prostíbul.
No arreplega l'expressió vols ma?, que diu la mare al xiquet (
ma, en àrab, vol dir aigua).
Hi ha Magistratura
del Treball, que ja no existix.
En l'entrada magre -a, no hi ha ballar-la magra (passar necessitats), ni
més magre que un garrot.
No hi ha la mahoma
(ninot moro).
En l'entrada mai, podria afegir- s'hi mai dels mais (castellà: "jamàs de los
jamases").
En maig, podria afegir-s'hi com l'aigua de maig (molt ben
rebuda).
Accepta, amb bon criteri, cangur com a
mainadera.
Hi ha maionesa, encara que maonesa em sembla perfectament
defendible.
No hi ha maizena (midó
de dacsa).
Accepta maleducat
(junt), considerant que el procés de lexicalització ja s'ha consolidat, com
també en malhumor.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Llagrimal / llagrimer. Lacrimal només s'accepta com a adjectiu: les glàndules lacrimals; tea / teia; pèleg / pèlag; aniquilar / anihilar; en joli / enjòlit (en suspens); avantpassat/ antepassat, ancestre; tramús / llobí; llogarenc / llogarrenc; llot / tarquim; lluentó / llustrí; misto / llumí (sard); enllustrar / llustrar; loteria / rifa; madeixa / troca; fraula / fraga (botànicament és una fruita seca); maduresa / maturitat; mangarrufa / magarrufa (engany); magribí / magrebí; maharaní / maharani; publitramesa / mailing; malària / paludisme; malgastar, dilapidar / balafiar, malbaratar; malcregut, malcreient / desobedient; roïndat / dolentia, dolenteria.