InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 239 (divendres 10/04/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - boliquet
 
2) Eugeni S. Reig - bon passar
 
3) Antoni Llull Martí - Gimnèsies, gimnàs, gimnàstica
 
4) Albert Pla Nualart - El que trobo curiós és allò que em va dir
 
5) Rudolf Ortega - El castellà en la Catalunya independent
 
6) Sal·lus Herrero i Gomar - Josep Gifreu i el català a l'espai de comunicació
 
7) La UB desenvolupa un nou sistema d'intel·ligència artificial per analitzar la qualitat de la comunicació no verbal
 
8) Neus Nogué Serrano - 'je vais chanter' no vol dir '(jo) vaig cantar', ¿oi?
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

boliquet

Fardell petit de forma més o menys redonenca que conté una o diverses coses embolicades dins una peça de roba, tela de sac, paper, plàstic flexible, etc. També pot ser una peça de roba enrotllada sobre ella mateixa sempre que el volum siga petit i la forma més o menys redona.

–¿Què portes en eixe boliquet?

–No res, uns caramel·lets que m'ha donat l'amiga de la meua sogra.

En la novel·la El desig dels dies de Joan Francesc Mira trobem:

A les set en punt, rebentant bombetes de pólvora, boliquets de paper bast mal lligats amb cordills de cànem, esclatats a força de braç contra les llambordes dels carrers o contra les façanes de les cases. On cada any queden milers de senyals de taques negres. Carbonoses.

En la narració Roc el Pollastre de Jordi Valor i Serra podem llegir:

D'ací li comprà unes cosetes a la seua mestreta, que portava empaquetades en un boliquet.

I en la mateixa narració, una miqueta més avant:

Els seixanta duros de la part seua per a sa mare i el boliquet de roba per a la senyora mestra de xiquetes de Calp.

En la narració La sirena de l'illa, també de Jordi Valor, trobem:

Portava en la mà un boliquet de color groc que era el vestit de bany. L'Ernestina també el portava, però roig.

I en la mateixa narració, una miqueta més avant, podem llegir:

–Molt segur està vosté del seu domini, amic Gonçal! I en dir aquestes paraules, Sílvia voltejava amb els seus dits el boliquet del banyador.

I en la narració Claudina va a estisorar, també de Jordi Valor, trobem:

[...] tragueren els xicons un botijó d'aigua d'aljub per si algú es portava el berenar. Fou precaució del pare Antoni, que molt li aplaudiren Claudina i Clareta, que en un boliquet portaven quelcom per a pegar un mosset allà en la roca.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: farcell, fardell
En castellà es diu: hatillo
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

bon passar

Ingressos econòmics periòdics que permeten a qui els cobra viure d'una manera folgada, còmoda, sense estretors econòmiques.

Ha tingut la mala sort de perdre el marit i el fill, però li ha quedat un bon passar. Escara seria pitjor si s'haguera quedat en la misèria.

En Els Viciana i la nostra literatura d'Àngel Sánchez Gozalbo trobem:

Si hom segueix el rastre als llibres de peita es comprovarà fàcilment que l'hort tancat de la parròquia de Sant Tomàs conegut per “lo trapig”, les sis fanecades de la partida del camp del Collet i el garroferal i eriàs del camí de l'Alcora els hi dugué com part de la dot Isabel Pasqual en maridar-se amb Rampston. Tenia tanmateix el matrimoni Rampston-Isabel un bon passar com diríem avui.

En el DCVB, en l'entrada passar, trobem: «Tenir un bon passar: tenir mitjans per a viure còmodament.»

Joan-Carles Martí i Miquel Adrover, en missatges enviats a la llista Migjorn el 5 i el 10 d'agost del 2008 respectivament, ens varen informar que la locució “bon passar” és d'ús habitual tant a Elx i com a Mallorca. Jo puc assegurar que la conec de tota la vida del parlar d'Alcoi. És una expressió que sempre ha sigut normal entre les persones de la meua família.

Joan Olivares, en la seua novel·la L'estrep, empra l'expressió un passar passador per a expressar la idea que, si bé la persona en qüestió no arriba a tindre uns ingressos econòmics que li permeten viure d'una manera folgada, en té prou per a viure dignament, sense estretors.

A don José no li importava tant això de la partida. Tampoc no era que li sobraren els diners, però tenia un passar passador. A més, el que a ell li agradava de veres era fer barrets. Si era jugant al xamelo, millor que millor, però si no, amb tindre qui li escoltara els acudits ja s'acontentava.

 

En valencià també es diu: ingressos acceptables
La llengua estàndard sol emprar: ingressos acceptables
En castellà es diu: ingresos aceptables
 
 
NOTA: Done les gràcies a Miquel Adrover i Mascaró, a Joan-Carles Martí i Casanova i a Joan Olivares Alfonso per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 147)
 
Gimnèsies, gimnàs, gimnàstica

Antoni Llull Martí
 
Tots els mallorquins i menorquins que tenen una mica de cultura lingüística, saben que a les Balears, Mallorca i Menorca (Eivissa i Formentera eren conegudes com a les Pitiüses), els geògrafs grecs, entre els quals Estrabó i Ptolomeu, les anomenaren Gymnésiai, del que n'hem fet el català Gimnnèsies, mot derivat de gymnos, ‘nu', perquè els seus habitants, en l'estiu, anaven despullats. El prefix d'origen grec gimno-, o gimn- es troba formant paraules en les quals l'altre component es qualifica de nu, com gimnàs, gimnàstica, o gimnosperma, planta les llavors de la qual no estan protegides dins un fruit, sinó a la vista, nues. El gymnásion, a l'antiga Grècia, era un establiment públic on es practicaven exercicis físics, i amb això concorda amb el que actualment denominam gimnàs, i es deia així perquè els qui hi exercitaven el seu cos anaven nus (quina indecència!). En moltes llengües europees s'han format mots derivats d'aqueix, com el nostre gimnàs, l'alemany i anglès Gymnasion, el francès gymnase, l'italià ginnasio, el portuguès ginásio i el castellà gimnasio. Ja a la Grècia antiga, amb el temps, al països, com a Alemanya i a Suïssa, s'hagi emprat el gymnásion també s'hi ensenyà filosofia i altres disciplines científiques. D'aquest nou ús prové que a alguns nom de Gymnasion per designar un institut o escola d'ensenyament preuniversitari (al qual, malgrat el nom, els estudiants van correctament vestits). A Espanya el mot fou usat durant algun temps amb aquesta accepció, però no arrelà, i avui en dia per gimnàs o per gimnasio tothom entén únicament el lloc on es practica la gimnàstica.
 
Els aficionats a la música segurament han escoltat en alguna ocasió la sèrie de peces musicals anomenada Gymnopédies del compositor francès Erik Satie. Les gimnopèdies eren unes danses que a Grècia eren ballades per al·lots nus (nom compost amb el ja esmentat gymnós, ‘nu', i paidós, ‘nin', mot, aquest últim, que convertit en prefix el trobam formant cultismes com pedagogia, pediatre i d'altres.
 
 
4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 14 de març del 2015

L'èxit normatiu a l'hora de foragitar el lo neutre (no el confongueu amb el dialectal lo masculí) de gairebé tot el que es publica és paral·lel al fracàs a l'hora d'expulsar-lo del català espontani. Per parlar i pensar no ens en sabem estar, però sabem que, en l'ús públic i correcte, l'hem de transvestir.

Els parlants cultes ja s'hi avenen, a transvestir-lo, però com que no són filòlegs volen una recepta fàcil: una disfressa multiús, un sac que el tapi. I és el que tendeixen a fer: fiquen el proscrit lo dins el sac allò i es queden la mar de satisfets.

El drama és que ni la normativa ni la sensibilitat lingüística poden donar per bona aquesta expeditiva recepta. El lo és un article, l'allò un pronom. El lo és lliure, l'allò està lligat a una realitat concreta del seu entorn físic o lingüístic; és com un dit que ens l'assenyala.

És per això que el lo del lo blau que al·ludeix a la blavor en sentit abstracte, no passa a ser correcte canviant-lo per allò, sinó a dir una altra cosa: allò blau només pot voler dir aquella cosa blava, una cosa concreta del context físic o lingüístic que l'allò assenyala. I el mateix podem dir de conceptes habituals en textos filosòfics, de pures abstraccions com ara lo real, lo bell o lo invisible.

Per dir lo blau, a més de la blavor i de l'ambigu el blau, només tenim el que és blau. ¿I allò que és blau?, demana un lector. Doncs diria que no millora allò blau. L'enganyosa equació entre lo i allò ha fet que els parlants també concloguin que lo que... sempre equival a allò que... i, enduts pel desig de posseir unaforma per al neutre, escriuen molts allò que... que han de ser el que...

Me'n vaig a la frase del títol. ¿Seria igual de correcte “Allò que trobo curiós...”? Jo diria que no, igual que no ho és “Allò curiós...” Sí que ho és, en canvi, “...allò que em vas dir”, perquè assenyala una cosa concreta, però també ho és “...el que em vas dir”. Per als que vulguin tenir una recepta senzilla a mà: allò que... sempre equival a el que..., però no al revés.

 
5)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 1 de febrer del 2015
En un estat català la llengua espanyola ja tindrà qui la defensi
 

Hi ha com una allau d'articles sobre la qüestió. Suposo que és normal, la tendència que tenim els catalans a parlar de la llengua és secular, i el context polític actual és tan llaminer que ja són legió els que, des de la filologia, la política o el periodisme, s'hi han pronunciat d'una manera o altra. Ara l'última moda en els debats sobre la llengua és el grau d'oficialitat de què ha de gaudir el castellà en una Catalunya independent.

No he vist els metges discutir a l'àgora pública sobre com hauria de ser la sanitat un cop tinguem l'estat propi. Ni tampoc els jutges han escrit pàgines senceres sobre com s'hauria d'estructurar el sistema judicial, ni els arquitectes, urbanistes i enginyers han elucubrat sobre les infraestructures en un país lliure. Ni tampoc ho fa, òbviament, gent que no sigui d'aquests gremis (per parlar d'aquestes qüestions, s'entén), com sí que passa en el terreny de la llengua, en el qual s'hi atreveix tothom. Potser només hi ha un altre àmbit en el qual s'ha donat una cosa semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, menys pretensió de transcendència: el cas hipotètic en què el Barça deixés de jugar la Lliga espanyola per jugar en alguna altra, amb propostes fàcils però inviables com ara jugar a França, o bé inversemblants com seria muntar una Lliga ibèrica amb Espanya i Portugal.

N'hi ha que diuen que l'estat propi ha de ser oficialment monolingüe per garantir una certa subsistència per al català. D'altres asseguren que el castellà ha de ser plenament cooficial, tenint en compte que per a uns quatre milions de catalans és la llengua materna. Alguns plantegen cooficialitats intermèdies, una mena de tercera via lingüística, i fins i tot n'hi ha que advoquen per no definir cap llengua oficial, atesa la molèstia evident que acaba provocant haver-se d'inclinar per una opció o altra. El més trist de tot plegat és que tenim tot el talent lingüístic del país (tot) embarcat en aquestes disputes, quan, ens agradi o no, els últims als quals preguntaran sobre la qüestió, arribat el cas, seran els lingüistes. No hauria de ser així, és clar, però m'estranyaria que els líders polítics fessin una roda de consultes per veure què ens sembla. És la llengua un element políticament tan potent (“la llengua és el primer dels problemes polítics”, que deia Cambó) que no la podrem ni ensumar.

Hi ha dues maneres d'assolir la independència. A bones i a males. Si és a males, el més probable és que el català esdevingui llengua oficial única. Seria la torna de deixar-nos fora de l'euro i de la Unió Europea, fora de l'OTAN i de les Nacions Unides, fora de la civilització occidental i del sistema solar. Per a molts no tindria sentit fer cooficial la llengua de l'estat que pensa que tornarem a l'edat mitjana, de manera que, per aquesta banda, el debat queda tancat.

I es pot fer a bones. Imaginem per un moment que, per circumstàncies ara mateix inextricables, a Espanya hi hagués un govern que, a l'estil Cameron, convoqués un referèndum vinculant, amb acceptació del resultat, negociació transparent posterior i l'aquiescència de la comunitat internacional. Si fos aquest el cas (i sortís que sí), acabaria havent-hi un Parlament elegit per sufragi universal que tindria l'encàrrec de confegir la primera carta magna catalana, en un procés constituent més o menys homologable a d'altres. I qui prendria part en aquest procés? Doncs tots els partits polítics amb representació parlamentària. I qui hi ha entre aquests partits? Doncs, lògicament, aquells que són contraris a la independència de Catalunya.

La paradoxa és de llogar-hi cadires. És des d'una intel·lectualitat clarament vinculada al sobiranisme que es formula tot un ventall de cooficialitats possibles per al castellà, però s'obvien dos factors: el primer, bastant evident, que vés a saber què passarà el dia 27 de setembre; i el segon, transcendental, que el castellà ja es defensarà tot sol, amb tota una cohort política i intel·lectual pretoriana. ¿Algú es pot creure que, si es dóna un procés legal cap a la independència, els partits que hi són contraris s'esborraran d'establir les bases d'aquest nou estat? Ens agradi o no, el paper del castellà en la configuració del nou estat serà un instrument polític de primer ordre i un element fenomenal de transacció política, d'intercanvi de cromos, de filibusterisme de sotamà. I no caldrà buscar-li suports ni complicitats entre el bàndol obertament independentista, que ja tindrà qui vetlli per ell.

Ja ho hem fet altres vegades, això de perdre'ns en debats intel·lectualment entretinguts però a la pràctica ben estèrils. I necessitem que el talent lingüístic del país (tot) treballi per enfortir l'idioma, amb estat propi o sense. L'any 1975, el 58% de la població deia tenir el castellà com a llengua primera. El 2015 és el 55%. Quaranta anys després la millora sembla mínima. Alguna idea?

 
6)
 
Publicat en El Punt Avui dimarts 3 de març del 2015
 
Josep Gifreu i el català a l'espai de comunicació

Sal·lus Herrero i Gomar

El dijous 26 de febrer, Josep Gifreu va venir des de Barcelona a València per a presentar el seu excel·lent llibre, ben recomanable, “El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als media (1976-2013)”. Pel matí, com era dia de vaga al món universitari, Josep Gifreu no va poder fer la seua conferència a la Universitat de València per presentar un llibre on condensa la recerca de més de trenta anys sobre els mitjans de comunicació en la nostra llengua catalana a tots els Països Catalans. Per la vesprada, malgrat l'atenció sistemàtica, persistent i constant que atorga Gifreu al País Valencià, als seus lingüistes, sociòlegs i intel·lectuals, incorporant al seu estudi, inclús el final tràgic i inesperat de RTVV tancada per Alberto Fabra, la persecució i la censura dels mitjans en català al País Valencià, etc. els assistents a la taula redona al Col·legi Major, Rector Peset fórem escassos.

Presentà l'acte, el catedràtic de mitjans de comunicació a la Universitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, que lamentà l'absència d'Antoni Ferrando perquè havia quedat consternat per la mort sobtada de l'erudit valencià, Pere Mª Orts, nascut a Benidorm, que recentment, en una entrevista a la premsa, reclamava el nom de País Valencià, la senyera històrica de Jaume I i el nom de català també per al valencià, com a acadèmic culte de l'AVL...

J.Lluís Gómez Mompart va presentar a Manuel Jardí, com a periodista i sociòleg que forma part del Col·lectiu Ricard Blasco que ha escrit “Reset RTVV”, per si es torna a posar en marxa RTVV, també a Amàlia Garrigós, periodista de Ràdio 9, que ara fa el Mural d'Escola Valenciana i junt a Jardí és una entre tants que ha sigut foragitada de RTVV i a Josep Gifreu, que al seu llibre fa un recorregut sobre l'estat del català als mitjans de comunicació, una diagnosi imprescindible i un balanç per garantir la supervivència de la nostra llengua i cultura catalanes. És bastant més que un llibre, són reflexions sobre la llengua i els ‘mass media', resumeix de manera assagística 30 anys d'investigació del nostre espai de comunicació; eines d'anàlisi, de reflexió i perspectives d'acció per a defensar la llengua i la comunicació en català.

Manuel Jardí va assenyalar la distinta evolució del català als mitjans de comunicació als diferents Països Catalans; va comparar la solidesa del català a Catalunya i la feblesa al País Valencià després de 20 anys del PP en el Govern de la Generalitat... Només pot haver-hi futur per als mitjans de comunicació en català si els construïm de manera compartida perquè “els mitjans de comunicació són la cavalleria i no hi ha més”; sobre la llengua, segons ell, més que buscar-li el valor sentimental o simbòlic, cal vincular-la al sistema productiu i econòmic, i trobar la rendibilitat, sense que signifique deixar la llengua en mans del mercat. Va fer una crítica a la LUEV (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià) per ser l'única llei sense cap norma sancionadora i la necessitat d'enfortir el nostre ecosistema comunicatiu en català per una qüestió de supervivència davant un estat que va a per nosaltres, per a enfortir els mitjans en espanyol i saquejar els mitjans en valencià o català, com un afer de màfies delictives.

Amàlia Garrigós, després de reconèixer que havia sigut alumna del professor Gifreu, va reivindicar que l'administració valenciana acceptara, amb naturalitat, el nom de País Valencià; va expressar que quan parlava de Països Catalans es referia només a l'àmbit cultural, en rebutjar la construcció política dels Països Catalans, perquè, segons el seu parer, era començar la casa pel sostre i hi havia un rebuig molt gran al País Valencià, calia ser ‘realista', tot i que exigia un corredor mediterrani audiovisual inclusiu de la diversitat territorial; lloà la tenacitat de Gifreu, i amb Toni Mollà recordà la seua lluita constant contra la improvisació i a favor del treball ben fet. El català té un mercat potencial d'uns 10 milions de persones, com els països nòrdics i al seu llibre, Gifreu, a més de reclamar polítiques lingüístiques de reconeixement a favor de les llengües oprimides per estats autoritaris, monolingües i poc respectuosos amb el respecte a la diversitat i al plurilingüisme, insisteix en la necessitat de vertebrar l'espai de comunicació en català.

Va assenyalar, Garrigós, els treballs de sociolingüística i filologia al País Valencià esmentats per Gifreu, en una àmplia i completa bibliografia, de Rafael Xambó, de Toni Mollà, de Nel·lo Pellicer, Manuel Alcaraz, de Rafael Ninyoles, d'Antoni Ferrando, d'Emili Casanova, Aracil, i Salvador Enguix. Va subratllar —amb Gifreu— que la llengua no és només una eina de comunicació, sinó una política de reconeixement (Kymlicka), de manca de reconeixement o de fals reconeixement, aquestes darrers paranys habituals i sempiterns a l'estat espanyol. Després de criticar a l'alcaldessa de València incapaç d'expressar-se en valencià ni lligar més de tres paraules seguides, insultant els valencianoparlants, i de denunciar els que intenten que el català d'Alcoi siga distinta llengua al català de Barcelona, va indicar que una llengua que no s'ensenya a l'escola ni està als mitjans de comunicació és una llengua que s'assassina i es mata. L'Estat ha de ser protector i valedor de la nostra llengua, cal disposar d'un estat que siga protector de l'espai comunicatiu en català... I va acabar esmentant a l'Ovidi: “No ens alimenten molles, volem el pa sencer”; cal treballar per la supervivència.

Josep Gifreu, després del agraïments, sobretot al Servei de Publicacions de la Universitat de València i en concret a Maite Simón, per l'edició acurada, va assenyalar el canvi de paradigma de la galàxia Gutemberg a la galàxia internet, ja que trenca les barreres administratives dissenyades per l'estat de les autonomies per a fragmentar l'espai català comunicatiu. Va subratllar que havia vingut molt al País Valencià, i que sempre s'havia sentit molt bé i a gust, “no em trobo gens malament ni a Alacant, ni a València ni a Dénia, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de Barcelona sempre he tingut molts estudiants del País Valencià; cada vegada més es van estrenyent les relacions entre valencians i catalans i hi ha molt bones relacions”. El seu assaig analitza la història del nostre país des del franquisme i la ‘transició' fins a hui dia, fins al tancament de RTVV que és un dels fets més importants i greus que ha sofert la cultura catalana als darrers temps. Tracta de fer coincidir l'anàlisi de l'estructura dels mitjans de comunicació dels Països Catalans i una mirada sociolingüística.

Els teòrics de la política, quasi no han prestat atenció a la llengua, millor dit, a la política de la llengua; a Europa no hi ha hagut mai una política de les llengües, s'ha obviat el conflicte... s'ha fet la Carta de les Llengües Minoritàries, amb estats que no la signen ni l'apliquen, després de signar-la, però la nostra no és una llengua minoritària, si no minoritzada, de ‘rang mitjà' a Europa, tot i que no reconeguda pels estats espanyol, francès i italià ni pel parlament europeu. Hi ha línies de continuïtat i de ruptura, la irrupció de Vilaweb, de La Veu del País Valencià, d'El Periódico, La Vanguardia, el Segre, en català, que s'afig al que hi havia abans d'El Punt-Avui i l'Ara... mostren un panorama nou. Va assenyalar alguns problemes que es plantegen com a qüestions de futur:

1) El model d'estatus del català si Catalunya esdevé estat propi.

2) El model d'ús o usos de la llengua en els mitjans de comunicació; accés universal, disponibilitat i sostenibilitat.

3) Model de variació, sobre el parlars del català, trobar les fórmules acceptables entre els distints parlants i segons el context, buscant equilibris i registres de diferents nivells d'estàndard. La llengua com l'ull humà de discriminació del paisatge.

Davant els problemes de normalització de la nostra llengua, cal aprofitar al màxim la irrupció digital perquè el català és l'element identitari de la nostra comunitat cultural catalanoparlant.

Per últim, Josep Gifreu va denunciar les darreres persecucions lingüístiques contra el català, sobretot al País Valencià i a les Illes, que s'afegeixen a la llista de la ignomínia que va estudiar Francesc Ferrer i Gironès, una persecució en “democràcia”, encara és pitjor, perquè es fa ‘regulant' el mercat, posant censures i disposicions per invisibilitzar-nos, disfressades de “compliment de la llei”. I mentrestant ens estan ocupant. La TV és fonamental, el País Valencià ha de resoldre sol el tema de tenir una TV i una Ràdio pròpia, pública i en valencià. Amb 700 o 800 professionals seria possible tornar a posar en marxa RTVV, fer les coses bé amb una producció ponderada i una plantilla moderada.

Estudiant el País Valencià hi ha coses que salten a la vista: hi ha moltes dificultats a l'espai públic... Escola Valenciana és una moviment d'enorme vitalitat, però després de l'escola, què? Quina familiaritat té l'alumnat amb la pròpia llengua quan abandona l'escola? I què t'arriba a casa, mediàticament, com a intrusos? Aquestes són algunes preguntes com a usuaris del català que ens hem de fer, en l'interés comú per la llengua. Al remat va arribar Antoni Ferrando però, apesarat, va declinar intervindre a la taula redona. Josep Gifrau, em va semblar un homenot, un Joan Coromines de la comunicació a l'era digital, un elegant i magnífic estudiós i activista de la llengua, que es va sorprendre una mica quan li vaig dir que al País Valencià també hi havia col·lectius de la CUP, defensant el dret a decidir del País Valencià i lluitant per la independència dels Països Catalans.

 

7)
 
Publicat en la web de la UNIVERSITAT DE BARCELONA dilluns 2 de març del 2015
 
 

Mirar el tribunal mentre es parla i es gesticula es correlaciona amb notes més altes en les presentacions acadèmiques. Així ho reflecteix un nou sistema d'intel·ligència artificial per analitzar la qualitat de la comunicació no verbal que han desenvolupat investigadors de la UB.

En l'actualitat, les competències en comunicació són una de les qualitats més rellevants, tant en l'aspecte professional com en el personal. En el cas concret del món universitari, segons explica Sergio Escalera, investigador de la Facultat de Matemàtiques de la UB, «fins ara, l'avaluació se centrava molt a valorar el domini dels continguts i la capacitat per redactar; però amb l'entrada en l'espai europeu d'educació superior es valoren molt més les competències relacionades amb el treball en equip i la comunicació». Escalera, que també és membre del Centre de Visió per Computador i cap del Grup de Recerca d'Anàlisi Automàtica del Comportament Humà (HuPBA), ha dirigit el desenvolupament d'aquest sistema juntament amb els estudiants de tercer cicle de la UB Álvaro Cepero i Albert Clapés. El sistema proposat, descrit en un article que ha publicat la revista AI Communications, és l'evolució d'una primera proposta feta pel mateix grup d'investigadors amb el suport de l'estudiant de doctorat Víctor Ponce.

«El nostre programa mostra que els sistemes actuals de visió per computador i intel·ligència artificial són viables per analitzar automàticament la qualitat de la comunicació no verbal. El sistema es pot fer servir per analitzar presentacions, amb propòsits de formació i avaluació, així com per a entrevistes laborals, per exemple. D'altra banda, actualment al mercat no existeixen eines implantades per elaborar anàlisi conductual», afirma Escalera.

El sistema, que s'emmarca en un projecte finançat per la UB dins del Grup d'Innovació Docent Consolidat de Matemàtiques i Informàtica (INDOMAIN), de la Facultat de Matemàtiques, s'ha aplicat en l'anàlisi de cinquanta-quatre presentacions d'estudiants del grau d'Enginyeria Informàtica de la UB i del màster interuniversitari d'Intel·ligència Artificial (UPC-UB-URV). Per fer-ho, s'ha utilitzat el dispositiu Microsoft® KinectTM, que permet capturar imatges i dades de profunditat i d'àudio.

Tal com explica Clapés, «en una primera etapa, basant-nos en la bibliografia sobre comunicació no verbal, vam determinar una sèrie d'indicadors per extreure'ls a partir de les dades obtingudes, com ara el nivell d'agitació o la posició de les mans respecte al cos».

Així, per analitzar si l'usuari mira l'audiència, per exemple, s'estudia el nombre de fotogrames en què l'interlocutor mira endavant. O a partir de la distància de les mans a les espatlles contràries es pot determinar si l'orador té els braços creuats. El sistema també mesura «el nivell d'agitació de qui fa la presentació», en funció del moviment dels braços respecte al cos i el ritme de la veu.

«Aquest tipus d'estudis van a l'alça, sobretot per aplicar-los a la formació en línia i l'autoformació, una de les actuacions prioritàries de la Unió Europea, i que s'inclou en projectes del programa Horitzó 2020», remarca Escalera.

En el treball, les presentacions les puntuaven paral·lelament tres avaluadors, entre els quals hi havia psicòlegs del Grup de Recerca i Innovació en Dissenys (GRID), que lidera la catedràtica de la Facultat de Psicologia M. Teresa Anguera. La comparació entre els resultats dels avaluadors i els del sistema ha permès constatar que aquest presenta una bona fiabilitat.

Anàlisi del comportament humà

L'HuPBA treballa en dues grans línies de recerca: una de visió per computador, que es basa a definir algorismes computacionals nous que siguin capaços d'interpretar les imatges, i l'altra d'aprenentatge automàtic, en què a partir d'un conjunt de dades, ja siguin d'imatge o d'àudio, o de qualsevol altre tipus d'informació que es pugui representar numèricament, el sistema pugui aprendre i elaborar estadístiques, prediccions o correlacions.

Dins d'aquestes dues línies, l'equip de la UB està especialitzat en l'anàlisi de la conducta. Els mètodes que desenvolupen són molt transversals i els permeten treballar en multitud de disciplines, com ara seguretat, per analitzar si un comportament és de risc i desenvolupar mecanismes perquè el sistema intel·ligent el reconegui com a tal. O també en salut, mitjançant el desenvolupament de sistemes de suport a l'assistència a la tercera edat (projecte Care Repite), o sistemes d'anàlisi automàtica postural per a fisioteràpia, rehabilitació i rendiment esportiu (sistema ADiBAS Posture de l'spin-off de la UB PhysicalTech), etc.

«Al final, el que fem és utilitzar el coneixement d'experts en diferents disciplines per programar l'aprenentatge automàtic, perquè el sistema sigui una eina de suport que ajudi l'expert a prendre una decisió, però mai perquè sigui una eina de diagnòstic», conclou Escalera.


Referència de l'article:

Cepero, Álvaro; Clapés, Albert; Escalera, Sergio. «Automatic non-verbal communication skills analysis: a quantitative evaluation». AI Communications, gener de 2015, vol. 28, p. 87-101. DOI: 10.3233/AIC-140617

 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dissabte 28 de febrer del 2015
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net