Una altra expressió molt genuïna de la nostra parla és “fer rogle”. Un rogle és ‘conjunt de persones o coses de manera que formen un cercle', ‘grup de persones a la redor d'algú o d'alguna cosa' i altres significats relacionats amb cercles, redones, etc. Paraules en xarxa exemplifica el terme amb la frase “Xe, quin rogle més bo de gent que hi ha ací”. En El valencià de sempre, d'Eugeni S. Reig, no podia faltar l'esmentada locució, que l'autor il·lustra, i reivindica el seu valor literari, amb citacions d'alguns dels millors escriptors valencians, com ara Toni Cucarella, Joan Francesc Mira, Joan Olivares i Ferran Torrent en les seues respectives novel·les Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, El professor d'història, Vespres de sang i Gràcies per la propina. “Fer rogle” és ‘ajuntar-se (persones) en rogle' i també ‘fer eixample, demanar o obligar un grup de gent apilotada a fer lloc, espai en corro, en cercle'. Però “fer rogle és també, com arreplega Reig, ‘cridar l'atenció, causar admiració, ressaltar, distingir-se', exemplificat en el referit llibre amb la floreta “És guapa, culta, intel·ligent, atractiva… Ho té tot. A on va fa rogle”. I com recull el DNV, ‘fer-se escoltar o considerar per la gent'. Les persones amb predicament, els líders, també fan rogle. I els que tenen poder, i poden repartir prebendes, també solen fer rogle, però molts, quan el perden, deixen de fer-ne. Recordem els rogles que feien Camps i altres i mira que “a soletes” estan ara.