InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 263 (divendres 06/11/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - ¿darrere de qui sóc?
 
2) Eugeni S. Reig - de bragueta
 
3) Antoni Llull Martí - De bigots i mostatxos
 
4) Joan Tudela - Eugeni S. Reig, l'amic de les paraules (V)
 
5) Albert Pla Nualart - ¿Anirem enxubats o anxovats?
 
6) Albert Pla Nualart - La veritat és que no sabria dir si m'atreu o m'atrau
 
7) Rudolf Ortega - Es busca un heroi de la llengua
 
8) Neus Nogué Serrano - ¿"La gent diu" o "la gent diuen"?
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

 

¿darrere de qui sóc?

Fórmula que s'usa per a demanar tanda.

Bon dia, ¿darrere de qui sóc?

Aquesta és la fórmula que jo conec del meu parlar d'Alcoi heretat per tradició oral. Així ho he sentit dir a ma mare i a les persones de la meua família sempre. Ara, malauradament, sembla que això s'ha perdut i tothom pregunta ¿darrere de qui vaig? o ¿qui és l'últim?

 

En valencià també es diu: ¿darrere de qui vaig?, ¿qui és l'últim (o la última)?

La llengua estàndard sol emprar: ¿darrere de qui vaig?, ¿qui és l'últim (o la última)?

En castellà es diu: ¿detrás de quien voy?. ¿quien es el último (o la última)?

 

 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015) 

de bragueta

Denominació que, en el joc de la pilota valenciana, rep el colp que es pega movent el braç de dalt cap avall i de darrere cap avant, molt arrimat al cos, quasi fregant-lo, de manera que fa la impressió que el jugador es traga la pilota de la bragueta. També s'anomena de butxaca. Amb aquest colp s'aconseguix alçar la pilota i fer-la avançar amb força.

Caram, el roget eixe és un mestre pegant de bragueta. Ningú ho fa com ell.

En el glossari que hi ha al final del llibre El joc de pilota valenciana de Frederic Llopis i Bauset, en l'entrada bragueta (de) trobem: «loc. Manera de pegar a la pilota consistent a colpejar-la de manera que sembla que el jugador se la trau de la seua bragueta. És el mateix colp que el de butxaca, però s'utilitza aquesta denominació o la de bragueta segons les zones, tot i que també coincideixen ambdues en algunes comarques com ara l'Horta.»

 

En valencià també es diu: de butxaca
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu: de sobaquillo
 
NOTA : Llopis i Bauset, Frederic; El joc de pilota valenciana (Ajuntament de València, València, 1987, pàg. 184)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 173)
 

De bigots i mostatxos

 

Antoni Llull Martí

 
Amb l'entrada de la Casa d'Àustria al regne de Castella, pel matrimoni de la princesa Joana, filla dels Reis Catòlics, amb Felip el Bell, i sobre tot després que el seu fill Carles heretàs el gran Imperi Romano-Germànic, arribaren a Espanya molts de nobles i personatges de la cort procedents de Flandes i d'Alemanya, i també molts de mercenaris als quals es donava el nom de lansquenets (en alemany landsknecht, compost de land ‘terra' i knecht ‘mosso' perquè la majoria havien estar reclutats d'entre la pagesia. Tots aquells soldats duien bigot, cosa fins aleshores totalment desconeguda a Espanya (els homes, en aquell temps, o duien barba o anaven totalment rasurats). I conten que aquells pagesos fets soldats eren més flastomadors que un carreter, i en les seves converses solien amollar contínuament el jurament bi Gott, que era tant com dir «vatua Déu». Els castellans aviat s'adonaren que aquella paraula era la que més els sentien dir, i com que un altre distintiu seu era aquella clapa peluda part damunt el llavi superior que tots ells duien, i per a la qual no tenien nom, començaren a dir-li, a això, bigote, i del castellà el mot passà al català, amb la forma bigot o bigoti, i en portuguès fou adaptat com a bigode.
 
Els qui saben alemany em diran que tal jurament no es diria «bigót» sinó «baigót» (que en alemany modern s'escriuria bei Gott), però sembla que si bé la preposició bi, germana de l'anglesa by, en el segle XVI ja es pronunciava diftongada («bai»), és molt possible que el bi Gott fos una expressió arcaica, com ho és el nostre adéu, i que es pronunciàs de manera semblant a com el sentien els espanyols. I, com deien al bigot aquells flamencs o alemanys? Sembla que Schnurrbart Scnauzbart o Snorrebaard.
 
Mostatxo és també una paraula que entrà al castellà i al català poc després, procedent de l'italià mostaccio (pronunciat mostatxo), que al seu torn era agafada del grec mustaki. De l'italià passà també al francès, amb la forma moustache, i d'aquest, escrit talment, a l'anglès, i amb formes semblants al romanès i altres llengües, mentre que formes derivades de bi Gott només es troben en les llengües romàniques de la península Ibèrica.
 
 
4)
 
 

Del treball EUGENI S. REIG, L'AMIC DE LES PARAULES, premi Recull de retrat literari del 2014

blaverisme

Joan Tudela

Moviment valencià que nega la unitat entre la llengua dels valencians i la dels altres catalanoparlants i que fomenta un regionalisme anticatalà virulent i fins i tot violent. La bona notícia és que, actualment, el blaverisme va de baixa i podria arribar a extingir-se pel fet que ha perdut la batalla de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, gràcies en gran part a la mà esquerra de destacats valencianistes lúcids, entre ells Eugeni S. Reig, que hi col·labora sense renunciar a res i sense deixar de col·laborar alhora amb l'Institut d'Estudis Catalans. La mala notícia és que si el PP ha deixat d'alimentar el blaverisme és perquè ha optat per la castellanització nua i dura del País Valencià (i de les Illes).

Postdata:

Actualment, el discurs lingüístic de Carolina Punset –líder de Ciudadanos al País Valencià– va més enllà del blaverisme: afirma obertament que el valencià és una llengua aldeana i inútil que convé deixar de banda.   

 
5)
 
Publicat en el diari ARA divendres 28 d'agost del 2015
 
Dilluns a les 7 del matí, en un clar senyal de fi d'estiu, anirem ben anxovats en un enxubat vagó de metro
 
L'estiu hauria de ser temps d'esbargir-se, i no només en el sentit de distreure's i divertir-se sinó també en el de dispersar-se. L'únic esbarjo que va tenir el Sr. Esteve, sempre tancat a La Puntual, vaser anar a la Muntanya Pelada. Una sortida que només sabia descriure amb un adjectiu: espaiós. Per fer la viu-viu tendim a viure atapeïts tot l'any i les vacances són la gran ocasió per poder perdre'ns de vista. Ben al contrari, aquest esbarjo que anomenem turisme ens torna a amuntegar obligant-nos a tots a anar a veure el mateix en molt pocs dies. Per això fa de mal dir si amb la fi de l'estiul'enxubament s'acaba o comença.

Recordant la seva infantesa, Josep Pla ho té claríssim: “L'endemà de Santa Rosa (30 d'agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l'aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta,els carrers enxubats i oprimits”. En generalPla no recorre a l'adjectiu enxubat tant per descriure un amuntegament de personal com un ambient reclòs i sufocant, molt en la línia de la definició de Fabra: “Dit d'un lloc tancat on l'aire es renova difícilment”. Si l'enxubament és opressió ambiental, la fi d'estiu ens el porta i se l'endú. El porta perquè tornem a habitar espais més petits. Se l'endú perquè ens va traient de sobre el seu gran aliat: la xafogor.

Però des del febrer del 2013 un canvi al diccionari normatiu (DIEC) que, amb bon criteri, insta a escriure la paraula més d'acordamb la intuïció fa que enxubat ara ens remeti a anxovat : el seu probable origen etimològic. Passa, però, que amb aquestagrafia tan lògica i transparent se'ns fan massa presents les anxoves apinyadesdins d'un barril, i el sentit se'ns desplaça cap a l'atapeïment, cap a l'olor del seitó, cap al contacte físic.

L' enxubat com l' estuba té alguna cosa d'irrespirable i és la millor prova que les lletres també impregnen de significat una paraula. Tan clar és que anxovat la canvia que pot ser el motiu inconscient per afegir a aquestaentrada de diccionari, i de retop a enxubat, una segona accepció: atapeït. Però, per a mi, enxubat parla d'un ambient i anxovat d'una manera d'estar en un lloc, i això em permet dir que dilluns a les 7 del matí, en un clar senyal de fi d'estiu, anirem ben anxovats en un enxubat vagó de metro.

 
6)
 
Treure deriva, per evolució, de traure, que al seu torn prové del llatí trahere. En el català actual, la forma més antiga, traure, es manté viva en bona part dels parlars occidentals, i és la principal, per exemple, en estàndard valencià. Ortogràficament, Fabra va decidir mantenir, per a les dues formes, la a antiga i occidental quan l'arrel del verb és àtona (i no contradiu la pronúncia neutra oriental), i per això tots escrivim trauria o traient. En canvi, quan l'arrel és tònica, sí que abona dues grafies: per exemple, en central treu i en valencià trau.

Sembla que el més lògic seria estendre aquest criteri als compostos de treure, cosa que faria que en central escriguéssim atrauria i retrau ria però atreu i retreu. Però el fet és que, mentre que retrau (“fa un retret”) o distrau són grafies inusuals en parlars centrals; atrau (i contrau o abs trau ) es diu i s'escriu en aquests parlars igual o més que atreu.

És cert que si busquem al DIEC2 atraure (i els altres compostos amb a a l'arrel) ens remet a la forma amb e a l'arrel, on hi ha la definició, cosa que fa pensar que la considera la forma principal. Però també és cert que en la redacció dels articles fa servir 7 atrau (per 12 atreu ) i cap retrau o distrau (per 4 i 5, respectivament, retreu i distreu ). I així, per exemple, diu que atractiu és “allò que atrau” i al·licient “allò que atreu”.

Coromines fa llum en aquest misteri quan afirma que, mentre que re trau o distrau sona (on domina treure ) tan estrany com trau, la forma atrau (i l'equivalent d'altres compostos) a ell li sona millor i li sembla més recomanable (també on domina treure ) que atreu. I ho fonamenta en l'ús de grans autors noucentistes i insinuant la idea que potser els usos cultes estan més influïts per les formes llatines que els populars.

Ho constatem fins i tot en dues accepcions d'un mateix verb. Diem i escrivim “Li retreu que no vingui” però podem dir i escriure “El múscul es retrau” o “Es retrau a casa seva”. Per tant, potser que us deixeu de sentir culpables si algú o alguna cosa no us atreu sinó que us atrau.

 
7)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS dimarts 1 de setembre del 2015
El “registre” de la seu de CDC ha fet evidents els problemes de supervivència del mot ‘escorcoll'
 

Em passa sovint que, cada cop que sento la paraula registre (o registrar, en la seva forma verbal), el cor em fot un bot. No m'acostumaré mai al sentit que se li atribueix recentment —bé, fa anys que se li atribueix aquest sentit, però sembla que darrerament se'l valida de forma viral— de fer-ho passar com un escorcoll de tota la vida. El dia que la policia remenava a la seu de Convergència Democràtica tot eren sobresalts, no pel fet en si, que tampoc era imprevisible, sinó per l'omnipresència del terme, oralment i per escrit. Sort que els sobresalts es van acabar l'endemà amb la carta de Felipe González als catalans.

Som al davant d'un cas emblemàtic dels límits d'aplicació de la normativa, aquella línia discontínua que fa frontera amb la selva de l'ús espontani, en la qual regna la més absoluta de les anarquies, el territori per civilitzar. Qualsevol que vagi al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans veurà que el sentit genèric del terme està relacionat amb el fet d'anotar, d'apuntar, de deixar constància, i d'aquí que parlem de llibres de registre, o del registre del Parlament, que és la dependència on es fa constar la presentació d'un tràmit. En cap cas s'hi troba el significat de remenar de forma més o menys metòdica a la recerca de proves, indicis o materials sospitosos, normalment delictius. Per a aquest significat ens servim en català del bo del terme escorcoll, tal com va pronunciar amb només una llevíssima anomalia a la doble ela final Inés Arrimadas, catalana d'adopció capaç de fer anar un català més acadèmic que el de TV3. Esperem que quan l'entrevistin com a cap de l'oposició no deixi en evidència el periodista de torn.

Ningú ha dit però que això de la llengua sigui fàcil, tant de bo tot es reduís a una pueril cerca al diccionari. Efectivament, el diccionari de l'IEC no avala l'embastardit registre, com tampoc no ho fa el diccionari d'Enciclopèdia Catalana, però a mesura que ampliem la cerca la cosa se'ns complica. El Diccionari català-valencià-balear (l'Alcover-Moll) sí que dóna el terme per bo, com també ho fa una patum com Coromines per al cas del verb registrar (així ho recull Josep Ruaix) i, sobretot, el Diccionari 62 de la llengua catalana, que situa l'accepció de registre com a “escorcoll” en una meritòria segona posició. I d'aquesta font, molt presumiblement, el terme deuria saltar a l'Ésadir, el portal lingüístic dels mitjans de la Corporació i eina bàsica de consulta per a tot el gremi correctiu que vulgui estar al dia. (Nota al marge: Inés Arrimadas es deuria comprar un sol diccionari, i ben fet que va fer; com més diccionaris tingueu a casa, més penes passareu.)

El mal d'avui, en aquestes qüestions, és l'encimbellament de què gaudeix l'Ésadir com a font de consulta primària i, en conseqüència, pràcticament normativa. Sense voler menystenir la feina majúscula dels lingüistes que hi ha al darrere (els quals treballen en unes condicions que converteixen la seva feina en titànica), és un error convertir el que, de fet, és el llibre d'estil/model de llengua d'uns mitjans audiovisuals en una font normativa pràcticament equiparable a la de l'Institut d'Estudis Catalans, perquè, desenganyem-nos, poques vegades l'usuari fa cas de la lletra petita que limita o censura els usos d'alguns termes. I, per tant, allò que hauria de ser una mera font de consulta (com altres llibres d'estil) muta de forma trapassera en font sancionadora i dogma de fe (com altres diccionaris), i no és el mateix.

El que ens cal és un heroi. Un heroi de la llengua. N'hi ha hagut d'altres, no seria aquest el primer. Necessitem un filòleg o filòloga que dediqui la seva vida a la feina ciclòpia d'escriure un diccionari d'ús, això és, una obra que, per principi, es plantegés transgredir la norma però, a la vegada, servís de referent d'autoritat per fixar l'ús responsable de la llengua. Tan sols Jordi Ginebra i Anna Montserrat s'hi han acostat amb el seu Diccionari d'ús dels verbs catalans, però només amb els verbs no fem res. En castellà van tenir la gran sort que existís María Moliner, autora en solitari d'un monument a l'espanyol que al seu moment va deixar la RAE en evidència i que avui continua essent referència obligada com a obra lexicogràfica.

Malauradament això ens falta. La llengua catalana ha protagonitzat una darrera centúria sense comparació amb llengües veïnes pel que fa a la fixació del seu codi, des del diccionari normatiu de Fabra fins a l'etimològic de Coromines, passant pel dialectal d'Alcover i Moll i tota la producció terminològica del Termcat. Però no tenim el gran diccionari d'ús, una obra de capçalera que actuï d'autoritat off i que no relegui la salut de l'idioma als usos apressats, siguin televisius o simplement tuitius. Necessito un heroi que em digui que tranquil, que si sento registre no passa res.

 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dijous 10 de setembre del 2015
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net