InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 1184 (dijous 04/06/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al final d'aquest butlletí
 
 
SUMARI
 
 
 
2) Pau Vidal - El catanyol es cura. Acció col·lectiva?
 
3) J. Leonardo Giménez - Ni còmpliç ni equànim
 
4) Màrius Serra - Testarral

 
5) Salvador Pardo - El DNV (XXII)
 
6) Manel Alonso presenta a Puçol ‘Després vingué la música'
 
7) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 30 de maig del 2015
 
Eugeni S. Reig potser és la persona que avui treballa amb més passió, honestedat i altruisme perquè el valencià entenent valencià com un dels noms del catalàno es dilueixi en el que Salvador Espriu anomenava, irònicament, “l'aiguabarreig de les civilitzacions superiors”. Reig no para i va acumulant material. Per això els seus llibres es van fent gruixuts, com ho és aquest: la reedició més actualitzada del que el va donar a conèixer el 1999, Valencià en perill d'extinció.
 
Reig va néixer a Alcoi el 1942 i des de sempre ha sigut un col·leccionista de paraules i frases, però no es va convertir en una màquina de divulgar la llengua ara ho fa setmanalment al butlletí digital InfoMigjornfins que va trobar el temps i la motivació per anar més enllà. El primer el va obtenir gràcies a una oportuna prejubilació com a enginyer de Telefónica; i la segona va néixer de constatar que els joves del seu entorn parlen un valencià empobrit i castellanitzat, que ja té ben poc a veure amb aquella llengua rica i genuïna que ell va mamar.
 
Claredat expositiva modèlica
 
Això el va empènyer a convertir el material arreplegat en un valuós diccionari complementari, que té la versió més reeixida i definitiva en les més de 2.000 entrades d'aquest El valencià de sempre que ara publica Bromera. Complementari vol dir que conté tot el que els altres han negligit, i també vol dir que, a diferència dels refregits dels calcs gairebé literals, en definicions i exemplesa què ens tenen tan acostumats la majoria, aquest és un diccionari personalíssim, que traspua amor per la llengua, i d'una claredat expositiva modèlica. El lector hi aprendrà paraules i expressions, però aprendrà, al mateix temps, a estimar-les. Reig no peca mai per defecte i es complau a oferir-nos-les ben vives en llargues citacions de la millor literatura valenciana.
 
El vincle de Reig amb la riquesa lèxica està empeltat de la paraula viva de Joan Maragall. Reig, com el gran poeta barceloní, sembla que no s'acabi de creure que prefereixi no creure'sque el lligam entre significat i significant és arbitrari. I així com Maragall afirmava que una llengua viva s'esterilitza quan se sotmet a gramàtica, ell també veu l'actual estàndard el valencià de l'escolacom una arma de doble tall per a la llengua genuïna: en part la fixa i en part l'erosiona. I és que Reig vibra amb tot el lèxic, el vol salvar tot, com hi vibren els poetes, que pouen sentit de la mera materialitat del so.
 
El cert és, però, que tot estàndard comporta selecció i, per tant, pèrdua de cabal lèxic; i que la riquesa d'una llengua no passa tant per tenir moltes paraules i expressions com per tenir les que necessita: una sinonímia desbordada entrebanca l'eficàcia comunicativa. Per tant, és fins a cert punt lògic i raonable que el diccionari normatiu no entri tota la riquesa lèxica que Reig aplega. A diferència de l'Alcover-Moll o d'aquest llibre, el diccionari normatiu està condemnat a triar, si vol contribuir a normalitzar la llengua.
 
Sigui com sigui, des de la lleialtat amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la complicitat amb un dels seus grans filòlegs, Emili Casanova, Reig fa ara mateix un estret marcatge al Diccionari normatiu valencià (en línia des del febrer del 2014). No passa setmana que no proposi polir-ne definicions, afegir-hi accepcions i ampliar-lo amb un munt de noves entrades. Una feina que seria fantàstic que també fes algú a Catalunya amb el nostre diccionari normatiu.
 
Apassionant-se pels mots i els girs idiomàtics d'un Alcoi i un País Valencià encara per globalitzar, de vegades Reig obvia massa l'enorme dificultat de recuperar-los, d'aconseguir que descavalquin de l'ús general competidors potentíssims en un món que a diferència del dels seus avisviu sota el constant bombardeig de significants i significats.
 
Però l'encerta del tot quan afirma que no posar-los a l'aparador, que no discriminar-los positivament en els mitjans i a la literatura, equival a acceptar que es prioritzi sempre en aquest marc social tan adversla paraula i l'expressió forana; a resignar-se a un progressiu aprimament de la identitat de la llengua fins a fer-ne el patuès d'un castellà que, al seu torn, es va anglicitzant.
 
2)
 
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal
 

Acció col·lectiva?

 

Exemple d'Ús: «M'importa un rave el que pensin els demés

Ús correcte: «Tant me fa / Tant me fot / Tant se me'n dóna el que pensin els altres

Explicació: O canviant l'ordre: «El que pensin els altres me la bufa / me la sua

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 15 de maig del 2015
 
Ni còmpliç ni equànim
 
J. Leonardo Giménez
 
Una lectora m'ha preguntat per què la grafia “còmpliç” no és normativa i sí, només, “còmplice”. La consulta me la fa a propòsit de la columneta en què jo opinava sobre la incongruència que siga normativa, únicament,  la forma “àrbitre”, que ningú diu oralment, i que “àrbit”, que tot el món pronuncia, no. La lectora referida opina que en “còmpliç/còmplice” tenim el mateix cas i que, a més, la paraula “còmplice” li sembla calcada innecessàriament del castellà. Crec que no són exactament casos equiparables, perquè esta última forma té un ús documentat des de fa més de cinc segles, però jo tampoc entenc per què la grafia “còmpliç” no té entrada en els diccionaris normatius. Sí que en té en el de la RACV. El Diccionari normatiu valencià, poant en la realitat de la parla i en la rigorositat lingüística i normativa, ha inclòs moltíssimes variants formals de termes normatius. I ha arreplegat formes reals, usuals i/o necessàries  com “reconeixible”, “flema”, “flemó”, com a alternativa a grafies potser molt etimològiques, però “marcianes” o “troglodites”, segons es mire, com les antigues, que ningú diu, “recognoscible”, “flegma” o “flegmó”. I també la real, usual i necessària “febra”,  que ja havien incorporat Ferrer Pastor en els seus diccionaris, el Diccionari valencià (GV, IIFV, Bromera, Lacreu) i el SALT. Ho dic perquè l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tan encertadament ha donat caràcter normatiu a eixes i a altres centenars de termes, expressions i variants formals, igualment ho hauria de fer amb “còmpliç” i altres formes, reals, usuals i ben valencianes, com “tapó”, “despago”  i altres. A més, per exemple, tenim els casos dels cultismes acabats en –ànime, com “equànime”, “pusil·lànime”, “unànime” i algun més. Bé està que eixes formes apareguen en els diccionaris, per si a algun poeta li són útils per a la rima, però no veig el bandejament de les grafies més morfològicament nostrades com “equànim”, “pusil·lànim”, "unànim". Faig una enquesta casolana entre companyes i companys de treball sobre l'ús natural i espontani de “còmplice” i "equànime/unànime". Ho faig en 10 d'estes/estos, totes i tots valencianoparlants des de les primeres paraules i valencianooients des del claustre matern, i els/les 10 amb possessió del certificat de Superior o de Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, o titulació equivalent. Dos becàries, estudiants de Filologia Catalana/Valenciana, en la frase a traduir, oral, diuen “còmplice/equànime/unànime”, els/les altres huit, i el meu company de treball i amic Marcos, el primer, diuen “còmpliç/equànim/unànim”. Per favor senyors/amics acadèmics, continueu poant en la realitat i en la rigorositat alhora.
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 22 de maig del 2015
 
Motacions
 

Testarral

 
per Màrius Serra

 

A Taradell trobo per primera vegada la paraula testarral. La fan servir per descriure un foc molt viu, amb força flama. Testarral prové etimològicament de testa, és a dir de cap, i la seva entrada al DIEC es limita a remetre al mot brasquer: “braser que deixa una foguerada”. Però l'ús que en fan els taradellencs fa pensar més aviat en un foc alt i gros, amb uns bons buscalls espetegant. Una foguera, però domèstica i controlada, més modesta que les clàssiques fogueres de sant Joan. En aquestes sis últimes temporades he buscat paraules per dues-centes cinquanta poblacions del Principat. Sovint he topat amb termes en desús relacionats amb el foc. I no només d'estris com els clemàstecs o els manxalls, sinó denominacions diverses del mateix foc. A Sant Joan de les Abadesses em van parlar del paternal (com si fos propi del pare) per referir-se a la fusta que crema a la llar de foc. El mot fa pensar en el rupestre pedrenyal, el tros de sílex que treu espurnes en colpejar-lo, també conegut com la pedra foguera. A Guardiola de Berguedà també em van parlar del paternal, amb el mateix sentit que al Ripollès. A Porrera, per Sant Joan cremen la Gala. La denominació prové de festa, i no és pas l'únic lloc que denomina així la foguera de solstici. Però els porrerencs tenen un relat que ho relaciona amb els gals. Resulta que els francesos van cremar el poble a finals del segle XVIII i des de llavors les fogueres grans s'anomenen gales. Aquest relat s'entortolliga amb el que vaig trobar a Ponts, extensiu a tot el mig Segre. Allà de la foguera de Sant Joan en diuen Garagala. D'aquí a un mes les fogueres, les gales i les garagales faran un bon testarral.

 

 

5)
 
El DNV (XXII)
 
Salvador Pardo
 
 
No hi figura val més el mall que l'enclusa.

 

No arreplega leggings (pantaló ajustat femení).

 

Hi ha donar a mamar (allettar un nadó), però també em sona donar mamar (sense la preposició).

 

No arreplega fer mamballetes, com a sinònim de fer ballmanetes (locució infantilf: aplaudir).

 

Accepta, amb bon criteri, mandanga (pl. excuses, romanços).

 

Hi hauria de remarcar-se que mandonguilla (o mondonguilla) són formes secundàries de la genuïna pilota.

 

No arreplega mandilona: ball popular de les comarques meridionals valencianes.

 

Arrreplega icnèumon, només com a insecte, però també és la mangosta, que com diu Corominas és capaç de heure-se-les amb una terrible cobra i eixir-ne vencedor.

 

En l'entrada maniquí no es fa referència al model anatòmic per a l'ensenyament mèdic: fantoma.

 

Accepta mante (afèresi del castellà "amante"), com a interpel·lació per a demanar l'atenció.

 

No hi ha encarador -a (castellà: "mamporrero"), que, en sentit propi, és la persona que dirigix el membre del cavall en la còpula amb l'egua. El TERMCAT proposa apuntador -a.

 

Arreplega entendre-hi amb el significat de ser homosexual, peró no, eixir de l'armari: revelar, una persona del col·lectiu gai, la seua orientació sexual.

 

No hi ha lambda, símbol del col·lectiu homosexual.

 

No arreplega orgull gai: conjunt d'actes reivindicatius de gais i lesbianes.

 

No hi inclou queer: qui rebutja d'identificar-se amb una inclinació sexual específica.

 

No hi ha afilamines, equivalent de maquineta de traure punta.

 

No hi trobe el nom valencià per a designar el "mapache": os rentador, gos viverri, menjacrancs.

 

No arreplega mare subrogada (de lloguer), ni les expressions la mare que va!, ser la mare dels ous (no del corder), i mare coratge (la que tira avant la família).

 

En la definició de mare és preferible, i més precís, dir dona o femella que ha engendrat un o més fills, que no que ha tingut.

 

No hi ha top-manta.

 

En els estats de la mar, no hi són mar plana, mar desfeta i mar enorme.

 

Accepta manyo -a, com a aragonés -esa.

 

En marca, podria fer-se referència  a la de fricció (que indica el traç del pas de la roda que ha patinat).

 

No hi ha marisol: varietat de taronja dels anys setanta, creada a Betxí per un llaurador que tenia una filla amb eixe nom.

 

No hi ha marquià -ana: l'estil poètic marquià.

 

No arreplega marron glacé (castanya confitada amb sucre glacé).

 

En l'entrada massa, trobe a faltar la massa de la fallida (dret mercantil), i la deportació en massa.

 

Si hi ha apriorisme, apriorista i apriorístic, ¿per què no aposteriorisme, aposteriorista i aposteriorístic?

 

Arreplega masclisme, però fóra millor sexisme, tal com en la discriminació racial no diem blanquisme sinó racisme.

 

En mascota,  en l'accepció 3, es diu que equival a animal de companyia, però una persona pot tindre com a mascota un amulet, un talismà, un àngel de la guarda. Mascota ve del provençal mascoto: el que dóna sort, sortilegi. Per tant, no és un animal de companyia i, a més, la mascota s'associa amb un col·lectiu de persones: el boc dels legionaris, el lleó de la Metro, Cobi, Naranjito, Curro, Fluvi o el bou d'Osborne.

 

SINONÍMIA (per ordre decreixent de preferència):

 

Malícia / malíccia; sobrenom, àlies / malnom; malta / malt; malic (extret de la poma) / amalic; roín / roí, malvat, pervers, àvol; antologia / florilegi; mallada / pleta; mamador / mamaire; ullal / aiguanaix, deu; manc / manxol, manco;  camamil·l a / camamilla; manifasser / manifesser, manefla; dotor / tafaner; maneguet / maniguet; mandil / manil (drap usat com a davantal, tovalla, etc.); manlinka / mandinga (llengua de l'Àfrica occidental); menescal / manescal; manganell / almanjanec (giny de guerra antic); almànguena / mangra (òxid de ferro per a pintura); amprar / manllevar (en castellà no hi ha un verb equivalent); sagí / llard; mamadora / tirallet, tirapit (utensili per traure la llet del pit de les dones durant la lactància); excomunió / excomunicació; excomunicar / escombregar; marota / marassa; maravedí / maravedís; monyicot / manyaco; mardà / marrà (mascle de l'ovella); almoraduix (planta medicinal) / marduix; mastegar / masticar; marraixa / garrafa; murmurar, remugar / marmolar; aiguamoll / marjal; marihuana / maria; ventall / palmito; mare-selva/ lligabosc; mareny / maresme; masover / maser.

 

 

6)
 
Manel Alonso presenta a Puçol ‘Després vingué la música'

 

L'escriptor Manel Alonso presentarà el pròxim 6 de juny, a les sis de la vesprada i al saló d'actes de la Casa de Cultura de Puçol, el disc Després vingué la música. En l'acte l'acompanyaran dotze dels vint grups i cantants que han participat en aquest treball discogràfic en el qual músics de diferents estils i gèneres han musicat els seus poemes.

Després vingué la música el conformen dos cedés que recullen un total de vint-i-dues cançons que fan un intens i apassionant recorregut per una trajectòria poètica que abasta més de trenta anys i deu llibres la majoria editats i uns pocs inèdits.

El disc s'ha finançat a través de la subscripció popular. Unes dues-cents deu persones, amb la seua aportació econòmica, han fet possible un treball discogràfic en què han participat cantants i músics de la talla de Borja Penalba, Andreu Valor, Miquel Gil, Tomàs de los Santos, Carles Enguix, Tàpera, Carles Pastor, Rafael Estrada, Rubén Durà, Acid Cookies, Gent del Desert, Josep Lluís Notari, Artur Àlvarez, King Kong Boy, Alba Daurada, L'Arrel, Lluís Vicent, Doctor Dropo i El Miracle, Cant viu, Juanen, Joanka i Buga.

La caràtula i el llibret que acompanyen els cedés han estat dissenyats per l'artista plàstic Xavier Alcàcer, que a més aporta al treball alguns dels seus poemes visuals.

Després vingué la música ha estat gravat als estudis de Metrònom de Castelló i de Mésdemil a Benaguasil.

 

7)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - cantamussa
 
2) Eugeni S. Reig - cànter
 
3) Antoni Llull Martí - Rams i rameres
 
4) Albert Pla Nualart - Si mires al DIEC què vol dir ‘mitòman', no t'enervis
 
5) Rudolf Ortega - Llengua i empresa
 
6) Abelard Saragossà - Entre els drets humans i el futur del poble valencià
 
7) Pere Ortís - Vents de renovació
 
8) La riquesa del català parlat a Vic
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací