cigró
de saüc
Classe de cigró de
molt bona qualitat.
|
–¿Tens cigrons de saüc? –No, cigrons d'eixos ja no me'n porten. Ara me'ls duen de Mèxic,
que no són tan bons però són més barats i tenen més presència. La gent
menja pels ulls. |
En la prosa mestrívola
d'Enric Valor, en la seua novel·
|
Després de dinar, vaig traure una llisteta de comandes de ma mare
i comencí a llegir-la en veu alta a Aurèlia: –Embotit per a la quinzena. –Què és: botifarres i llonganisses? –tallà la
dona. –Sí, mig quilo de cada cosa. I una quarta de blancs, per a l'olla.
Arròs, un parell de quilos... cigrons de saüc, un
quilo. |
El cigró de saüc és un cigró castellà de la
varietat macrocarpum de gran qualitat
que es cultiva des de l'època romana en la població de Fuentesaúco i altres
llocs de la comarca zamorana de
Don
Francisco de Quevedo y Villegas, en carta adreçada a don Sancho Sandoval, datada
el 16 de gener de l'any 1639, escrivia sobre els cigrons de saüc: “Son cosa
famosa en todo el mundo, por lo que crecen cocidos y su grande ternura y no
cogerse de su condición en otra parte. Yo a otras tantas perlas de su tamaño no
las trocare si me aconsejo con el estómago”.
La
denominació cigró de saüc és,
evidentment, una adaptació que nosaltres hem fet a la nostra
llengua.
En
valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar: cigrons de saüc
En castellà es diu:
garbazos de
Fuentesaúco
NOTA: Valor i Vives, Enric; Temps de batuda
(Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 255)
cirereta de pastor
Fruit del garguller, arbust de l'espècie Crataegus monogyna, de color vermell, xicotet com un
cigró, de carn farinosa i d'una dolçor insípida, que tenen un únic pinyol i és
comestible.
|
A mi m'agraden molt les cireretes de
pastor i també els llidons, les móres, les ceroles i els
gínjols. |
La denominació cirereta de pastor l'empra l'escriptor
alcoià Jordi Valor i Serra. En la
narració curta Dolça recompensa
trobem:
|
Un parell d'hores
portàvem de saltar i botar per aquelles florestes, de llegir versos de
«L'Espill a trossos», que jo portava en la butxaca i que acabava de
publicar a València Almela i Vives, i de menjar cireretes de pastor dels
espinosos gargullers, quan vaig albirar jo un niuet de verderols en el
tronc foradat d'una vella
carrasca. |
També l'empra Josep Mascarell i Gosp. En el seu
llibre Amics de muntanya podem
llegir:
|
Ara ve un altre bon amic nostre. Amic de
la infància. De menuts ¿qui no ha menjat les insípides, però atractives,
cireretes de pastor? I després, ja més fadrins, ¿qui no ha collit també
els ramells de flors tan blanques i boniques que aquest arbust ens
oferix, en arribar la primavera, vora als marges i els
barrancs? |
Consideracions siderals
(València, Sant Miquel dels Reis,
26 de juny de 2015)
Sr. President de l'AVL, Sr.
President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, companys, amigues
i amics,
M'agradaria que les primeres
paraules de presentació de l'Oracional
Valencià foren de record i d'agraïment a Pere Maria Orts i Bosch, president
de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, que hui fa quatre mesos que ens ha
deixat. Crec que la millor manera
de recordar-lo és llegint les seues paraules preliminars al llibre entranyable
que hui presentem. Heus-les ací:
El dictamen sobre la
llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de
1998, feia una «crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este
impuls de valencianització» que la institució encoratjava. Este mateix dictamen era recollit
literalment com a preàmbul en la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua, de 16 de setembre del 1998.
Conscient de la funció de "vetlar per l'ús normal del valencià" que esta
Llei encomana a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la nostra institució
normativa, des d'un primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en
llengua valenciana dels textos litúrgics i per això va crear la Comissió de
Textos Religiosos. Així s'ha fet amb la immensa majoria dels textos
litúrgics, i sempre des del consens
i des de la integració de les diverses sensibilitats lingüístiques presents al
si de l'AVL. Ha estat una tasca llarga i costosa, feta a partir de la preceptiva
versió llatina del Missale Romanum i
tenint en compte no solament totes les principals aportacions valencianes
anteriors, sinó també les solucions adoptades en la resta del nostre àmbit
lingüístic catalano-valenciano-balear, així com també les opcions de les
llengües veïnes, especialment del castellà i de l'italià. En el cas dels textos litúrgics, l'AVL,
des de 2002, els ha posat reiteradament a disposició dels bisbes de les diòcesis
valencianes, que són els responsables de validar-ne el contingut i d'oferir-los
a les comunitats cristianes. Mentretant, l'AVL ha decidit incorporar les
lectures dominicals a la seua pàgina web.
No satisfeta amb esta
iniciativa, l'AVL també ha volgut contribuir a oferir en llengua valenciana
altres manifestacions de caràcter paralitúrgic, com és l'Oracional valencià, que ara presentem.
Per a realitzar esta tasca, hem comptat amb la col·laboració de l'Associació
Ecumèmica de Cristians pel Valencià, i singularment amb un dels seus membres,
August Monzón, que ens ha oferit els materials dels quals hem partit i s'ha
encarregat d'emmarcar-los en els seus àmbits d'ús, tal com es pot llegir en la
Introducció que seguix.
Ara no ens queda sinó
agrair a l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià la seua ajuda perquè
la Comissió de Textos Religiosos poguera realitzar la seua tasca de traducció o
d'adaptació lingüística del present Oracional valencià i pel seu conpromís
de difondre'l entre els col·lectius valencians que volen fer un "ús normal" del
valencià també en este àmbit.
He
qualificat l'Oracional d'entranyable
no sols perquè arreplega moltes de les pregàries més estimades pels seus
destinataris naturals, els cristians valencians de diferents denominacions, sinó
perquè el llibre compensa d'alguna manera el desamor d'alguns pastors envers els
valencians que ens estimem la llengua dels nostres pares i amics, com és el cas
de Francesc Aracil, president de l'Associació Ecumènica de Cristians pel
Valencià, o dels valencians que l'han adoptat lliurement, com és el cas de la
castellana Carmen Sarmiento Cabañes, presidenta de la secció espanyola de la
Internacional Ecumenical Fellowship i vicepresidenta de l'Associació Ecumènica
de Cristians pel Valencià, o el cas d'August Monzón Arazo, membre de l'Oratori, que tant ens ha
ajudat a fer possible esta meravalla de llibre. A ells, pilars bàsics de
l'associació, i als membres de l'AVL, acadèmics i tècnics, que han sabut comprendre les raons
profundes de la iniciativa i del treball de la Comissió de Textos Religiosos,
van adreçades, en nom de la Comissió, les meues paraules d'agraïment.
A més de
complir amb la seua missió bàsica de determinar la normativa lingüística del
valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua –l'única l'única institució
oficial valenciana encarregada d'esta comesa– ha prestat molta atenció a col·lectius
molt diversos, que van des dels professionals dels mitjans de comunicació als
aficionats a la pilota valenciana. Entre estos col·lectius no podia faltar un
dels més importants, el dels cristians valencians, de la mateixa manera que
algun dia s'haurà d'ocupar també de col·lectius no cristians, com els musulmans,
els jueus, els agnòstics i els ateus. Una institució com l'AVL no podia deixar
de prestar atenció a este col·lectiu, que tant ha contribuït a la cultura
valenciana. Ara bé, l'Academia Valenciana de la Llengua és una institució
aconfessional i laica, però no laicista, perquè entén que els seus treballs i
els seus serveis han d'anar dirigits a tots aquells valencians i valencianes que
estimem o ens interessem per la nostra llengua, a tots aquells valencians que
exigim el dret a viure plenament com a valencians i a deixar de ser discriminats
per raons de la nostra opció lingüística.
Afortunadament, l'AVL ha comptat i compta amb membres capacitats per a realitzar,
en col·laboració amb experts externs, una tasca com la versió al valencià d'un
conjunt de textos com els reunits a l'Oracional. De fet, de la mateixa manera
que la Real Academia Española ha comptat com a membre el cardenal Tarancón, o
que la Real Academia Gallega s'ha vist honorada per la presència de Miguel Angel
Araújo, bisbe de Mondoñedo, i ara per la del teòleg Andrés Torres Queiruga, o
que la Euskaltzaindia ha tingut com a president el franciscà Luis Villasante, o
que l'IEC compta entre els seus membres amb el canonge Josep Perarnau, així
també l'AVL ha comptat des dels seus inicis amb distingits eclesiàstics, com són
els teòlegs Ramon Arnau i Miquel Navarro. Per tant, en assegurar la seua
presència en l'AVL, s'ha actuat amb la voluntat de reconéixer de la contribució
dels cristians a la llengua i la cultura valencianes, d'homologar l'AVL amb
moltes altres institucions acadèmiques i de facilitar la presència del valencià
en les comunitats cristianes.
Quan l'AVL estava en procés de creació,
l'arquebisbe que llavors tenia València, Agustín García Gasco, va declarar que
els textos litúrgics en valencià serien una realitat a partir del moment en què
es comptara amb un referent lingüístic oficial. És per això que l'arquebisbe i
futur cardenal va veure amb bons ulls l'elecció de don Ramon Arnau, llavors degà
de la catedral de València, com a membre de l'AVL, de determinar la normativa
del valencià. I és per això que, el
19 de desembre del 2001, mossén Arnau s'adreçava a la presidenta de l'AVL, Sra.
Ascensió Figueres, sol·licitant la
creació de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, "atenent el desig
reiteradament expressat pels bisbes de les diòcesis valencianes i considerant la
decisiva importància de la literatura religiosa en la conformació de l'idioma
valencià, així com el pes sociològic que el fet religiós exercix en la nostra
Comunitat".
Tot seguit,
la CTR va traduir el Missale Romanum,
d'acord amb els criteris de la Liturgiam
Authenticam, i en va presentar els primers treballs als bisbes de totes les
diòcesis valencianes, sempre deixant clar que la traducció era una proposta que
integrava les diferents sensibilitats presents a l'AVL i que s'oferia com a
versió de treball consensuada perquè els bisbes la revisaren des del punt de
vista teològic. Totes les peticions realitzades fins ara per l'AVL als bisbes de
les diòcesis valencianes han sigut ignorades sistemàticament.
El 29 de
novembre de
No cal dir que l'AVL està oberta a
totes les iniciatives de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià o
d'altres institucions, incloent-hi òbviament la jerarquia eclesiàstica, que
contribuisquen a assegurar el dret de tots els valencians a expressar-se, també en l'àmbit
religiós, en la nostra llengua, en el benentés que no correspon a l'AVL de
determinar-ne els continguts, sinó als col·lectius que ho sol·liciten. L'AVL es
limitarà només a avaluar l'interés de les iniciatives i a considerar si
contribuïxen a "l'ús normal del
valencià".
Tant de bo
que l'Oracional servisca per a finalitat que han buscat
els seus impulsors i per a contribuir que un bon nombre de valencians, creients
o no creients, que ens estimem la llengua el puguem gaudir per la bellesa i
l'encert de la traducció i per la riquesa espiritual o cultural del seu
contingut.
Moltes gràcies.
Apèndix
INFORME QUE PRESENTA AL PLE DE L'AVL RAMON ARNAU,
PRESIDENT DE LA COMISSIÓ DE TEXTS RELIGIOSOS
Al ser elegit membre
de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'arquebisbe de València, D. Agustín
García-Gasco i Vicente, em va suggerir la conveniència de preparar una traducció
dels textos litúrgics al valencià, amb la finalitat de demanar de Roma la
pertinent autorització per al seu ús en la tres diòcesis de València,
Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, ja que les diòcesis de les Illes ja tenen
adaptat el missal català.
La proposta em va paréixer bé, ja que podria servir per a superar la
diversitat d'opcions que s'havien donat fins ara entre els valencians. A més a
més, la meua presència en l'AVL adquiria un sentit ple a partir del preàmbul de
la Llei de Creació de l'AVL, que reproduïx el dictamen del Consell Valencià de
Cultura, on hi ha una crida a l'Església perquè adopte el
valencià.
Vaig presentar la proposta al Ple de l'Acadèmia, que ho va acceptar i va
constituir la Comissió de Textos Religiosos, que presidisc. La Comissió va
aprovar tots els textos per consens en un model de valencià fidel a la tradició
litúrgica valenciana, digne lingüísticament, integrador de diverses
sensibilitats i acostat a la llengua viva, seguint així fidelment els criteris
de la instrucció papal Liturgiam
Authenticam.
Acabada la primera part del treball, consistent en els formularis de tots
els diumenges de l'any més les solemnitats, va ser presentada al Ple de
l'Acadèmia, i vaig tindre l'alegria de constatar que tot el Ple va aprovar el
treball, amb una sola abstenció.
Des que vam començar a traduir, l'arquebisbe, sempre que hem parlat
d'este assumpte, i això ha sigut amb relativa freqüència, m'ha estimulat a
continuar treballant. Per això m'ha sorprés que en l'última reunió dels Bisbes
de la Província Eclesiàstica, el passat dia 28 de juny a Alacant, es posposara
el nomenament de la comissió que, segons les normes de l'Església, havia
d'assumir o revisar el text preparat per l'Acadèmia.
Reunida la Comissió de Texts Religiosos de l'AVL en sessió ordinària el
passat dia 5 de juliol, va acordar per unanimitat sol·licitar a la Presidenta de
l'AVL que encarregara als servicis jurídics de l'AVL un dictamen en defensa de
les competències exclusives de l'AVL en matèria de normativa del valencià i de
reiteració dels criteris a partir dels quals ha treballat la Comissió de Texts
Religiosos (criteris procedents de la instrucció papal Liturgiam
Authenticam) a fi que remetera el citat dictamen als bisbes de la Província
Eclesiàstica Valentina.
La notícia de la decisió dels bisbes de posposar l'estudi de la nostra
proposta de versió, em va dur a escriure a l'arquebisbe una carta
sol·licitant-li una entrevista. Em va rebre el dimarts dia 6 del present mes de
juliol. En l'entrevista li vaig manifestar la meua decepció per aquella decisió
i li vaig expressar el meu pessimisme davant la possibilitat que algun dia
València tinguera un missal propi. L'arquebisbe em contestà amb les precisions
següents:
a)
reconeixia i agraïa el treball que s'havia
fet;
b)
em demanava que l'Acadèmia continuara traduint els textos
litúrgics;
c)
em precisava que, si no s'havien iniciat els tràmits per a
la definitiva aprovació del text, havia sigut per una mera raó conjuntural que
aconsellava retardar l'aprovació inicial dels
bisbes;
d)
més encara, em va insinuar la possibilitat que l'Acadèmia
preparara la traducció al valencià del text del catecisme.
Crec que tenia el
deure moral d'informar al Ple de l'AVL sobre tot este procés, a fi de deixar
constància de l'encàrrec de la versió i de justificar la continuació del treball
de la Comissió de Texts Religiosos. Després del comunicat de premsa de la Junta
de Govern a propòsit de la decisió dels bisbes valencians, vaig expressar la
meua enhorabona a la Presidenta per la iniciativa i pel to constructiu adoptat.
Ara vull aprofitar este informe per a agrair a tots els acadèmics el suport que
he tingut de tots ells i per deixar constància de la determinació unànime de la
Comissió de Texts Religiosos, si eixa és també la voluntat de Ple, de fer tot el
possible per acabar la tasca iniciada. La història no ens perdonaria que no
haguérem fet tot el que estava en les nostres mans. Perquè una de les
competències de l'AVL és precisament fomentar l'ús normal del
valencià.
València, 23 de
juliol de 2004
Ramon Arnau,
president de la CTR de l'AVL
Estic desitjant topar-me algun dia amb algun enquestador d'aquests que et pregunten que com et sents, si català, si espanyol, si tan català com espanyol o què. La gràcia de la pregunta és que, per si mateixa, ja amaga que són coses diferents, que tanmateix poden convergir en una de les opcions disponibles, la de sentir-se català i espanyol a la vegada. Però, en quina mesura et pots sentir català i espanyol alhora? ¿És el mateix dir que et sents tan català com espanyol i tant català com espanyol? Realment, què hi apareix, a l'enquesta? Hi ha cap diferència entre les dues opcions?
Hi penso des que ahir, a Barcelona, a la ronda del General Mitre a l'altura de Balmes, vaig veure una balconada que lluïa una bandera espanyola enorme, sense escut. Un metratge de tela colossal, una ensenya de dimensions bíbliques. Res a dir-hi, només faltaria, a casa cadascú té dret de penjar-hi la bandera que li sembli, i no són pocs els balcons on senyoregen quadribarrades de proporcions semblants. La gràcia era que al mateix balcó, al costat de l'oriflama rogigroga, hi havia una bandera catalana, una senyera, que en comparació exhibia una mida menuda, escarransida, minoritzada. Res a veure amb l'ímpetu del drap del costat. I de seguida em vaig recordar de la t muda del tant: “Té vaig dir-me, un que se sent tant català com espanyol però no pas tan català com espanyol”. Sembla un joc de paraules banal típic d'un lingüista ociós, però no ho és tant.
L'ús de l'adverbi tant, en combinació amb com, permet construir correlacions coordinants de coses que situem en el mateix pla i valorem en idèntica mesura. Sóc tant de marisc com d'ou ferrat, podem dir per exemple si no tenim manies amb les menges. Són un tipus d'estructures que funcionen amb categories gramaticals diverses, però sempre equivalents, ja que el que relacionem ha de desenvolupar la mateixa funció gramatical. Tant tu com la Maria em teniu amoïnat. Podem anar tant al cinema com al teatre. A les eleccions tant podem votar com abstenir-nos. És un tipus de coordinació molt versàtil, ja que tant pot servir per unir els dos elements (a la primera frase, m'amoïno per tu i per la Maria alhora) com per triar-ne un dels dos (anar al cine o al teatre, votar o no votar).
La gràcia és que aquesta correlació coordinant pot coincidir fonèticament amb una estructura comparativa, en aquest cas, però, amb un tan sense la t i normalment precedint adjectius. Aquest cotxe és tan gran com una furgoneta. En Pere és tan alt com animal. En tots dos casos, ens servim de la correlació per equiparar les dimensions de les coses comparades, en el primer cas per parlar de la mida d'un vehicle, en el segon per mesurar el grau d'animalitat d'algú que és singularment alt. La mateixa fórmula la podem trobar amb adverbis, com quan dic Truca'm tan aviat com puguis o Fes-ho tan bé com sàpigues.
El problema el tindrem quan, en la primera de les correlacions, concorri la categoria gramatical més comuna de la segona, és a dir l'adjectiu, ja que la mateixa estructura servirà tant per coordinar els adjectius com per comparar-los, evidentment amb permís de la t muda. Per exemple, algú que es presenti a les eleccions del seu municipi pot dir: La nostra ciutat és tant insegura com bruta, i estarà dient que és insegura i alhora bruta; però també: La nostra ciutat és tan insegura com bruta, cas en què la brutor i la inseguretat seran equivalents i la dimensió de l'una et servirà per mesurar l'altra. Afortunadament, hi ha una bona colla d'adjectius que, de fet, són excloents, de manera que la comparació és impossible i el context ja ens mena cap a la desambiguació: Li agraden els homes tant barbuts com afaitats. Sóc de menges tant dolces com salades (seria impossible dir tan dolces com salades, però espera't que l'Adrià s'hi posi).
Així que alerta amb les enquestes. Una sola lletra muda pot camuflar en igualtats el que de fet són preferències ben poc dissimulades.
La ultratomba i
l'ultrason
Albert Jané
(Institut d'Estudis Catalans)
En
canvi, sí que s'ha d'apostrofar, en el mateix cas, l'article del masculí, que no
coneix les excepcions que afecten el femení. Ja hem vist (s.v. ultramicroscopi) l'ultramicroscopi al costat de la ultramicroscòpia. Anàlogament, doncs,
l'ultradretà, l'ultraisme,
l'ultralleuger, l'ultramar, l'ultramuntanisme, l'ultrasò, etc. Un dels
reculls de les extraordinàries proses poètiques de J.V. Foix es diu Cròniques de l'ultrason. Teòricament,
també hauria pogut ser Cròniques de la
ultrason, car el substantiu son
tant pot ser del masculí com del femení, amb els significats, respectius, ‘el
fet de dormir' i ‘les ganes de dormir'. Però no hi ha dubte que és qüestió del
primer cas i, doncs, que ha de ser ben bé ... de l'ultrason, car l'article apostrofat
és el del masculí. Es tracta, efectivament, d'unes suposades cròniques de més
enllà del son, i no de més enllà de la son, que seria una idea totalment
absurda.
Les quatre barres roges sobre fons groc figuren en l'escut de la ciutat de L'Alguer, a l'illa de Sardenya. Igual com en l'escut de Teulada o de Benissa, el de Sant Vicent del Raspeig o el d'Alacant. Ja sabem que la Corona d'Aragó va manar allí des del S. XIV al XVIII, i la ciutat de l'Alguer, repoblada de catalans, s'anomenava la Barceloneta de Sardenya.
Allí, en les coves de Neptú, al Cap de la Caça, amb 654 escalons per arribar-hi, el guia ens explicava les sobergues formacions naturals d'estalactites en anglés, alemany, francés, italià, sard i català. Ens deia que el poble sard havia estat un poble d'emigració, ell mateix havia nascut a Suïssa i, per això, parlava tantes llengües, però era el català-alguerés la seua llengua materna que parlaven a casa.
Ben a prop del Cap de la Caça i les Coves de Neptú, trobàvem la Cala del Portitxol, igual nom que la cala nostra de Xàbia, o el topònim del Portitxol en el camí entre Elx i Alacant. I així successivament.
A les botigues encara ens han atés en català. Un alguerés-català parlat només per un 20% de la població, que ha crescut enormement per ser la primera ciutat turística de l'illa de Sardenya, i que, orgullosa, proclama en l'himne de la ciutat coses com estes:
Aquest crit és arribat fins a nostra platja Catalans de l'Alguer, curatje! no ublirem nostru passat.
No molt poblada i sense a penes cases de camp ni xalets ni urbanitzacions,tota l'illa de Sardenya resulta ser un bosc verd mediterrani. On el nord-est, arrimat a la península itàlica, és la zona més turística. I, al sud de l'illa, Cagliari-Càller és la ciutat més important, port mercantil, el nom dels carrers de la qual constantment evoquen ressonàncies conegudes: carrer Barcelona, carrer Ciutadella, Mallorca
També, per algunes zones, encara trobàvem (misteris dels temps) algunes ancianes completament de negre de cap a peus, amb el cap cobert amb un mocador negre, com les nostres iaies quan érem menudets. Però allò més important és que el caràcter dels sards és paregut al nostre, xarraire, amable, obert, i tenen considerats els catalans i valencians com a personatges propers, dignes d'admirar. S'estimen molt Alacant (la marxa, diuen), València (ciutat mediterrània preciosa) i Barcelona (ciutat cosmopolita).
Bo, tornarem a Sardenya i a L'Alguer quan podrem. Mentres, els mantindrem ben endins en el nostre record, puix què ells diuen que són sards, que són Corona d'Aragó.