Justícia lingüística

Potser el lector interessat en el futbol recorda un comentari del jugador del Reial Madrid Sergio Ramos quan el 7 d'octubre del 2010 va sentir Gerard Piqué que atenia els periodistes en català. Es tractava d'una roda de premsa a propòsit d'un partit de la selecció nacional en què participaven tots dos. Recordo aquesta ocasió vergonyant. I vaig tornar a sentir la mateixa perplexitat que vaig sentir la primera vegada davant la reacció del jugador andalús quan va veure que el seu company de selecció parlava en català.

Piqué va respondre en el seu idioma matern, entre altres coses, perquè així està estipulat en les rodes de premsa que ofereixen els clubs després de cada partit: que es pugui preguntar i respondre en qualsevol de les llengües d'Espanya. La reacció de Ramos (un jugador, quan no està obligat a defensar la seva àrea, bastant menys poca-solta que com el ridiculitzen en el programa de sàtira esportiva Crackòvia) va consistir, quan li va tocar respondre, a dir, vermell d'ira continguda i amb sornegueria evident, que ell contestaria en andalús, ja que Piqué s'havia atrevit a respondre en públic en una llengua estranya a les seves espanyolíssimes orelles. Era evident que Ramos, com molts espanyols, és dels que creuen que quan algú parla davant seu en català, basc o gallec, i ja no diguem en asturià, és per ofendre'l o, pitjor encara, insultar Espanya.

Doncs aquest diumenge passat es va tornar a repetir una situació semblant. Aquesta vegada va passar durant la roda de premsa posterior al partit que van disputar l'Almeria i l'Eibar. Era el torn de l'entrenador de l'Eibar, Gaizka Garitano, que s'havia de sotmetre a les preguntes dels periodistes. Les càmeres van mostrar un responsable del club andalús advertint que les preguntes es farien en basc i després en castellà. Alguns periodistes acreditats de la premsa local van començar a protestar.

N'hi havia que lamentaven la falta de consideració cap a les seves orelles poc habituades a les llengües d'Espanya. D'altres senzillament es queixaven perquè no entenien aquesta llengua. Va tornar el treballador del club a demanar seny. Però ni així el murmuri adversari al basc va prosseguir creant confusió i retard. Així fins que Garitano va considerar que n'hi havia prou de discussió i va decidir anar-se'n. En cap dels dos casos ningú es va fixar en el gest de deferència cap a la pluralitat lingüística d'Espanya que s'estava practicant en aquestes circumstàncies concretes. Va dominar la mala fe, la falta de sensibilitat envers les altres llengües del teu propi país, o senzillament la ignorància. O una lamentable barreja de totes tres.

En els gairebé 40 anys de democràcia, cap dels dos grans partits que es van alternar en el poder, PSOE i PP, han fet res per normalitzar aquesta situació. Ni ministres de Cultura, ni ministres d'Educació, ni presidents de Govern van moure un dit per evitar que un segment molt significatiu de la ciutadania espanyola encara assisteixi horroritzat cada vegada que sent català o basc. Crec que ja va sent hora que es posi remei a aquesta anormalitat.

Els partits que intentaran en les pròximes cites electorals obrir esquerdes irreversibles entre el bipartidisme tenen l'oportunitat històrica de resoldre aquest contenciós. No fa gaire vaig sentir que un membre d'una associació contrària a la independència suggeria que l'Estat hauria de garantir coneixements generals de les seves llengües en tot el seu territori. Em va semblar una bona notícia, encara que vingués d'una agrupació amb la qual em costa estar d'acord amb la majoria de les seves propostes. D'entrada ni a Ciutadans ni a Podem els vaig sentir ni els vaig llegir res en aquesta direcció urgent. I cito aquests dos partits perquè encara que les enquestes no els auguren el nombre suficient de vots per governar, sí que els preveuen per negociar pactes imprescindibles i decisius.

Pot ser que algú consideri que aquesta qüestió és una nimietat que no mereix més atenció. Una anècdota enmig dels grans problemes que afligeixen Espanya: l'atur, la corrupció, el dèficit fiscal, el deute públic, l'increment insuportable de les desigualtats socials, la mal nutrició en capes àmplies de la població infantil, els desnonaments, etcètera. Però la qüestió no és trivial. I, a més, aquesta reivindicació, per si algú pensés el contrari, no té res a veure amb la independència, ni amb el seu victimisme endèmic. És simplement una qüestió de justícia democràtica i cultural. I, sobretot, de sensibilitat i intel·ligència polítiques. Que encara hi hagi a Espanya gent que s'enfurismi quan sent parlar en català o en basc és d'una gravetat insultant.