InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 253 (divendres 17/07/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - codissa
 
2) Eugeni S. Reig - cofafa
 
3) Antoni Llull Martí - Diners, dinars i dinades
 
4) Albert Pla Nualart - A l'estiu tota cuca viu i, si bades, tot s'aviva
 
5) Rudolf Ortega - Llengua i democràcia
 
6) Salvador Pardo - El DNV (XXV)
 
7) Bernat Joan i Marí - Educar l'autoestima
 
8) Màrius Serra - Credencer
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

codissa

Pedra llisa i arredonida de riu o de platja.

Es despullà, deixà la roba damunt de les codisses i es tirà de cap al riu.

En la novel·la Enllà de l'horitzó d'Enric Valor podem llegir:

Sobtadament, aparegué en un revolt la vista espectacular de la Baixura, i el camió saltà costa avall, i els boscs que ens acompanyaven a la nostra dreta desaparegueren, i les altes crestes i carenes anaren perdent altitud i es transformaren en aquelles planes onejades i pedregoses, en aquelles rambles de codisses i baladres, que formen bona part de la comarca assedegada del Raspeig.

I en la mateixa novel·la, més avant, trobem:

Era a l'altra banda de la canyadeta quasi sense canyes que al fons formava un regall, quasi una rambleta pel llit de codisses que cobrien el sòl i pels baladres verinosos que hi brollaven de tant en tant.

L'expressió pedra codissa també és usada pels valencians amb el mateix significat.

El el llibre Camins d'argent: el Palància, el de la Sénia d'Emili Beüt i Belenguer podem llegir:

El gran pendent que duu el curs d'aquest riu ocasiona les avingudes ràpides, furioses, amb desbordaments; mes d'ordinari està sec, mostrant les eixutes pedres codisses, de totes les gruixes, que formen la base del seu llit.

En el poema següent de Lluís Alpera trobem pedres codisses dos voltes:

No us esparvereu, amics, si us dic

que he vist, ací mateix, a ran de premsa,

tirar al terrat d'enfront

pedres codisses i veritats com a pilons.

I les llançava, us ho jure,

el menovell, coratge de xic fadrí, un dels pocs dits fidels

de la mà esquerra de Déu.

Mentrestant cent garses grallaven

a l'entorn, enreixant, amb mil cositons,

l'aire fresc del santuari.

I açò ha bellugat una miqueta

la meua vella gronxadora, la del passat,

la de l'andana, la de restar tot sol

encarat amb la gran por de Déu.

Per això nosaltres, els batejats

amb aigua amarga de tramussos,

atabalats de tanta música de corbs

armats amb maliciosa dignitat,

arrepleguem ara, trasbalsats d'un cert llampec,

una d'aquestes pedres codisses

i abocant-la a la finestra del més enllà,

repetim les paraules de Vallverdú

amb la nostra prosòdia del bell català de València:

«Senyor, n'hi ha per creure en Vós

–o almenys en algun dels vostres–

quan us mostreu tan just i tan miraculós!»

En el DCVB, en l'entrada codissa, diu: «Pedra codissa: palet de riera (val.). Etim.: femení de codís.»

 

En valencià també es diu: cinca, pedra codissa, rungla
La llengua estàndard sol emprar: palet de riu (o de riera)
En castellà es diu: canto pelado (o rodado), guijarro, peladilla
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Enllà de l'horitzó (Tàndem, València, 1991, pàgs. 49 i 368)
- Beüt i Belenguer, Emili; Camins d'argent: el Palància, el de la Sénia (Editorial Torre, València, 1957, pàg. 37)
- Alpera Leiva, Lluís; Dades de la història civil d'un valencià (Edició dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a la Sorbona l'any 1965, París, 1967, pàg. 23)
 
 
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

cofafa

1)

Coca amb fruites seques que fan a Aielo de Malferit per Tots Sants.

Enguany per Tots Sants hem d'anar a Aielo de Malferit a comprar una cofafa, que em fa molta il·lusió.

La recepta per a elaborar les cofafes és la següent:

Ingredients

1 kg de farina forta de blat

¼ kg de sucre

3 ous

100 g de rent

85 cm3 d'oli d'oliva

canella

escorfa de llima ratllada

aigua tèbia, la que calga

neules

anous, atmetles i panses

Manera de fer-ho

En primer lloc abocarem els ous en un recipient adequat i els batrem. A continuació hi posarem el sucre, l'oli i el rent, que prèviament haurem dissolt en una miqueta d'aigua calenta, i ho remenarem. A continuació, a fi d'iniciar la pasterada, hi afegirem part de la farina, la canyella en pols i la corfa de llima ratllada i ho pastarem enèrgicament amb les mans. A poc a poc anirem afegint-hi la resta de la farina, ajudant-nos amb l'aigua tèbia que calga, i pastant-ho molt ben pastat, pegant-li voltes, trencant la pasta, allargant-la. Una volta la pasta haja adquirit la consistència adequada, la cobrirem amb un mandil i la deixarem en un lloc temperat fins que, a causa del procés de fermentació, infle o, com diem habitualment, puge. Després fenyerem la pasta i farem quatre coques redones i aplanades que col·locarem sobre les neules i, per a acabar i abans de dur-les al forn, posarem damunt de cada coca les anous, les ametles i les panses. Una volta cuites les cofafes, els posarem per damunt sucre en pols.

El costum antic era menjar-se la cofafa el dia de Tots Sants, abans d'anar al cementeri. Eixe costum encara perdura en moltes poblacions de la Vall d'Albaida, però el nom de cofafa només es conserva a Aielo de Malferit. Actualment, a Aielo, és costum celebrar el dinar de la cofafa que es fa cada 1 de novembre.

2)

Dona deixada, abandonada, negligent.

Joaquim Martí i Gadea, en el seu llibre Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè (pàg. 303 de la 1a part) escriu:

[...] pero ben mirát, no son elles á sòles, que també ni ha atres qu'es pixen damunt y no s'heu senten, cofafes, bledes y arréu en totes les sehues còses; [...]

Sembla que l'únic diccionari que ha arreplegat aquest vocable és el Diccionari Aguiló. El DCVB i el DCat de Coromines també el recullen, però sempre fent referència a l'Aguiló.

El DCVB diu: «Espècie de pa de moresc (València, segons Aguiló Dicc.).»

El DCat de Coromines diu: «Cofafa val. “espècie de pa de moresc” (DAg., no Escrig 1851) sembla ser l'àr. qufaf plural de quffa 'panera', una mica com panera deriva de pa: primerament es deuria aplicar a una panerada plena de pans, després als pans mateixos que s'hi contenien; i no és estrany que es vagi especialitzar en els de dacsa o blat de moro, com primer es diria dels de panís, com sigui que aquest gros arabisme degué ser propi dels moriscos i llurs successors en la ruralia valenciana, on s'usava especialment el pa d'aquesta mena: el plural qúfaf és clàssic, però vulgarment traslladava l'accent a la final, i en efecte RMa. i PAlc. vocalitzen qifâf (“espuerta, goja en que cogen las espigas”). Com que el pa de dacsa és insípid, el mot s'aplicà després, a les ciutats valencianes, a les dones bledes i deixades: “es pixen damunt y no se'n senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les seues coses”, MGadea, Terra del Xè i, 303)»

Com podem observar Coromines transcriu incorrectament el que va escriure Martí i Gadea. A on el capellà de Balones va escriure “no s'heu senten”, que significa 'no s'ho senten', Coromines transcriu “no se'n senten”.

 

En valencià també es diu: 1) fogassa 2) deixada

La llengua estàndard sol emprar: 1)  2) deixada

En castellà es diu: 1)  2) dejada

 

NOTA: Martí i Gadea, Joaquim; Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d'ella (Imp. de Antonio López y Compa, València, 1908, pàg. 303 de la 1a part)

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 161)
 

Diners, dinars i dinades

 
Antoni Llull Martí

Poc més de dos segles abans de néixer Jesucrist, a Roma encunyaren una moneda d'argent a la qual denominaren denarius, mot que volia dir ‘de deu', perquè que valia deu asos. Arribà un moment en què l'as havia sofert una tremenda desvalorització, i aleshores ja resultava poc pràctic per al comerç. La popularitat de la nova moneda arreu de l'Imperi donà lloc, dins l'edat mitjana, que dins molts de regnes es posassin en circulació monedes de valor similar i amb un nom derivat del d'aquesta, com el dinar dins l'Espanya musulmana, nom que encara es dóna a moltes monedes de països àrabs, el diner en la nostra llengua, dinero en castellà, dinheiro en portuguès, denaro en italià, i en francès denier, mot inusual avui en dia, reemplaçat per argent, però que es troba en algunes antigues frases fetes, com Je l'ai payè de mes deniers ‘Jo l'he pagat dels meus diners'. En el segle XIII el nostre diner valia molt poc i el rei En Jaume II féu posar en circulació una moneda que en valia dos, a la qual es donà el nom de dobler, i que, en plural, reemplaçà diners per referir-se a mitjans econòmics, ús que perdura. Un sou valia dotze diners o sis doblers, i per això es deia de qualcú qui no sabia administrar els seus béns o disminuïa el seu cabal per circumstàncies desgraciades que «set doblers no li feien un sou».
 
Del mot diner en sortí en l'edat mitjana un derivat, dinada, que venia a coincidir amb un altre derivat del mot dinar (menjar), i això ha estat causa que es mal interpretassin algunes dites. Dinada era un conjunt de coses que es donaven per un diner, o de serveis que es prestaven per un diner. En alguns contractes de préstecs s'especificava que el deutor havia de restituir el deute una part en diners i un altre en dinades, és a dir, en productes o en serveis. I també es podia donar el cas que qualcú que prestàs alguns serveis els cobràs en diners o en dinades, o part en diners i part en dinades. I per això es digué que lo que no es paga en diners es paga en dinades, que, com a refrany, vol dir que allò que es deu s'ha de pagar d'una forma o d'una altra. Dinada pot esser també l'acte de dinar, i, certament, hom podria pagar un deute, més que de diners d'algun favor a atenció rebuda, convidant a dinar, però està clar que el refrany esmentat es refereix a deutes en general i a l'altre tipus de dinada.
 
4)
 
Publicat en el diari ARA divendres 26 de juny del 2015
 
Aprofitant que amb la revetlla del foc hem encetat l'estació en què tota cuca viu, us parlaré de quatre verbs molt lligats al foc i a la vida. En bona part són sinònims però no n'hauríem de fer un ús arbitrari ni capriciós si volem que el nostre català soni genuí.

És evident, per exemple, que quan ventem un foc el podem revivar, revifar, avivar o fins i tot reviscolar. Però diria que revifar és el que sona millor. També ens revifem si després d'una excursió parem a fer un àpat. I una olor o un gust ens pot revifar records enterrats pel pas dels anys.

De fet, revivar no és una bona tria en cap context, perquè vol dir el mateix que revifar, no està tan documentat i fàcilment ens farà lliscar cap a l'inadmissible castellanisme reavivar. Potser és per això que el DIEC2 ja ni l'entra, tot i que sí que el trobem al GDLC o al DCVB.

En canvi, un foc sí que el podem avivar (tot i que jo em decantaria per revifar-lo ) i és gairebé una frase feta l'expressió avivar l'enteniment, és a dir, espavilar(-se). Pocs saben que aquest últim verb també és una metàfora ígnia. Del ble de les espelmes abans se'n deia pavil, i calia tallar-lo de tant en tant (calia espavilar-les ) perquè la flama no s'esllanguís. Però el sentit més suggestiu d' avivar, que el Fabra no recollia (potser perquè només es viu al sud), és el que ens permet dir que la farina, la fruita, el formatge, etc. s'han avivat quan, sobretot a l'estiu, s'hi crien cucs que alhora que fan malbé el menjar no es pot negar que l'omplen de vida.

I ens queda reviscolar, que vol dir literalment “passa de mort a vida”. Potser per això en diem poll reviscolat o ressuscitat de qui ha pujat de grau partint de poca cosa i arran del canvi d'estatus va pel món amb aires de supèrbia i fent repicar els talons. Ja ho diuen les dites: “El poll reviscolat pica més que cap” o bé “Del poll ressuscitat viu-ne sempre retirat”. Aquí parlem del poll insecte ( piojo ) i no pas del poll pollastret, dues paraules que, abans que l'ortografia les uniformitzés, molts parlars distingien oralment (encara ho fan alguns) oposant poi a poll.

 
5)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 17 de maig del 2015
La demanda del castellà a l'escola ha situat l'individu en el centre de la reivindicació, en detriment de les majories

El mes de gener del 1981, l'escriptor Francisco Umbral va publicar a les pàgines d'aquest diari l'article “Lengua y democracia” (del qual sostrec el títol), que es feia ressò de les polèmiques engegades pel col·lectiu de mestres que, al cap de només cinc dies, va fer públic el Manifiesto de los 2.300. Dic que se'n feia ressò perquè, després d'escoltar les demandes de membres del col·lectiu que buscaven la seva complicitat, l'autor del text se'n va distanciar hàbilment i no es va estar de retratar-los. D'una manera prou elegant, a la penúltima frase de l'article sembla delatar les simpaties d'aquest grup amb el franquisme: “Hagan algunos maestros del castellano reflexión sobre sus pecados de juventud”. Entre els promotors hi havia noms com Federico Jiménez Losantos o Amando de Miguel.

Umbral anava però una mica més enllà. Prenent la frase clàssica del primer gramàtic de l'espanyol, Antonio de Nebrija (que el 1492 deia: “Siempre la lengua fue compañera del imperio”), l'autor fa una demanda explícita a favor de “desmilitaritzar” el castellà, entenent per militarització la seva secular imposició per la força: “Mal camino lleva el castellano, nuestro castellano, si no lo desmilitarizamos pronto. La militarización del castellano la han decretado los guerreros, no los gramáticos”. I segueix amb una defensa del castellà que s'allunya del tòpic del primer gramàtic i que relaciona directament idioma amb democràcia: “(...) la lengua, para ser de fuego, para vivir, más que compañera del Imperio debe resultar pregonera de la democracia”. No hi podem estar més d'acord.

És aquest el moll de la polèmica en la qual ens trobem pel que fa al català a l'escola. El debat ja no és sobre la conveniència o no d'equilibrar les dues llengües majoritàries, ni tampoc de restituir l'ús i el prestigi que pertoquen a una llengua perseguida, ni de mantenir un model de convivència. És obertament de legitimitat democràtica. Davant de la dinàmica de consensos parlamentaris que ha dominat la política lingüística des de fa 30 anys, s'hi ha contraposat un nou gènere de mobilització, alenada per un formidable altaveu polític i mediàtic, que ha situat l'individu en el centre de la reivindicació i ha promogut un liberalisme lingüístic que, en nom de l'Estat de dret, ha servit per fer marrada d'un dels pilars de la democràcia: l'establiment de consensos a través de majories. Incapacitades com han estat, almenys fins ara, les forces polítiques favorables al castellà per construir majories suficients a Catalunya que propugnin alternatives sobre el model de normalització lingüística, s'ha acabat consagrant la llibertat d'elecció d'idioma a l'escola com un dret superior a qualsevol altra consideració.

Deia un catedràtic de dret constitucional no pas sobiranista, en petit comitè, que l'accés a un servei públic i el gaudi d'un determinat dret no t'habilita per prescriure, amb el sol argument de la teva condició de ciutadà i el pagament d'impostos, de quina manera es rep aquest servei. En aquest sentit, no és tan senzill reclamar la llengua vehicular a l'escola apel·lant només al dret a l'educació, i és per això que la reivindicació del castellà ha acabat esperonant l'acció individual emparada en principis d'ordre superior, com ara l'oficialitat de l'espanyol a tot l'Estat o, obertament, el dret a la llibertat. En aquest context, i d'acord amb el marc que inaugura la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010, és a partir de la voluntat de cadascú i del corresponent itinerari judicial que es pot redissenyar a demanda el que parlamentàriament, via sufragi universal, ja prenia categoria de legalitat.

El xoc de legitimitats té difícil resposta, si no és conflictiva. N'hi ha que plantegen solucions tècniques que busquin privilegiar a l'escola la llengua socialment més feble, de manera que el sistema escolar compensés les mancances de l'entorn; però ni tenim una autoritat demiúrgica que pugui distribuir les llengües i els alumnes d'acord amb criteris sociolingüísticament objectius, ni podem ja anul·lar el dret individual dels pares disconformes, que amb seguretat serien molts més, ja que aquesta solució, tot buscant acontentar tothom, no acontentaria ningú. Com tampoc podem negar el dret dels pares contraris al 25% de castellà, per exemple en matemàtiques, a demanar per als seus fills atenció personalitzada en català, una opció que, a la inversa, ha estat sempre a l'abast dels pares favorables al castellà. Probablement les autoritats educatives hi estarien encantades.

Fa 30 anys calia desmilitaritzar el castellà i ara s'ha de desjudicialitzar. I el camí ha de ser el del consens, el de les majories, el de la democràcia parlamentària. Com de fet ja passava.

 
6)
 
El DNV (XXV)
 
Salvador Pardo
 
 
Hi ha ocupa, però potser caldria incloure-hi okupa com a sinònim complementari, per reflectir paral·lelament una voluntat de transgressiò de les normes ortogràfiques.

 

No hi ha odontostomatologia ni odontostomatòleg -oga.

 

No hi ha hodoteca: centre d'informació sobre viatges.

 

En l'entrada ofendre podria figurar no ofén qui vol, sinó qui pot.

 

En l'entrada off es referix al dispositiu elèctric de desconnexió, però no a en off com a exterior a l'escenari: una veu en off.

 

Accepta ofertar (que hauria de restringir-se a l'àmbit del comerç) com a sinònim d'oferir.

 

Oldre, en la primera accepció, remet a olorar, però no són sinònims. Oldre és fer olor, és involuntari: fa olor de gesmil, mentre que olorar ès voluntari: oloreu aquest perfum.

 

No hi ha ombudsman: el defensor del poble europeu.

 

No hi ha onagra (Oenothera biennis), herba l'oli de la qual s'usa com a antiinflamatori i antioxidant.

 

No hi trobe ostres! (interjecció de sorpresa, admiració o enuig).

 

Hi ha oniromància, però no oniromàntic -a.

 

No hi ha oralista: persona sorda que s'expressa mitjançant el llenguatge oral.

 

No arreplega ordenanceria: lloc on són els ordenances.

 

Fa sinònims òrgan i orgue.

 

Admet l'ús figurat d'orquestrar (organitzar, dirigir).

 

No accepta el nom popular d'orsai (offsIde), fora de joc en el futbol.

 

No hi ha ortorèxia: preocupaciò extrema  per una alimentació pretesament sana.

 

En l'entrada os trobe a faltar la referència a l'os de la música o de l'alegria (o de la sogra), el del colze, que és extremament sensible als colps secs que semblen un corrent elèctric (funny bone).

 

Accepta ostentar en el sentit de tindre o ocupar un lloc públic. Tradicionalment, en llenguatge administratiu, només seria acceptable si el càrrec s'exercix amb presunció, petulantment.

 

No hi ha ostpolitik: política d'obertura als països socialistes de l'est europeu.

 

No hi trobe ous o ouets de peix (cast. "huevas"). Tampoc ou de fusta (per a sargir la roba).

 

¿Per què no acceptar ouar (pondre ous)?

 

No hi ha outlet: botiga de fabricant on es ven directament a preu més baix.

 

No hi ha ouija (pràctica esotèrica).

 

No hi trobe ovella negra,  ni ovella esgarriada, encara que sí ovella que bela, perd el bocí, però no cada ovella amb la seua parella.

 

No hi ha ovoscopi:  aparell que s'usa per a examinar els ous a contrallum i saber si són frescs o estan fecundats.

 

Crec que en oxímoron caldria posar algun exemple: instant etern, calma tensa, etc.

 

En pa, trobe a faltar la loc. al pa, pa, i al vi, vi i l'aigua clara.

 

En paciència, no hi ha la loc. amb paciència i més paciència s'arriba a jutge d'audiència, i en l'entrada pacient no es diu pacient com un Job.

 

En pacte, no hi figura el pacte de supervivència (el dels cònjuges que en adquirir un immoble acorden que la part del que mor primer passarà al cònjuge superstite).

 

En pagant,  no hi ha la loc. pagant Sant Pere canta;  ni pagar la patenta (la novatada).

 

En pal, no hi ha ser el pal del paller (l'element fonamental).

 

En palanca, no hi ha el nom de la instal·lació o aparell dels parcs infantils.

 

No hi ha palenc: lloc on es celebraven els tornei

 

Accepta panaché: menjar elaborat amb verdures cuites.

 

No hi ha panettone: pastís típic de Milà, tou i lleuger que es consumix especialment per Nadal.

 

No hi ha pangrama, que és una frase, com més curta millor, que conté totes les lletres de l'abecedari (p.e. Jove xef babau porta whisky car amb quinze glaçons d'hidrogen).

 

No hi ha pannacotta: dolç italià en forma de flam, a base de nata.

 

No hi ha pantaló de tub ("de pitillo").

 

No hi ha panther o panzer: carro de combat alemany de la 2a Guerra Mundial.

 

No hi ha paper kraft (de color marró fosc per a embalar).

 

No hi ha papirola: figura construïda mitjançant la papiroflèxia.

 

Hi trobem paradís fiscal, expressió que ha quallat, però en realitat hauria de ser refugi fiscal, ja que prové d'un error de traducció de l'anglés tax haven (refugi, abric) per heaven (cel, en sentit espiritual, no meteorològic). Per tant, haven no és paradís, sinó refugi, port, amagatall, cau.

 

Accepta parafernàlia referit a actes i cerimònies: aparat, pompa, faramalla.

 

No hi trobe una bona solució per al castellà "parrafada"; potser paràgraf llarg o (millor) paragrafada.

 

No hi ha xato com a forma popular del paraguaià (fruita).

 

SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència):

 

Ofegar / negar; ofimàtica / buròtica; oient / oïdor; òliba / òbila, moixa; orada / daurada, aurada; mossa / osca; altressí / atressí; mealla / gallada, galladura (taca rogenca en el rovell d'un ou que indica que està fecundat); sobrereserva / overbooking; moc / ble, caramell; paixà / baixà (càrrec superior en l'antic Imperi turc); padrastre / desenemic, enemic, reveixí; llaurador/ pagés; portafurgadents / portaescuradents; palmerar / palmeral; margalló / bargalló; roses / crispetes; palpar / grapejar; pedalejar / pedalar;  a palpes /  a les palpentes, a palpons; rústic / rústec, tosc; panolla / panotxa; pantaix / panteix i pantaixar / panteixar; pantofla / plantofa; tisoretes (insecte) / papaorelles; paperada / paperam; parotiditis / paperes, galteres; parany / parança; parapent / ala de pendent.

 

7)
 
Article publicat en el núm. 90 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2015) pàg. 8

Educar l'autoestima

Bernat Joan i Marí
 
 

Durant aquests darrers anys s'ha desenvolupant una abundant literatura al voltant del que se'n diu “autoajuda”. Si anam a qualsevol llibreria generalista (és a dir, no especialitzada), veurem que els llibres d'autoajuda constitueixen una part important del que es pot trobar a les prestatgeries. Evidentment, de llibres per a donar-se suport a un mateix n'hi ha de molts tipus: els més habituals fan referència al benestar psicològic, però també n'hi ha moltíssims referits a qüestions d'economia domèstica, a temes relacionats amb la capacitat emprenedora (entre aquests temes, destaquen els que fan referència a tipus diversos d'autoocupació), o d'altres que guarden relació amb l'organització dels afers propis, o amb la capacitat de distribuir-se correctament el temps, o a mil històries més que formen part de la vida quotidiana.

 

Aquesta copiosa literatura ha catapultat un terme que ha esdevingut estel·lar per a les nostres generacions (especialment si el comparam amb l'escassa incidència que tenia entre les generacions passades): em referesc al terme “autoestima”. Se suposa que una part de les desviacions de la conducta, dels patiments psicològics i del malestar personal de la gent guarda relació amb la manca d'autoestima. Certament, aquesta consideració ve complementada per una segona idea, també generalment acceptada: qui no gaudeix d'una autoestima suficient tampoc no està capacitat per a estimar les altres persones. Dit d'una altra manera, per a estimar els altres resulta del tot necessari estimar-se primer un mateix.

 

No he vist, emperò, gaires referències a la qüestió de l'excés d'autoestima. Els autors del tipus de literatura a què feim referència demostren la plena convicció que hi ha moltes més persones, en el si de la nostra societat, que pateixen manca d'autoestima que no que en pateixin excés. O bé pensen, que també podria ser, que les persones que pateixen (perquè l'excés tampoc no resulta gaudi, com molt bé sabien els seguidors del vell Epicur) excés d'autoestima no acudiran a aquest tipus de literatura per intentar resoldre els seus problemes. Bàsicament, perquè, en general, els qui en tenen un excés no ho veuen com un problema.

 

L'autoestima constituiria, doncs, la posició saludable des del punt de vista psicològic. La majoria de les persones, i, entre elles, el conjunt de les que gaudeixen d'un estàndard suficient de salut psicològica, es trobarien dins la franja dels qui gaudeixen d'una autoestima raonable. La manca d'autoestima porta al malestar personal i a grans dificultats a l'hora de relacionar-se amb altres persones. I l'excés d'autoestima comporta també transtorns de caire psicològic que no reporten cap bé a les persones que el pateixen, encara que sovint siguin del tot incapaces d'avaluar-ho.

 

LLEIALTAT LINGÜÍSTICA I AUTOESTIMA

 

L'autoestima d'una persona es podria descompondre en diferents aspectes. No es tracta d'una qüestió etèria, només analitzable com un tot, sinó que es pot fragmentar i analitzar de manera descomposta. Vull dir que resulta del tot possible (a més de probable, i totalment freqüent) que una persona estimi algunes parts del seu caràcter, o de la seua personalitat, o de la seua complexitat física, o de les seues circumstàncies personals, i, en canvi, en valori més negativament d'altres. Aquesta consideració forma part d'una mínima objectivitat a l'hora d'avaluar-nos a nosaltres mateixos. No tots som bons en les mateixes coses, ni gaudim de les mateixes habilitats, ni compartim les mateixes virtuts. Per cert, un dels objectius del nostre sistema educatiu rau, precisament, a aconseguir que els alumnes que s'estan formant siguin capaços d'arribar a detectar els seus punts forts, i de fer-los jugar a favor seu.

 

La component de l'autoestima que fa referència a la llengua, en la literatura sociolingüística general, s'anomena “lleialtat lingüística”. Entre els parlants de llengües que compten amb un ús plenament normalitzat, la lleialtat lingüística constitueix l'actitud lingüística general. Què implica comptar amb un grau elevat/suficient de lleialtat lingüística? Implica diversos aspectes, que anirien des del més elemental de tots (identificar-se com a parlant de la llengua pròpia) fins als més complexos (com ara usar la llengua pròpia amb normalitat i naturalitat, valorar-la positivament, transmetre-la generacionalment, etc), i arriba a incloure'n d'altament compromesos (com ara, treballar perquè la llengua pròpia ocupi el lloc preeminent dins la pròpia societat, cosa que en el cas de les llengües minoritzades —i, encara més, de les minoritàries— no es pot donar per suposat de cap de les maneres).

 

La lleialtat lingüística, doncs, ocuparia la franja més ampla, entre els parlants de llengües que compten amb un ús plenament normalitzat. Però aquesta actitud lingüística (que equivaldria a l'autoestima, en general) pot distorsionar-se tant per defecte com per excés. Però no resulta possible que aquests fenòmens ocorrin (o, almanco, que ocorrin d'una manera equilibrada) entre els parlants de llengües majoritàries o entre els parlants de llengües minoritzades o minoritàries. La distorsió de la lleialtat lingüística, entre els parlants de llengües minoritzades i minoritàries, es produirà per defecte, mentre que entre els parlants de llengües de gran abast es produirà per excés.

 

MINORITZACIÓ I MANCA D'AUTOESTIMA

 

En l'observació de les actituds lingüístiques trobam un aspecte ben clar: existeix una correlació que sembla bastant clara entre el grau de minorització lingüística i la manca d'autoestima (anomenada, en una terminologia més contundent, en determinada literatura sociolingüística, “autoodi”). A més minorització, més manca d'autoestima; a més dominància lingüística, més possibilitats que es produeixin casos d'excés d'autoestima.

 

La manca d'autoestima presenta diversos graus, i tots aquests graus són observables en els casos de minorització lingüística:

 

a)    Negació

 

La negació constitueix la forma més contundent de manca d'autoestima. En aquest cas, pens que sí que ens hi podem referir, de manera ben clara, com a autoodi. La negació lingüística es produeix quan el parlant es nega a si mateix com a membre d'una determinada comunitat lingüística, com a parlant d'una llengua concreta.

 

Dins el fenomen, també hi podem apreciar graus. No valorarem de la mateixa manera la negació de qui conscientment afirma que no parla una llengua (quan en realitat sí que la parla, o fins i tot la té com a llengua familiar), com ocorre en molts parlants de la llengua caló romaní, o amb parlants d'algunes llengües americanes o africanes, i la negació de qui, essent temporalment a l'estranger, per exemple, “oblida” que és parlant d'una llengua minoritzada i només s'identifica com a parlant de la llengua de l'Estat. En l'un i l'altre cas es produeix negació, però en el primer és molt més potent que no en el segon.

 

b)    Submissió al supremacisme

 

El supremacisme lingüístic s'expressa, per exemple, en la legislació, quan es promou un model clarament desigualitari. Se suposa que, havent-hi diferents llengües dins un mateix estat, posem per cas, n'hi ha una que ha de ser coneguda per tothom, mentre que les altres resulten generalment prescindibles. Aquest model desigualitari imposa una llengua, i constitueix un handicap de gran volada a l'hora d'intentar mantenir la diversitat lingüística arreu del món. Generalment, parteix del principi que hi ha llengües superiors i d'altres inferiors (d'aquí el concepte de supremacisme lingüístic).

 

Una de les xacres de la minorització lingüística consisteix a acceptar el supremacisme, és a dir, a projectar la pròpia lleialtat lingüística sobre una altra llengua perquè és considerada superior a la que un ha rebut per transmissió generacional. Seria el cas de qualsevol parlant d'una llengua minoritzada, o d'una llengua minoritària, que accepti que una altra llengua sigui dominant, fins i tot dins el territori de la pròpia (és a dir, que accepti, de manera clara i precisa, la desigualtat lingüística, i que la llengua perjudicada sigui la seua).

 

c)    Menfotisme

 

Es tracta d'un terme ben nostrat que, des del meu punt de vista, té una potència i una força significativa, una càrrega semàntica, prou superior a l'insípid “indiferència” (que també resultaria acceptable). Consisteix a negar la importància de la qüestió lingüística, sense negar la pròpia llengua i sense negar la igualtat com a finalitat desitjable.

 

El practiquen les persones que es desentenen de la qüestió lingüística (i, sovint, de la pràctica normal de la seua llengua) perquè troben que no mereix ni l'esforç ni la constància que requereix fer-ne un ús normal, de manera regular.

 

d)    Acomodació

 

Existeix un matís entre l'acomodació i el menfotisme. Les persones que practiquen l'acomodació lingüística, senzillament, defugen qualsevol tipus de conflictes. Per tal de no entrar en conflicte, canvien de llengua, sense que això, necessàriament, hagi d'implicar que considerin la seua llengua com a inferior, menys apta o menys adequada per a determinats usos.

 

La tendència general, entre els humans, és a evitar el conflicte. Per aquest motiu, l'acomodació juga sempre a favor de la llengua que ha assolit un estatus social o legal preponderant (generalment, a partir de la pràctica planificada i sistemàtica de la violència, en el present o en etapes històriques passades, contra els parlants de la llengua minoritzada).

 

L'acomodació porta a un canvi de codi automàtic entre els parlants que coneixen bé les dues llengües (que, inexorablement, són, de manera generalitzada, només els parlants de la llengua minoritzada o minoritària), mentre que resulta més complicat per als parlants de la llengua majoritària (sovint per manca de coneixement fluid de l'altre codi, però també per manca de necessitat de replantejar-se els seus hàbits lingüístics).

 

L'EXCÉS D'AUTOESTIMA: EL XOVINISME

 

L'excés d'autoestima, en general, pot portar a síndromes com ara la megalomania. En termes lingüístics (en aquest cas, igual que en termes polítics), l'excés d'autoestima desemboca en xovinisme. El xovinisme lingüístic consisteix a considerar la pròpia llengua com a superior a les altres (o, si no de manera generalitzada, sí almenys superior a la llengua a la qual es troba superposada).

 

Les manifestacions més habituals del xovinisme lingüístic passen per l'acomodació i per l'assumpció del supremacisme lingüístic. Els parlants, en aquest cas, consideren que la seua llengua és suficient per a desenvolupar les seues activitats i consideren com una nosa (o com una imposició inacceptable) el fet d'haver d'aprendre l'altra llengua (generalment, la pròpia del territori, de la societat d'acolliment).

 

EDUCAR L'AUTOESTIMA LINGÜÍSTICA

 

Acabarem aquest article fent algunes consideracions sobre el paper del sistema educatiu en l'educació de les actituds lingüístiques, i, concretament, en l'educació en la lleialtat lingüística i en l'autoestima.

 

Una de les tasques que, legalment, té encomanat el nostre sistema educatiu és la de treballar perquè els alumnes, en els diferents nivells educatius, assoleixin un grau elevat d'autoestima. Sense autoestima, no poden esdevenir autònoms, ni poden desenvolupar plenament, en bones condicions, la seua tasca com a aprenents. L'autoestima els proporcionarà confiança, un element del tot necessari per a poder progressar en els estudis i per a poder formar-se com a persona.

 

Com a component de l'autoestima (general), cal entendre-hi l'educació en la lleialtat lingüística. Educar en la lleialtat lingüística implica fomentar l'autoconfiança dels catalanoparlants en quant parlants d'una llengua minoritzada, amb una comunitat lingüística que vol recuperar la plena normalitat per a la llengua pròpia. Educar en l'autoconfiança implica aprendre a superar els diferents obstacles que conformen el paisatge social de la minorització lingüística: aprendre a usar normalment, d'entrada, la llengua catalana; aprendre a mantenir la llengua catalana davant persones que no la parlen però l'entenen; aprendre a utilitzar la llengua tant en usos formals com informals; i, ja en un grau més avançat de compromís, aprendre a fer part del compromís lingüístic, i a integrar-lo en l'escala de valors de cada alumne, de cada ciutadà.

 

Per a les persones que viuen entre nosaltres i que són parlants d'una llengua majoritària, s'ha de treballar, s'ha d'educar, en el sentit que, sense haver de minvar per res la lleialtat envers la seua llengua, rebutgin qualsevol casta de supremacisme lingüístic, qualsevol menyspreu envers les llengües no tan parlades (i, molt especialment, envers la llengua del país d'acolliment)… I, finalment, recordem que educar implica trasmetre la idea (i l'actitud) que l'esforç per convergir en la llengua pròpia, la llengua catalana, com a llengua pública comuna forma part d'un projecte àmpliament compartit per la nostra societat, un projecte en el qual, certament, el sistema educatiu té molt a dir.

 
8)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI diumenge 5 de juliol del 2015
 
Motacions
 

Credencer

 
per Màrius Serra
 
A Monistrol de Montserrat assisteixo a una representació abreujada del ball del Bo-Bo, una dansa molt antiga documentada des de mitjan segle XVII que consta de contrapàs, passeig galant, punteig de vaivé i sardana saltada. Se'n diu del Bo-Bo perquè els administradors de la dansa són periòdicament escollits per un moderador que pronuncia el nom de cadascun i en demana l'aprovació al poble. La fórmula és un referèndum de pregunta clara: “És bo?” La resposta és, sempre, “Bo” (tot i que podria no ser-ho, i llavors si hi hagués cap recança, el poble hi posaria pegues tot responent “Pega!”). D'aquí el Bo-Bo. El moderador que fa la consulta és l'anomenat Credencer, un terme administratiu antic que designava els escrivans que portaven el llibre de credença d'una confraria, per exemple. Credença prové del terme llatí credentia, que vol dir confiança. Curiosament, la credença també designa una tauleta auxiliar on es posen els objectes que cal tenir a mà per al servei de taula i, per analogia, la tauleta propera a l'altar on els sacerdots posen els elements litúrgics. Aquest ús tan curiós prové d'un costum adoptat pels senyors italians que temien ser enverinats: feien tastar el menjar a algun servent abans de servir-lo. D'aquesta credença entesa com a prova de confiança, el mot va passar a designar la tauleta de servei per metonímia. El Credencer monistrolenc, però, ni emmetzina ningú ni porta tauleta. Es limita a triar els balladors del Bo-Bo que seran posteriorment dirigits pel Porrer (o Macer), dit així perquè branda una gran porra (o maça) per mantenir l'ordre com qui mostra la credencial.
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net