Castellanismes subtils
Actualment el castellà és omnipresent. El sentim i el llegim
contínuament: en la ràdio, en la televisió, en el cinema, en les cançons, en els
diaris, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer. A tota hora, a
tota hora. Antigament això no passava. Fins ben entrat el decenni dels seixanta
del segle xx, una persona que
visquera en un poble valencianoparlant podia passar-se tota la vida sense sentir
ni un sol mot de castellà, sobretot les dones, ja que els hòmens el sentien, com
a mínim, quan feien el servici militar. Hui en dia podem dir, sense por
d'equivocar-nos, que en totes les llars de la nostra àrea idiomàtica hi ha un
televisor (o més d'un) i diversos aparells de ràdio. I la major part de cadenes
de televisió i d'emissores de ràdio parlen castellà. I, com és lògic, cadascú
mira o escolta els programes que més li agraden o que més li interessen i en
eixos programes, la majoria de les vegades, es parla castellà. Ara és com si
tothom tinguera un parent castellanoparlant vivint a casa. I açò té una
influència decisiva en la llengua de tots nosaltres i, de manera molt especial,
en la dels més jóvens que encara es troben en un
estadi d'aprenentatge. Per això, entre altres motius, la nostra llengua es
castellanitza més de pressa que en temps passats. El castellà s'infiltra d'una
manera subreptícia i subliminar en el nostre subconscient i, lentament,
subtilment, canvia en el nostre cervell estructures lingüístiques sense que
nosaltres ens n'adonem. Expressions que en la nostra llengua s'han dit des de
temps immemorials d'una manera determinada i que nosaltres hem heretat per
tradició oral dels nostres avantpassats podem, sense ser-ne conscients, dir-les
un bon dia d'una manera diferent per influència del castellà i no adonar-nos del
canvi. Podem passar-nos tota la vida dient “he caigut un bac”, “em vaig fer
malalt”, “té igual”, “parem taula”, “tasta el dinar”, “dia de faena”, “d'ací
a un
moment”, “divendres de matí”, “al capdavall”, “te n'has passat de
rosca” “és que a mi això em fa nerviós”, “de tota manera” o
“ara mateix” i un mal dia, de bursada, començar a dir “m'he caigut
un bac”, “m'he posat malalt”, “dóna igual”, “posem la taula”, “prova el dinar”,
“dia laborable”, “en
breus instants”,
“el matí de divendres”, “després de tot”, “t'has passat tres
pobles”, “és que a mi això em posa nerviós”, “vulgues o no vulgues” o
“en
estos
moments” i creure que és així com ho hem dit sempre. El castellà
causa estralls en el nostre lèxic, en la nostra sintaxi i en la nostra fonètica.
La major part d'eixos canvis produïts per influència de la llengua veïna ens
colpegen d'una manera brutal quan els sentim i ens produeixen immediatament un
sentiment de rebuig. Són fàcilment identificables i, per tant, fàcilment
corregibles. Però els castellanismes més traïdors de tots són aquells que no ho
semblen pas, que no criden l'atenció. Es tracta de vocables, expressions,
construccions sintàctiques, que tenen tota l'aparença de ser genuïnes i, fins i
tot, en molts casos ho són. El castellanisme perillosíssim per a la nostra
llengua en eixos casos no es troba en la paraula, expressió o construcció que
substitueix la que des de temps immemorials s'ha usat en valencià sinó en el fet
que es produïsca la substitució. Si substituïm paraules com ara
aconhortar, balafiar, baratar, batafaluga, endenyar o enfitar per consolar, dilapidar, canviar, anís, infectar o empatxar el problema no es troba en les
paraules substituïdores en sí, que són ben nostres i ben legítimes, el problema
és que, si usem sempre les segones, condemnem a mort les primeres que han
arribat vives i ben vives als nostres dies a través de segles i segles de passar
de pares a fills. El castellanisme subtil és substituir determinades paraules,
expressions o construccions per altres –que són correctes o que, almenys, ho
semblen– i, per consegüent, deixar d'usar les de sempre i condemnar-les a
mort.
Tot
seguit relacione alguns d'eixos castellanismes subtils. Considere que hauríem de
tindre la intel·ligència i la valentia de condemnar-los i combatre'ls si no
volem que el valencià, a poc a poc, es convertisca en un dialecte del
castellà.
Ací
teniu relacionats uns quants doblets: la paraula o expressió que escric a
l'esquerra és la que hem usat els valencians durant segles i la que escric a la
dreta, que en molts casos no és incorrecta –encara que en alguns sí que ho és–,
és la que hauríem d'evitar a fi de no despersonalitzar la nostra
llengua.
a
l'endemà o al sendemà / al dia següent (inadequat)
acostar o atansar / apropar
(calc mental del castellà acercar) (inadequat)
adés / fa un moment (correcte) o fa un instant
(correcte)
afanyar-se / apressar-se
(correcte) o donar-se pressa (incorrecte)
agulla d'estendre / pinça de
la roba (inadequat)
arreplegar / recollir
(correcte)
capolar / picar (la carn)
(inadequat)
coent / picant
(inadequat)
color de carabassa / color
taronja (correcte)
coure / picar
(inadequat)
dos dits de la mateixa /
tres quarts del mateix (incorrecte)
emmalaltir o fer-se malalt /
caure malalt (inadequat) o posar-se malalt (incorrecte)
enguany / aquest any
(inadequat) o este any (inadequat)
fer (o pegar) un bes (o una
besada) / donar un bes (incorrecte)
fer (o pegar) una volta /
donar una volta (incorrecte)
fruita seca / fruits secs
(incorrecte)
gust / sabor
(correcte)
pudor / olor desagradable
(inadequat) o olor roín (inadequat)
tastar / provar
(incorrecte)
tindre gust de / saber a
(inadequat)
triar / escollir (correcte)
o elegir (correcte)
trobar a faltar / tirar de menys (incorrecte)
València, 8 de maig del 2008
. . .