En la llengua catalana el substantiu broma porta molta cua i és bo que tractem d’amidar-ne la llargària. D’entrada cal dir que Fabra anota sense embuts que en el sentit de facècia, folga, xanxa, plagasitat, joc, gresca és castellanisme. Jo sóc fabrista, no hi puc fer més. I diria que és allò de sempre: donar preferència a un mot manllevat i engegar el ventall preciós que tenim per a expressar el mateix concepte ─tan rics que som els catalans i tan pobrament que vivim. Molts catalans viuen de manlleus, com d’un recapte gens fiable. I una altra virtut adorable que tenim els catalans és que desconeixem el bo i millor que tenim i, quan ens ho proposen,  sentim angúnies i fem una ganya a l’agosarat. I sort que no l’enviem a can Pistraus de mala manera. I així anem tirant.

    Bé, el sentit genuí, de naixença, i molt viu en certes contrades on s’estén la nostra llengua, és que broma  és un núvol. Quan érem petits no hi fallàvem mai i dèiem: Al cel hi ha moltes bromes i deurà ploure. Sabíem què volia dir núvol, però ben poc l’utilitzàvem. També dèiem: El ponent la mou, el llevant la plou. Els dos pronoms la es refereixen a broma. També dèiem: Quan al cel hi ha brometes, aterra hi ha pastetes.

   Ja sé que la majoria de diccionaris, sinó tots, han admès “broma” en el sentit que li dóna el castellà, tot i que també quasi bé tots fan professió, al pròleg, que no admeten un barbarisme que no ens calgui; i amb una facilitat que esgarrifa admeten aquest i admeten “gamberro”, “guapo”, per exemple, que envien cadascun un ventall preciós que fa pena de veure perdut definitivament per a la llengua.

   Malauradament broma, amb aquest sentit de núvol, l’hem perduda. Ara no la sents dir a ningú, la generació que la deien s’ha esfumat. Als homes del temps de tots els nostre mitjans no els la sentim dir mai. I és una pena perquè és una paraula tan típica i tradicional. Suggeriria que als mitjans de comunicació, a l’escola, en les xarrades, en les tertúlies hauríem de portar la bona taleia de recuperar mots perduts, per refer la injustícia que els hem fet i com un preocupació de seny per retrobar la riquesa, el patrimoni, perduts.

   Broma, en català, també és un mol·lusc marí, dit sigui de passada.

   I també fa el seu adjectiu: El cel està brom.

  Quan érem petits el barbarisme també l’usàvem alguna vegada ─”Hi ha bromes que porten aigua”─ però generalment utilitzàvem expressions alternes, com és ara: Ho deia, ho feia, de riure. Ets mallorquins diuen joc: Bé en tens de jocs, atlot!

   I dèiem una altra frase, en substitució de la manllevada “estar de broma”, que deia: Estar d’ullera. Era molt comuna en el parlar dels homes i tan bonica. Correspon a l’expressió anglesa de To have the sense of humor, que vol dir: Estar d’ullera. Era molt utilitzada, i incloïa un punt d’ironia, de sorna, tot posant als ulls i a les conques visuals un lliscat de no sé què que volia dir  fumbre’s de l’interlocutor, de compadir-lo, per tòtil. Si algú deia una gallofa o sortia amb un estirabot benigne, hom li deia: Que estàs d’ullera, tu, noi? També hem perdut aquesta expressió tan bonica i cal recuperar-la. També tenia el sentir de refús o d’engegar a pondre: ─Quan en vols, d’aquest auto? ─Trenta mil pessetes. ─Estàs d’ullera!

   En sentit negatiu en tenim d’altres que també són un encant i ens convencen que no ens cal “broma”. No estar de gaita, no estar de brocs, no estar per romanços, no estar per orgues. No em vingos amb romanços, que no estic de brocs.

    Bé, bonament. Que piano, piano, si va lontano, de mica en mica s’omple la pica. I perdoneu, encara, aquesta llatinada: Error corrgitur ubi deprehenditur. És de savis fer-ho. Com algú, a les seves velleses, ha corregit “amoïnar”.