N'hi ha que les saben totes
Exemple d'Ús: «Que no t'enteres,
Contreras.»
Ús correcte: «Que estàs a la lluna,
Vedruna.»
Explicació: La diglòssia fa que per a determinats parlants qualsevol versió d'una forma popular del castellà tingui més gràcia o més encant que la pròpia; per això opten pel calc directe. No
cal dir que aquesta apreciació és purament psicològica i no té res a veure amb la natura de cap de les dues llengües. Tal com fan els bons traductors, el que cal és crear un paradigma nou a
partir de l'imaginari propi, independentment de l'estructura que adopti. Un exemple, sense sortir de la família: «No li fotis cas, a l'assabentat aquest» és una frase ridícula, perquè hem
calcat l'enterado original; en canvi, «No li fotis cas, al saberut aquest» funciona a la perfecció. Sí, però i de l'enteradillo, què en fem? El saberudet?, el saberudill? Evidentment no. Cada terra
fa sa guerra, es tracta de no anar a remolc: «No el puc suportar, el
setciències aquest.» Proveu de traduir-ho al
castellà.
Difícil resistir-se a l'energia de qui ja exercia lideratge abans que en parlessin els gurus moderns. Retirada de la docència no de la llengua, Maria Teresa Cabré i Castellví (L'Argentera, 1947) es deixa afalagar per unes jornades a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), una mena d'“última lliçó” que la seva hiperactivitat ha obligat a multiplicar per cinc. Referent d'una disciplina com la lingüística aplicada, impulsora del Termcat i del IULA-UPF i Creu de Sant Jordi 2015, té ara entre cella i cella l'obertura de l'IEC a la societat des de la presidència de la Secció Filològica. Evidentment, el refredat no l'atura.
Pregunta. Fa un any i mig que és presidenta de la Filològica. Què calia fer a l'IEC?
Resposta. A mi no se m'havia passat pel cap presentar-m'hi, però uns companys m'ho van demanar. Quan he acceptat un càrrec sempre he pensat: primer, t'ha de venir de gust; segon, has de tenir un projecte al cap, i tercer, has de compartir aquest projecte almenys amb una majoria perquè sigui possible. Volia renovar tot el que és l'organització interna. Això està bastant acabat, i ara estem en el moment d'exterioritzar les nostres relacions. Hem començat amb els mitjans de comunicació, ara continuem amb els ensenyants, i més endavant amb traductors i escriptors.
P. Hi havia la necessitat d'obrir-se al món professional?
R. Sí, en un doble sentit. D'una banda, a l'IEC li interessa. L'Institut necessita que entri aire del carrer, que en la planificació dels treballs es tingui en compte allò que prové de la realitat quotidiana de la llengua, no de com es diuen les coses simplement, que això és molt fàcil. Sinó de les sensibilitats de totes aquelles persones que treballen en la llengua dia a dia i que coneixen quina és la problemàtica. I d'altra banda, per a una llengua com el català, és bo que actuem pensant que la llengua és de tots, encara que es catalitzi d'una manera determinada. A la societat catalana s'ha encrostat el pensament de dir, “l'IEC és allà, són quatre savis que discuteixen, però la llengua és al carrer”. L'IEC i el carrer han d'anar articulats. Com a Secció Filològica no podíem atribuir-nos l'articulació del carrer, però sí que podíem tenir relació directa amb els agents professionals de la llengua.
P. Pot ser que la universitat, davant del món professional, hagi perdut pistonada en el debat sobre la llengua?
R. El lideratge que tenien els professors universitaris, en el debat intel·lectual sobre la llengua, o el mateix debat sociolingüístic, sembla bastant apagat. Hi ha hagut un relleu generacional important a la universitat, que s'ha tornat tan complexa i burocratitzada que et passes hores i hores per adaptar-t'hi. I entre les classes, la burocratització i la multiocupació dels docents, t'adones que els professors tenen molt pocs espais de reflexió. I estan tots molt pendents d'això que s'anomena la competitivitat, i per tant de publicar a tal revista, més que no pas de la realitat actual. Ha cristal·litzat el discurs que tot allò que no es pot internacionalitzar no és valuós des del punt de vista de la recerca. I per això la lingüística de proximitat ha estat una mica abandonada; potser no és prou rendible per a la promoció dels professors. N'hi ha pocs que es dediquin a aquesta parcel·la, i abans n'hi havia molts: Badia, Veny, Solà. Els professionals de la llengua han pres el relleu pel que fa al debat intel·lectual.
P. Com estan les relacions de l'IEC amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)?
R. No hi ha relacions. No em refereixo a la Secció Filològica, sinó a tot l'Institut. Si n'hi ha d'haver o no en el futur, jo no sé com es plantejaran. En aquest sentit, jo m'acoblo a les directrius de l'IEC. Tampoc sé si les noves autoritats del govern valencià tenen un enfocament diferent o bé igual del que hi havia fins ara. Per part nostra, quan surti la gramàtica, haurem d'anar a difondre-la per tot el territori. I al País Valencià hi hem de poder presentar la gramàtica, tot i que ja hi ha una sintaxi normativa publicada per l'AVL. Hem de començar a fer una reflexió tots plegats a la vista del que pensen les noves autoritats del govern valencià sobre aquests temes.
P. Com afecta una llengua com la nostra que un territori opti per una acadèmia pròpia?
R. Ja n'hi ha, de llengües que són pluricèntriques, i no passa res. Però són centres que estan molt allunyats geogràficament entre si, i el català és una llengua petita, en què els territoris estan l'un al costat de l'altre. Hem d'arribar a un consens. L'IEC ha buscat el consens en el model que proposa, que nosaltres en diem composicional. A la nova gramàtica hi haurà unes solucions que són clarament l'estàndard compartit per tothom, i unes altres que representaran les diferències que són més específiques de determinats territoris. I amb aquest principi pensem salvar un model harmònic de normativa. Per no mostrar socialment que hi ha un enfrontament que no existeix, i que a alguns interessa que existeixi, haurem de ser molt hàbils. Si incidim en la diferència, la llengua en sortirà malparada.
P. Com entén els resultats de Ciutadans pel que fa a la llengua?
R. Per a la llengua és la pèrdua d'aquells sectors del que antigament en dèiem la classe obrera, dels barris de Barcelona i d'origen castellanoparlant, que s'han incorporat a un model que en realitat tendeix, no a respectar el català, sinó a fer que la llengua castellana acabi imposant-se, perquè a fi de comptes sabem que la convivència entre dues llengües sense situació d'igualtat és molt difícil. Des del punt de vista de l'espectre polític, el que ens hem d'explicar és com és possible que sectors de l'esquerra que són clarament lleials a la llengua i a la normalització lingüística s'hagin deixat escapar tots aquests votants. Perquè en realitat s'han escapat en llocs molt determinats. Quan va començar el programa d'immersió es va fer una enquesta als pares en totes les escoles, i en aquell moment el català es presentava com una llengua de prestigi social, i per tant de promoció per als fills. Com és possible que el català ara no es vegi com una llengua de promoció dels fills? Doncs a la millor és perquè nosaltres no ho hem sabut presentar d'aquesta manera.
Teresa Cabré promet parlar algun dia de la polèmica que va envoltar l'actualització del diccionari Fabra, l'any 1995. “Vaig treballr amb Joan Bastardas en l'actualització del Fabra. Però hi va haver un article a la revista Els Marges, encapçalat per tres lingüistes, que van esbudellar el diccionari i van considerar que era un diccionari dolent, sense cap sistematització. Per poder fer l'actualització del Fabra, s'havien inferit els criteris que suposadament Fabra havia fet servir per al diccionari general, i es tractava de fer-ne una actualització. Això tenia el seu temps, no teníem data d'acabament. En un moment determinat, l'Administració va posar l'IEC en la situació que s'havia de treure un diccionari immediatament. Amb la pistola una mica al pit, se'ns va demanar que acceleréssim al màxim l'actualització del Fabra”.
I d'on devia venir tanta pressió? “De la Generalitat. La part nova del diccionari estava ben sistematitzada, però no s'havien acabat d'aplicar tots els criteris en l'obra antiga per falta de temps. Llavors em vaig adonar de totes les trames, em vaig quedar sola, em van fer perdre la confiança en mi mateixa. Quan em vaig presentar a la presidència em vaig dir: ‘És una manera de treure't l'espina d'allò, de mostrar que ets una persona vàlida'”.
A més, el sector tampoc ha escapat de la imatge de corrupció i balafiament amb què s'ha relacionat el territori valencià durant els governs del PP. Només cal recordar, com a exemple, que l'exintendenta del Palau de les Arts Helga Schmidt està imputada per presumptes irregularitats en la gestió de l'entitat, que a més va veure com l'emblemàtic edifici dissenyat per Santiago Calatrava es convertia també en l'epicentre mediàtic pels desperfectes en la coberta realitzada amb trencadís i ara ja reparada.
Gestos i diners
Per revertir aquesta situació devastadora, les institucions valencianes, ara en mans dels socialistes i Compromís, han girat full per complir les promeses fetes durant els anys d'oposició. Així, ja s'han pogut veure alguns gestos que palesen que l'efervescència cultural que viu el País Valencià –contrastada dins i fora del territori– tindrà el reclamat suport oficial.
El primer gest s'ha pogut comprovar amb el pressupost per al 2016, ja que preveu un augment d'un 9,6% respecte a l'últim que van aprovar els populars. Dels 95 milions anteriors, es passarà a 105 per atendre les quatre grans línies de la conselleria d'Educació, Cultura, Innovació i Esports, dirigida per Vicent Marzà. La meitat dels diners, al voltant d'uns 55 milions, es destinaran a programar activitats culturals i a transferir recursos a totes les empreses culturals. “En absolut és un pressupost adequat per poder mantenir, fomentar i dinamitzar tot el patrimoni cultural que tenim al País Valencià. L'ideal seria tornar als 160 que es pressupostaven el 2008 per poder sostenir una política cultura i esportiva digna. Però amb el que tenim podem fer molt”, explicava el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona.
Però no sols es tracta de diners. Com recorda Girona, la conselleria, que ja s'ha reunit amb tots els agents del sector, ha aprovat un codi de bones pràctiques en pro de la transparència i la participació precisament per evitar, entre altres coses, que es veten artistes per motius ideològics o lingüístics. “Evidentment, el valencià és una de les assignatures pendents. Amb les ajudes tractarem que les expressions artístiques en valencià tendeixen a la normalitat”, subratllava Girona.
Recuperar espais i país
Un ostracisme forçós a què s'han vist abocats aquests anys els creadors en valencià, especialment els músics, però que d'ací a unes setmanes recuperaran el merescut protagonisme. I serà amb motiu del desè aniversari de la tancada que van realitzar al Palau de la Música de València, per denunciar precisament la marginalitat a què els sotmetia el PP.
D'aquella reeixida clausura va néixer el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) i els premis amb el nom de l'artista d'Alcoi. La gala de lliurament de guardons, que se celebrarà al recinte municipal el 22 de novembre i en la qual està prevista l'assistència del conseller Marzà, serà precedida per una sèrie de concerts gratuïts durant tot el mes dels músics guardonats en els últims anys, sota l'epígraf La Fera al Palau. El cantant Rafa Xambó agraeix el suport que han rebut tant de la Generalitat com de l'Ajuntament, la Diputació i les Corts per poder organitzar els actes. “A partir d'ara, esperem un tracte normal i digne, després de tants anys de marginació i vets”, reclamava Xambó, que també es va mostrar satisfet per les partides destinades a la música en valencià per al 2016: uns 400.000 euros. “Amb el PP hem viscut una eclosió cultural importantíssim, però per l'esforç dels nostres artistes. Si aquesta efervescència té un suport econòmic i institucional podem arribar a un nivell insospitable”, indicava.
Però no sols els músics han recuperat un espai per a la creació en la llengua pròpia. També a València, el Teatre Musical, a l'emblemàtic barri del Cabanyal, reviscolarà amb una nova gestió municipal. Aquesta nova fase arrenca amb el lema Cabanyal per a tot el món. Les arts escèniques tornen al barri, i amb la imatge d'uns peixos de colors que representen totes les disciplines culturals –dansa, teatre gestual, teatre, performance, música, conferències, nous formats i circ– que tindran cabuda en este espai teatral, i amb frases en valencià que conviden a acostar-s'hi com ara Estimen el Cabanyal, Ens trobem al Cabanyal i Gaudix del Cabanyal.
També en aquesta línia de portes obertes, el consistori dirigit per Joan Ribó programa des de fa uns mesos “els concerts dels dijous”, d'accés gratuït per a tots els ciutadans a la seu consistorial. “La convocatòria és una mostra més de l'aposta cultural de l'equip de govern per la cultura i els artistes valencians”, destacava la regidora de Cultura, Glòria Tello.
Obligació moral
A la Diputació de València els canvis també són significatius. Fa unes setmanes, el Palau de la Batllia va ser l'escenari de la presentació del disc A un home que ve del poble, ningú fa abaixar la cara, del cantador Pep Gimeno Botifarra. “Durant molts anys, massa, hem estat instal·lats en l'anormalitat més absoluta. Per això és quasi una obligació moral recuperar el temps perdut. Ha arribat el temps de prestigiar els nostres músics”, deia el president de la institució que promociona el disc i la gira i que el distribuirà pels centres escolars. La institució també ha substituït les ajudes a l'equip de l'expilot de motos Aspar –imputat per la gestió de la fórmula 1– per les beques València Terra i Mar-Bressol de Campions 2016 als joves esportistes.
Un altre esdeveniment que ha perdut el suport és l'Open de Tennis, organitzat per Juan Carlos Ferrero, significat políticament pel seu suport al PP. El tennista d'Ontinyent va ser l'encarregat de llegir el manifest de l'acte del 2003 impulsat pel Consell de Zaplana Aigua per a tots, i l'any passat va assistir al pacte de la societat civil valenciana, d'autobombo dels populars. Ferrero ha anunciat que l'any vinent no se celebrarà, ja que se sent “enganyat” perquè no ha rebut cap ajuda compromesa per part de la Generalitat. El president Ximo Puig va defensar que els grans esdeveniments es mantindran “sempre que siguen rendibles, i aquest no ho era”. En aquest sentit, Girona denuncia que s'han utilitzat les subvencions amb criteris partidistes i que això s'ha acabat. Més complicat és decidir què cal fer ara amb els grans contenidors culturals. “Haurem de salvar allò que estem obligats a salvar i fer rendibles edificis que han costat molts diners als valencians i, sobretot, obrir-los a tothom amb una política de preus populars, com ja s'està fent al Palau de les Arts”, assenyalava el secretari autonòmic de Cultura.
Juntament amb aquests canvis, cal destacar un altre símptoma de normalitat que es viurà aquesta setmana quan Xàtiva nomene fill predilecte Raimon –Alta Distinció de la Generalitat 2015– i el Gran Teatre de la localitat siga l'escenari durant dos dies de l'actuació d'un artista que ha estat vetat de manera ignominiosa mentre li plovien els reconeixements a la resta del territori lingüístic.