contraïdor
Persona que
contradiu.
|
No sigues contraïdor i fes lo que t’ha manat la
mare. |
En la rondalla La mestra i el manyà d’Enric Valor,
trobem:
|
Beatriu
marxava contenta de perdre de vista l’odiosa madrastra i l’antipàtica i
contraïdora Elvireta [...] |
copa
de brases
Recipient metàl·lic (generalment de bronze o de
planxa de ferro), de forma circular, dins del qual es posa carbó vegetal fet de
branques de carrasca o de pi i mòlt molt menutdet per a cemar-lo i que la calor
que desprén la combustió calfe el lloc a on es col·loca.
|
Ma mare, en
l’hivern, tots els dies del món encenia la copa de brases. Usava molinada
i l’encenia amb corfa de taronja seca. Jo recorde els hiverns de la meua
joventut estudiant en el tendur amb la copa de brases als peus. ¡Com
enyore aquells temps! |
Enric Valor usa aquesta expressió en la seua
prosa literària. En la novel·
|
A més del calor de
l’estufa, hi havia allà un tendur amb la seua copa de brases, com en les
vesprades en què hi feien labors la senyora i Àngela; s’hi estava calent i
bé. |
Com
podem observar, en aquesta ocasió el mestre Valor es va equivocar i va posar del calor en lloc de posar de la calor. Tots els éssers humans ens
equivoquem i, per desgràcia, ho fem sovint. Cal deixar ben clar que
en valencià el substantiu calor és sempre femení mentres que en
castellà normatiu és sempre masculí, encara que en castellà dialectal pot ser
també femení. Recorde que un amic andalús em va dir en certa ocasió que en la
seua terra diuen el calor, la calor, los calores i las calores i que aquestes quatre
denominacions expressen diferents graus de calor ambiental, de manera que el
femení sempre expressa més calor que el masculí i el plural més que el singular.
Però en castellà culte la denominació és única i és masculina. En castellà, si
fa molta calor, es diu ¡qué calor
hace!, però en valencià diem ¡quina
calor que fa! Alguns valencianoparlants diuen de manera incorrecta el
substantiu calor en masculí,
evidentment per influència del castellà. No és inusual oir expressions com ara
«este estiu ha fet molt de calor». A qui diga açò li hauríem de preguntar si ell
diria ¡quin caloret que fa! o ¡quina caloreta que fa! Segur que la
primera li sonarà ben estranya mentres que la segona, no. I això és així, sense
cap mena de dubte, perquè la influència del castellà encara no ha arribat al
diminutiu per una raó molt senzilla: perquè els castellanoparlants la paraula calorcito la diuen ben poques voltes.
Alguns valencians és possible que diguen incorrectament el calor en lloc de la calor, però afortunadament encara no
hi ha ningú que diga el caloret en lloc de la caloreta.
També
s’usa, amb el mateix significat que la locució copa de brases, la paraula copa. En la novel·
|
S’estaven
aleshores en un entresolet que donava al carrer Major i que quedava molt
temperat per la copa del tendur farcida de
brases. |
I en
la novel·
|
Hi havia allà
un altre tendur amb la seua copa amb brasilada, i una bona vista sobre els
horts de flors i sobre part de la
vall. |
La
paraula copa i l’expressió copa de brases han sigut molt corrents
en valencià –i encara ho són entre els valencianoparlants de més de cinquana
anys– però, per a desgràcia nostra, estan condemnades a l’extinció ja que, per
un costat, denominen un objecte que pràcticament no s’usa en l’actualitat i, per
un altre, han de suportar la pressió de la denominació braser, preferida per la llengua
normativa i que, damunt, és quasi idèntica al seu equivalent castellà. Així que:
¡adéu, estimada copa de brases! Et
desitge que descanses en pau en el limbs de les paraules i de les expressions
mortes.
Mandarins i mandarines
Antoni Llull Martí
Supòs que molta
gent ha cregut, com jo mateix quan encara no m’havia agafat la curolla d’aclarir
etimologies, que el mot mandarí, amb què des de fa cents d’anys es designa un
alt funcionari de l’imperi xinès, s’havia creat sobre el mot castellà
mandar. El diccionari d’Alcover i Moll no en dóna l’etimologia,
possiblement
perquè els seus redactors no tenien d’aquest mot prou informació. Avui, però, se sap que el
castellà mandarín i el nostre mandarí, provenen del portuguès mandarim,
que fou com els portuguesos adaptaren a la seva llengua el mot malai mantari
que al seu torn era una alteració del sànscrit mantrin, ‘conseller,
ministre
d’estat’, nom que donaven especialment als de
A la
classe de taronja anomenada mandarina, que procedent de l’Extrem
Orient
s’introduí a Europa dins el segle XVIII, sembla que li donaren aquest nom
perquè deien
que el color groc de la seva pell era com el dels vestits dels mandarins.
En castellà,
però, és més corrent dir-li naranja de
El mot taronja es presenta amb formes més diferenciades en les llengües europees (i fins i tot dins una mateixa llengua, com ocorre en la nostra). Entre els àrabs peninsulars ja hi havia en temps antic dues denominacions per a aquest fruit, una que sonava, poc més o menys, com torunja, que es transformà en toronja i finalment en taronja, i una altra semblant a naranja, sembla que procedent del persa naranx, de la que sortí la forma castellana. Toronja era ja usual en català en el segle XIII, i taronja es troba a documents del XIV, temps en què ja era també usual en castellà naranja, i en portuguès laranja (el canvi de ena per ela es troba en altres mots, en qualsevol de les tres llengües; recordem, per exemple, dos antics noms de Barcelona: Bárcino i Barchinona). En català antic es troba també, de vegades, naronja per taronja i també aronja. Sense ena passà al francès: orange, i a l’italià: arancia (llegiu arantxa).
Contra la creença popular que són els llums els que atrauen els mosquits i els orienten cap als potencials donants de sang, el fet cert és que aquest insectes fan servir coordinadament uns altres sentits, els sensors tèrmics i químics, per a localitzar l’objectiu. Així, mentre que els tarsos del tercer parell de potes capten les diferències de temperatura entre la presa i l’entorn, les antenes detecten el vapor d’aigua i el diòxid de carboni que exhalem en respirar i per la pell, i algunes substàncies que s’emeten directament des de la dermis o pels bacteris que hi viuen, com l’àcid làctic present a la suor.
Per a evitar la picada dels mosquits es pot optar per diferents estratègies: exterminar-los (com fan els insecticides), establir barreres físiques (com les mosquiteres) o repel·lir-los mitjançant substàncies químiques de determinades plantes o amb productes sintètics.
En general, els repel·lents solen afectar els sensors de l’insecte, els fan perdre la capacitat de detecció i això els impel·leix a allunyar-se'n per poder recuperar-la. Entre la llista dels compostos volàtils naturals que s’han reconegut com a repel·lents figuren les piretrines, el metil-nonil-cetona, el geraniol, l’estragol, el citronel·lal, el limonè i el transnerolidol.
Algunes de les plantes considerades tradicionalment com a repel·lents ho són perquè sintetitzen almenys alguna d’eixes substàncies. Doncs bé, l’alfàbega Ocimum basilicum conté no un, sinó quatre dels volàtils repel·lents de mosquits, els darrers de la llista anterior. El més abundant és l’estragol (1-al·lil-4-metoxibenzè), també conegut com a estragó, metilcavicol o al·lilanisol.
Altrament, l’estragol és un dels responsables de l’aroma típica que emet l’alfàbega quan se'n freguen seues fulles. Anualment es produeixen tones i tones d’oli d’alfàbega per destil·lació al vapor.
Així, doncs, podem optar per adquirir oli d’alfàbega per mantindre a ratlla, ben lluny, els mosquits que vulguen entrar-hi a xuplar-nos la sang o, com ja ens havia transmès la saviesa popular, tindre a l’habitació, a l’ampit de les finestres o a la terrassa, mates d’alfàbega.
Això no tan sols espantarà els mosquits sinó que, a canvi d’unes carícies, la planta ens perfumarà l’ambient amb una fragància tan excelsa que ha fet que siga considerada la reina (basileus) de les herbes aromàtiques, com així la va batejar Linné en donar-li justament el nom d’Ocimum basilicum.
Sonen cants de sirena sobre el reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya. És una notícia excel·lent. Que Espanya és un estat multilingüe és una cosa que no escapa a qualsevol que hagi sortit de casa seva, però una altra cosa és que l’Estat espanyol sigui efectivament multilingüe. A partir d’alguns articles de premsa i de conclaves sobre la qüestió (un de ben recent celebrat a Barcelona, organitzat per les fundacions Ortega i Boscán), s’està plantejant obertament l’oportunitat d’elaborar una Llei de Llengües que, d’una manera definitiva, situï l’Estat com un actor lingüístic de primer ordre, de manera que es reconegui a si mateix com a multilingüe. Seria tot un esdeveniment, ja que significaria la patrimonialització d’una riquesa que fins ara ha estat sistemàticament ignorada, quan no combatuda sense subterfugis.
El plantejament arrenca de l’article 3.3 de la Constitució espanyola, el qual s’invoca sempre que es vol argumentar que l’Estat sí que reconeix la diversitat lingüística. Diu així: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. La idea de la proposta seria proveir aquest article d’un desenvolupament legislatiu que fos fruit d’un gran pacte entre forces polítiques sense que calgués tocar res de la Constitució —ja sabem com costa esmenar-la—, i a partir d’aquí projectar una sèrie de mesures d’ordre sobretot administratiu i comunicatiu que portés, lògicament amb el temps, a una assumpció a la fi plena per part d’Espanya de la seva pròpia condició multilingüe.
És però voler fer una truita sense trencar els ous. El mitificat article 3.3 deuria ser redactat en moments de confusió nocturna, perquè no deixa de ser l’expressió formalitzada d’una mena de tolerància global, que val per a les llengües però també podria valer per al món animal, vegetal o floral. Tot molt hippy. És com dir: “Nosaltres acceptem totes les llengües i no els volem cap mal”. El problema de l’article 3.3 és que, per molt que el desenvolupem, no té res a pelar contra l’article 3.1 (el que diu que la llengua oficial és el castellà) però sobretot contra l’article 3.2, una autèntica catàstrofe, un brot de diftèria per a les llengües, una colossal bomba de fragmentació lingüística. Tot el que no passi per la reforma d’aquest article no és més que una declaració de bones intencions.
L’article 3.2 diu així: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Perquè ens entenguem, una llengua pot ser cooficial si així ho diu un Estatut, i això serà doncs plenament constitucional; però també pot ser no cooficial si l’Estatut no en diu res, i això serà també constitucional. Així, l’Estat s’inhibeix de la pròpia diversitat fins al punt que tant se li’n dóna el que facin les autonomies, i en qualsevol cas la decisió que prengui un parlament s’ajustarà a la legalitat. Catalunya va fer el català llengua oficial; Aragó no. I aquí no passa res. Una autonomia podria suprimir la cooficialitat de la seva llengua pròpia demà mateix i l’edifici constitucional quedaria intacte.
És aquest despropòsit el que valida que hi hagi llengües que no tenen cap reconeixement a les respectives comunitats on són llengua històrica, com són l’asturià i l’aragonès. És aquest despropòsit el que fa que dues llengües reconegudes en alguns territoris no ho siguin en d’altres on també són llengua històrica (el català a la Franja i el gallec al Bierzo). I és aquest despropòsit el que fa que, a partir de cada legislació autonòmica, els mateixos parlants gaudeixin de drets diferents en funció del lloc que trepitgen (Catalunya, País Valencià i Balears per al català; País Basc i Navarra per al basc). I això sense esmentar la fragmentació que, de retruc, es produeix sobre el codi normatiu, en veure’s avalada per la mateixa carta magna la possibilitat que una autonomia fundi una acadèmia per a la seva varietat que, pel seu compte, propugni una normativa alternativa. Algú s’imagina el Parlament andalús promovent una gramàtica diferent de la de la RAE?
L’article 3.3 és una càrrega de cinisme amb un lliri a la mà. Ni tan sols té el pudor de parlar de llengües, sinó de “modalitats lingüístiques”, una solució que un filòleg astut podria aplicar també a qualsevol varietat dialectal de qualsevol llengua, inclòs el castellà. Per molt que es pogués simular que l’Estat és multilingüe a través d’una cosmètica Llei de Llengües, difícilment l’espanyol cedirà supremacia. L’immobilisme lingüístic està lligat i ben lligat. Qui no vulgui trencar els ous, que surti de la cuina.
Perquè i per
què
Albert Jané
Vet
aquí un parell de casos una mica especials, potser no gaire comentats, sobre la
distinció entre la conjunció perquè i
el conjunt per què, constituït per la
preposició per i el mot fort què (pronom relatiu o interrogatiu).
Considerem, en primer lloc, les oracions següents:
(1)
No se sabia perquè el secretari no havia dit res.
(2)
No se sabia per què el secretari no havia dit res.
(3)
No ho sabíem perquè el secretari no havia dit res.
(4)
No sabíem per què el secretari no havia dit res.
(5)
*No ho sabíem per què el secretari no havia dit res.
Els
dos primers exemples són oracions construïdes amb el pronom impersonal es (o variants). Com és ben sabut,
aquest pronom (diem impersonal, no reflexiu) no admet la combinació amb el
pronom neutre ho, que fa sempre la
funció de complement directe o acusatiu. No es tracta de la condemna d'alguns
preceptistes, com s'esdevé en el cas d'altres combinacions, sinó d'un rebuig de
la llengua ella mateixa. Com a continuació lògica d'un advertiment com és ara Això crema diem S'ha d'agafar amb un drap, no *S'ho ha d'agafar amb un drap, que és una
construcció impossible, estranya a la llengua. És possible, com fan molts,
d'analitzar S’ha d'agafar amb un drap
dient que el pronom neutre, que lògicament seria el seu complement directe,
en la construcció amb el pronom impersonal es ha esdevingut el subjecte i per això
se sobreentén, talment com Això
crema, en què Això fa clarament
de subjecte, és reduïble a Crema.
En l'exemple (1) hi ha el pronom neutre
sobreentès, si es vol, com a representant del subjecte. En tot cas, talment com
en S'ha d'agafar amb un drap, no hi
ha l'expressió explícita d'un complement directe o acusatiu i, per tant, allò
que ve a continuació no pot ser sinó una subordinada causal. És una construcció
anàloga a (3), en què, com que l'oració principal no és impersonal, el
complement directe hi és representat pel pronom neutre ho. Aleshores, tant en (2) com en (4),
el complement directe del verb de l'oració principal és representat per la
subordinada interrogativa indirecta per
què el secretari no havia dit res.
Assenyalem amb un asterisc l'exemple (5) perquè es tractaria d'una
construcció agramatical. Sí, però, que seria admissible la construcció emfàtica
següent, amb una coma imprescindible, i, fins i tot, preferentment, amb un signe
d'admiració:
(6)
No ho sabíem, per què el secretari no havia dit res!
El
pronom impersonal hom, potser
considerat per molts més arcaic del compte, té el mateix valor que el pronom es¸ però sintàcticament es comporta com
els altres pronoms.
Tindríem, doncs;
(7)
Hom no ho sabia perquè el secretari no havia dit res.
(8)
Hom no sabia per què el secretari no havia dit res.
Són
força usuals els títols d'articles periodístics constituïts per una frase que
pot ser una oració subordinada, causal o interrogativa indirecta, amb la
principal sobreentesa:
(9) Perquè sóc
nacionalista
(10) Per què sóc
nacionalista
El
cas més usual és, sens dubte, el segon (10), és a dir, el d'una oració
interrogativa indirecta, que hauria de dependre d'una principal com ara «En el
text d'aquest article explico (per què sóc nacionalista)». Però també podria ser
una subordinada causal (9). Seria amb una oració principal sobreentesa com ara
«He actuat sempre tal com explico en el text d'aquest article (perquè sóc
nacionalista)».
Aquest suposat títol d'article periodístic podria ser també una oració
subordinada final, amb el verb en subjuntiu, i, naturalment, amb la conjunció
final perquè (un sol
mot):
(11)
Perquè ho sàpiga tothom
Una
principal (sobreentesa) d'aquesta subordinada podria ser, per exemple, «En
aquest article explico tot el que hem fet (perquè ho sàpiga
tothom)».
Es
diu habitualment que en les oracions interrogatives directes s'ha d'escriure per què, és a dir, separadament. En la
major part dels casos és efectivament així, però cal tenir en compte que una
interrogativa directa pot contenir una subordinada causal, o final, amb la
principal explícita o sobreentesa. Considerem els exemples següents,
suposadament essent les frases d'un diàleg:
(12)
Per què no va venir?
(13)
No va venir perquè plovia.
(14)
Perquè plovia?
El primer exemple (12) és el clàssic
d'una oració interrogativa directa, amb la coincidència de la preposició i el
mot interrogatiu. El següent (13) és el cas més usual d'una subordinada causal,
amb l'adequada conjunció perquè. El
tercer exemple (14) és el que volíem posar en relleu. És una construcció
emfàtica, que se sol dir amb un èmfasi molt marcat, en què trobem la mateixa
subordinada causal, que depèn de la mateixa principal, ara el·líptica o
sobreentesa. L'exemple següent seria gramaticalment correcte, però es pot dir
que semànticament impossible:
(16)
Per què plovia?
Es
tractaria, certament, d'una pregunta que demanaria una resposta humorística o
francament surrealista.
Els
exemples següents són anàlegs als anteriors, però amb una subordinada final (amb
el verb en subjuntiu):
(17)
Per què li has donat aquests diners?
(18)
Perquè em deixi tranquil.
(19)
Perquè et deixi tranquil?
En l'accepció 1 de parella, caldria designar com a parella de fet el concepte que hi
figura.
No hi ha parenòstic
(almanac), que és un calendari en què es pronostica l'oratge en les diferents
époques de l'any.
En paret, trobe a faltar la loc. molt viva com si ho diguérem a la paret.
No hi ha partenariat:
col·laboració entre l'àmbit públic i el privat en el finançament
d'obres.
No hi trobe passada de la
mort (en el futbol) ni passada
endavant (infracció en el rugbi).
Hi ha carrutxes, però no els sinònims passejador o
caminador (per als infants).
No hi ha pasticultura:
estudi de la gestió i l'aprofitament de les pastures.
No hi trobe pasturall
("pastizal").
Hi ha que si naps que si cols, però no els sinònims que si patatim que si patatam, que si són
verdes que si són madures, que si tomba que si gira.
No hi ha patchwork (labor de
retalls).
Accepta patejar, fins i
tot en tres sentits: 1) recórrer, trepitjar, 2) malgastar estúpidament, i 3)
pegar colps amb els peus.
No accepta patimenta
com a forma col·loquial de patiment.
No hi ha patrimonialitzar ni
patrimonialització.
En l'entrada patró, no figura on hi ha patró no manen els
mariners.
Accepta espònsor
(patrocinador).
No hi ha patuesització.
No hi ha via pecuària
amb els diferents noms de cordell, cordill (no hi figuren), lligallo, assagador
(hi figuren).
No hi ha pedra de llum (alabastre) ni
pedra de fil (amiant).
No hi ha peix de plata,
com a sinònim de peixet de paper o arna de biblioteca.
No hi ha Pelé, Melé i el
xiquet de la Bengalé (que sempre van junts, en sentit
despectiu).
No hi ha pell sintètica (Polipiel, nom
comercial).
No hi ha zona central en
l'esport, pelouse, com a sinònim
complementari.
Admet pendent també com a femení: la pendent de la
teulada.
No hi ha ser un
penques: pocavergonya, desvergonyit, barrut, galtes.
No hi ha penebista (del
PNB).
No hi ha memòria USB
(llapis de memòria, pen drive): dispositiu per a emmagatzemar i
transportar dades. Sí que figura llapis òptic o electrònic, que permet
d'escriure en la pantalla de l'ordinador.
No hi ha cogito ergo sum, que s'ha fet famòs
en la versiò llatina, no en la forma original francesa: Je
pense, doncs je suis.
No hi ha pensió assistencial o no
contributiva.
No hi trobe llavor d'or (o pipeta
d'or), "pepita de oro".
No hi ha penyista
(membre d'una penya).
No accepta peoner -a
com a sinònim de pioner -a.
No hi ha peper -a
(membre o simpatitzant del Partit Popular).
No hi ha pepitòria:
guisat d'ocell de corral amb una salsa de julivert, ceba, all, ametles i rovell
d'ou dur.
No hi ha performance: manifestació artística
que busca impressionar el públic.
No hi ha periquito, com
a soci o simpatitzant del Reial Club Deportiu Espanyol de
Barcelona.
No hi ha perlicultura o
cultiu de perles.
Accepta persona non grata, encara que podem
dir perfectament persona no
grata
Admet perorata com a
sinònim de peroració.
Amb bon criteri figura pesebre i no pessebre, i com a primera
accepció: menjadora dels animals.
No hi trobe amor de monja i
pet de frare tot és aire.
No accepta peto: pitet
p.e. per a distingir-se en els entrenaments esportius, i també hi ha pantalons
de peto.
No hi ha específicament peu
de ferro (dels sabaters).
Accepta rodeno (gres i
pi rogenc).
No hi ha picana
elèctrica (instrument de tortura).
S'hauria d'admetre pícaro com un xenisme de la literatura
castellana. En altre sentit: murri, brivall, truà,
guilopo.
Recull bufar en caldo gelat, però no picar en ferro gelat (esforçar-s'hi
inútilment).
En pitxitxi, podria
dir-se que prové del sobrenom de Rafael Moreno Aranzadi (1892-1922), jugador de
l'Athletic Club de Bilbao.
No hi ha piccolo (flautí): flauta xicoteta de
sons aguts i penetrants.
Hi ha morrut com a insecte col·leòpter que ataca les palmeres, però
caldria afegir- hi roig (morrut
roig: " picudo rojo").
Hi ha pigall com a xiquet que acompanya una persona cega, però no
gos pigall (ensinistrat per a aquest
fi).
No hi ha Tipp-ex com a s. c. de paper
correctiu.
SINONÍMIA (per ordre decreixent de
preferència):
Gabiot / gabial; parentiu /
parentesc; barandat / envà, sitara;
parpella / palpebra; vulva / parrús, parrussa; partida /partença (acció de partir o
anar-se'n); partició / partió; paixarell / passerell, patxarell (la
Safor i la Marina); meninfotisme /
passotisme (innecessari); carlota /
pastenaga, pastanaga, safanòria; novatada / quintada; desbaratafestes / esgarriacries; pedalejar / pedalar; pidolador -a / pidolaire; peiró / pedró (columna amb una
inscripció); pedra de foc (o foguera) / pedrenyal, pedrenyera; petxelina / pellegida ("lapa"); neciesa / niciesa; pellorfa / pellofa; panfígol / panfigo; penalitzar / penar; prunyó / penelló; penitenciari / penitenciaria; penja-roba / penja-robes, bracet; penjoll / carràs (de cireres,
avellanes, olives, xanglot de raïm); peó
de camins / adobacamins; peonada
/ peonatge; peralt / capalçada;
percebe / peu de cabra; perdigana/ perdiganya (perdiu jove);
pernoliar / peroliar (administrar la
unció dels malalts); escorcollar /
perquirir; perseguir/ empaitar,
encalçar; llucet / maire; cosquerelles / pessigolles, cosconelles
(Xàtiva); piadós -osa / pietós -osa; pic i pala (joc) / bòlit; xitxina /
xixina (carn picada); pedrapiquer / picapedrer; picaport / picaporta; errada / pifiada, espifiada; pifiar / espifiar; paperassa /
paperada.
Els tres conceptes del títol vénen suggerits per l’actualitat d’aquests darrers mesos. Vegem-ho.
Literatura. Malauradament, el dia 16 de març va morir a Barcelona, a l’edat de vuitanta-quatre anys, l’influent historiador i crític literari Joaquim Molas i Batllori. Nascut a Barcelona en 1930, es va dedicar a la literatura medieval i a l’anàlisi de textos. Després optà per l’estudi de la literatura contemporània i s’inclinà per una metodologia de tipus marxista. Publicà antologies de poesia catalana i dirigí col·leccions de literatura catalana i universal; a més, intervingué en diverses revistes i publicacions. Catedràtic universitari i investigador, era membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Rebé nombrosos guardons, entre els quals destaca el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1998) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2003). La seva figura ens recorda que la llengua va unida a la literatura. Sortosament, la nostra, de llengua, va flanquejada per una importantíssima producció literària, des de l’època medieval fins als nostres dies. Aquesta literatura és una garantia per a la salut i pervivència de la llengua, a més d’un àmbit prestigiós on aquesta es projecta.
Dialectes. L’11 de febrer es va anunciar la concessió del 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al dialectòleg Joan Veny i Clar (l’acte de lliurament és previst per al 8 de juny). Nat a Campos (Mallorca) en 1932, estudià a Barcelona, Lovaina i Poitiers i es doctorà en filologia romànica amb una valuosa tesi sobre els paral·lelismes lèxics entre els dialectes catalans. Catedràtic de dialectologia, ha publicat molts treballs d’interès filològic i ha continuat l’Atles lingüístic del domini català. És una autoritat en dialectologia i etimologia i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Entre altres reconeixements, ha obtingut la Creu de Sant Jordi (1997). La seva figura ens recorda que les llengües solen tenir variacions segons la geografia, variacions que l’arrelen en el territori i li donen colorit i riquesa; fets, però, que s’ha de mirar que no vagin contra la unitat de la llengua literària, avui anomenada «estàndard». En aquest sentit, suggerim a l’autoritat competent que en les pròximes edicions del diccionari normatiu hi figurin acotacions sobre l’abast territorial dels dialectalismes.
Normativa. Pel març va sortir el llibre Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill, que s’articula en deu capítols d’altres tants autors, relacionats d’una manera o altra amb els mitjans de comunicació (i que, per seguir la metàfora del títol, podem etiquetar com a «maquinistes de la llengua»). Aquest llibre ha tingut bastant ressò i ha generat més o menys polèmica. L’obra conté, certament, observacions interessants i aprofitables, però també en conté, al nostre entendre, de discutibles o de clarament errònies. Per això aconsellaríem una bona dosi de prudència davant les propostes que hi surten. Resumint, podríem dir que, per damunt de tot, cal salvar l’esperit de la normativa establerta exitosament per Pompeu Fabra, la qual (recordant el que explica un dels nostres companys de redacció en un dels seus manuals) es basa en tres grans criteris: 1) la unitat de la nostra llengua —unitat en el temps, que equival a tradició, i unitat en l’espai, que significa tenir sempre present que el nostre idioma ha d’assolir una dimensió nacional, com de fet la normativa fabriana ja és de caire composicional—; 2) la seva personalitat, que vol dir que no podem renunciar a posseir una llengua pròpia, amb uns usos genuïns, sense que degeneri a la condició de dialecte d’una altra llengua (allò que avui s’anomena «catanyol») o es converteixi en un patuès impresentable; 3) la seva dignitat, de manera que pugui anomenar-se de debò llengua de cultura, indefinidament apta per a tots els usos d’una comunitat culta. Concretant aquests principis, diríem que l’autoritat acadèmica hauria de mantenir els grans trets de la normativa fabriana, hauria de rectificar algunes decisions que s’han demostrat desafortunades (com la decisió de l’any 1996 sobre l’ús del guionet en els mots compostos) i hauria d’admetre els retocs normatius que tenen sòlides bases filològiques o lingüístiques (segons propostes que s’han publicat dins aquesta mateixa revista o bé en altres llocs).