Ús correcte: «No em podia aguantar el riure.»
Explicació: El substantiu castellà risa és l'equivalent de l'infinitiu nominalitzat riure: «¡Qué risa!»: «Quin (tip de) riure!»; «Me muero de risa»: «Em moro de riure»;
«Me da la risa»: «M'agafa el riure».
El camí més directe per fer autònoms els usuaris del català és acostar la correcció a la seva intuïció
Que quedi clar, però, que les crítiques que farem aquí a l'actual norma no són crítiques a Fabra i l'IEC. El català seria avui segurament un patuès si Fabra i l'IEC no l'haguessin rescatat del caos en un marc social molt advers. La norma que avui tenim és infinitament millor que no tenir-ne cap o tenir-ne moltes; i és, a més, bàsicament, una bona norma. El que no és bo -tot i que ho explica una situació de resistència- és que el seu nucli s'hagi mantingut gairebé intacte durant un segle.
La revisió de la norma -i, sobretot, la del seu nucli- demana rigor, consens i gradualitat. Si no vol fer més mal que bé, s'ha de situar als antípodes d'un pim-pam-pum en què tothom hi diu la seva. Seria una falta de respecte als acadèmics i especialistes que no han parat de treballar-hi que el que proposem aquí no valorés la seva feina ni busqués la seva complicitat. Però, tot i valorar-la, els lingüistes dels mitjans creiem que podem i hem d'aportar-hi una dosi de realisme que és també fruit de molts anys de debat i reflexió. Som testimonis privilegiats de com i en què la norma no és assimilada, o entrebanca la llengua, o limita els seus registres, i és com a membre veterà d'aquest gremi i responsable lingüístic de l'ARA que intentaré resumir el que em sembla que hi hauríem de modificar i partint de quins criteris. Per començar, concretaré en sis punts per què crec que és oportú i convenient actualitzar la normativa.
Perquè toca de sobres fer-ho
Falta un any perquè es publiqui la nova gramàtica normativa
Perquè d'aquí un any l'IEC jubilarà per fi la considerada encara ara gramàtica oficial, la de Fabra del 1918 (reeditada fins al 1933), amb la publicació de la seva gramàtica normativa. De com s'orienti en dependrà que ajudi o no a normalitzar la llengua: que redueixi o ampliï la fractura entre norma i ús, entre correcció i intuïció. Serà un referent importantíssim, perquè, mentre que és lògic i saludable que els mitjans transgredeixin -anant un pas endavant- la perifèria de la norma (sobretot el lèxic), una transgressió heterogènia del seu nucli sintàctic seria una font de desconcert i desprestigi, un perillosíssim retorn al caos.
Per obrir-la als registres
L'actual norma estava pensada per a la llengua escrita d'una elit
Perquè l'actual normativa es va fer en molt poc temps i en un context cultural molt concret, el Noucentisme, i tenia per objecte el que anomenava llengua literària, la llengua escrita d'unes elits intel·lectuals, mentre que la que ara necessitem ha de regular un estàndard que inclou tots els registres (del més formal al més informal), que ha de ser assimilat per tota la població (que en fa un ús públic constant a les xarxes) i es vehicula en bona part a través d'uns mitjans audiovisuals en què domina l'oralitat espontània.
Per fidelitat a Fabra
El gramàtic creia que calia retirar les normes que no arrelessin en l'ús
Perquè el seu principal impulsor, Pompeu Fabra, va deixar escrit que algunes de les regles que proposava (les que s'allunyaven del català dels seus contemporanis, per això en deia “innovacions”) caldria modificar-les i fins i tot retirar-les si no passaven la prova d'integrar-se en la llengua espontània. I ara quan, gairebé un segle després de dir-ho, es constata que parts centrals de la seva normativa sintàctica ni tan sols s'han integrat en la llengua escrita dels catalans més cultes i conscienciats -tot i que l'escola les ha vehiculat durant més de 30 anys-, potser cal preguntar-se si almenys una part d'aquest greu fracàs s'explica pel poc realisme d'algunes propostes de Fabra i si ell mateix no es quedaria de pedra veient que les mantenim.
Per ajudar els docents
Molts alumnes tenen la sensació que el català és complex i artificiós
Perquè, sense una revisió normativa, l'escola, que no pot fer de la norma un tema de debat, es veu condemnada a fer de transmissora d'una llengua literària en el sentit fabrià -allunyada de la del carrer i fins i tot de l'estàndard dels mitjans- que crea en els alumnes la sensació que el català és massa complex, artificiós i difícil. És una llengua faltada de recursos per als registres més col·loquials i que massa sovint ni els mateixos professors dominen. No és estrany, doncs, que bona part dels alumnes, sobretot els que no el tenen com a idioma familiar, optin per no fer-ne la seva llengua de comunicació habitual.
Per fer pujar l'autoestima
Seria bo que els catalans cultes no necessitessin tant ser corregits
Perquè alguns punts de l'actual norma impedeixen al gruix de la població sentir-se segura i autònoma lingüísticament, amb l'enorme efecte descoratjador que això té en l'ús públic del català. Un ús que o bé tira pel dret en detriment de la qualitat o bé ha de passar pel control exhaustiu d'uns correctors que hi han d'intervenir molt més del que seria desitjable i normal tractant-se de la llengua pròpia del país.
Ara bé, enganyaríem molt el lector si li féssim creure que per normalitzar el català n'hi ha prou tenint una bona normativa. De fet, l'autèntic gran obstacle per a la normalització és el marc sociolingüístic anomenat bilingüisme : la convivència en un règim d'evident asimetria entre unallengua comuna i imprescindible per sobreviure -que és, a més, una de les grans llengües mundials- i la petita llengua pròpia del país, que només domina una part de la població i, lentament, es va dissolent en l'altra. La interferència sempre serà un enemic més temible i poderós que una norma desfasada. Però tan letal és per al futur de la llengua deixar-se anar en un catanyol que ens la invalida com a signe d'identitat com caure en el maximalisme depurador que aboca a un català impostat, llatinitzat i elitista. Si la norma s'enroca en un extrem i l'ús s'instal·la en l'altre, la fractura entre el català correcte i l'espontani no para d'eixamplar-se. Per ser assimilable i arrelar en l'ús, la norma ha de saber destriar entre interferència i evolució; ha de posar la trinxera en el que som, en el català viu més genuí; no pas en el que hauríem pogut ser, en el català hipotètic que parlaríem si la història hagués anat d'una altra manera. Aquesta és l'aposta de molts dels grans mitjans i la que voldríem veure reflectida en la nova gramàtica animats per l'esperança de poder-nos alliberar com més aviat millor del corrosiu bilingüisme.
1. PARTIR DE LA INTUÏCIÓ: UNA LLENGUA ÉS COM ÉS I NO COM ENS ANIRIA BÉ QUE FOS
Dit d'una altra manera, si la norma contradiu la intuïció dels parlants més genuïns, no és que parlin malament: és que està mal formulada.
2. ASSUMIR L'EVOLUCIÓ: NO DESTRIAR INTERFERÈNCIA DE CONVERGÈNCIA ENS DEIXA COIXOS
Ser fidel a la identitat vol dir assumir el propi passat. Part d'aquest passat ens ha fet evolucionar acostant-nos al castellà, i aquesta convergència està tan orgànicament integrada a la llengua que rebutjar-la té alguna cosa d'amputació.
3. ADEQUAR-SE AL
REGISTRE: LES FORMES COL·LOQUIALS GENUÏNES NO HAURIEN DE SER MAI INCORRECTES
Si estàndard -segons el DIEC- ja no és sinònim de formalitat sinó que és una varietat que s'utilitza “en els diversos registres”, una forma col·loquial genuïna i molt estesa deixa de ser no estàndard (dit vulgarment, deixa de ser incorrecta) i passa a ser adequada o no adequada a un determinat registre. Però la vigent normativa expulsa de l'estàndard, i de la llengua correcta, un munt de formes col·loquials ben genuïnes. Una norma que aculli tots els registres ha de ser més flexible i oberta.
4. ACOSTAR NORMA I ÚS: DONAR PER BO EL QUE DIRÍEM FA MÉS FORT EL VINCLE AMB LA LLENGUA
La correcció té un cost en diners i autoestima. Per això sempre serà millor la norma que veu més adequat i correcte el que també és més general en l'ús espontani genuí. Afavorir que el que ja diem naturalment -i no és interferència- sigui també el que s'ha de dir és una de les vies més planeres per normalitzar el català.
5. TOLERAR
L'AMBIGÜITAT: VOLER FER LA LLENGUA MÉS LÒGICA L'ACABA FENT ANTIINTUÏTIVA
Una llengua natural no defuig l'ambigüitat sinó que l'explota per dir el màxim amb el mínim. No cal una forma per a cada sentit -com sembla que pretengui la norma vigent- perquè el context ja informa del sentit que té.
6. NO BARREJAR
DIALECTES: UNA NORMA INTUÏTIVA I OBERTA ALS REGISTRES ES BASA EN UN DIALECTE
Basar l'estàndard en un dialecte no obliga cap parlant a renunciar al seu dialecte. Només ha de renunciar, davant certes audiències, al que és més local i difícil d'entendre. Cada dialecte té el seu estàndard i cada estàndard té el seu àmbit d'ús, però una llengua nacional ha de tenir disponible per a certs usos un supraestàndard que es percebi com a no dialectal tot i basar-se en un dialecte. A Catalunya, és lògic que sigui el dialecte de més pes: el dialecte central. Que arribi a ser el supradialecte de tot el domini lingüístic depèn de factors polítics que escapen al poder dels lingüistes.
Dos ‘heavy' enfrontats
Les grans polèmiques del XIX van ser obsessivament ortogràfiques
En aquell galliner hi dominaven dos galls: Marià Aguiló i Antoni de Bofarull. Per a Aguiló, la llengua de la gran ciutat era pobra i castellanitzada; i la Decadència, oblidable. Només es refiava dels autors medievals i del català rural. Per a Bofarull, que va escriure una gramàtica, calia tenir en compte la llengua del XVII, XVIII i XIX. Ara bé, tampoc era gaire modernet, perquè quan Fabra, als 15 anys, va llegir la seva gramàtica, va trobar que descrivia formes mortes i no formes vives com la gramàtica que ell, tot i ser encara un adolescent, ja s'havia proposat escriure.
La irrupció de Pitarra
Per als primers ‘light' l'important era comunicar, fos o no correcte
I és que Aguiló i Bofarull eren només variants d'un corrent heavy. Els autèntics light els liderava Pitarra, i propugnaven partir de l'ús oral de Barcelona i rodalia. Les etiquetes del moment, esclar, eren unes altres: heavy era el model “acadèmic” i light el “català que ara es parla”. Els primers volien una llengua escrita i minoritària. Els segons la volien per arribar a la massa. Als de Pitarra, autors de sainets i premsa satírica, no els preocupava gens la correcció, l'únic que els feia patir és que no els entenguessin. Ja llavors els acadèmics no admetien el passat perifràstic i els de Pitarra sí. I mentre els uns encara conservaven l'article masculí lo, los els altres ja feien anar el, els.
Però el que més sobtava del català prefabrià era el caos ortogràfic. Hi havia partidaris de fer els plurals en -as i dels plurals en -es i, en cadascun dels dos grups, defensors i enemics acèrrims de la ç. La mateixa paraula te la trobaves escrita de sis o set maneres. Per exemple, on era també a on, a ont, a hon, a hont, aon, ahont. I el més fort és que per una r a final de mot o una i contra una y volaven cadires i es trencaven famílies. Sembla que Bofarull i Víctor Balaguer es van arribar a desafiar en duel per motius ortogràfics. I més d'un es canviava de casa per no veure el rètol d'una botiga escrit contra els seus principis.
S'imposa el seny
Fabra comença a posar ordre però li colen la ‘h' i el punt volat
La primera onada de racionalitat arriba el 1890, quan la revista L'Avenç va iniciar una campanya de renovació ortogràfica sota el lideratge del jove Fabra. L'Aven ç criticava implacablement l'ortografia del català “acadèmic” i en defensava una de més acostada al català parlat. És el precedent més clar de les normes ortogràfiques que l'IEC aprova el 1913, i que posen fi a aquell desori.
L'obsessió ortogràfica va ser tan forta que de la sintaxi ningú se'n va preocupar fins al I Congrés Internacional de Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906 sota els auspicis d'Antoni M. Alcover. Allà ja es van tractar temes tan actuals, i encara candents, com la a davant OD o l'ús dels pronoms hi i en. I va ser allà on van topar per primer cop Alcover i Fabra. El xoc el va provocar la concordança del participi passat. Per a Alcover escriure “He vist les noies” en lloc de “He vistes les noies” era una “invasió violenta de la sintaxi castellana”. Fabra va oposar-hi una modèlica esmena en què demostrava que aquesta no-concordança la podia explicar una evolució autònoma del català.
La flegma britànica de Fabra pot fer pensar que sempre se sortia amb la seva, però abans de ser elevat a Mestre, va tenir importants detractors i va haver de cedir en temes rellevants. És ja molt conegut que va fracassar en la seva proposta d'eliminar la h. Algun cop també va perdre amb Alcover. En lloc de ll, Fabra hauria escrit ly o lh, i hauria reservat ll per a la ela geminada (com el llatí i l'anglès), però el mossèn mallorquí es va imposar amb un punt volat que ha sigut, és i serà una font de problemes.
A part d'Alcover, que trenca amb l'IEC el 1918, a partir dels anys 20 Fabra té pocs detractors. El més notable és el jesuïta Josep Calveras, que encara que inconsistent en el detall, fa una crítica global de la seva normativa molt pertinent i que sembla beure de l'estructuralisme. Calveras ve a dir que la llengua s'ha de prendre com un tot, i que qualsevol intervenció sobre una part sense considerar el conjunt pot crear desequilibris.
La norma esdevé dogma
Joan Sales lluita molt sol per acostar el català literari al parlat
La tragèdia de la Guerra Civil i la nit fosca del franquisme sacralitzen Fabra contra ell mateix, i ja no serà fins bastant després de la seva mort que les polèmiques revifen. L'apòstol del light en els difícils anys 50 i 60 és l'escriptor, corrector i editor Joan Sales, un enemic implacable de les formes arcaiques i rebuscades, que va intentar trobar complicitats, davant un IEC integrista, en el prestigi de Joan Coromines. És una meravella l'epistolari que manté amb Mercè Rodoreda. Si avui la norma admet gamberro, misto, cuidar o entregar és en bona part gràcies a ell.
Un corrector desfermat
Eduard Artells tendia a ‘millorar' els textos de Calders o Fuster
L'apòstol del heavy d'aquells mateixos anys és Eduard Artells. Un home que gairebé ho corregia tot, fins al punt que semblava que la llengua era ell. Tant era ell que els corregits, com Pere Calders, van haver de dir-li molts cops que “entre dues solucions bones només pot triar l'autor”. Joan Fuster també hi va intervenir, insistint en el recel davant aquelles extralimitacions. “El recel -deia- comença quan el cos legislatiu es nega, ignoro per quins motius, a acceptar la condició viva de la llengua escrita”. Cal dir que, mentre Artells es defensava com podia, la Secció Filològica callava com un mort.
Aramon alliçona escriptors El secretari de l'IEC retreia mals usos que han acabat sent bons
El 1957 el secretari quasi perpetu de l'IEC, Ramon Aramon, va publicar un estudi sobre faltes i barbarismes detectats en 30 obres d'escriptors del moment. Entre altres coses hi deia: “Aquests darrers anys s'ha fet vistent, per part d'alguns escriptors catalans, una vigorosa tendència a l'abandonament de la distinció tradicional entre seu i llur ”. M. Aurèlia Capmany li va contestar afirmant que “allò que mou un escriptor a acceptar una locució més o menys bàrbara, no és la màniga ampla, ni la imprevisió, ni la indiferència, sinó precisament una certa sensibilitat que anomenarem estètica” i que la desaparició de llurs no era una mala passada dels escriptors a la llengua sinó de la llengua als escriptors.
Un dels escriptors que va patir més pressió acadèmica és Espriu, que, partint d'un coneixement precari del català genuí, va acabar sentint-se després prou segur per reeditar la seva obra sense perfets simples ni cap llur, hom, cercar o ésser.
I al final, els ‘verinosos'
Es van proposar escriure i parlar bé sense que es notés
I acabo amb la polèmica en què els termes heavy i light es poden fer servir amb propietat, ja que els va inventar Joan Barril ad ho c per als seus protagonistes. La polèmica, que té el seu punt culminant amb l'aparició el 1986 de Verinosa llengua, s'emmarca en el xoc entre els correctors tipus Artells que sobrevivien en diaris com l'Avu i i uns joves filòlegs que primer s'hi van revoltar i després van ocupar les naixents Catalunya Ràdio i TV3. Un d'ells, Ricard Fité, també coautor de Canvi d'agulles, expressava amb un lema curiós l'esperit del nou estil de correcció: “Hem d'escriure i parlar bé sense que es noti”. Just el contrari del que feien els locutors de TVE i Ràdio 4 en tornar a la llengua materna després d'una llarga carrera en castellà, aquells locutors “que gaudien tant que romanien dempeus”. Més que propugnar la màniga ampla, els light buscaven un model de llengua que no t'obligués a substituir paraules i expressions integrades a la pròpia identitat per formes artificioses que sonaven falses. Aquest rebuig a l'artifici també els duia a basar l'estàndard d'un mitjà amb seu a Barcelona i d'àmbit nacional en el dialecte central: a no incrustar-hi formes provinents d'altres dialectes.
Un pendent perillós
Els ‘light' van ser massa ambigus a l'hora de combatre el catanyol
Els light van tenir una rèplica moderada en Francesc Vallverdú i exaltada en M. Lluïsa Pazos. Però és difícil negar que la llengua dels mitjans és avui més light que heavy. En bona part perquè, tractant-se d'una proposta més realista i menys intervencionista, és també menys conflictiva. Pel que fa a la llengua dels escriptors, les crítiques que van llançar contra el català literari -gratuïtament arcaic i pedantesc- van marcar un abans i un després fàcil de constatar, per exemple, comparant la primera versió dels contes de Monzó amb la de Vuitanta-sis contes.
La gran crítica que se'ls pot fer és que en el seu afany de no separar la norma de “l'ús real de la llengua” no es van posicionar prou clarament contra la interferència, contra el catanyol: van obviar que una llengua, per suscitar adhesió, ha de ser també un signe d'identitat, i que mantenir-la viva també exigeix no deixar-la lliscar pel pendent que la dissol en una de més potent. Potser això també explica el pendent pel qual han acabat lliscant Toutain i Pericay.
“S'ha construït una llengua localista barcelonina”
1. La codificació de Fabra es basa en la idea de construcció d'una llengua nacional, que és tot el contrari d'una llengua còpia. I la llengua còpia és la dinàmica a què ens porta la situació de subordinació política i lingüística que ja dura un grapat de segles. Potser es podria canviar alguna cosa no essencial, però anant molt alerta, perquè la normativa és un consens, i alterar aquest consens és molt complicat. Jo, més que revisar l'obra de Fabra, crec que cal revisar la revisió que en els darrers trenta anys s'ha fet de l'obra de Fabra. Parlo de l'acció que han fet sobretot els grans mitjans de comunicació de Barcelona que, contra l'esperit de l'estandardització del català dels primers dos terços del segle XX, han construït una llengua localista barcelonina i espanyolitzada. La meva proposta és que la revisió de l'obra de Fabra ha de consistir en l'aprofundiment en els seus mateixos principis, que ningú no ha demostrat que no siguin vàlids.
2. El que no funciona no és la normativa, sinó la seva socialització. És una qüestió de sobirania i d'autocentrament, que no tenim. Tampoc no és qüestió de facilitat o dificultat. Les normes són fàcils si s'ensenyen bé i si hi ha models per a imitar en bon funcionament. I si no hi ha interferències d'altres llengües que ens imposen estructures mentals que no són les nostres. Aquí els mitjans tenen un gran potencial de transformació, però en lloc d'aprofitar-lo per a millorar la llengua s'han estimat més esdevenir una foto del producte de la subordinació. I el mateix podem dir de les autoritats, lingüístiques i polítiques.
JOAN COSTA
“Es podria adoptar l'accent circumflex”
1. Participo en l'enquesta, tot i que em sembla inoportuna perquè aviat l'IEC publicarà la nova gramàtica. La pregunta pressuposa que la falta d'implantació de la normativa es deu exclusivament a la norma que la fonamenta. Abans d'arribar a aquesta conclusió plantejaria preguntes com: ¿els redactors en l'espai català han sigut escolaritzats regularment en català? ¿Es consulten les fonts d'informació quan es té cap dubte? ¿En un context multilingüe i d'omnipresència del català central, cada parlant disposa del model formal de la seva varietat? ¿En un context de desprestigi de l'autoritat és valorat dominar la normativa? ¿Tothom entén quan és imprescindible seguir-la? Respostes inadequades a aquestes preguntes comportaran establir noves normes que també fracassaran per les mateixes raons.
2. La ela geminada. Però si el professorat adopta una visió interlingüística farà veure a l'alumnat que quasi sempre una ela geminada es correspon amb una ela doble anglesa i francesa: col·legi / college / collège. Una altra qüestió seria l'ús dels dos accents (greu i agut) per marcar l'obertura o tancament de la e i la o. Atès que Fabra el va establir sobre el parlar barceloní, per a moltíssims parlants és una norma poc intuïtiva. Tenint en compte que el risc d'ambigüitat normalment és mínim (el context permet interpretar correctament el missatge), es podria adoptar, per exemple, l'accent circumflex simplement per marcar la vocal tònica i que cada parlant la pronunciï segons la seva fonètica: així, en comptes d'escriure interès, es faria servir interês.
NEUS NOGUÉ
“La normativa s'ha d'ampliar i actualitzar”
1. La gramàtica normativa vigent, de Pompeu Fabra, és del 1918, i cent anys després és evident que s'ha d'ampliar i actualitzar. La Secció Filològica de l'IEC hi treballa des de fa temps i tindrem gramàtica nova l'any que ve. Mentrestant, l'obra magna de Joan Coromines i Joan Solà, i les aportacions dels investigadors universitaris (en bona part sintetitzades a la Gramàtica del català contemporani ), han permès conèixer la llengua cada cop millor.
2. Aquest coneixement ha de permetre incloure a la nova gramàtica normativa temes com ara la distribució dels verbs ser, estar i haver-hi ; la concordança del verb haver-hi (esperem que seguint l'últim Fabra i Solà), i més detalls sobre les oracions de relatiu. També veurem com recull la distribució de les preposicions per i per a (¿reflectint en l'escrit l'ús oral de les varietats on es fa la distinció, combinant aquest criteri amb la proposta Coromines-Solà?), i si es retocaran regles com la de canvi i caiguda de preposicions o la que estableix els límits de l'ús de la preposició a davant del complement directe.
ALBERT ROSSICH
“El més important és que la norma sigui acceptada unànimement”
1. D'entrada, crec que s'ha de desdramatitzar la qüestió. L'ortografia de l'anglès està plena d'incongruències i la sintaxi del francès és molt allunyada de la llengua oral. La diferència és que els seus usuaris no es plantegen de rectificar-les o no veuen la urgència de fer-ho. Perquè hi ha una cosa més important que l'encert d'una norma, i és que sigui acceptada unànimement. És clar que es poden millorar molts aspectes de la normativa catalana, no solament del lèxic, sinó també de l'ortografia i la sintaxi. I vigilar les interferències semàntiques, sovint més difícils de detectar. Ara: més enllà de la llibertat dels escriptors en la seva obra de creació, els canvis en la llengua estàndard s'han de produir amb el consens majoritari dels usuaris de la llengua.
2. Hi ha regles contradictòries, poc pràctiques, fins i tot a vegades poc seguides. Podria dir algunes coses poc congruents (les combinacions de pronoms febles, les regles d'apostrofació, els diacrítics) i d'altres que violenten els usos tradicionals (algunes normes prosòdiques, la condemna de construccions sintàctiques que una atenta sensibilitat lingüística no troba incorrectes), però els aspectes que em puguin semblar més indiscutibles no són necessàriament els més importants. La urgència es planteja sobretot en aquells casos que ara mateix conciten debat, o que presenten solucions divergents segons els escriptors. Seria partidari de contemplar primer els aspectes en què es concentren els errors quan es vol parlar o escriure amb correcció, i aquelles qüestions controvertides que fan que s'apliquin normes diverses segons el criteri personal de qui escriu.
BEL OLID
“M'agradaria obrir el diccionari i sentir-me al segle XXI”
1. Tenim la gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans a punt de sortir del forn. Com Neus Nogué, que va refusar de participar en el llibre Canvi d'agulles, em sembla poc adequat obrir ara un debat sobre la normativa quan no sabem els canvis que hi incorporarà l'IEC. Si el llibre hagués sortit una mica abans, segurament la Secció Filològica tindria més marge per tenir en compte tots els elements del debat i el debat tindria tot el sentit, però ara mateix em sembla que el més lògic és esperar a veure què diu l'IEC, que és qui té la feina de prescriure, i en tot cas oferir crítiques constructives sobre els aspectes que ens sembli que cal retocar.
2. M'agradaria obrir el diccionari i sentir-me al segle XXI, però perquè passi això segurament haurem d'esperar a ser al XXII. La norma sol anar a remolc de l'ús i la feina dels escriptors és conèixer-la, respectar-la en general i subvertir-la quan ens sembla necessari.
XAVIER PÀMIES
“S'haurien de deixar d'estigmatitzar moltes paraules”
1. Responc a partir de la meva experiència com a traductor però també com a usuari de la llengua nascut l'any 1959, una època en què es deien amb tota normalitat castellanismes com busson o sello però es conservaven pràcticament intactes les estructures sintàctiques pròpies del català tradicional gràcies a la parla en català amb la família i les amistats. Des de la normativa de Fabra fins ara han canviat moltes coses, entre elles la normalització del català en els mitjans de comunicació i en l'ensenyament. Això ha conduït a la divulgació de la normativa de Fabra i a una estandardització que ha condemnat de manera bastant indiscriminada tant les interferències lèxiques i sintàctiques del castellà com processos propis de l'evolució interna del català. En general, el canvi que crec que s'hauria hagut d'efectuar fa temps en la normativa és abonar l'existència de subestàndards o registres diversos, tant escrits com orals, cosa que hauria evitat moltes ultracorreccions actuals.
2. S'haurien hagut de deixar d'estigmatitzar moltes paraules acabades en -o (com calbo ), solecismes comuníssims com la sonorització de la essa en les paraules acabades en -missió, -pressió i -gressió i els seus derivats, la marca temporal d'aquí a sense la a, etc., o els plurals adjectivals masses, prous i bastantes, la condemna dels quals ha conduït a la ultracorrecció gaire en plural. Si existís una gramàtica divulgativa de caràcter descriptiu, adaptada al ciutadà i a l'estudiant, en què es fes distinció de la varietat de registres existents dintre la llengua, des del més elevat fins al més vulgar, entre la població catalana deixaria d'haver-hi tants “policies lingüístics” aficionats, i la llengua es percebria com una realitat més planera i més pròxima.
MIQUEL BORONAT
“Estem sotmesos a un ‘patriotisme' normatiu i estilístic absurd”
1. No em sembla que la normativa tinga grans problemes. Els problemes grossos els tenim els ciutadans que volem fer ús de la llengua en tots els àmbits on se suposa que tenim dret a fer-ho, i en alguns on mos discriminen lingüísticament de manera injusta. La confecció de la normativa va ser bona; la interpretació, en alguns casos, i sobretot l'ampliació, la gestió i la revisió, no han tingut tanta sort. Això es deu a mancances en l'aplicació de criteris i en la prescripció de normes. A més, ben important també, a causa del victimisme defensiu en què vivim els ciutadans que pretenem expressar-mos en valencià, una actitud comprensible i explicable derivada de la situació de discriminació lingüística que encara patim. Això mos ha sotmés a un “patriotisme” normatiu i estilístic ben absurd.
2. Trie l'estil que preferixc, que és molt aproximat a la llengua que conec i que parle (dis-li valencià-català, valencià-LAPAO o com vullgues). La normativa general de Fabra (amb les adaptacions necessàries) em servix per a l'ortografia, la morfologia i la sintaxi. Les discussions sobre eixes qüestions són normals i saludables (i participe sovint en eixos debats), però eixa gestió no compensarà el fet que els valencians no disposem de mitjans escrits i audiovisuals generals ni d'una administració pública amb una política lingüística que impulse l'ús de la llengua.
JORDI GINEBRA
“La llengua ha de ser més elàstica i adaptable”
1. No cal fer canvis importants en la normativa, però sí que caldria fer canvis en aspectes que, tot i no ser rellevants per al sistema, són molt visibles. De tota manera, el més important és aconseguir que les interpretacions que es fan de la normativa siguin menys rígides i, sobretot, cal elaboració funcional de la llengua per fer-la més elàstica i adaptable als diferents àmbits d'ús.
2. En sintaxi els punts que costen més d'assimilar són, per aquest ordre, el canvi i caiguda de preposicions, les perífrasis d'obligació, l'expressió de l'abstracció, la distribució de per i per a, la distribució de ser i estar, l'expressió de la intensitat, el rebuig del nexe preposicional degut a, el complement directe sense a, el règim de certs verbs i l'ús del futur simple sense valor de probabilitat.
GEMMA RIGAU
“La norma en molts punts és incompleta”
1. Sobretot en el camp de la sintaxi, que no s'ha revisat des de la Gramàtica catalana de Fabra (1918/1933), la qual en molts punts és incompleta. Aquesta revisió s'ha de fonamentar en l'estudi i la descripció detallada de les construccions gramaticals. A més, ha de tenir en compte la variació dialectal i de registres. No totes les construccions pròpies de la llengua familiar són adequades en la llengua formal i viceversa. L'IEC té en compte l'ús actual de la llengua en tots els àmbits i la situació lingüística de tot el territori.
2. S'hauria de revisar l'ús de les preposicions per i per a, la distribució i ús dels verbs ser, estar i haver-hi en els diferents parlars, determinades combinacions de pronoms febles o la presència de l'adverbi de negació en certes construccions negatives.
Evidentment, és imprescindible completar i actualitzar les orientacions normatives que l'Institut d'Estudis Catalans ha elaborat i difós, en col·laboració amb nombrosos experts, com a resposta a les noves necessitats comunicatives de la nostra societat.
Aquesta voluntat de proporcionar orientacions actualitzades va conduir a la creació l'any 1985, per acord amb la Generalitat de Catalunya, del Centre de Terminologia TERMCAT, que ha desplegat des d'aleshores una extensa i variada sèrie de propostes per al lèxic d'especialitat i que avui compta amb un reconeixement internacional.
Poc després apareixerien, durant els anys noranta, les propostes de pronunciació i morfologia per a l'estàndard oral, que volien atendre les necessitats dels mitjans audiovisuals en els diversos àmbits territorials de la llengua. Nombrosos mitjans de comunicació han elaborat des d'aleshores els seus propis manuals d'estil, adaptats al seu àmbit i a les seves especificitats. La Secció Filològica enllesteix actualment les orientacions relatives a la variació lèxica i la sintaxi en l'estàndard oral, i l'actualització de les referents a la pronunciació.
També des dels anys noranta es van abordar les actualitzacions del diccionari normatiu, que ha conegut diferents edicions a partir de 1995 i que actualment és accessible des de qualsevol dispositiu mòbil i rep milions anuals de consultes en línia.
La voluntat d'oferir als usuaris la resolució fàcil de qualsevol dubte lingüístic va portar l'any 2007, novament per acord amb la Generalitat de Catalunya, a posar en marxa el sistema d'assessorament Optimot, que també atén anualment milions de consultes sobre qualsevol aspecte relacionat amb la llengua catalana.
L'actualització de la normativa gramatical ha estat la part més complexa i laboriosa d'aquest procés, perquè no sols es tractava de posar al dia les normes gramaticals fabrianes, sinó de fer-les molt més inclusives, com correspon actualment a la gran variació geogràfica i funcional d'una llengua moderna. La concreció d'aquestes orientacions ampliades i actualitzades és molt prop de finalitzar, de manera que aviat es podrà abordar el procés de difusió d'aquests nous criteris gramaticals. Remarquem, però, que aquesta etapa de difusió reclamarà una col·laboració extensa i activa de tots els professionals de la llengua, en el sentit més ampli de l'expressió, i de totes les entitats implicades en la consolidació dels coneixements lingüístics i de la plenitud i la qualitat de l'ús social del català.
La qualitat lingüística com a objectiu
Hi ha raons ben justificades per a preocupar-se per la situació sociopolítica de la llengua catalana, i més concretament per la inseguretat lingüística dels qui l'escriuen o la parlen en públic i per les deficiències que encara es troben en els discursos i els textos de circulació pública. Però hem de ser conscients que es tracta de les dues cares d'un mateix problema: la competència lingüística dels usuaris i la qualitat dels textos que produeixen són el reflex de la situació social de la llengua. És en aquesta dimensió social, no merament lingüística, que caldrà concertar moltes voluntats, i les noves perspectives polítiques en el conjunt del territori de llengua catalana poden obrir possibilitats de cooperació noves que caldrà explorar.
Però també vull subratllar molt especialment, per acabar, que aquesta problemàtica no és exclusivament catalana -encara que es manifesti entre nosaltres de manera més complexa i exigent. Ja l'any 1985 el sociolingüista quebequès Jacques Maurais va coordinar un treball internacional entorn de la crisi en el domini formal de les llengües ( La crise des langues ): les profundes transformacions de les societats contemporànies en termes de diversitat multilingüe, d'adquisició inicial de la llengua, d'explosió de les formes quotidianes de comunicació, etc. donen lloc a problemes semblants en graus diversos. I són dificultats que no es resolen únicament amb noves orientacions normatives.
El mateix govern quebequès ja deia el 1996 que “la responsabilitat de la pràctica i la difusió d'una llengua de qualitat es reparteix entre un gran nombre d'agents, bastants dels quals ni tan sols són conscients de tenir responsabilitats en aquesta matèria o tendeixen a oblidar-se'n en la quotidianitat de la parla i l'escriptura”.
I en un informe de 1999 ( La qualité de la langue: un projet de société ) J. Maurais identificava com a factors clau en les vacil·lacions lingüístiques el contacte amb una llengua dominant com l'anglès, la importància de l'ús de la llengua en el treball, l'evolució de les pràctiques educatives, l'efecte de la intensa immigració, o el distanciament entre els territoris de la llengua i la dificultat consegüent de consolidar un estàndard comú. Uns factors que ens són ben familiars i per a molts dels quals cal impulsar polítiques específiques...
És ben interessant veure com han actuat els quebequesos per a fer front a aquestes dificultats, tan semblants a les nostres. Ens hi podem referir un altre dia, quan ens aculli de nou aquest diari.
La vida sempre té molts matisos i hi ha moltes Barcelones: des del ric i espaiós Pedralbes, on viuen les classes corporatives i on gaudia d'un casalot la infanta Cristina, como una barcelonesa más, fins a la bigarrada Ciutat Meridiana, amenaçada per l'atur i els desnonaments... Les diferències socials entre els districtes i barris són profundes: així, per exemple, un 60% dels habitants de Sarrià - Sant Gervasi tenen estudis superiors, mentre que sols un 13,7% dels que viuen a Nou Barris han pogut passar per la universitat.
Lingüísticament també hi ha moltes Barcelones. Les dades de l'Enquesta de Serveis Municipals 2014 ens en proporcionen una fotografia que, tot i un poc matussera, val la pena valorar. Aquesta enquesta demana quina és llengua habitual dels barcelonins, una pregunta de mal respondre (un servidor parla en castellà al dentista perquè li fan por la factura i la càries, en català i en castellà amb la dona de fer feines, en anglès amb el paki del badulaque de la cantonada i sempre en català als pesats que, per telèfon, m'ofereixen unes increïbles tarifes de mòbils). En el conjunt de Barcelona un 55,5% dels 6.000 enquestats afirmen fer servir habitualment el castellà, i un 40,3% el català. La ciutat on domina el català segueix fonamentalment la línia del que de petits anomenàvem “tren de Sarrià”, una Barcelona de classes mitjanes, mitjanes-altes: a Gràcia, un 54,4% utilitzen habitualment el català, i a Sarrià - Sant Gervasi un 51,3%. En canvi, domina el castellà als districtes on van arrelar les grans immigracions espanyoles dels seixanta (Nou Barris té un 76,6% d'ús habitual del castellà) i on han aterrat les darreres immigracions extraeuropees (Ciutat Vella té un 64,5% d'ús del castellà com a llengua habitual, i un 14,4% d'ús d'altres llengües, el més alt de tota la ciutat).
El percentatge de barcelonins que entenen el català ja és altíssim, un 94,9%, però saber-lo parlar és una altra història. Els percentatges més elevats de ciutadans de Barcelona que saben parlar el català es troben novament als districtes de Gràcia (86,3%), Sarrià - Sant Gervasi (84,1%) i les Corts (83,4%), mentre que són més baixos a Nou Barris (65,2%) i sobretot a Ciutat Vella (55,4%). Per descomptat els percentatges de domini del català escrit són encara més minsos: sols un 57,3% del total de la població afirma saber escriure en català (només un 40,6% a Nou Barris i encara menys a Ciutat Vella, amb un 34,5%...)
L'enquesta de l'Ajuntament també demana sobre els coneixements de l'anglès. Les respostes donen uns percentatges de coneixement que em semblen inversemblants. La mitjana de la població que afirma entendre la llengua d'Obama assoleix un 50,2%, i la dels que la parlen, un 42,6%. Una vegada més els rics tenen més instrucció: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi un 60,9% afirmen saber parlar en anglès, aquest percentatge és de sols un 25,7% a Nou Barris.
Aviat vindran les eleccions municipals a Barcelona i per descomptat es parlarà d'atur, d'urbanisme, de transports, de seguretat... Davant d'aquests temes, el domini de llengües sempre semblarà un tema secundari. Però jo no l'oblidaria. Encara falta que la majoria de barcelonins arribi a poder parlar i escriure el català amb normalitat, a tots els barris sense excepció. Falta un domini real de llengües estrangeres. Falta atenció multilingüe als serveis socials i als serveis per als visitants... Si Barcelona es castellanitzés, com ha passat a València, bona part del país també ho faria, com peces de dòmino.
Mentrestant, un home subsaharià -pell bruna, cos fornit, repenjat i amb un got de cartró a la mà on recull de mica en mica unes monedes- cada dia demana almoina a la cantonada Verdi-Astúries i demostra conèixer la situació sociolingüística d'on es troba, al barri de Gràcia, el rovell catalanoparlant de la ciutat: amb persuasió repeteix suaument, gairebé murmurant perquè ho sentim els vianants, apressats: “Bon dia, bon dia”.