Policromia de la vergonya
Exemple d'Ús: «El debutant li va treure els
colors a un veterà com Sting.»
Ús correcte: «El debutant va fer
enrojolar un veterà com
»
Exemple d'Ús: «La política del president hongarès fa pujar els colors a
Ús correcte: «
fa enrojolar
Explicació: També fer tornar/posar vermell. En registres més
col·loquials, tornar-se/posar-se vermell com un
tomàquet/pebrot/pigot/perdigot.
Al juny Carolina Punset, diputada de Ciutadans, va expressar de manera clara, rotunda i inequívoca el seu concepte del que significa parlar valencià. Ho situava, una altra vegada, a l'aldea. Aquesta afirmació no ens hauria d'alarmar, ja que la gent que viu en pobles de menys de dos-cents habitants hauria de tenir per a la seva senyoria la mateixa dignitat que els que viuen en una gran ciutat. Però no, no es tracta d'això. El que intentava fer la diputada Punset era reforçar un escenari previ i no superat, intentava recuperar un discurs que legitima una llengua i menysprea l'altra. L'una és la llengua dels ciutadans, l'altra, la dels aldeans.
Sabem que la seva senyoria no va tenir un lapsus linguae de la mateixa manera que sabem que els que la van votar no són ni un lapsus social ni un lapsus polític. No, la diputada Punset representa l'expressió d'amplis sectors de la societat espanyola en l'imaginari de la qual el català, el basc, l'asturià, el gallec i l'aragonès són llengües incompletes i defectuoses. Són les llengües provincianes que s'enfronten a la llengua de la polis. Són el patuès o xampurrejat, semillengües, aldea-llengües que les institucions espanyoles creuen que no seran capaces de superar la modernitat ni de fer-se contemporànies. No només no ho creuen, intenten que sigui així.
Per començar, res millor que canviar els noms. Si es tracta de paraules, sens dubte aquesta és la millor estratègia que pot seguir una llengua amb Estat, pressupost i exèrcit. Així, la llengua que es creu superior pot deformar la denominació de les llengües inferiors, de les seves ciutats i dels seus territoris. Començarà per amagar-los, i si es tracta de català, Maó o País Valencià, els anomenarà lapao, exclusivament Mahón o, ai, Comunitat Valenciana. Crearà una llei per a cada efecte que tindrà el suport d'una gran majoria dels poders i la població de l'Estat. El català-aldeà d'Aragó, el Maó-aldea o el País Valencià-aldea passaran a homologar-se quan acceptin la seva rebaixa, la seva pèrdua o la seva incompletitud.
Els homes i les dones que parlen aquestes llengües són, de fet, homes i dones incomplets i, per tant, així hauran de ser els seus drets. No podran dirigir-se al poder real en la seva parla perquè el poder li contestarà dient-li que no els entén i la llei l'empara. És una esmena a la totalitat. N'hi ha prou amb posar l'exemple de l'educació. El poder de l'Estat s'oposa de la mateixa manera a la misèria d'hores d'ensenyament a l'Aragó, a la mediocritat del País Valencià o de les Balears i al sistema d'immersió a Catalunya. Algú creu que el castellà està amenaçat a l'Aragó? No és una qüestió d'hores, és una qüestió de diferència.
De vegades, l'espanyol em fa pena. I em fa pena perquè també és meu. La sento també llengua pròpia i, per això, amiga, familiar, propera. Com hi he de renunciar? I encara que fos una llengua estranya, ¿podria tenir sentiments cap a ella com els que demostren eleccions rere eleccions amplis sectors de la població espanyola cap a tot el que no sigui dit, escrit i pensat en les seves pròpies paraules, en els seus propis termes?
Parlem de sentiments, sí, però també dels que van de la incomoditat a la profunda animadversió. On situaria els de la diputada Punset? No ho sé, perquè, en definitiva, el que està proposant el seu partit és una política contra el valencià que es parla a Simat, Fraga, Figueres o Felanitx, pobles tots. Anecdòtic? No, categoria i regla general expressada una vegada i una altra en decrets TIL, en falta de línies en valencià o en recursos contra la política lingüística. Alguns intel·lectuals propers a la diputada declaren que viurien millor sense el català alhora que diuen que temen per la desaparició de la llengua per la qual tant pateixen.
Menteixen. Si de debò estimessin l'espanyol no perdrien ni un segon utilitzant-lo contra altres llengües que el freqüenten i el fan servir, que hi volguessin tenir un aliat, un traductor, un espai permeable, i no una arma llancívola. D'altra banda, si el que busquen és que molts catalans, bascos o gallecs sentim antipatia per l'espanyol, s'equivoquen. Com podríem menysprear la parla de poblets com la Tábara de León Felipe? Com riure'ns de poblets com Fuente Vaqueros o Moguer?
Petons sense llengua? L'espanyola, quan fa petons, no els fa de debò.
Aspencat
Després que els Obrint Pas de Sarrià i Gironès aturessin l'activitat, un dels grups musicals valencians que més seguidors arrosseguen és Aspencat. En actiu des de fa vuit anys, acaben de treure el seu quart disc: “Tot és ara”. Tenen un directe espectacular i allà on van ho peten, que diuen ara sense tenir en compte el sentit escatològic del verb petar. O sí. A Girona, per Sant Narcís, van actuar al costat dels Catarres i van abarrocar les Barraques amb les seves lletres incisives que flueixen entre sons electrònics. Els etiquetadors musicals hi associen mots com ska, reggae, drum and bass o dubstep i la majoria dels seus nous seguidors pensen que el nom és un invent. Hi veuen el pencat, el CAT o fins i tot el PEN, però no sospiten que al darrere hi ha un mot tradicional valencià. Els Aspencat són de la Marina Alta i prenen el nom d'un plat fet amb bacallà que s'anomena espencat. Així és com el defineix el Diccionari Normatiu Valencià, l'únic que el recull: “Menjar elaborat bàsicament amb abadejo cru dessalat i pimentó torrat fets a tires, all trossejat i oli, al qual es poden afegir altres ingredients”. Lògicament, el nom ve del verb espencar, en el sentit d'esqueixar, tallar, trossejar. I, en darrer terme, de penca, entesa com una tira ampla i gruixuda que es treu d'alguna cosa, com un pebrot, la cansalada o el bacallà. Pencar, en el sentit de treballar, també prové d'aquestes tires que mai no es fan soles. I tenir moltes penques és sinònim de ser desvergonyit. De fet, des del seu naixement els Aspencat sempre han pencat per dir als antics dirigents del País Valencià, ara feliçment rellevats, que tenien moltes penques.
L'estelada normativa
A poques setmanes de les eleccions més importants a les quals s'enfronta aquest país des de fa anys i panys, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va decidir incorporar el substantiu femení estelada al diccionari en el sentit de ‘bandera groga amb quatre faixes vermelles i un triangle a l'asta que té al mig una estrella de cinc puntes, símbol del moviment per la independència de Catalunya o dels Països Catalans'. Fins ara el diccionari normatiu només recollia aquest mot com a substantiu amb la definició de ‘conjunt dels estels del firmament' i com a adjectiu amb els sentits de ‘ple d'estels', ‘ornat amb un estel o amb més d'un' o ‘amb una clapa blanca al front'.
Aquesta, però, no és l'única modificació que es va incorporar al diccionari normatiu abans de marxar de vacances. S'hi ha fet prop de tres-centes modificacions en categories gramaticals, exemples, definicions , entre les quals destaquen l'adjectiu candent que, per extensió, ara també significa ‘que desperta un viu interès per la seva gravetat o urgència'; l'ampliació del significat del mot crac, que fins ara volia dir només el soroll que fa una cosa que es trenca o la fallida d'una empresa, i que ara també significa ‘as' («El crac de l'equip va fer un gol») i ‘droga derivada de la cocaïna'. Així mateix, s'ha incorporat una accepció en el verb denominar que remet a anomenar-se, quan fins ara denominar tenia un ús transitiu (‘donar un nom a una persona o una cosa'). També el verb concloure inclou des del juliol la remissió al verb acabar («Concloure un discurs»). D'aquesta manera, s'han regularitzat accepcions que en la llengua són ben freqüents i que ja s'usaven en alguns casos en els mitjans de comunicació.
La nova actualització també ha afegit al diccionari una cinquantena de mots, entre els quals hi ha els femenins de jutge, metge i batlle, creuerista, vacacional, fibromiàlgia, paradista, olivada, desvelar i carpa, en el sentit de l'envelat d'un circ, i s'ha regularitzat la definició de totes les categories esportives: benjamí, aleví, infantil, cadet, juvenil, júnior i sènior.
Sabíeu que
Al DIEC 2 també s'hi ha afegit algunes locucions com ara després de tot (‘al capdavall'), de dia (quan hi ha claror), de grapes, sense més ni més, o expressions com per exemple no ésser-hi tot.
Aviat és dit: l'accés als clàssics grecs s'ha fet sempre de manera indirecta. Fins ara el català no ha tingut mitjans propis (diccionaris i gramàtiques) per acostar-se al món grec; ha recorregut, doncs, a altres llengües que li han fet de pont. Quina tasca més valuosa, la dels hel·lenistes catalans de principis del segle XX, també i sobretot la de la Fundació Bernat Metge: integrar els clàssics en la cultura catalana.
Dimecres (1) al vespre l'Institut d'Estudis Catalans acull la presentació del Diccionari grec-català. D'Homer al segle II dC i, per tant, el català superarà oficialment una mancança històrica. Ja la va superar el 1993 en relació amb el llatí. Antoni Seva va dirigir aleshores el Diccionari llatí-català, d'Enciclopèdia Catalana, amb més de 60.000 entrades. Ara el Diccionari grec-català, dirigit per Francesc Josep Cuartero i Joan Alberich, recull més de 92.000 entrades i abraça un període de deu segles, des de les primeres manifestacions literàries fins a l'any 200 dC. Des d'Homer fins als primers autors cristians. És tan llarga la història de la cultura grega escrita que és comprensible que l'equip redactor del diccionari hagi hagut de delimitar els límits temporals del corpus lèxic, i que es dolgui de tot el que n'ha quedat fora. Tanmateix, el desig d'exhaustivitat ha portat els autors a incloure paraules tècniques, innovacions lèxiques i mots documentats només dues vegades (dìs legómena). Són 1.888 pàgines de diccionari.
Els vuit redactors de l'obra, coordinats per Josep Granados, hi han treballat vint anys (1995-2015), amb un referent indiscutible: el diccionari de la llengua grega del lexicògraf alemany Franz Passow, que va suposar l'inici dels grans diccionaris grecs per a l'anglès, el francès, l'italià... El resultat, per al català, és un diccionari que està a l'altura dels millors diccionaris de grec, no tan sols per haver seleccionat un cabal lèxic d'envergadura, sinó també per haver-lo ajustat a les exigències i a la complexitat d'uns textos que, segons Cuartero, “pertanyen a successius períodes històrics, a diversos gèneres literaris, a diferents dialectes”.
L'obra comprèn noms propis, etimologies, variants fonètiques i morfològiques, i quinze mapes que il·lustren el món grec a l'antiguitat (l'Hèl·lada, el Peloponnès, Àtica, Creta, Sicília, Àsia Menor, Pèrsia, Egipte...). També inclou una introducció gramatical, en concret una detallada morfologia grega en dialecte àtic. Faran parlar, en el millor sentit, els criteris de transcripció dels noms i adjectius. “L'esperit aspre”, apunten els autors, apareix grafiat en català sempre amb una hac: el malaguanyat ilota, per exemple, ara és un hilota.
L'obra la publica la Fundació Institut Cambó, on s'integra la Fundació Bernat Metge, i Enciclopèdia Catalana, segell que des de fa 35 anys sobresurt en el panorama de la lexicografia bilingüe.
A la recerca d'un nou sol
Quim Gibert
Paula Hawkins, escriptora interessada en la violència de gènere, diu: «A les dones se les educa perquè es considerin vulnerables. Perquè evitin la violència se'ls diu que no portin minifaldilles, que evitin anar soles pel carrer de nit. I als homes no se'ls hi diu això. Sembla que se'ls estigui dient que és responsabilitat de les dones evitar convertir-se en víctimes» (El Periódico, 8-7-15). Per poder expressar aquestes reflexions, prèviament Hawkins s'ha hagut de fer una sèrie de preguntes sobre la violència masclista. El sol fet d'obrir debat en aquest camp i interpretar el que succeeix, provoca l'apoderament de la persona i, en conseqüència, la seva vulnerabilitat minva.
Moltes altres dones (i homes) no copsen cap mena de violència sobre la dona. O bé no la volen veure i, per tant, no es molesten a fer-se cap pregunta al respecte. També és possible que arran justament de la vulnerabilitat en la qual han estat educades, no es vegin cor de fer res. Sigui com sigui, les declaracions d'aquesta escriptora britànica, nascuda a Zimbàbue, són molt encertades: qüestionen una realitat basada en el domini masculí.
Els catalanoparlants, sobretot els de la Franja de Ponent, també hem estat educats perquè ens considerem vulnerables a efectes lingüístics. I se'ns predisposa a parlar en castellà i desprendre'ns d'aquells distintius que ens identifiquin com a catalanoparlants, per evitar així que ningú s'ofengui. Per això es fa necessari que ens interpel·lem sobre com el domini castellà marca la realitat actual de la Franja. I cerquem maneres per sentir-nos poderosos, en el sentit saludable del mot, sense renunciar a la nostra identitat lingüística. Això ens alliberarà d'aquesta percepció de vulnerabilitat. La talentosa Paula Hawkins es rebel·la escrivint novel·les a propòsit d'allò que la treu de polleguera. La noia del tren (Ed. La Campana, 2015), que s'ha venut força, és la darrera.
En aquesta línia, Chris McCandless, un jove amant de la natura, en el llibre Into the wild diu: «Hi ha moltes persones que se senten insatisfetes i que no prenen la iniciativa de canviar les seves circumstàncies, ja que se les ha condicionat perquè acceptin una vida basada en l'estabilitat, les convencions i el conformisme». McCandless és partidari de renunciar a aquelles existències segures i monòtones atès que sempre experimentes el mateix: «La joia de viure rau en trobar experiències noves i aquesta és la raó per la qual no hi ha felicitat més intensa que viure amb uns horitzons que siguin sempre canviants»,
I és que les pors, els acomplexaments, no ens deixen ser. De fet, ens converteixen amb persones moribundes. Això explica que malgrat l'avançat procés de substitució lingüística de la Franja de Ponent, hi ha un escàs activisme cultural en bé d'allò nostrat. Si bé hi ha un mínim de convocatòries per la llengua, aquestes són totalment insuficients de cara poder reviscolar.
Rudyard Kipling, escriptor britànic nascut a la Índia, fa parlar així a uns dels seus personatges: «Hi ha quelcom d'amagat. Vés a veure què hi ha darrere les muntanyes. Està perdut i espera. Deus partir!».
Quim Gibert, psicòleg i autor de l'assaig Qui estima la llengua, la fa servir
8)
Selecció de professorat de català a l'exterior
2015-2016
Oberta la convocatòria
de selecció d'un/a professor/a d'estudis catalans a
El termini de
presentació de sol·licituds és del 17 de novembre a l'1 de desembre del 2015,
tots dos inclosos.
Caldrà que les persones
aspirants emplenin el formulari en línia disponible al web de l'Institut Ramon
Llull (http://www.llull.cat/catala/aprendre_catala/seleccio_professors_formularis.cfm), on hi ha també les bases de la convocatòria, i adjuntin la
documentació requerida.
Àrea de Llengua i
Universitats
Institut Ramon
Llull