Publicat en el diari EL PAÍS dilluns 18 de
maig del
2015
Javier Marías
Els espanyols s'obstinen a carregar els seus diàlegs amb termes en anglès,
mal dits i irrecognoscibles
Una de les bogeries més grans del sistema educatiu espanyol –també una de
les més estúpides– ha estat la implantació, no sé en quantes comunitats
autònomes, del que els seus responsables van batejar pomposament i il·lusament
com a “ensenyament bilingüe”, que consisteix en el fet que els alumnes estudiïn
algunes assignatures en espanyol i d'altres en anglès. Posem que ciències
naturals –o com sigui el seu equivalent en l'actualitat– s'imparteix
exclusivament en la llengua d'Elton John. Bé. Els encarregats de les classes no
són, no obstant això, excepte excepció, nadius britànics ni nord-americans ni
australians ni irlandesos, sinó individus de Langreo, Orihuela, Requena, Conil o
Mejorada del Campo, que se suposa que dominen aquesta llengua. Però, per tot el
que m'expliquen persones que treballen en escoles i instituts –i absolutament
totes hi coincideixen–, aquells professors posseeixen un coneixement precari de
l'idioma, altre cop, excepte les excepcions; el xampurregen, en general tenen un
accent pèssim o ignoren la pronunciació correcta de nombroses paraules, la seva
sintaxi i la seva gramàtica tendeixen a ser una simple còpia de les del
castellà, i a més, quan es troben amb una dificultat insalvable, recorren una
estona a aquesta última llengua, sabedors que és la que els estudiants sí que
entenen. El resultat és un desastre total (ni ensenyament ni bilingüe): els nois
surten sense saber res d'anglès i encara menys de ciències o de les assignatures
que hagin caigut sota el domini del presumpte o fals anglès. Pel que sembla no
s'assabenten de res, dormen o juguen als vaixells (si és que encara s'hi juga)
mentre els individus d'Orihuela o Conil deixen anar absurds macarrònics en una
espècie de no-idioma. Una veu inintel·ligible fins i tot per a un nadiu, un
llenguatge farfallós, una tirallonga de vocables potser apresos el dia abans a
Internet, una barreja, un xipolleig verbal.
Una de les coses més incomprensibles és una llengua estrangera
mal parlada per algú que, per a més fatuïtat, està convençut de parlar-la bé.
Fins i tot algú que conegui la gramàtica, la sintaxi i el vocabulari, que
estigui capacitat per llegir-la i fins i tot traduir-la, només emetrà un
galimaties si té un accent fortíssim, pronuncia erròniament o no adopta
l'entonació adequada. He sentit explicar que aquest era el cas del conegut
traductor Fernando Vela, que va transformar en espanyol molts llibres, però que
si sentia dir com cal “You are my girl”, una frase senzilla, no la
reconeixia: per a ell you es pronunciava com ho veia escrit, i no
iu; are no era ar; my no era mai,
sinó mi; i l'última paraula era jirl, amb una i ben
castellana. Si sentia “gue:l” (pronunciació correcta aproximada),
simplement no estava facultat per associar-la amb girl, paraula que
havia traduït centenars de vegades. També he sentit explicar que Jesús Aguirre
es va atrevir a fer una conferència en anglès en una universitat nord-americana.
Els nadius el van escoltar pacientment, però després van admetre, tots, no haver
comprès cap paraula d'aquell imaginari anglès d'espart. En una ocasió vaig
sentir un col·lega novel·lista llegir fragments dels seus textos en una sessió
londinenca. Malgrat que l'escriptor havia residit molt de temps a Anglaterra i
devia conèixer la seva llengua, no estava capacitat per parlar-la de manera
intel·ligible, allà tampoc ningú va entendre res.
El curiós és que, malgrat aquestes dificultats freqüents, els
espanyols d'avui estan obstinats a trufar els seus diàlegs de termes en anglès,
però en general tan mal dits o pronunciats que resulten irrecognoscibles. Fa poc
vaig sentir parlar en una tertúlia del “Ritalix”. Així vaig visualitzar
jo la paraula en sentir-la als uns i els altres, i tan sols vaig treure'n en net
que “Rita” feia referència a l'alcaldessa de València, Rita Barberá. Al cap de
poc va aparèixer la creació per fi escrita a la pantalla: “Ritaleaks”.
El mateix em va passar amb un anunci d'alguna cosa: “Yástit”, repetien
les veus, fins que ho vaig veure escrit: “Just eat”. En castellà tenim
només cinc vocals, així que si un no distingeix que it no sona igual
que eat, ni pick com peak, ni sleep com
eslip, ni ship com sheep, amb facilitat anomenarà
ovelles els vaixells, entre d'altres. Si a més ignora que s'usa la mateixa vocal
per bird, Burt; herd, hurt i heard,
però no per beard ni heart, o que break es diu
breik, però bleak es diu blik, són fàcils d'imaginar
les penalitats per entendre i per fer-se entendre. La gent espanyola omple avui
els seus discursos de brainstorming, crowfunding,
mainstream, target, share, spoiler,
feedback i briefin,, però la majoria deixa anar aquests
vocables a l'espanyola, sense embuts, i així no hi haurà ni britànic ni americà
que els reconegui en tan espessos llavis. Vistes les nostres limitacions per la
Llengua Desitjada, a un se li posen els pèls de punta en figurar-se aquelles
classes de col·legis i instituts impartides en anglès farfallós. No seria més
assenyat –i molt menys estúpid– que els nois aprenguessin ciències d'una banda i
anglès de l'altra, i que s'assabentessin bé de les dues? Només cal inferir que a
massa comunitats autònomes el que els interessa és produir illetrats totals.
L'examen es farà aquest dissabte i hi participaran prop de mig
miler de llicenciats en dret. Serà la segona edició d'una prova d'accés que va
estrenar-se el 2014, amb un únic examen en castellà a Madrid. L'edició del 2015
s'ha descentralitzat, però no en l'àmbit lingüístic.
Les entitats en defensa de la llengua i els col·legis
d'advocats consideren que s'estan lesionant els drets lingüístics dels
aspirants. Creuen que es vulnera l'Estatut, la Constitució i la Carta Europea de
les Llengües Minoritàries.
El Consell de l'Advocacia ja va impugnar la prova del 2014.
L'Audiencia Nacional, però, ha rebutjat el recurs al·legant que, si l'examen
només es feia a Madrid, s'havia d'aplicar la legislació lingüística madrilenya.
Ara es recorrerà contra la prova d'avui perquè no té en compte la cooficialitat
del català a Catalunya. L'examen es fa simultàniament a Catalunya, el País Basc,
Galícia, Andalusia, Astúries i Madrid.
El mateix Col·legi d'Advocats de Barcelona es va oferir per
traduir la prova. L'examen és un test. El Ministeri de Justícia es va emparar en
el fet que l'examen havia de ser confidencial, per evitar-ne la traducció.
El president del Consell, Salvador Pié, farà constar a l'acta
dels exàmens la seva disconformitat. També Josep Cruanyes, president de la
Societat Catalana d'Estudis Jurídics, considera que “el ministeri intenta
perpetuar la regressió creada durant el franquisme. El primer missatge que reben
els nous advocats és que el català fa nosa”, lamentava Cruanyes. L'advocat
recorda que hi ha diverses sentències del Tribunal Constitucional que reconeixen
el caràcter oficial del català, i que la decisió “vulnera el dret dels
estudiants“. Cruanyes manté que “no ha estat cap descuit, sinó un atac per
minoritzar el català en l'àmbit de la justícia”.