InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 267 (divendres 04/12/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - deixar ratlles fetes
 
2) Eugeni S. Reig - del mateix color tinc jo un vestit
 
3) Antoni Llull Martí - Si fa sol, parlem de música
 
4) Joan Tudela - Eugeni S. Reig, l'amic de les paraules (IX)
 
5) Albert Pla Nualart - ‘Com es diu...?', ‘Com se'n diu...?' i ‘Com en dius...?'
 
6) Rudolf Ortega - Vatua l'urna!
 
7) Salvador Pardo - El DNV (XXIX)
 
8) Jorge Wagensberg - Khebeded, el geni de les turqueses
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

deixar ratlles fetes

Deixar (una persona, una cosa, un esdeveniment, un afer, etc.) en l'ànim d'una o diverses persones –o de la humanitat sencera– una impressió forta, que no s'oblida fàcilment.

En el DCVB, en l'entrada ratlla, trobem: «Fer ratlla, o Deixar ratlles fetes: lluir-se, sobresortir, adquirir gran avantatge sobre els altres (val.). La festa aquella deixà ralla molt alta en los pobles del contorn, Guinot Capolls 29.»

Actualment, almenys a diverses poblacions del Camp del Túria com ara la Pobla de Vallbona, Benaguasil, Vilamarxant o Benissanó, l'expressió deixar ratlles fetes és d'ús habitual, sobretot entre les persones de més edat. En eixa zona s'usa, fonamentalment, per a expressar la idea que algú ha deixat una empremta negativa, un mal record, una mala impressió, perquè ha fet alguna malifeta, ha tingut un mal comportament o ha actuat de manera inadequada. Aquest sentit és el que més s'acosta a l'origen etimològic de l'expressió la qual va nàixer en l'època que la major part de la població no sabia llegir ni escriure i, quan algú comprava fiat en algun establiment (botiga, parada, taverna, etc.), el responsable de l'establiment en qüestió feia en una llibreta un nombre determinat de ratlles en funció de la quantitat de diners que devia el client. A mesura que anava pagant el deute, les ratlles anaven suprimint-se. Qui no acabava de pagar el deute, deixava ratlles fetes i, evidentment, un mal record.

A Benaguasil, per a expressar com de malament ho passa la gent pobra els dies d'hivern i de pluja, quan no es pot treballar, tenen la dita:

Aigua en els fondos,

neu en els alts,

ratlles en les botigues

i pelosa en els bancals.

La pelosa és una herba nitròfila, espècie Poa annua, subespècie annua, molt vulgar i molt abundant, que creix profusament –sobretot durant l'hivern i quan hi ha humitat– en els cultius i en els camins.

 

En valencià també es diu: deixar (o fer) ratlla
La llengua estàndard sol emprar: deixar empremta (o marca, una empremta, o una marca)
En castellà es diu: dejar huella
 
NOTA: Done les gràcies a Joan Domínguez i Benlloch, Jaume Flor i Moreno, Josep Genovès Abad, Sergi Pitarch i Sánchez, Carles Subiela i Ibáñez  i Josep Antoni Tamarit i Campos per la seua ajuda.
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

del mateix color tinc jo un vestit

Frase que se li diu a qui conta penes i desgràcies que li passen a ell per a posar de manifest que, a qui l'escolta, li passen coses semblants o encara pitjors.

–Els llogaters de la caseta d'allà amunt em deuen ja quatre mesos de lloguer i no hi ha manera de poder-los cobrar. Estic que me'n puge per les parets.

–¿I què vols que et diga?, del mateix color tinc jo un vestit.

 

–La mare ens té lligats de peus i mans. Té noranta anys i la tenim privadeta, a casa. Hem de fer-li-ho tot. És molt pesat, Maria, molt pesat.

–Ai filla meua, del mateix color tinc jo un vestit. Jo tinc en casa, a banda de ma mare que té noranta-set anys, la meua sogra que li falten dos mesos per a fer-ne cent. I el meu home i jo hem d'estar pendents d'elles les vint-i-quatre hores del dia perquè els xicons els tinc estudiant en Barcelona. Però hem de fer lo que siga menester, ¡quin remei!

 

En valencià també es diu: del mateix (o d'eixe) color tinc jo un sarnatxo (o un tratge, o unes sabates)
La llengua estàndard sol emprar: qui pogués plorar amb els teus ulls
En castellà es diu: igualico igualico que el difunto de mi abuelico
 
NOTA: La frase qui pogués plorar amb els teus ulls significa 'tant de bo em passaren a mi només les desgràcies de les quals tu et queixes, perquè les meues encara són pitjors'. La frase igualico igualico que el difunto de mi abuelico significa 'això que em contes, em passa a mi exactament igual'. Són frases que tenen un significat pràcticament idèntic al de del mateix color tinc jo un vestit.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 176)
 

Si fa sol, parlem de música

 

Antoni Llull Martí

 

Amb tot i que jo mai hagi sabut tocar un instrument ni hagi après gens de solfeig, sempre m'ha agradat la música i m'han interessat els mots que hi estan relacionats, començant pel seu nom, música, que prové de musa, nom de cadascuna de les nou filles de Zeus i de Mnemósine que en la mitologia grega representaven les diverses arts: Clio, la poesia èpica i la història; Urània, la poesia didascàlica i l'astronomia; Melpomene, la tragèdia; Talia, la comèdia; Terpsícore, la poesia coral i la dansa; Erato, la poesia amorosa, la geometria i el mim; Cal·líope, la poesia elegíaca; Euterpe, la poesia monòdica i l'aulètica, i Polímnia, la dansa i el cant sagrat. Música, per tant, vendria a voler dir ‘cosa pròpia de les muses'.

 

I us heu preguntat mai, si és que no us ho han ensenyat, d'on provenen els mots amb què es denominen les notes musicals, do, re, mi, fa, sol, la, si? Idò la idea de donar-los aquest nom és atribuïda a Guido d'Arezzo, un monjo italià que visqué entre els segles X i XI, el qual es va basar en un himne a Sant Joan que cantaven al seu monestir en el qual el primer vers deia Ut queant laxis, i sobre el primer mot, ut, requeia la primera nota, a la qual en principi se li donà el nom de ut, però després, supòs que per raons d'eufonia, l'anomenaren do, per la primera síl·laba, segons diuen, de Dómine; el segon vers començava per resonare, i a la primera síl·laba d'aquest mot corresponia el so de re; amb mira s'iniciava el vers tercer; amb famuli, el quart; amb salve (transformat en sol) el cinquè, i amb labii el sisè. El setè vers començava per Sancte Iohannes. No sé per quina raó, san no fou considerat apropiat, i dels dos mots representant el nom del sant se n'agafaren les inicials, S. I., i se'n feu el nom de la setena nota, si. Però als països germànics això no els entrà, i tradicionalment han donat a les notes musicals noms diferents dels que els donam al nostre país i als altres que tenim més acostats. Utilitzen lletres per a designar les notes: C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol), A (la) i B (si). Aquesta aparent falta d'orde en les lletres és deguda que abans de la reforma de la notació musical iniciada al segle XI, l'escala de notes començava per la (A). Però amb la particularitat que a Alemanya en lloc de representar el si per B el representen per H.
 
4)
 
 

Del treball EUGENI S. REIG, L'AMIC DE LES PARAULES, premi Recull de retrat literari del 2014

 

Reig

Joan Tudela

Cognom que fa servir, des que va decidir reinventar-se, Josep Eugeni Sempere Reig. Coincidint amb el canvi de segle, va deixar de ser el senyor Sempere de la Companyia Telefònica, perit industrial que va treballar primer en diversos projectes tècnics i més endavant i durant una pila d'anys com a professor i després director del centre de formació de Telefònica a València, i va començar a ser el que és ara: un dels lingüistes més actius del País Valencià. Home pràctic, Eugeni S. Reig va adoptar aquest nom artístic perquè els Reig viuen més que els Sempere (sa mare encara és viva i ara té 104 anys, que aviat és dit). Home treballador, és d'aquelles persones que haurien de viure més d'una vida per poder fer tot el que han vingut a fer en aquest món.

Postdata:

Elisa Reig Serra, mare de Josep Eugeni Sempere Reig, va morir el 24 de novembre del 2014.

 
5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 17 d'octubre del 2015
 
El metallenguatge consisteix a fer servir la llengua per parlar de la mateixa llengua. Normalment les frases i les paraules són com fletxes que apunten a la realitat no lingüística -a les coses i a les idees que ens en fem-, però de vegades necessitem parlar de les mateixes frases i paraules, i la fletxa es fa reflexiva: fa del significant el significat, de la forma el contingut.

És metalingüístic, per exemple, preguntar-se com es diu una paraula o expressió en una determinada llengua. En casos així l'ús del verb dir en el sentit “designar amb un mot o anomenar” pot adoptar diverses formes i ser una font de desconcert.

I el desconcert arriba fins i tot als diccionaris. Al GDLC hi trobo aquest exemple: “Els anglesos diuen water de l'aigua”, una frase que diria que no diem. El que diem, en català central genuí, és: “[...] en diuen water de l'aigua”. Igual com també diem “En anglès se'n diu water de l'aigua” i no pas “[...] es diu water de l'aigua”.

El més habitual és que ens trobem la frase ordenada d'una altra manera: “De X els A en diuen Z”. És un ordre que estalvia mullar-se (avançar X fa obligatori en ) i haver de decidir si el verb és dir o el pronominal dir-ne. En aquest cas el DIEC2 es mulla i entra dir-ne amb el següent exemple:“Com se'n diu de ciutat en anglès?”

I un lector em dirà: “¿Insinues que no és correcte «Com es diu ciutat en anglès?»”. De cap manera, és del tot correcte. Però en aquesta frase el verb pronominal és dir-se i el seu subjecte és la paraula ciutat, mentre que en l'altra és dir-ne i el seu subjecte és un es impersonal. I és només quan el subjecte és algú -ja sigui impersonal ( es ) o personal ( els anglesos )- que diem dir-ne Z de X i no pas dir Z de X : “Com en diuen els A de X (en A)?”

Tot això seria menys envitricollat si els verbs pronominals tinguessin sempre una entrada o subentrada pròpia en negreta als diccionaris. I en algun cas anem enrere com els crancs: al Fabra i al DIEC1 hi havia anar-se'n i al DIEC2 ja el trobem subsumit dins anar, iamb l'única marca d'un petit pron. que ajuda ben poc l'usuari mitjà.

 
6)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 27 de setembre del 2015
L'acte de votar té alguna cosa de religiosa que es pot rastrejar a través de l'etimologia
 

De votacions se n'han fet sempre, no és un invent del segle XIX, de quan es va encetar la lluita per aconseguir el sufragi universal; vull dir que al llarg dels segles hem votat molt, i no sempre davant l'urna. En català, hi ha testimonis escrits en què apareixia el terme vot i els seus derivats ja als segles XIV i XV, justament per expressar el parer de cadascú perquè, de la suma d'aquests parers, es pregués una determinada decisió tot emmotllant-se a l'opinió majoritària d'un grup. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, n'aporta un parell de bons exemples. Una carta d'ordinació de Manresa ja diu al segle XIV: “la forma de l'elecció sia que lo batlle de la ciutat, o son escrivà, escriva lo vot de cadascun, singularment dels dits jurats”. Mentre que Jaume Roig, al seu misogin Spill, testimonia al segle XV una votació ben macabra. Un home acusa la dona d'ésser adúltera: “Ella negava: ferro calent, vermell, ardent, li feren prendre; veren encendre de fet la mà, tota es crema. No l'escoltaren, de fet votaren: sentenciada, fou degollada per son marit”. Tremend, el segle XV.

L'origen del terme vot, però, s'ha de buscar en l'àmbit religiós; no és pas l'atzar el que fa que tinguem una fe tan intensa en la nostra decisió com a ciutadans al davant d'una urna. Si fem la cerca del terme al diccionari, veurem que al capdamunt destaca aquesta accepció devota, i és més avall que trobem el sentit polític més habitual avui dia. Diu així el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans a l'entrada vot: “1 Prometença que hom fa a Déu, a la Verge, a un sant, de tal o tal cosa, si obté el que demana. 2 Desig expressat que s'acompleixi alguna cosa bona, plaent. 3 Obligació voluntària que es contrau envers Déu. És a dir, un vot pot ser igualment una prometença, un desig o una obligació, com ara el vot de pobresa. L'etimologia, com en tants altres casos, cal localitzar-la en la llengua llatina, tal com il·lustra el mateix Coromines: “pres del llatí votum ‘promesa feta als déus', ‘prec ardent, desig', derivat de vovere ‘prometre', ‘formular pregària a un déu', ‘desitjar'”. D'aquí no és gens estrany que parlem d'algú que és molt devot si és profundament creient, o que expressa molta devoció, terme que actualment, sense haver abandonat el significat religiós, pot al·ludir també a una forta admiració intel·lectual o afectiva. Algú pot tenir devoció pels seus fills, per exemple.

No cal que ens posem místics, perquè no són pocs els renecs originats en els dominis de la fe. Del sentit religiós prové també la interjecció voto a Déu!, útil per expressar enuig, sorpresa o exclamació però avui dia en franc desús, per bé que fossilitzada en un terme ben nostrat com és vatua!, deformació de l'inicial voto a. (Bé, també el pobre vatua està en desús, avui se'l sent ben poc i només si a casa teniu algun còmic de Tintín sentireu el capità Haddock dient-ne algun.) A partir d'aquí, la tradicional inspiració catalana a l'hora de confegir improperis va trobar en el vatua una generosa font de possibilitats, començant per un voto al Cristo! que la prudència de no blasfemar va mutar en els eufemístics voto al... isto, vatua listo i vatualisto. El vatua com a forma de cridar l'atenció sempre ha donat molt de joc: vatua dell, vatua nell, vatua l'olla, vatua món, vatua Judes, vatua l'ou, vatua la pell, “vatua les plebiscitàries”, dirà algú aquesta nit quan vegi els resultats.

Diuen que són unes eleccions històriques, sí, i poc o molt tothom s'ha rumiat el seu vot, sigui des de fa anys o tot just ahir al vespre. És un vot viscut intensament, tal vegada com una prometença, o com un desig, o com una obligació. Vatua l'urna que l'acull. Potser aquesta intensitat es podria mesurar en el nombre de paperetes rebregades que apareixen en el recompte, després d'haver-la dut a la mà des de casa, d'haver comprovat un cop i un altre que no ens hem equivocat de pilonet, d'haver hagut de fer cua davant la mesa electoral com si es tractés d'un altar. Potser mai havíem tractat un tros de paper amb tanta devoció, tanta transcendència.

 
7)
 
El DNV (XXIX)
 
Salvador Pardo
 

No hi ha precariat com a conjunt dels treballadors que tenen un treball precari.

 

No hi ha predicar en el desert (inútilment), equivalent a llaurar arena (que hi és) o picar ferro gelat (o fred), (que no hi és).

 

No hi ha premier (xenisme anglés).

 

No hi ha prime time (horari de màxima audiència), hora punta.

 

No hi ha primaritat: propietat de ser un nombre primer (en matemàtiques).

 

No hi ha les loc. fa més por que una tronada, que una pedregada, que una fragata de moros. Tampoc: la por guarda la vinya.

 

En l'entrada porc, no hi ha la loc. de porc i de senyor se n'ha de vindre de mena (o de casta), ni a cada porc li arriba el seu sant Martí.

 

No hi ha porta per porta: enfront.

 

Hi ha porta falsa en sentit propi, però no en sentit figurat: anar-se'n per la porta falsa.

 

No hi ha potlatch (costum de Nova Guinea de destruir béns valuosos com a mostra de prestigi social).

 

Hi ha reassignar, però no preassignar.

 

No hi ha audioguia: aparell portàtil amb informació enregistrada, sobretot oral, que permet una visita guiada i autònoma en un lloc d'interés cultural o turístic, esp. en una exposició o en un museu.

 

No hi ha codirigir: dirigir conjuntament.

 

No hi ha proactiu ni proactivitat: capacitat d'avançar-se als problemes i prendre les mesures per afrontar-los de manera positiva i provocar el canvi desitjable.

 

No hi ha pronosupinació,  que és el nom que rep la rotació de l'avantbraç.

 

No inclou protestaire com a sinònim de protestatari.

 

No inclou proverb com a verb que substituïx un altre del qual és coreferencial. El proverb per excel·lència és fer.

 

No hi ha pubàlgia (osteopatia de pubis).

 

No hi ha publificar: assumir els poders públics la titularitat d'una activitat d'interés general.

 

No hi ha amanir en sentit metafòric d'arreglar alguna cosa amb adornaments. Ho va amanir amb un seguit de comentaris laudatoris.

 

En l'entrada tupinada hi ha: 1) tupí ple, 2) contingut d'un tupí; però no en el sentit de frau electoral ("pucherazo").

 

No hi ha PUK: codi numèric secret que identifica un usuari i li permet desbloquejar el telèfon.

 

No hi ha pulque: beguda alcohòlica mexicana que s'obté de l'atzavara.

 

No hi ha punch: colp fort en la boxa i el golf, ni punching bag (sac, pilota de colps).

 

No hi ha la loc. a puntapala (a cabassades, a desdir).

 

No hi ha puntax: estri de fer punta al llapis, afilamines (que tampoc consta).

 

No hi ha puntcom (empresa capdavantera que només oferix els seus productes per internet).

 

No hi ha putiferi (italianisme): entitats que cobren interessos abusius.

 

Accepta, amb bon criteri, quiròfan.

 

No hi ha quíquera (d'oli) per il·luminar el sagrari, i tasseta per a prendre xocolate desfet (encara que el nom més usual és quiquereta).

 

No hi ha  (tot) quisque o quisqui.

 

No hi ha el sintagma memòria històrica, tot i que hi ha una llei de 2007 amb aquest enunciat.

 

No hi ha mileurista.

 

No hi ha prima de risc: comparació del risc del deute entre països de l'eurozona i, singularment, amb Alemanya.

 

No hi ha quota de pantalla.

 

No accepta rabieta (rebequeria, enrabiada, rabiola, rabinada).

 

No hi ha rabona: en el futbol, xut en què el jugador colpeja la pilota amb el peu per darrere de la cama de suport.  

 

No hi ha raccord com a sinònim complementari de continuïtat (manteniment de la coherència escènica).

 

No hi ha ràdio macuto: notícies sense confirmar, rumors sense fonament.

 

No hi trobe a raig de ploma o a rajaploma ("a vuela pluma").

 

No hi ha ram referit a activitats concretes, com és ara, ram de vidrier, d'obrer, de fuster, d'algepser, etc.

 

Hi ha la loc. clar i ras, però no l'equivalent ras i curt.

 

No hi ha la loc. rascar i menjar tot és començar.

 

No hi ha mixologia: l'art de preparar begudes combinades, còctels.

 

No recull l'accepció de traça com a rastreig bibliogràfic.

 

Hi ha rata de biblioteca, però no el sinònim aranya de biblioteca ni rata de sagristia (que no ix de l'església).

 

No hi ha ratatatà (onomatopeia del so de la metralladora).

 

No hi trobe l'angelet de les dents o el ratolí Miquel o Martí o Pitiminí ("ratoncito Pérez").

 

Fa la flexió pudent -a.

 

No hi ha roro (sistema de càrrega i descàrrega horizontal).

 

SINONÍMIA (per ordre de preferència):

 

Porquet / garrí, godall; poregós -osa / poruc -uga, poreguita; porprat / purpurat (cardenal); portaequipatge / portabagatge; postura / positura; potejar / potollar;  precocitat / prematuritat; profunditat / pregonesa, fondària; fillada / llocada; propé / propilé; proponent / proposant, proposador; prospecte / fullet; preverbi / preverb (prefix que s'adjunta a una forma verbal); coentor / coïssor; pruïja / prurit; prunyó / penelló; pobil / povil, pubill; pudor / catipén, fortor, ferum; benestant / acomodat; bafarada / brafada; puig / tossal; puntelló / puntellada; de puntetes / de puntelletes; buba / bua (pústula en la pell); puput / putput; gentola /purrialla, gentalla, púrria, genteta; puter / putaner; prostituta / puta, meuca, meretriu,  bagassa,  barjaula; trencacaps, trencaclosques / puzle; quadern / qüern; grum / grumoll; habitació / quarto; tartamudesa / quequesa; tartamut / quec; cremat / queimada; queixal de l'enteniment / queixal del seny; quemenjar / queviures; queratina / ceratina (proteïna de l'epidermis dels vertebrats); acapte / capta (fet de demanar almoïna); quistós / quístic (pertanyent al quist); còccix / carpó, copró; raier / rager; rajà / raja; arruixada / ramalada; rasclet / rampí; rapinyar / rampinyar; rantella / rantell (mosquit gran); renyada / reny; plor / ploralla; raspall / espalmador; raspallar / espalmar; restoll / rostoll; rata penada / ratapinyada, rat penat, muricec; tribulí / tribulet (molt actiu, atrotinat); reagrupament ( familiar) / reagrupació.

 

8)
 
Publicat en el núm 86 de la revista Mètode (estiu del 2015)
 
Jorge Wagensberg
 
En la ja longeva cultura humana hi ha hagut un grapat d'idees especialment transcendents. Són idees que divideixen la història en dues parts. Moltes d'aquestes poques grans idees han emergit més d'una vegada i de manera independent. Per exemple, és difícil creure que tots el que han usat el foc durant els darrers 400.000 anys procedeixin d'un únic hipotètic geni d'Homo erectus. Degueren ser molts individus, en diferents parts del món i en diferents èpoques, els qui es van interessar primer potser per un incendi forestal i que es van posar després a investigar. En altres casos la idea té nom i cognom. Charles Darwin va trigar molt a aparèixer, malgrat tots els predecessors que també van parlar d'evolució i de Wallace, que es va emportar només un pessic de la glòria. La primera edició del seu llibre es va exhaurir en un dia i ja res va tornar a ser igual. Jo diria que qualsevol científic enveja sanament i secretament Darwin. Una idea, que cap en una sola frase, capgira tota la cosmogonia humana com si fos un mitjó. Hauria canviat la història de la condició humana si no hagués nascut Darwin, Newton o el geni que va inventar l'alfabet? Segurament altres genis igualment enormes i transcendents saltarien un lloc en l'escalafó. Però, com neix i com s'obre pas una d'aquestes grans idees de xoc?
 
Acaba de publicar-se un treball esplèndid de l'egiptòleg Josep Cervelló Autuori en les pàgines del qual he trobat respostes a velles preguntes i, sobretot, noves preguntes: (Edicions UAB). El que sempre m'ha intrigat és que tots els alfabets en ús avui dia tinguin el mateix origen (cosa que clarament no s'esdevé amb el concepte d'escriptura en general). Quin és el com, on, qui, quan, per què i per a què de tan colossal genialitat? Les taules de la llei revelades per Déu a Moisès al Sinaí potser es podrien haver escrit amb jeroglífics de colors, però les religions del llibre s'haurien quedat sense llibre i la filosofia, la literatura i la ciència, a mercè d'una fràgil tradició oral o d'una escriptura d'interpretació ambigua. La idea d'alfabet que finalment va transcendir procedeix dels minaires semites que treballaven als jaciments de turqueses de Serabit el-Khadim, al Sinaí, durant la dinastia xii (entre 1990 i 1790 aC). És l'anomenat alfabet protosinaític inventat probablement durant el regnat d'Amenemhat III. Primera sorpresa: l'alfabet no va ser inventat per escriure coses més complexes i sofisticades. Tot el contrari. L'alfabet va ser un recurs simplificador per a escriure noms propis en les esteles votives o noms de divinitats adorables per persones d'una cultura illetrada! (si em permeteu la llicència). La genialitat consisteix a assignar un símbol a cadascun dels vint sons que sol tenir qualsevol llengua, per exemple, prenent com a referència el so que encapçala la pronunciació d'un concepte. És a dir: P de Palència! Hi ha prou de seleccionar uns vint signes jeroglífics (dels milers existents) i estilitzar-los segons una cursiva monocolor. Segona sorpresa: els egipcis ja havien inventat un alfabet amb aquesta mateixa idea des de quasi el principi de la seua cultura, però no va transcendir perquè el van usar sempre en combinació amb molts més tipus de signes. Era més eficient però, per a què volien ser eficients? En el món egipci només existia l'egipci i cada terme hi podia trobar el seu jeroglífic. Per això l'auster alfabet monoconsonàntic mai va arribar a desplaçar el sofisticat jeroglífic. Els egipcis van tenir la idea però la van usar en el si d'un sistema de signes més ampli i complex, els semites van tenir la idea i la van usar com a forma única d'escriptura, però no se'n van adonar de la transcendència fins que els fenicis la van prendre per a alguna cosa més que per a gravar làpides.
 
Però de debò hi hagué un inventor? L'egiptòloga israeliana Orly Goldwasser diu saber fins i tot de qui es tracta. Hi hagué un cap coordinador de minaires que era una mica més culte que els altres. També era semita, això segur, perquè en una de les esteles apareix muntat en un ase (cosa que mai faria un egipci). Anoteu-ho: el seu nom era Khebeded i probablement va ser l'inventor de l'alfabet modern. Poca broma.
 
Jorge Wagensberg. Professor titular del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net