La Seu Universitària Ciutat d'Alacant serà l'escenari de la presentació del llibre “L'obra periodística d'Enric Valor (1933-2000)” de Josep Daniel Climent, el pròxim dilluns 30 de novembre a les 19 hores.

L'acte comptarà amb l'assistència del rector de la UA, Manuel Palomar, l'alcalde d'Alacant, Gabriel Echávarri, i el president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramón Ferrer.

La publicació, editada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, és fruit de la recopilació, l'anàlisi i l'estudi d'articles de premsa i notes lingüístiques publicades per Enric Valor al llarg de quasi setanta anys en diverses plataformes periodístiques.

Segons l'autor, ha sigut un treball minuciós, ja que els materials es trobaven molt dispersos i l'accés era complicat. El llibre arreplega 500 d'aquestes col·laboracions periodístiques i ara es presenten íntegres en format electrònic perquè puguen ser consultades, acompanyades d'un detallat estudi.

Malgrat tots els aspectes revisats de l'obra d'Enric Valor, encara quedava un que no havia sigut prou analitzat fins ara: la producció periodística, per la qual cosa la publicació cobreix aquest buit en l'anàlisi d'aquest vessant creatiu de l'autor.

Enric Valor, com asseguren els responsables de la publicació, continua exercint una notable influència sobre amplis sectors de la societat valenciana i, més encara, després de la commemoració durant l'any 2011 del centenari del naixement, que va tenir nombrosos actes d'anàlisis, estudi i divulgació de la seua obra i la seua figura.

Els ponents de la mesa van estar d'acord en una qüestió prèvia de vital importància quan es parla de la qüestió lingüística a Catalunya: El 55% dels catalans té el castellà com a llengua inicial de conversa i només el 31% té català. Aquesta realitat sociolingüística, que també ha de tenir present el fet que el 95% dels ciutadans del país comprèn el català, hauria de condicionar qualsevol decisió política que es prengués amb relació a l'estatus que es vulgui donar a les llengües que es parlen al país. Si per un costat sembla evident que en una futura república de Catalunya el català hauria de jugar un paper predominant i gaudir d'una protecció oficial en tant que es tracta d'una llengua que ha estat llargament atacada, també sembla evident que no es pot deixar d'ignorar el grau de penetració social assolit pel castellà a Catalunya.

Existeix un acord tàcit en el fet que un text normatiu de màxim nivell sobre l'organització política i social del país ha de fer referència a la llengua catalana i també a la castellana. El problema, i també el gran dubte que impedeix que els experts es posin d'acord, és si les dues llengües hi han d'aparèixer en igualtat de condicions o si una ha de gaudir d'un estatus superior al de l'altre. Una sola llengua oficial o dues de cooficials? Aquesta és la qüestió.

“La declaració d'oficialitat per a una llengua comporta unes implicacions jurídiques de caràcter pràctic”, va advertir la professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Eva Pons, que és la persona que més s'ha capbussat en el coneixement del tractament jurídic que la comunitat internacional dóna a les llengües. “Declarar l'oficialitat d'una llengua és una decisió política i implica que aquella parla passa a ser assumida per l'estat”, va subratllar Pons. Aquesta afirmació suposa tant com dir que el reconeixement d'oficialitat del castellà donaria un estatus a aquesta llengua i uns drets i una protecció als seus parlants que actuaria de fre al ple desplegament del català. A Irlanda, per exemple, l'irlandès és cooficial però el seu
us és molt minoritari.

Eva Pons ha estudiat les constitucions de 194 estats reconeguts sobirans i en 154 hi apareixen clàusules que vinculen una o més llengües amb l'estructura de l'Estat. En 118 casos es fa servir la terminologia de llengua oficial o llengües oficials de l'estat, en quatre casos es parla de llengua o llengües nacionals i en 32 textos es fan servir fórmules indirectes. En un total de 40 constitucions no hi apareix cap referència que vinculi la llengua amb l'estat. Pel que fa als 118 estats on es fa servir el terme oficial, en 76 casos es fa referència a una sola llengua, en 36 constitucions es parla de dues llengües –és el cas de Finlàndia, Irlanda, Malta i Xipre, entre d'altres–, en sis constitucions més es proclama l'oficialitat de tres llengües i en quatre constitucions es reconeixen quatre o més llengües oficials.

Només el català

Qui es va manifestar obertament per una opció clara va ser Joan Ramon Solé, actual responsable de legislació lingüística de la Direcció General de Política Lingüística. Advertint que parlava a títol personal, Solé va declarar-se partidari de concedir l'oficialitat només al català. “Reconèixer el castellà com a llengua oficial a Catalunya seria dotar-la d'una fortalesa que seria perjudicial per al català”, va afirmar Solé.

Per aquest expert, la declaració del català com a llengua oficial “és indispensable per redreçar la situació actual i fer-la homologable internacionalment”. Solé va resumir la seva posició demanant una legislació en matèria lingüística que sigui “el màxim de favorable per al català i el mínim de limitadora per al castellà”.

Sobre la necessitat de no oblidar la comunitat castellanoparlant també en va parlar Jordi Nievea, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona. Nieva va parlar de la “injustícia històrica” de la qual ha estat víctima la llengua catalana i va advertir que una declaració de llengua oficial en una futura constitució comportaria “un benefici radical”. Tot i això, Nieva va considerar “rellevant” que no hi hagi discriminació lingüística dels castellanoparlants, però va reconèixer que el debat de la cooficilitat “és radicalitzat i de difícil acord”.

Sobre la manera com el castellà hauria de ser tractat en la constitució catalana, Eva Pons va ser clara i concisa: “Això depèn de com es reguli el català”. Amb l'evident dificultat de trobar una proposta de consens que es fonamenti en algun dels models que ja existents, Jordi Nieva va llençar un repte: “I perquè no creem un model propi?”