Comentaris al Diccionari normatiu valencià
(XLVII)
Lèxic del llibre El valencià de sempre (Lletra
L)
1. Comentaris diversos
● El DNV no arreplega la cançó de la
lileta, expressió amb la
qual posem de manifest que algú sempre repetix la mateixa cosa, fins a l’extrem
de molestar i produir enuig i fàstic. Equival a la cançó de l’enfadós que
sí que arreplega el DNV però que no em consta que s’use en cap parlar
valencià.
● El DNV no arreplega la cara li guarda el cul frase que s’empra per a expressar la idea que,
si una dona és molt lletja, la lletjor és la causa que conserve la
virginitat. En aquesta frase, la
paraula cul s’usa en sentit figurat, per a referir-se als genitals
femenins.
● El
DNV no arreplega l’expressió la gràcia del Nostre Senyor que
significa 'la llum del sol'.
● El DNV no arreplega l’expressió
la
Mare de Déu només ix una volta
que significa 'les
bones ocasions es presenten molt rarament i per això, quan es presenten, s’han
d’aprofitar'. El DNV sí que arreplega l’expressió eixir
(o aparéixer)
la Mare
de Déu (a algú)
loc. verb. Tindre una sort molt
gran.
● El DNV no arreplega l’expressió ¡la mare
que ens va pondre a tots junts en un pilot!, exclamació amb la qual posem de
manifest la sorpresa, l’enuig, el rebuig, la contrarietat, etc., que ens produïx
alguna cosa que ens diuen.
● El DNV no arreplega l’expressió ¡la
mare que va!, exclamació amb la qual posem de manifest la sorpresa, l’enuig, el
rebuig, la contrarietat, etc., que ens produïx alguna cosa que ens
diuen.
● El
DNV no arreplega la locució la part d’amunt,
que significa 'la part de damunt, la part
de més amunt'.
● El DNV no arreplega la tercera és la bona frase que s'usa per a expressar que allò que no
hem aconseguit en un primer intent ni tampoc en un segon, ho aconseguirem en un
tercer. Equival a l’expressió castellana a la tercera va la
vencida.
● El DNV no arreplega lo que es dóna ja no
es torna i lo que es perd, jolivert, que es diu jocosament quan algú pretén que li tornen alguna cosa que
abans havia donat a una altra persona i eixa persona no vol
tornar-li-la.
● En l’entrada llacada del DNV falta
l’accepció 'certa quantitat d’una
substància apegalosa o greixosa que es posa damunt d’un lloc determinat i
s’escampa de forma allargada'.
Exemple: “posa-li al pa torrat una bona llacada de
margarina”.
● En l’entrada llacor del DNV
diu:
Falten les accepcions següents:
1)
Calor que desprén la terra i, per extensió, calor que desprén un ésser viu. En
aquest darrer cas es pot aplicar tant als animals com a les
persones.
En la novel·la Els Horts de Martí
Domínguez Barberà llegim:
«Era d'un tal equilibri interior, d'una tal i
tan perfecta amabilitat amb tothom, que recordava... el marbre, el marbre
perfecte de les divinitats clàssiques, tot harmonia, tot llum, però blanc i
llis, fred, sense llacor».
2)
Vigor, ànim, coratge, energia d’una persona.
En la rondalla El ferrer de Bèlgida d’Enric
Valor llegim:
«–Què se’ns han de morir, dona de poca llacor!
No sóc jo el ferrer del poble? No sóc jo qui adoba les portes de l’església, qui
n’apanya les claus, qui arregla la sagristia i ajuda el fuster a fer el
“Moriment” de Setmana Santa?»
● En l’entrada llacoretes del DNV
diu:
m.
inv. [col·loq.] Persona
que actua o parla com si no tinguera prou energia per a
fer-ho.
Ser un
llacoretes.
És
incomplet. La definició adequada és: 'persona
que fingix ser dolça, tendra, blaneta, innocent, de caràcter dèbil, sense vivor,
que sembla que està completament exempta d’agressivitat i que parla sempre d’una
manera pausada, tranquil·la, com si no tinguera prou forces, però que en
realitat és de caràcter molt fort i està plena d’energia i de malícia i, quan es
presenta l’ocasió, sorprén a tothom posant de manifest la seua vertadera
naturalesa'.
De la
mateixa manera que si en un bancal, a on la terra de la superfície està resseca,
podem estacar un bastó i descobrir que un poc més avall, a poca profunditat, la
terra està banyada, és a dir, té llacor, en el caràcter del llacoretes,
que superficialment pareix dèbil i poqueta cosa, si furguem una miqueta,
descobrim el seu vigor i la seua maldat.
En la rondalla Esclafamuntanyes d’Enric Valor podem llegir:
«Tot ho instigava, com qui no ho fa, Plegallana, que era un
llacoretes garneu i que havia vist ben clar que, de pujar Esclafamuntanyes sa i
estalvi, era segur que ell es quedava sense
princesa.»
És a dir, un llacoretes és veritat que actua o parla com si no tinguera prou energia per a
fer-ho, però ho fa deliberadament a fi d’amagar la seua vertadera
naturalesa. Un llacoretes és sempre un
hipòcrita.
● En
el DNV falta la paraula
lladrit que significa 'crit curt,
fort i explosiu que emet el gos quan lladra'. Lladrit hauria de ser
l’entrada principal i lladruc hauria de remetre a lladrit de la
mateixa manera que maulit és l’entrada principal i miol remet a
maulit.
● El DNV no arreplega la paraula lladrum que significa
'acció
pròpia dels que furten, roben o defrauden, quan ho fan de manera sistemàtica i
repetitiva '.
● La segona accepció de l’entrada llagostí del
DNV és:
m. ZOOL. Llagosta 1.
La primera accepció de l’entrada saltamartí
del DNV és:
m. ZOOL. Llagosta 1.
La primera accepció de l’entrada llagosta del
DNV és:
f. ZOOL. Insecte
herbívor de cos massís, cap gros i ulls prominents, de color terrós, amb el
tercer parell de potes robustes i llargues a propòsit per a saltar, d'hàbits
migratoris, que forma a vegades núvols que destruïxen la vegetació dels llocs
per on passa.
Llagostí i
saltamartí (en castellà saltamontes) són dues denominacions del
mateix insecte, però aquest insecte no és el mateix que el que rep el nom de
llagosta (en castellà langosta). El nom de llagostí o
saltamartí es dóna a diversos insectes de l’orde dels ortòpters, de coloracions terroses,
grisenques, groguenques o verdoses, que és molt críptic i fa uns salts molt
grans amb molta facilitat com ara els individus de les espècies Stenobothrus rufipes, Calliptamus
watttenwyllyanus Pantel i Eyprepocnemis plorans Charpentier. Aquest
insecte no té fase gregària i, per tant, no ocasiona mai plagues. Sí que
n’ocasiona en canvi, de tant en tant, la llagosta, que no s’ha de
confondre amb el llagostí o saltamartí. La llagosta que més ha
afectat les nostres collites al llarg de la història és la llagosta marroquina,
espècie Dociustaurus maroccanus Thumb,
que, de tant en tant, dóna lloc a plagues que invadixen el nord d’Àfrica, les
illes Canàries, la península Ibèrica i bona part de França, però també són ben
conegudes en terres valencianes les espècies Anacridium aegyptium,
Locusta migratoria i Schistocerca gregaria
Forsh.
Cal revisar a fons aquestes
entrades.
● El DNV no arreplega el verb llapissar que significa
'ratllar amb un llapis de manera desordenada, fent gargots'.
● La primera accepció de l’entrada llauro del
DNV és:
m. [col·loq.]
PROF./AGR.
Llaurador 1 i 2.
En lloc de la marca “col·loquial” hauria de dur la de “pejoratiu”. La paraula
llauro s’aplica als llauradors de manera despectiva.
● La segona accepció de l’entrada llavatori
del DNV és:
m. REL. Lavabo 5.
L’entrada lavabo del DNV només té quatre accepcions. Ni hi ha
lavabo 5.
● En el DNV falta la paraula lleudo que
hauria de remetre a rent.
● En l’entrada lligador del DNV falta l’accepció
'allò
que s’usa per a lligar alguna cosa'.
● En l’entrada llimac del DNV falta l’accepció
'secreció viscosa i esvarosa procedent de l’aparat digestiu que es trau
per la boca quan es fan esforços per vomitar i es té l’estómac buit '.
● En l’entrada llimacós del DNV diu:
adj. Abundant
en llimac o verdet
Falta l’accepció 'allò
que té un aspecte semblant al llimac'. (En l’accepció
de llimac definida en el punt anterior).
2. Alguns vocables que falten en el
DNV
Tot seguit relacione –ordenats alfabèticament– diversos vocables que no
apareixen en el DNV.
lladrit
lladrum
llapissar
lleudo
3. Fraseologia lèxica que falta en el
DNV
Tot seguit relacione –ordenades alfabèticament– diverses expressions,
frases, dites, etc., que no apareixen en el DNV.
la cançó de la lileta
la cara li guarda el
cul
la gràcia del Nostre Senyor
la Mare de Déu només ix una
volta
¡la mare que ens va pondre a tots junts en un
pilot!
¡la mare que va!
la part
d’amunt
la tercera és la
bona
lo que es dóna ja no es torna i lo que es perd,
jolivert
4. Bibliografia
Domínguez
Barberà, Martí; Els horts
(Editorial L’Estel, València, 1972)
Reig, Eugeni S.; El valencià de sempre. (Edicions Bromera,
Alzira, 2015)
Valor i Vives, Enric; El ferrer de Bèlgida dins Rondalles valencianes (3r volum,
Edicions del Bullent, Picanya, 1984)
Valor i Vives, Enric; Esclafamuntanyes dins Rondalles valencianes (5é volum,
Edicions del Bullent, Picanya, 1993)
5. Cibergrafia
Diccionari normatiu valencià de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
<http://www.avl.gva.es/dnv>
Eugeni. S. Reig
València, 9 de maig del 2015
. . ..