InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 265 (divendres 20/11/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - de mà de mestre
 
2) Eugeni S. Reig - de mal aire
 
3) Antoni Llull Martí - Què és una mascota
 
4) Joan Tudela - Eugeni S. Reig, l’amic de les paraules (VII)
 
5) Albert Pla Nualart - Una petició d’amnistia per a certs gerundis especificatius
 
6) Albert Pla Nualart - No ha concretat quants es/se’n van vendre aquí
 
7) Rudolf Ortega - I què se suposa que és una nació?
 
8) Pere Ortís - Interès dels dialectes
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

de mà de mestre

Molt ben fet, magistral, perfecte.

Caram, el quadro este t’ha eixit de mà de mestre. És magnífic.

Aquesta expressió l’usa Enric Valor en la seua prosa literària. En la novel·la Sense la terra promesa trobem:

Pegaren volta pel tros i veren la descimalada que estava acabant de fer Jeroni en els olivarons, de mà de mestre.

En el DCVB, en l’entrada , diu: «De mà mestra o De mà de mestre: fet magistralment, amb perfecció.»

 

En valencià també es diu: magistral
La llengua estàndard sol emprar: magistral
En castellà es diu: magistral
 
NOTA: Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, vol. II, pàg. 613)
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

 

de mal aire

De mal humor.

Res, filla meua, que hui t’has alçat de mal aire. Ja t’ho diré un altre dia.

En la novel·la El cafè de la granota de Jesús Moncada llegim:

–A quina hora hem de carregar? –preguntà, de mal aire, mentre esclafava el cigarret, tot just encès, en el cendrer.

 

 

En valencià també es diu: amb la castanya torta (o el barret tort), de mala veta, malhumorat

La llengua estàndard sol emprar: de futris (o de mala lluna), malhumorat

En castellà es diu: de mala gaita (o de mal talante, o de mala uva), malhumorado

 

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 175)
 

Què és una mascota

 

Antoni Llull Martí


 
Quan jo era jove mai no vaig sentir dir aquesta paraula, que amb tot i que aleshores fos inusual ja era ben antiga, tant en la nostra llengua com en la castellana. Fabra la recollí al seu diccionari, i des de feia molts d’anys es trobava en el de la Real Academia Española, però no amb cap dels dos sentits amb què avui en dia és principalment usada: el d’animal domèstic, de companyia i el d’animal o figura d’animal que representa o simbolitza un esdeveniment públic (una olimpíada, un campionat, una exposició, etc.). En anglès s’ha usat també mascot amb aquest sentit, però no per designar els animals domèstics, als quals anomenen pets, paraula que no sona gaire bé, en la nostra llengua, però això els anglesos no ho saben.
 

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu, en definició quasi idèntica al de la Real Academia Española, i a la dels diccionaris francesos, que una mascota és una «persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». És possible que estigui relacionat amb mascara i amb màscara, dels que se n’han trobat possibles antecedents en llengües celtes i en les germàniques. Una cosa que sembla més segura és que mascota té relació amb l’occità masc i masco, ‘bruixot’ i bruixa’, respectivament. D’aqueixa llengua, en la qual era usual per devers el segle XIII, amb els significats de bruixa i també d’alcavota, sembla que passà al català i al francès.

 

El mot caigué en desús durant segles, i a França fou popularitzat devers l’any 1880 per l’èxit d’una opereta d’Edmond Audran titulada La Mascotte. La protagonista, Bettina, era una al·lota de la pagesia a qui feien guardar indiots, i que tenia el particularíssim do de dur la sort i la fortuna a la casa on era acollida, amb la condició, emperò, que la seva virtut havia d’esser estrictament respectada. La cosa es complicà, però després de diverses peripècies de caire dramàtic la cosa acabà bé, com sol ocórrer en totes les operetes. A través del francès fou reintroduït l’ús d’aquest mot en castellà i sembla que d’aquesta llengua passà, amb el nou sentit, a la nostra. El que no he sabut aclarir és per què, i quan, exactament, començaren a aplicar-lo als animalets de companyia, que no mereixen esser designats amb una paraulota tan poc eufònica.

 
4)
 
Del treball EUGENI S. REIG, L’AMIC DE LES PARAULES, premi Recull de retrat literari del 2014
 

migjorn

Joan Tudela

Vent del sud. A València, a la platja de la Malva-rosa, vista per aquest retratista, la cosa més sòlida no és la pintura de Sorolla, ni tampoc la literatura de Blasco Ibáñez o Manuel Vicent, sinó la rosa dels vents –tota de pedra– amb el vent de migjorn assenyalant el sud. / Marca de prestigi associada per la gent del gremi de la llengua al nom d’Eugeni S. Reig. / Nom de l’espai de debat a internet que tracta des de l’any 2002 sobre la normativa lingüística –la que tenim i la que hauríem de teniramb la participació contínua de més de quatre-cents especialistes. / InfoMigjorn: diari digital amb continguts d’actualitat sobre la nostra llengua, que es publica els dilluns, els dimarts, els dimecres i els dijous i que arriba a més de deu mil lectors de tota l’àrea idiomàtica. / InfoMigjorn Cap de Setmana, revista setmanal amb continguts intemporals sobre la nostra llengua, que té més de dos-cents subscriptors, ideada i dirigida, igual que Migjorn i InfoMigjorn, per Eugeni S. Reig.

 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 25 de setembre del 2015
 
Sovint s’explica que el gerundi de (1) “Va caure fent-se mal” és dolent i el de (2) “Va fer-se mal caient” bo, perquè el de (1) és posterior a (el resultat de) va caure i el de (2) anterior a (la causa de) va fer- se mal, però també podem dir -i és tant o més clar- que fer-se mal no és una manera de caure, i caure sí que és una manera de fer-se mal.Elevant-ho a un pla teòric: que un gerundi ens ha de dir com es realitza l’acció del verb que complementa.

Potser és més abstracte però, un cop assimilat, abasta més gerundis incorrectes: els de posterioritat (o conseqüència) però també els anomenats especificatius: (3) “Una carta informant dels preus”. El gerundi aquí no ens diu com es realitza el verb que complementa, perquè no complementa un verb sinó un nom. Hauríem hagut d’escriure “...que informa dels preus” o bé “...per informar dels preus”.

Ara bé, la cosa es complica bastant més quan el nom complementat pel gerundi és el complement d’un verb. A (4) “Va escriure una carta informant dels preus”, costa dir si informant dels preus complementa només una carta o bé va escriure una carta. De fet, la carta no ens fa falta: (5) “Va escriure informant dels preus”. I, encara que el gerundi no ens diu aquí com escriu sinó què o per a què escriu —i, per tant, potser seria millor (6) “Va escriure (una carta) per informar dels preus”—, la incorrecció de (4) o (5) sembla més tènue que la de (3) o fins i tot que la de (7) “Va rebre una carta informant dels preus”, en què el gerundi ja no ens diu res de va rebre, i no hi comparteix ni tan sols el subjecte.

I la prova que (4) no és tan indiscutiblement incorrecte és que a l’entrada redacció del DIEC2 hi trobem aquest exemple: “Fer una redacció explicant les vacances”, que és una frase igual de clara i potser més àgil que “Fer una redacció que expliqui les vacances”. Abans que algú retiri o canviï l’exemple, crec que seria bo plantejar-se si, en alguns casos, els gerundis especificatius no són una drecera comunicativa que la norma ha de tolerar.

 
6)
 
 
 
La trampa de Volkswagen ens posa en safata un apassionant trilema sintàctic. En la frase del títol —en diré la frase (1)—, ¿l’ en —que representa cotxes— és opcional, obligatori o sobrer? Algun lector, obsedit amb raó per la creixent i preocupant apronòmia del català, potser el veu obligatori; sense en la frase (1) li fa mal a l’orella. A mi no me’n fa i miraré de demostrar, amb arguments gramaticals, que a (1) l’ en és opcional.

D’entrada analitzem dues frases més, sempre amb Volkswagen com a subjecte i quants fent referència a una quantitat de cotxes: (2) “No ha concretat quants (en) va vendre aquí” i (3) “No ha concretat quants (en) tenen el motor manipulat”. La intuïció ens diu ben clar que a (2) l’ en és obligatori i a (3) sobrer. Per què?

La clau del misteri és el paper sintàctic de quants en cada frase. A (2) és l’OD de va vendre (Volkswagen n’és el subjecte); i a (3) és el subjecte de tenen. I la gramàtica diu que —quan elidim el nom que va amb un quantitatiu (en lloc de dir quants cotxes diem quants )— si quants és l’OD, com passa a (2), l’elisió comporta l’aparició d’un en; però si és el subjecte, com passa a (3), l’ en és agramatical.

Què passa a (1)? A (1) tenim una construcció sintàctica anomenada passiva reflexa, com la dels cartells “Es lloguen pisos”, en què pisos —o quants (cotxes)— és a mig camí entre l’OD i el subjecte. Per decidir què és pot ser determinant la posició respecte al seu verb. Per això diem “Molts es lloguen de seguida”, però “Se’n lloguen molts de seguida”.

Però a (1) quants és preverbal per força: encapçala una interrogativa indirecta. No seria gramatical “No ha concretat se’n van vendre quants”. Això fa que la seva posició no determini res i tant pugui ser subjecte com OD. Per això a (1) l’ en és opcional.

La passiva reflexa fa que verbs transitius, com vendre o llogar, es comportin igual que els anomenats ergatius, com venir o arribar i, per aquesta raó, l’en també és opcional a (4) “No sap quants (en) vénen”, obligatori a (5) “Demà en vénen molts” i sobrer a (6) “Molts vénen demà” .

 
7)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 13 de setembre del 2015
Una visita als diccionaris ens hauria d’ajudar a definir aquest racó de món que és Catalunya
 

De vegades caldria poder seguir una estratègia inversa. És un exercici trampós, tot s’ha de dir, i molt del gust dels lingüistes, dotats d’un perepunyetisme que, en el millor dels casos, permet treure punta de les coses, i en el pitjor, embullar-les encara més. Posa un lingüista a la teva vida i allò que semblava diàfan esdevindrà obtús i intricat. Deia que és una estratègia inversa perquè, de fet, ens pot permetre d’estalviar-nos haver de definir què coi és Catalunya per anar directament al terme nació, el qual és fàcilment localitzable als diccionaris. I què hi diuen, els diccionaris? Pot encaixar, Catalunya, en alguna de les definicions?

La definició de nació amb més contingut polític és sens dubte la que proporciona el diccionari d’Enciclopèdia, perquè pots arribar a la conclusió que el que no és una nació és Espanya. Diu així: “Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat”. És a dir, l’objectiu de la nació és constituir-se en estat, cosa que exclou les nacions que ja ho siguin, en una definició que suposa tot un auguri, ja que sembla escrita abans-d’ahir i resulta que té més de trenta anys.

Evidentment, Pompeu Fabra no anava tan enllà, i en el seu diccionari esbossa una definició en termes genèrics que ja atorga a la llengua un paper axial: “Reunió d’homes (aquí hauríem de dir “persones”, encara no s’estilava el respecte per gènere), generalment de llengua comuna, que tenen institucions i costums anàlegs i un sentit d’homogeneïtat social i interès mutu”. Hi podríem encaixar, només faltaria que contradiguéssim el Mestre, però avui dia ens grinyola això de la “llengua comuna”, ja que si bé quan Fabra va escriure la definició la llengua comuna era la catalana, ara tindríem seriosos dubtes sobre aquest punt; altra cosa seria si hagués dit “llengua pròpia”. Alcover i Moll filen una mica més prim, tot i que es deixen la llengua pel camí i recorren per a la definició al terme país, una altra paraula controvertida: “Conjunt de persones que tenen el mateix origen o són del mateix país, amb un sentiment d’homogeneïtat social i d’interès mutu”, on no queda clar si hem d’entendre país com a “estat” o com a “poble”, tots dos significats vàlids.

Entre la definició política i la genèrica, trobem finalment la que dóna actualment l’Institut d’Estudis Catalans (en l’edició del 1995 hi apareix “una voluntat d’organització i participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política”, definició esvaïda en edicions posteriors), que resulta prou àmplia sense ser vaga: “Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”. Hi escauria, Catalunya, en aquesta definició?

Bé, qualsevol que no hi estigués gaire d’acord, en això de Catalunya en tant que nació, podria adduir que anar a buscar la definició de l’IEC és fer trampes al solitari. Cap problema, anem a veure amb què ens obsequien la Real Academia de la Lengua i el diccionari de María Moliner, els dos màxims exponents de la lexicografia hispànica. I la primera, sovint presa com les taules de la llei, ens ajuda força, ves qui ho havia de dir. En una primera definició, la nació és el “conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno”, i d’aquí podríem deduir que Espanya és, en efecte, una nació, però més avall també trobem: “Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”, definició que efectivament serviria per a Catalunya, tot i que qualsevol podria rebatre que ni tots els catalans tenen el mateix origen, ni parlen el mateix idioma i d’això de la “tradición común” n’hauríem de parlar. María Moliner, sempre més generosa que la RAE, s’estira una mica més i arrisca com no fan d’altres, tot fent esment a la possibilitat que la nació no tingui fronteres definides: “Comunidad de personas de la misma raza, con los mismos usos, particularmente el mismo idioma, que, por alguna razón histórica, ocupa un territorio dividido entre varios países”. Sembla tot un baló d’oxigen per a Germà Gordó i la seva “nació completa”.

Decidit, me’n vaig al diccionari Oxford, que sota l’entrada country afegeix una nota sobre el mot nation. Tradueixo amb el meu anglès de circumstàncies: “nació pot indicar una comunitat de persones que comparteix una cultura i una llengua”. És la definició mínima, sí, però n’hi ha que no reconeixen ni això.

 
8)
 
Interès dels dialectes
 
Pere Ortís

 

     Escoltava Catalunya Ràdio i presentaven boniqueses del temps del dictador que, amb la falange i una extensa colla de sequaços més, es proposà de suprimir el Català a Catalunya i tots plegats l’atacaren amb una mala bava i un odi exacerbat només semblants als que fan anar avui contra la nostra pobra llengua el govern central i la seva orquestració de tribunals, ministres, voluntaris i espontanis. Que tothom hi cap i tothom s’hi fica, mentre sigui qüestió d’atacar la nostra llengua rere un odi que s’ha creat pel simple fet que molts catalans l’estimem i la vulguem salvar de tant d’odi i de tants d’atacs. Es veu que és un crim intolerable, el català. Recordo aquell PP valencià que, dalt d’una estrada d’on perorava a la  massa, clamava perquè desaparegués “el polaco que se habla en Cataluña”.  Però tot català mínimament sensible n’ha sentit de fineses com aquesta de part de gent culta i il·lustrada.

   Bé, el locutor de Catalunya Ràdio en l’ocasió que comento, ara fa poc, parlava de la manera ruda amb què fou suprimit el català d’una emissora barcelonina ─juraria que digué Ràdio Barcelona─ i deixava sentir la veu d’algun delegat del govern central que trucava a l’emissora i li recordava que “està absolutamente prohibido que se hable el dialecto catalán en público” i els ordenava de passar-se a l’idioma espanyol. Els qui visquérem aquella època en podríem contar un farcellet d’anècdotes tant o més amenes que aquesta. Ens enviaren, per tal d’espanyolitzar Catalunya, uns elements castellans que brillaven per la incultura i l’odi a casa nostra que els vessaven pel cos.  I poc es preocupaven de dissimular-ho, perquè ho veien ben acceptat per la massa de babaus, o de despistats i botiflers.

  Però, senyor delegat del govern central, ja sabeu bé què és un dialecte? D’aquesta manera ensenyaven el llautó i els autèntics catalans ho sentíem, ens en fumíem, però calia que callessis i t’ho rebeguessis perquè més d’algun veí, fill de casa nostra, no  et tractés de ceballut, fanàtic i enemic del llibertador. Ensenyaven la seva incultura i calia somriure-hi ─si és que els de seny i mesurats, facció amb la qual Catalunya i llengua faria temps que farien malves─   se n’adonaven i  volien considerar-ho, i ho conceptuaven, encert i cosa molt ben dita, de savis i de valents. A Girona, per exemple, en una programa de la festa major d’aquells anys de glòria, redactat en castellà, hi escrigueren el clàssic venerable Ad multos annos!, i el censor, delegat del govern de Franco, ho esborrà d’un traç irat, tot exclamant: No se puede escribir en catalán! Com diem, llautó i cultura anaven de bracet per a confusió de molts esverats i capgirats entre els nostres.

    Escrivint aquestes ratlles, sóc conscient que el tema dels dialectes l’he debatut un parell de vegades, potser que sobre aquestes mateixes pàgines, però s’ho val puix que els dialectes del català són reserva d’un tresor importantíssim. Un exemple sol: En “Ses Rondaies mallorquines”, d’En Jordi des Racó, hi ha una quantitat immensa de lèxic i d’expressions que poden nodrir literatura a tants i tants d’escriptor que malden per surar en l’ambient de la cultura catalana. 

    Miro de no repetir-me. Però estigueu segurs que si els nostres locutors, o els qui els governen, tinguessin més amor als dialectes i no tot sovint menyspreu ─De Ponent ni vent ni gent─ no sentiríem tants manlleus, és a dir servilismes, del castellà com sentim als nostres mitjans. Que els dialectes tenen belles reserves per a allò que els manca i desconeixen, en substitució de manlleus.

    I ara sí, no vull acabar sense citar altre cop l’escriptor pallarès, Pep Coll, en el pròleg del seu recull El parlar del Pallars:   “És trist que els guardians de la llengua comuna ─no se sap si per deixadesa, per incapacitat o desdeny ─menyspreïn les aportacions lèxiques del dialecte”. Exacte, Pep ─hi afegia jo─. És per deixadesa, incapacita i desdeny.

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net