Qui vol presumir ha de jutjar
Exemple d'Ús: «Tothom és presumptament innocent mentre no es demostri el contrari; faltaria més.»
Ús correcte: «
no es demostri el contrari; només faltaria.»
Explicació: I tres variants més. Per ordre de complicació: només caldria, no caldria sinó, no en voldria
saber d'altra.
Gramàtica de l'IEC: tard i possiblement innecessària
Albert Branchadell
El dia 2 d'octubre de 1995, en un solemne acte no desproveït de fervor religiós (es va celebrar a l'església de Sant Agustí Vell de Barcelona), la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans va presentar la primera edició del Diccionari de la llengua catalana, i va dotar així el català d'un diccionari oficial després dels llargs anys de la suplència exercida pel Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. En aquell acte es va fer circular el missatge que al cap de tres anys estaria enllestida la Gramàtica de l'Institut i es posaria fi a la incòmoda situació de tenir una gramàtica oficial l'última edició de la qual era (i és) de 1933. Els tres anys van passar i no es va saber res de la Gramàtica. Enguany celebrem el vintè aniversari del DIEC, i ara com ara encara no tenim l'esperada Gramàtica. Vet aquí un contrast interessant amb els valencians, que l'any 1998 van crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i en només vuit anys ja tenien a punt la seva Gramàtica normativa valenciana.
Vint anys sense gramàtica fan pensar molt. Una primera pregunta s'imposa: ¿Cal tenir una gramàtica oficial? Al món hi ha moltes llengües absolutament consolidades que tenen unes regles gramaticals inqüestionables però cap llibre que sigui la gramàtica oficial. El cas mateix de la llengua catalana ens inclina a respondre negativament. Des de fa anys el català funciona sense gramàtica oficial, gràcies a un corpus doctrinal bigarrat (amb molta iniciativa privada) i al consens entre els experts –com en aquelles llengües tan consolidades, vaja. La segona pregunta ve enllaçada amb la resposta a la primera: si una gramàtica oficial no és necessària, ¿cal una institució encarregada de produir-la? És obvi que hi ha llengües sense gramàtica oficial que viuen i es desenvolupen feliçment sense tenir una institució que les fixi i els doni esplendor. En el cas del català, ¿podríem viure sense l'autoritat normativa de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans? La veritat és que sí. Sense anar més lluny, els nostres mitjans de comunicació desafien diàriament aquesta autoritat i no passa res. En molts afers, la Secció Filològica ha dictat una norma que els nostres mitjans simplement no compleixen. Un exemple: la Secció insisteix que el signe d'interrogació s'escriu després (i només després) del període d'entonació interrogativa. Si fullegem els diaris en català ens adonarem que, llevat d'un, els altres no respecten mai aquesta norma o deixen fer a cada periodista o col·laborador.
A part de la seva poca diligència i de la seva poca autoritat, la Secció Filològica de l'Institut presenta dos inconvenients més. El primer és que la Secció és molt espanyola en el sentit ranci de l'expressió; en altres paraules, està calcada sobre el model de la RAE. Imagineu-vos que voleu ingressar a la Secció. És inútil que espereu la publicació de les bases d'un concurs públic per seleccionar el proper membre. A la Secció s'hi entra per mitjà d'una estricta cooptació, que d'altra banda es porta a terme sota uns criteris estrictament inescrutables. Per acabar-ho d'adobar, la condició de membre és vitalícia. Un cop dins, no s'ha de passar cap control posterior ni retre comptes de res. La paradoxa és que, per ser cooptat per a un lloc vitalici, les qualificacions acadèmiques no es tenen gaire en compte. Per tenir un contracte temporal a la universitat cal ser doctor i disposar de l'acreditació d'una agència de qualitat independent (l'Aneca espanyola o l'AQU catalana), que només es pot obtenir si es té un currículum científic prou potent per satisfer els seus exigents criteris. Doncs bé: fins fa poc la Secció tenia un president que ni tan sols s'havia doctorat.
Més amunt hem esmentat la Gramàtica normativa valenciana. L'altre inconvenient de la Secció Filològica és la seva posició recalcitrant en la qüestió valenciana. La Secció no ha volgut reconèixer que el català (el català/valencià, per ser més justos) és el que els experts anomenen una llengua “pluricèntrica” o “policèntrica”, és a dir, una llengua que té més d'un estàndard regional i disposa de més d'un centre codificador. Ni als estatuts de l'Institut, ni a la seva pàgina web general, ni a la pàgina específica de la Secció hi ha cap referència a l'existència d'un ens anomenat Acadèmia Valenciana de la Llengua, que segons la legislació valenciana té adjudicada la funció de determinar la normativa lingüística del valencià. Fa anys van preguntar a l'aleshores president de la Secció Filològica si en els treballs de preparació de la Gramàtica es tindria en compte la Gramàtica normativa valenciana. Tot el que va respondre va ser: Connaît pas! I, ja que parlem de l'AVL, un parell de curiositats: els membres originals de l'AVL van ser elegits per les Corts Valencianes amb una majoria reforçada de dos terços, i els acadèmics no ho són tota la vida sinó durant un període de quinze anys. Fins i tot en aquest assumpte els valencians són més moderns que els catalans.
Per al Sindicat, les eleccions del maig de 2015 han comportat un gran canvi polític en la majoria de les administracions valencianes. Igualment, la societat valenciana ha demanat un canvi profund en les polítiques socials, culturals i lingüístiques. És en aquest sentit que Intersindical Valenciana vol contribuir a dur a terme aquests canvis i per això que presenta unes propostes bàsiques en matèria de política lingüística per tal d'assolir la igualtat lingüística de tots els valencians: que tothom tinga els mateixos drets i els mateixos deures, siga parlant de la llengua que siga.
Per a Intersinidcal valenciana, “aquesta legislatura hauria de ser la legislatura de l'aprovació d'una nova llei que pose les bases i els mitjans perquè tots els ciutadans i ciutadanes del País Valencià tinguen els mateixos drets lingüístics: una veritable llei d'igualtat lingüística amb unes disposicions normatives clares que obliguen a garantir els drets i els deures correlatius a aquests drets, amb els instruments necessaris per a fer-los efectius, i amb uns objectius de normalitat ben definits, tant en la seua concreció com en els terminis de consecució. Ras i curt: una llei transformadora amb un pla d'acció verificable i no una declaració formal de bones intencions”.
A més d'aquesta llei, s'assegura des d'Intersindical Valenciana, “caldrà modificar i desplegar altres normes, sobretot en matèria de funció pública, ensenyament, mitjans de comunicació, relacions laborals o atenció als nouvinguts, per posar alguns dels exemples que, com a força sindical, més ens afecten”.
La intenció de la Intersindical Valenciana és presentar les seues propostes a les administracions públiques, institucions valencianes, partits polítics, entitats i organitzacions socials... amb la finalitat d'obrir un debat sobre les propostes, participar en l'impuls d'un canvi en les polítiques lingüístiques, afavorir els canvis normatius i les partides pressupostàries per fer una realitat la seua proposta a favor de la igualtat lingüística.
La primera de les reunions ha estat amb el director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Ruben Trenzano. Aquesta reunió, que ha estat molt cordial i profitosa, ha servit per intercanviar propostes sobre la situació de la nostra llengua en els diferents àmbits de la societat valenciana.
L'editorial Bromera ha incorporat al seu catàleg adreçat als més joves lectors, tres novetats que de segur formaran part de les comandes que aviat es realitzaran per ales festes de Nadal pròximes, així com per regalar per a aniversaris i celebracions.
“De quin color són els besos?” és una narració bastida per Rocio Bonilla, en què fa un paral·lelisme entre les sensacions, els estats d'ànim i els colors de l'ampli ventall de la gamma més rica possible. La protagonista, una xiqueta anomenada Mònica, a qui li agraden les bicis, els pastissets de nata i maduixa i escoltar els contes de sa mare, a qui li preocupa el color de les coses i dels sentiments.
“La muntanya de llibres més alta del món” és un àlbum il·lustrat on l'Enric, el protagonista principal de la història, obsessionat a volar des de ben menut. Només quan va començar a llegir és quan s'adona que hi ha altres maneres de volar a més del vol físic dels ocells. Tant li va agradar aquesta manera de fer volar la seua imaginació que començà a devorar llibres i a apilar-los fins a fer una muntanya tan alta, que va haver de baixar muntat en un avió de paper.
“Mizu, pastor de núvols” és la història il·lustrada per Bea i Sílvia Gil, que narra la història del protagonista encaparrat a salvar la granota Firtina, l'ocell Lyn i el gos Soun, d'una sequera persistent que únicament es va poder trencar quan els amics de Mizu començaren a agrupar els núvols d'igual manera que fa un pastor amb un ramat d'ovelles.