InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 266 (divendres 27/11/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - de Maria Santíssima
 
2) Eugeni S. Reig - deixar per conills verds
 
3) Antoni Llull Martí - D’huracans i altres ventades ferestes
 
4) Joan Tudela - Eugeni S. Reig, l’amic de les paraules (VIII)
 
5) Albert Pla Nualart - ‘Fa un any’, ‘un any enrere’ i ‘fa un any enrere’
 
6) Rudolf Ortega - La llengua és el missatge
 
7) Pere Ortís - Increïble preferència als manlleus
 
8) Salvador Pardo - El DNV (XXVIII)
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

de Maria Santíssima

Molt, molt gran, molt fort, intens, abundant, en gran quantitat.

¿Com vols eixir ara al carrer si cau una aigua de Maria Santíssima?

En la narració La cosina Agnés de Jordi Valor trobem:

Una hora després, amb tot el sol de Maria Santíssima i mentres allà sonava la música del ball, arribaren ells al Safarig [...]

En la novel·la Això és llarg de contar de Josep Franco podem llegir:

Aquell dia feia un fred de Maria santíssima; la mare se’n recordarà tota la vida perquè, els dies que feia tant de fred, totes les xiquetes venien a escola amb un pot ple de brases de carbó, que feien molt de caliu i gens de fum. Quan entraven, ficaven tres o quatre brases al pot gran, que estava davant la taula de la mestra, i després se’l posaven entre les cames i s’hi estaven ben calentetes tot el matí. I, després de dinar, tornaven a omplir el pot amb brases noves i aquella classe pareixia un ouet, que estàvem en la glòria.

I en la mateixa novel·la, una miqueta més avant:

Estaves contant-me que el dia que va guanyar les eleccions el Front Popular, al poble feia un fred de Maria santíssima… Ah, sí! I, dic jo, per què t’havia dit la mare això del fred? Perquè, com en feia tant, que jo crec que, aquell, va ser l’hivern més dur de tota la meua vida, aquella nit ma mare va encendre el foc de la llar, que això només ho feia en dies comptats perquè, des del dia que el meu germà Ramon va partir palletes amb mon pare, per culpa de ta tia Rosa, i se’n va anar a Amèrica per cara d’uns amics seus, que li donaren faena en un barco, havíem de comprar la llenya, que era molt cara, i no sé d’on havíem de traure els diners.

Podem dir un fred de Maria Santíssima, una aigua de Maria Santíssima, una calor de Maria Santíssima, un sol de Maria Santíssima, una paciència de Maria Santíssima, un constipat de Maria Santíssima, etc. Totes aquestes expressions són molt usades pel poble valencià.

 

En valencià també es diu: de por
La llengua estàndard sol emprar: de por
En castellà es diu: de miedo
 
NOTA:
- Valor i Serra, Jordi; La cosina Agnés dins Narracions alacantines de Muntanya i Voramar (Editorial Sicània. València, 1959, pàg. 30)
- Franco i Martínez, Josep; Això és llarg de contar (Editorial Bromera. Alzira, 2004, pàgs. 36 i 37)
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

deixar per conills verds

Referit a una qüestió determinada (acció, empresa, afer, treball, problema, secret, misteri, recerca, investigació, etc.), desistir d’allò que es pretenia (fer, aconseguir, resoldre, realitzar, desvelar, descobrir, efectuar, etc.) i renunciar a intentar-ho de nou per considerar que és completament impossible i tot esforç és inútil. Referit a una persona, desistir de convéncer-la d’alguna cosa en vista de la tossuderia que demostra.

El meu home estat tot el sant matí furgant a veure si podia arreglar el despertador que es va desbaratar ahir i al remat ho ha deixat per conills verds. El despertador continua sense funcionar i, damunt, li han sobrat peces. ¡Ai mare!

 

Vaig tractar de convéncer-lo, però el vaig deixar per conills verds. No hi ha mans, fill meu, no hi ha mans.

En la rondalla Abella d’Enric Valor trobem:

L’anell, malgrat totes les recerques, no apareixia, i ella i Roseta, com que havien regirat tots els amagatalls i racons de la casa i tots els prestatges i calaixos de la botiga, a la fi s’ho van deixar per conills verds, que solen dir. El donaren per definitivament perdut.

En el glossari que hi ha al final del volum 5é de Rondalles Valencianes d’Enric Valor (Edicions del Bullent) trobem: «deixar (una endevinalla, un misteri) per conills verds. Renunciar a endevinar-ho, a descobrir-ho.
El significat de l’expressió deixar per conills verds és molt més ampli que el que ens diu Enric Valor.
 
En valencià també es diu: deixar (o donar) per impossible
La llengua estàndard sol emprar: deixar (o donar) per impossible, deixar per inútil
En castellà es diu: dar (o dejar) por imposible
 
NOTA: Valor i Vives, Enric; Abella dins Rondalles valencianes (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 118)
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 176)
 

D’huracans i altres ventades ferestes

 

Antoni Llull Martí

 

Sigui degut al canvi climàtic o a altres factors meteorològics no prou coneguts, aquests últims anys hi ha hagut a molt diversos llocs del món una proliferació de grans tempestes de vent que han causat la mort de molts de milers de persones i horroroses destrosses. Aquests desastres naturals tenen diferents noms dels que, si us sembla bé, en parlarem una miqueta.

 

Els huracans i tifons són el mateix tipus de tempesta, però els donen un nom o un altre depenent de si es produeixen a l’Atlàntic o al Pacífic, especialment a les costes d’Àsia. El mot huracà prové del taïno, llengua d’un poble que a l’època de la conquista espanyola habitava a Puerto Rico, a Cuba, a Haití i a Jamaica, avui extingit, del que n’han sortit també el castellà huracán i l’anglès hurricane. Tifó, en canvi, prové, possiblement, del xinès tai fung ‘gran ventada’. Els ciclons són també grans remolins d’aire, sovint de més de mil quilòmetres d’amplària, que en les zones temperades no solen produir vents de gran intensitat, però sí en les tropicals. Un altre tipus de tempesta que, diferentment que aquestes tres, s’origina sobre el continent i no sobre la mar, és el tornado. Aquest mot pot induir a confusió, perquè sabent que est tracta d’un gran remolí de vent, semblant als esmentats, hom pot pensar que prové del grec tórnos (llatí tornus) del que procedeix torn nom de màquina que fa voltar i de cosa rotativa, però segons prestigiosos lingüistes, entre els quals Coromines, diuen que a Amèrica formaren tornado a partir de tronada, mot avui en dia no gaire usual en castellà, amb el qual es designava una gran tempesta amb trons, llamps i molt de vent. Tornado avui en dia es diu en castellà, en portuguès, en italià, en anglès i en altres llengües.

 

Sortosament, a les nostres illes no patim aquestes grans ventades, si bé s’hi produeix un meteor molt semblant, però en petit, les mànegues o fiblons, remolins de vent que baixen d’un nigul i que per on passen poden fer girar una barca o aixecar teulades i tomar parets i arbres, però només en unes desenes o centenars de metres al seu voltant.

 
4)
 
Del treball EUGENI S. REIG, L’AMIC DE LES PARAULES, premi Recull de retrat literari del 2014
 

miracle

Joan Tudela

Fet extraordinari esdevingut per obra i gràcia de Déu a sol·licitud d’una persona, que queda ben retratada pel fet de demanar precisament aquell miracle i no pas cap altre; per exemple, Eugeni S. Reig, arribat el cas, demanaria mil anys més de vitalitat i genuïnitat per a la nostra llengua.

 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 9 d'octubre del 2015
 
Fent cerques a Google t’adones que les expressions temporals tipus “fa un any enrere” són cada dia més habituals. Les fa servir, per exemple, Artur Mas en algun dels seus discursos. I en direcció contrària, anant del passat cap al present, tampoc és insòlit llegir o sentir “des de fa uns anys ençà” (o “des d’uns anys ençà”). Són expressions qüestionables per redundants.És millor simplificar-les i escriure “fa un any” o “un any enrere” i “des de fa uns anys” o “d’uns anys ençà”.

En una dimensió estrictament espacial, sembla un cas semblant “des d’aquí estant”, descomponible en “des d’aquí” i “d’aquí estant”, però aquesta duplicació és avalada per l’Alcover-Moll i un concert que se celebra anualment a Riudaura, Des d’aquí estant veig una estrella.

Però el que avui vull denunciar, reiterant i ampliant el que ja vaig dir en un altre tast, és una recent tendència -alarmant i misteriosa- a preferir sempre X temps enrere a fa X temps. Si fossin expressions de debò sinònimes, seria una pèrdua suportable. El que la fa greu és que, en algun context, tenen un sentit diferent, i l’ús de la primera en lloc de la segona pot portar a confusions i malentesos considerables.

Ho comprovarem en la versió no corregida d’un article del 23 d’agost: “Aquesta setmana s’ha sabut que el divorci és més recent del que es creia: va ser el 15 de juny i no sis mesos enrere, com va publicar la premsa”. Si al text canviem sis mesos enrere per fa sis mesos anem a parar a una data diferent. Sis mesos enrere té un referent contextual -aquí, el 15 de juny- i ens du, per tant, al desembre. Fa sis mesos té de referent el present -el 23 d’agost- i ens du al febrer.

Fa un temps hauria tingut clar que la premsa havia publicat que el divorci va ser al desembre, però la maleïda moda d’optar per X temps enrere en detriment de fa X temps no em deixa ara posar-hi la mà al foc.

X temps enrere només equival a fa X temps si en el context previ no hi ha un referent temporal. Per això, si el referent és el present, sempre és més clar i adequat fa X temps.

6)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 20 de setembre del 2015
La tria de l’idioma en què ens arriben les consignes ha deixat de ser políticament innòcua
 

Poc importa ja el que ens diuen els nostres polítics, quin és pròpiament el contingut del seu missatge. Parafrasejant Marshall McLuhan i el seu “el mitjà és el missatge”, hem arribat a un punt en què la llengua triada és suficient per traslladar a l’interlocutor (en el context d’unes eleccions, la massa amb dret de vot) com ens posicionem en una qüestió determinada, i més si aquesta qüestió és tan transcendent com la pertinença o no a un cert estat. El contingut del que diem, per sabut, acaba sent irrellevant, mentre que el que esdevé essencial és la llengua triada per expressar-lo. La llengua és el missatge.

La candidata de Ciutadans a la presidència de la Generalitat, Inés Arrimadas, ens va donar una bona mostra d’aquest fenomen en la conclusió del debat electoral transmès per 8tv dijous passat. Després de desenrotllar-se amb notable competència durant tot el debat tot i ser catalanoparlant recent, en l’últim minut es va adreçar a l’espectador només en castellà, tot suggerint: “Molt bé, jo sóc bilingüe i puc fer un debat en català en un mitjà en català, però m’adreço al meu votant en la meva llengua i, molt probablement, en la seva”. Va ser tota una crida d’atenció que va tenir un ressò immediat a Twitter. Els previsibles detractors de seguida ho van censurar com una hipocresia, mentre que els partidaris en van lloar la valentia, la fermesa. En qualsevol cas, davant d’un cop d’efecte d’aquestes característiques, el missatge en si, el contingut d’allò que es decideix dir en castellà, ens passa del tot inadvertit, tant perquè la nostra atenció se centra en el canvi de llengua com perquè aquest contingut resulta prou previsible. Ras i curt, la sensació que ens queda és molt simple, molt primària: Arrimadas va parlar en castellà.

No és casual. El gran funàmbul en l’ús merament instrumental de la llengua amb finalitats polítiques és el seu cap de files, Albert Rivera. No és el cas, òbviament, que ell s’inventés la instrumentalització política de la llengua catalana, el pujolisme ja en va fer gala durant uns quants anys situant-la com a pal de paller de la seva política de país. I no acabaríem si haguéssim de fer una relació de les mesures que el Partit Popular s’ha empescat per delmar i folkloritzar una llengua que, presumptament, és patrimoni cultural de tots els espanyols. La llengua, doncs, no és un factor especialment nou en el debat polític, però és a Ciutadans —i de retruc al PP, gregari en veure’n el rendiment— on la simple utilització d’un idioma llança un missatge més poderós que el missatge mateix. Pareu l’orella quan parli Rivera: el sentireu enraonar en català quan tracti de corrupció, del tres per cent, del cas Millet o de les seus de Convergència; seguiu amb l’orella parada: si parla de l’escola, del model d’immersió lingüística o de bilingüisme s’haurà passat a l’espanyol.

El moviment independentista també està pouant en la llengua com a missatge, no tant perquè els seus candidats estiguin disposats a saltar al castellà a l’estil Arrimadas, sinó per la presència en primera fila de persones que defensen la independència en llengua espanyola. Tenint en compte que en els darrers anys —i mercès a la instrumentalització esmentada del pujolisme— la identitat catalana semblava haver-se construït només al voltant de la llengua, trobar persones que defensin en castellà que Catalunya és una nació i mereix tenir un estat propi ha estat tota una novetat que ha descol·locat més d’un cavernari, que els han acabat titllat d’analfabets i d’estómacs agraïts. Però també el sobiranisme deu estar descol·locat, perquè molts dels que victoregen l’independentisme castellanoparlant són els mateixos que, després, constituirien una Catalunya oficialment monolingüe i amb prou feines admetrien que el castellà és també llengua pròpia.

La llengua és també missatge quan Societat Civil Catalana passeja per les platges una pancarta dient “Yo (logotip de SCC) Espanya”, on el bilingüisme barrecha pren la forma de menyspreu no a una llengua, sinó a dues. O quan el trinomi Mas-Junqueras-Romeva fa una roda de premsa i es destaca que s’han donat respostes en quatre llengües diferents. Ja ho deia Francesc Cambó: “El problema de l’idioma per a una col·lectivitat és un problema polític, és el primer dels problemes polítics, és la primera de les aspiracions polítiques”. Però poc es pensava que el seu mer ús seria, així mateix, polític.

 
7)
 

Increïble preferència als manlleus

 

Pere Ortís

     Sí, a moltes paraules manllevades del castellà, els fem l’honor de cedir-los el lloc de les nostres i aquestes les enviem als prestatges del diccionari perquè s’hi fossilitzin. Torno sobre el tema, ni que em llancin a sobre l’anatema de “la cançó de l’enfadós”, però si volen que aturi la melodia que facin les correccions que cal fer, en el català parlat públicament i des d’institucions que tenen el deure de servir al públic un català senzillament net; no el demanem recercat, o alambinat, el demanem net, i per net, serà culte i elegant. I per net, serà bo; apliquem-hi allò dels clàssics... bonum ex integra causa, que és molt il·lustratiu. Que la nostra llengua és bona, rica i bella, i és un encant sentir-la de qui la parla neta i amb el degut respecte. Hem perdut punts en la normalització de la llengua, per aquesta malura, per aquesta obstinació incomprensible i creuríem que filla d’entercaments d’amor propi, que són de desamor a la llengua, en alguns que ho fan malament, i no volen que sigui dit, no ho volen sentir.

   Insisteixo en un punt que ja he comentat algun cop, que és que al món no hi ha cap llengua que s’hagi tret de la mànega una paraula inviable, impronunciable, o per llençar al contenidor. I la llengua catalana no ho he fet mai, tampoc, ans té un lèxic increïblement fàcil i procedent, elegant i expressiu a tot ser-ho. Formós, nuvi, són dos exemples del que dic; a molts els fa vergonya dir formós, formosa ─no ho sentireu dir mai, mai─ o nuvi al noi que senzillament festeja lluny de l’altar o del jutge, i només els cau de la boca quan és davant de qualsevol dels dos esmentats. Citem-ne exemples, quasi, quasi bé tots, ja:

     “Barco”, per vaixell, nau, bot, bastiment.  O el seu específic: vapor, transatlàntic,  creuer, paquebot.

     Bones” (“buenas”), per bon dia, bona tarda, bona vesprada, bona hora baixa, bon vespre, bona nit (no n’hi ha cap de plural).

     “Burro”, “burru” (que no fa cap cara de ser català d’arrel, ni que el registri el Fabra i sigui antic), per ruc, ase, somer, somera ─aquest utilitzat per als dos sexes.

     “Cachondo”, per eixerit, castís, trempat, xiroi.      

     “Cachondeo”, per comèdia, burla, conya, rialla, rifada, befa.

     “Capullo”, per babau, albat, llanut, enze, innocent, bonifaci, toix, tanoca, pallús.

     Carpa”, per envelat, tendal.

     Comando”, per escamot, piquet  No són químicament iguals, però més val eixamplar que manllevar. Solucionem les coses a casa.

     Gamberro”, per galifardeu, brivall, brètol, bordissot, gambirot, entremaliat, esquinçat, destraler, vàndal, tifa.

      Gilipolla”, per ruc, capderuc, beneit, ximple, enze, llondro, totxo, curt, curt de gambals, capsigrany.

      Golejada. (Algun diccionari el registra, però fou pres de “goleada”, pels qui mai no havien sentit dir el tradicional, clàssic i popular:)  pana.

      Guapo”, per bell, formós, ben plantat, eixerit, bonic, galant:  Barcelona, posa’t bonica! Posa’t bella! Posa’t eixerida!

      Guarro”, per porc, llord, garrí, bacó, porc d’estaca, potiner.

      Jefe”, per mestre, l’amo. Cap a recer, mestre? Com esteu, l’amo?

      “Novio” per xicot, promès, nuvi, galindoi.

      “Patada”, per puntada, puntada de peu, potada.

      Tornado”, per remolí, mànega, tromba, tartalló. (El Fabra registra “tornado”, però com a mot manllevat i fenomen exòtic).

      “Tío”, per paio, noi, xicot, subjecte ─brivall, marrec.

      Vivenda”, per habitatge, mansió, casa, torra, torre, masia, mas.

      Burro”, “comando”, “gamberro”,  guapo”,  els admet el nou diccionari, però va contra mateix de la seva norma fonamental, expressada al pròleg, que “no serà admès un mot estranger, si en català ja tenim el corresponent amb el igual significat”. Per tant, són espuris i no fan cap falta a la llengua.

      Fa la impressió que en tots els casos que esmentem no hi ha consciència de l’esplet que enviem a pondre, introduint mots castellans que els prenen el lloc.

    No hem dit res de les locucions. Un altre camp molt interessant.

 

8)
 
El DNV (XXVIII)
 
Salvador Pardo
 

No hi ha fotoperiodisme.

 

No hi ha alerta roja, ni prealerta:  situació de vigilància davant de possibles catàstrofes naturals.

 

No hi ha carpe diem (quam minimum credula postero), estrofa d'Horaci: aprofita el dia, no confies  en l"endemà.

 

En edredó, caldria referir-se al nòrdic.

 

En l'entrada plus, s'enumeren el de productivitat, el de nocturnitat i el d'antiguitat, però n'hi ha molts més: el de penositat, el de perillositat, el de toxicitat, el de mobilitat funcional o polivalència, el de distància, etc.

 

No hi ha polipell (pell sintètica, escai).

 

En ponent, falta la loc. molt viva de ponent ni gent ni vent.

 

No hi ha l'adj. porcellànic -a. La indústria porcellànica.

 

No hi trobe al setí de la guineu, qui se n'alça ja no hi seu ("quien fue a Sevilla perdió su silla").

 

No hi ha portatestos ("macetero").

 

Hi ha portejar com a transportar mercaderies, però no com a batre una porta: tota la nit se sentia portejar.

 

Hi ha portella, però no en l'accepció ben viva d'obertura feta en els marges d'una séquia que permet el reg.

 

No hi ha posar en comú.

 

No hi ha post-it (nota adhesiva).

 

No hi ha postvacacional (transtorn).

 

No hi ha el mal de pot (Pott) o tuberculosi vertebral, del nom del cirurgià britànic Percival Pott (1714-1788).

 

Hi ha potenciació, però no potenciament.

 

No hi ha potosí (regió de Colòmbia): tindre un potosí (molts diners).

 

Hi ha premsa groga (sensacionalista), però no premsa del cor o rosa (dels famosos) i premsa salmó (econòmica).

 

No hi ha presentisme (laboral) ni presentista (aferrat al present).

 

Hi ha olla a (o de) pressió, però la forma consolidada és de pressió.

 

No hi ha pressupostable:  que pot entrar en un pressupost.

 

No hi ha prestació social substitutòria ( del servei militar).

 

En l'entrada préstec no s'inclou el préstec a risc marítim i el préstec a la ventura (en què si l'objecte es perd es perden també els diners prestats, però si arriba a bon port es torna la quantitat prestada amb un premi convingut (en castellà:  "préstamo a la gruesa").

 

No hi ha presumptament, però sí presumptivament.

 

No hi ha preu just, però sí el sinònim estim: valor que es fixa a un bé en una expropiació forçosa. Tampoc preu alçat  o a tant alçat. Quant a l'IPC hi trobem índex de preus al consum, encara que tradicionalment s'ha dit índex de preus de consum.

 

No hi ha resultadista (que només valora els resultats, sense tindre en compte altres factors com el procés o els participants).

 

Accepta primar en el sentit de donar prioritat, preferir, al costat de concedir una prima.

 

No accepta primus inter pares (primer entre iguals).

 

Accepta primorós -osa (excel·lent, fet amb cura i delicadesa, primoter -a, aprimorat  -ada).

 

Hi ha processionària, però no el nom popular: cuc de pi.

 

En processó hi ha les loc. el ciri és curt i la processó llarga;  repicar i anar a la processó; però no la processó va per dins.

 

Infant remet a xiquet, on no figura xiquet prodigi.

 

En l'entrada projectil no hi ha el projectil aire-aire ni el terra-aire (també míssil).

 

Definix prole i fillada igualment com a conjunt dels fills d'algú. Caldria remetre una entrada a l'altra.

 

No hi ha propveí -ïna, el veí que viu més a prop,

 

No hi ha proetarra.

 

No hi ha provolone (formatge italià).

 

En pixar hi ha diverses loc.  però no pixar-se les sabates  (fer catúfols).

 

No hi ha pixapins (diumenger).

 

Accepta plagar com a omplir d'una cosa nociva, infestar. Un discurs plagat de barbarismes (Coromines).

 

No accepta plàning com a programa, planificació.

 

Accepta els arbres i plantes acabats en -ar: tarongerar, palmerar, carxofar, llimerar, pomerar o pomar, nesplerar, pimentonar, encara que també els arbres en -al: tarongeral, palmeral, pomeral, llimonal, nespleral.

 

Accepta plantó com a parada llarga esperant, espera, espera que esperaràs.

 

No hi ha creïlla calenta (hot potatoe), com a problema greu i de difícil solució.

 

En plat, no hi ha la loc. ser plat de segona mà, ni ser el plat de cada dia (de què tothom parla).

 

Hi ha llata, però no el mossarabisme sinònim pleita.

 

En plor no hi ha la loc. plors d'infant, tal com vénen se'n van.

 

En ploure hi ha moltes locucions però no  la de mai plou a gust de tots, o plou poc, però pel poc que plou, plou prou.

 

No hi ha l'adj. pluridisciplinar com a sinònim de pluridisciplinari, però sí multidisciplinar com a sinònim de multidisciplinari.

 

En pobre hi ha més pobre que una rata, però també es diu que una aranya, un pit-roig o un grill. En l'acc. 4 hi ha l'exemple: Pobre de tu si no fas el que t'ha dit (amenaça), que si canviem la persona en el pronom, pobre de mi, esdevé una lamentació commiserativa.

 

Hi ha podòleg i podologia, però no l'adj. podològic -a. Una clínica podològica.

 

En l'entrada pol no hi ha l'acc. metafísica d'oposat: ser el pol oposat de...

 

No hi ha pole position (o pole): posició preferent en l'eixida d'una prova de motor.

 

Accepta polimentar en el sentit de polir, brunyir, abrillantar, lluentar, enlluentir.

 

No hi ha poli-mili (politicomilitar) com a membre d'ETA.

 

Accepta, amb bon criteri, apoltronar-se, però no endropir-se.

 

No hi ha pitcher (o pitxer), llançador en el beisbol.

 

SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència):

 

Plurianual / pluriennal; pòdium / podi; corriola / politja; pollera /pollastreria; pomelo / aranja; poncil / poncem (fruit del ponciler,  paregut a la llima); salt de pont / pònting; porpra / púrpura; portalàmpades / portabombetes; finestró / ventalló; postdata / post scriptum; poar / pouar; prat / prada; penya-segat / espadat; enrònia / cabòria; privacitat / privadesa; progressista / progre (amb un matís d'ironia); úvula / gallet, campaneta; pit-roig / reiet, rupit (a la Marina en diuen collet-roig); portacigarrets / portacigarretes; cigarret /cigarreta, cigarro; puro / cigarro; xafar / calcigar, trepitjar, pitjar; emplastre / empastre (preparació medicinal); empastrada / empastre (cosa mal feta); penis / pardal, piu, fava, carall, cuca, el germà petit (Alcoi); piular / piulejar; piulet / piulí (crit del pollet o de l'au que piula); pantofla / plantofa; plomissó / plomissol (dels ocells); plumier / plomer; plujós -osa / plugisser -a; pneumàtic / neumàtic; podrimer / podrimener; politòleg -oga; xop / pollancre; estira-i-amolla / estira-i-arronsa; pomell / toia, ram, ramell; postura / positura; pus / apostema, posterma, abscés (purulent); tocacampanes / pregadéu, plegamans (mantis religiosa). 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net