InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 235 (divendres 13/03/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - batedor
 
2) Eugeni S. Reig - bencregut
 
3) Antoni Llull Martí - Tisores, estisores i estidores
 
4) Albert Pla Nualart - ¿Comprareu una mascota o un animal de companyia?
 
5) Rudolf Ortega - Gràcies a les dones
 
6) Josep Daniel Climent - Nicolau Primitiu torna a Sueca
 
7) Josep Saborit - El valencià de la Plana dins el valencià general
 
8) Sam Abrams - Ramon Ramon, vida plena
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

batedor

Escaló d’obra, de pedra o de fusta situat a la part inferior d’una porta, especialment de la porta d’entrada d’una casa.

Mira la gateta, gitadeta en el batedor. És una preciositat d’animalet.

En el llibre Espigolant pel rostoll morisc de l’escriptor benisser Bernat Capó trobem:

El viatger, després del tònic de vi i olives, ha eixit a passejar, i es pren, de nou, un descans assegut al batedor –on es bat l’espart– d’un vell casalot que mira cap a la carretera per la qual un té la secreta esperança que circule algun cotxe –bé per necessitat o perquè haja perdut el nord– que li oferesca l’oportunitat d’arribar a la pròxima etapa.

Vicent Beltran i Calvo, en el llibre El parlar de Benissa escriu: «Marxapeu, pedrís de les portes d’entrada a les cases. Aquest és un dels mots més característics del parlar de Benissa, encara que també és propi de Calp, Senija, Teulada i Poble Nou. A la resta de la Marina trobem els geosinònims portal(et) i banquet

En el llibre El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear, també de Vicent Beltran i Calvo, ens diu el seu autor: «batedor (Bsa, C, Nou, Se, Teu) Es tracta d’un derivat del verb batre, que s’ha vist afectat per un desplaçament semàntic, a partir d’un mot homònim que segurament s’aplicava a qualsevol instrument o lloc que aprofitava per a les tasques de batuda. Segons l’ALEANR  (mapa núm. 761) també s’anomena batedor a Noals i a Areny, dues localitats septentrionals de la Franja de Ponent (Hu 205 i Hu 402 respectivament, seguint la nomenclatura d’aquell atles)».

Jo, l’accepció definida de la paraula batedor, la conec de Benissa. La paraula que s’empra en el parlar d’Alcoi per al concepte definit i que jo he heretat per tradició oral és portal. En moltes poblacions valencianes s’usa el diminutiu portalet.

Josep Molés, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 30 de gener del 2008, ens va informar que a Castelló de la Plana s’usa la paraula brancal i que, fins i tot, en eixa població hi ha un barri que s’anomena Brancal de la Ciutat.

En el DCVB, en l’entrada brancal, trobem: «Pedra col·locada horitzontalment a la part inferior d’un portal, sobre la qual descansen les rebranques (Ll., Benavent, Massalcoreig, Capsanes, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Llucena, Castelló); cast. umbral. Madona Jaumeta... que seye baix al branchal de la porta de dita casa, doc. a. 1574 (arx. mun. d’Igualada). El dia que saltava el brancal de la funerària, S. Gozalbo Bol. 142.

Com veiem, el DCVB ens diu que l’accepció que estudiem de la paraula brancal, a banda d’usar-se en la ciutat de Castelló, s’empra també en altres poblacions, però totes elles situades més cap al nord. Ho vaig comentar en la llista Migjorn i Josep Saborit em va contestar que la paraula també és d’ús habitual, amb el mateix significat, a les Alqueries, Borriana, Vila-real, Vall d’Uixó i tota la Plana Baixa i que en eixa zona s’usa tant que, fins i tot les persones que parlen castellà, l’empren.

Consol Barberà i Guillem, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 3 de febrer del 2008, deia: «A Aldaia i Alaquàs, a la pedra de l’entrada de la casa, li diem bancalet.» I Joaquim Martí Mestre, en un missatge enviat a la llista dos dies més tard, explicava que coneix i usa la paraula bancalet en el sentit especificat i afegia: «És habitual al Camp de Morvedre, almenys a la Baronia de Torres Torres. I la trobe documentada en un text de 1914 d’un autor valencià, amb el mateix sentit: “deixà un bulto en el bancalet de la porta”. Tanmateix, no l’he trobada en el DCVB ni en el DECat. Es coneix també en aragonés: bancalé 'banco de piedra que hay en las puertas de las casas' (Aragüés de lo Puerto, Chasa, Bals Estarrún-Osia), 'banco de piedra que existe a la entrada de las casas' (Bergosa, Guasillo, Nabasilla, Nobés) i bancalico 'marxapeu' (Puebla d'Ixar).»

En efecte, tal com diu Joaquim Martí, en el DCVB, l’entrada bancalet no apareix, però en l’entrada bancal, entre altres coses, diu: «Marxapeu o pedrís que forma graó en una portalada (Ll., Blancafort, Sanet). “Sempre s’està al bancal de la porta”.»

 
En valencià també es diu: bancalet, banquet, brancal, escaló, pedrís, portal, portalet
La llengua estàndard sol emprar: llindar, marxapeu
En castellà es diu: tranco, umbral
 
 
NOTA: Done les gràcies a tots els membres de la llista Migjorn que varen enviar informacions i comentaris sobre aquesta expressió i, de manera molt especial, a: Consol Barberà i Guillem, Joan-Carles Martí i Casanova, Joaquim Martí Mestre, Josep Molés Abad, Josep Saborit Vilar i Manuel Trujillo Berges.
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

bencregut

Que obeïx, que té el costum d’obeir.

Sigues bon xiquet i bencregut i fes tot lo que et mane la mare, que el pare, en tornar, et portarà una coseta de València.

En la rondalla El Gegant del Romaní d’Enric Valor podem llegir:

–Mira, Adolfet: has estat bon xic i bencregut. Pots anar a passar les festes de Nadal amb tos pares i germans.

En la rondalla L’envejós d’Alcalà d’Enric Valor trobem:

–Calleu i sigueu bencregudes! –tronà la veu d’Al·là–.

En la rondalla El ferrer de Bèlgida d’Enric Valor podem llegir:

–Mira, Pere, jo he fet com un home bencregut i he baixat corrents, només morir-me, a l’infern, que és la cosa que m’havíeu destinat.

En la rondalla La mestra i el manyà d’Enric Valor trobem:

Tornant a Beatriu, era una xiqueta estudiosa i bencreguda, tenia uns sis anys i era filla del manyà del poble, home molt hàbil en el seu ofici, viudo, que li deien Marçal.

 

En valencià també es diu: obedient
La llengua estàndard sol emprar: obedient
En castellà es diu: obediente
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 141)
 
Tisores, estisores i estidores
 
Antoni Llull Martí
 
 
Tisores i estisores són formes admeses en el diccionari normatiu, però a Mallorca tenim la varietat estidores. D’on prové aquest mot i d’on provenen aquestes diferències? Mirarem d’esbrinar-ho tot seguit.

Aquesta eina que avui en dia no sol faltar a cap casa, en temps antic només solien tenir-la els que exercien determinats oficis, com els tonedors. De fet, la paraula llatina tóndere, de la que en sortí el nostre tondre, és la que originà, indirectament, el nom de les tisores, que en llatí es deien fórfices, nom que ha produït l’italià fórbice (pronunciat fórbitxe) ‘tisores’. Les que en llatí es deien forfices tonsorias, ‘tisores de tondre’ acabaren dient-se només tonsorias, que en el català antic trobam amb la forma tosores, transformat després en tesores i finalment en tisores. Del mateix mot llatí provenen el castellà tijeras i el portuguès tisoiras.

El pas de tosores a tesores i d’aquest a tisores, s’explica per un fenomen que en fonètica es diu dissimilació, que és una tendència dels parlants a diferenciar en una paraula dos sons idèntics molt pròxims, transformant-ne un dels dos o fent-lo desaparèixer, per la qual cosa veim que les vocals ooe de la primera forma es convertiren en eoe i aquestes, en una altra etapa, en ioe. I com passaren les tisores a dir-se estisores? Sembla que la gent illetrada, que era la immensa majoria dels parlants a l’edat mitjana, quan sortiren aquestes formes, no distingia clarament quines eren les parts de l’oració gramatical, i així, «ses tisores» les devia sonar com «s’estisores», o «les tisores» com «l’estisores», i degué estendre’s la idea que el nom de la cosa era estisores, com en el cas de les tenalles, que a alguns llocs del Principat els diuen estenalles i a Mallorca estenaies. I en el pas d'estisores a estidores potser hi influí el gran nombre de noms femenins acabats en plural en -dores, com llevadores, portadores, filadores, etc., etc.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 14 de febrer del 2015

El filòleg alcoià Eugeni S. Reig, a qui admiro per la passió i honestedat amb què defensa, investiga i divulga la llengua, ha publicat recentment al Núvol un article sobre la paraula mascota.

Reig hi diu que l’ús de mascota en el sentit d’animal de companyia prové del castellà i que fins i tot en castellà és una extensió d’ús força recent del seu sentit més propi: el d’animal que es pren com a símbol perquè es considera que porta sort.

De fet, l’animal en qüestió sol aportar ingressos via màrqueting, com va fer el Cobi als Jocs del 92. I avui en dia, com remarca molt bé Reig, més que a individus concrets es vincula a col·lectius.

Prové d’un mot occità associat a sortilegis i bruixes que va arribar al castellà a través del francès. I sembla que en origen el seu tret bàsic era portar sort, i podia ser una persona, un animal o una cosa.

Partint d’aquí Reig rebutja que el Diccionari normatiu valencià (DNV), a més dels sentits portar sort i simbolitzar un esdeveniment, reculli el d’animal de companyia. Hi veu un calc del castellà i fins i tot una falta de respecte pels animals.

És evident que si el pet anglès equival en francès (que té mascotte ) a animal de compagnie, el català en podria dir animal de companyia. Però el problema en aquest cas, i en tants altres, és que quan el castellà ens empeny a habilitar una forma breu i distintiva, és difícil evitar que convisqui -almenys per a certs usos- amb la més llarga i genèrica.

Jo no diria mai “M’he comprat una mascota”. Col·loquialment no fa falta i fins i tot resulta detonant. Però als publicistes, els botiguers i als organitzadors de fires del sector -com la Mascota’m de Lleida- els va com l’anell al dit; els ajuda a vendre. I cap raonament filològic, cap diccionari, farà que en prescindeixin.

Per això, per més que simpatitzi amb Reig, no goso criticar el DNV. I us convido a preguntar-vos si la norma que fa fer marrada on l’ús ha trobat una drecera i posa tanques sabent que seran saltades, no perd autoritat com a referent.

 

5)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 4 de gener del 2015
La supervivència de la llengua catalana deu molt al paper de la dona al llarg del segle XIX
 
Escrivint l’article de la setmana passada (La llengua ressentida) vaig topar amb una anècdota explicada per Ignasi Iglesias en l’acte central de la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana de 1916. I si no és certa, és ben trobada. Parlava d’un pare que, havent abandonat el català com a llengua habitual, lamentava la mort del fill amb un “¡Pobre hijo mío!”, mentre que era l’àvia −és a dir la mare del pare− qui proferia un català “Pobre fill meu!”. Diu la crònica publicada per La Veu de Catalunya el 2 de gener d’aquell any que el comentari va aixecar l’aplaudiment dels assistents.

Això ve al cas per defensar el paper de les dones en el procés de manteniment de la llengua catalana. El relat sobre la recuperació del català al segle XIX té unes línies mestres més que sabudes i, probablement, indestructibles. Després de tres segles de decadència cultural i literària, i de més d’un segle de repressió i diglòssia, el català va viure un procés de represa pilotat per unes elits econòmiques i culturals que, a través d’un seguit d’iniciatives (la restauració dels Jocs Florals, per exemple, o l’inici de la premsa escrita en català), va rellançar la llengua en àmbits de plenitud de què no es gaudia des de l’edat mitjana. I d’aquest procés hem convingut de dir-ne Renaixença, sense ombra de dissens. Tanmateix, de vegades s’obvia una frase que ja va proferir un dels protagonistes d’aquell període, Valentí Almirall, el 1886: “La nostra llengua mai s’ha mort, puix encara que l’hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l’ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre”.

Injustament, les dones sempre han estat excloses de les hipòtesis sobre el manteniment de la llengua en èpoques tan dures. No sé si mai s’ha provat de fer una sociolingüística de gènere (si algú en té notícia, estic a Twitter), però hi ha tres factors decisius en aquest període que afecten les dones i que incideixen directament en el desenrotllament normal de la llengua. És segur que, si les dones del segle XIX haguessin pogut triar, haurien elegit unes altres condicions de vida, però és a elles i a la seva resiliència que devem bona part de la supervivència de l’idioma.

En primer lloc, cal esmentar els índexs de natalitat. Catalunya experimenta al segle XIX un increment demogràfic fora del normal, fins al punt de duplicar la població en només seixanta anys (de 850.000 a 1.700.000 habitants) per mitjà de la puixança biològica autòctona, la qual tenia, a més, una distribució homogènia per tot el territori. És aquest increment de natalitat el que nodreix la demanda de mà d’obra resultant de la revolució industrial, i que farà que Catalunya no necessiti importar treballadors no catalanoparlants fins a final de segle.

Segon, la criança dels fills. No cal dir que aquest no és un fenomen ni exclusivament català, ni circumscrit al XIX. Fins al segle XX les mares s’han ocupat de la canalla gairebé en solitari, i no és casualitat que el terme llengua materna prengui l’adjectiu de la mare. La transmissió de la llengua d’una generació a la següent passava necessàriament per elles.

I tercer, l’analfabetisme femení. En un context social en el qual l’adquisició del castellà depenia directament del sistema escolar (els mitjans de comunicació audiovisuals i les grans immigracions trigarien encara dècades), el nivell d’alfabetització de les dones aporta una dada prou aproximada del coneixement que tindrien del castellà, i, per tant, de les dificultats de transmetre als fills una llengua que no fos la catalana. El 1860, el 88,5% de les dones no sabien llegir ni escriure. El 1877, el 80,1%. El 1887, el 73,5%. I el 1900, el 66,5%. Si convenim que aquelles que no anaven a escola difícilment podien saber castellà, al principi del segle XX només un terç de les dones estaven capacitades per transmetre aquesta llengua als fills, i òbviament això no vol dir que ho fessin.

El poble va mantenir-la viva “parlant-la sempre”, deia Almirall. La llengua catalana no es va deixar de parlar perquè es van mantenir intactes les condicions per a la transmissió generacional, un factor més determinant per a la supervivència de la llengua que el cèlebre poema d’Aribau o la restauració dels Jocs Florals. “Pobre fill meu”, que deia l’àvia. El relat de la recuperació de la llengua, burgès i masculí, està en deute amb un procés que, probablement, va tenir molt de popular i femení.

 
6)
 
Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians dimarts 27 de gener del 2015
Nicolau Primitiu torna a Sueca
 
Josep Daniel Climent
 
 
7)
 
Publicat en la web de Taula de Filologia Valenciana dijous 22 de gener del 2015
 
 
Josep Saborit
 
 
8)
 
Publicat en El Punt Avui divendres 9 de gener del 2015
 
Ramon Ramon, vida plena
 
Sam Abrams

València és terra de dietaristes.  L'esment d'alguns noms ho demostra més enllà de qualsevol dubte: Joan Fuster, Josep Iborra, Josep Piera, Vicent Alonso, Rafa Gomar, Ferran Garcia-Oliver, Enric Sòria, Josep Ballester, Ramon Guillem, Joan Garí... Fins i tot es pot afirmar el mateix dels estudiosos del dietarisme literari: Enric Balaguer, Joan Borja, Ximo Espinós, Anna Esteve... Ara, amb la publicació de l'esplèndid i substanciós Dins el camp d'herba, hem d'afegir el nom de l'excel·lent poeta, articulista punyent i tècnic editorial exigent Ramon Ramon (Catarroja, 1970) a la llista dels grans dietaristes que ens arriben del sud. Dins el camp d'herba és un dens i llegidor dietari que recorre l'espai de temps cronològic i existencial entre el 24 d'agost del 2009 i el 5 de gener del 2012.
 
Dins el camp d'herba és la primera incursió de Ramon Ramon en el camp de la memorialística, però no es nota gens el fet de ser una obra inicial, perquè porta el segell inconfusible de l'autor, quesempre ens ofereix llibres rigorosos i ben acabats. Dins el camp d'herba és un llibre que cal llegir amb molta cura, seguint un ritme de lectura lent per poder copsar totes les implicacions i matisos del text. En molts moments, és necessari, fins i tot, recórrer a la lectura en veu alta, sobretot en els passatges on es poden percebre els contagis de la poesia.
 
Dins el camp d'herba és un llibre d'una gran varietat temàtica que ens parla de la vida, la mort, el pas del temps, les arts, la cultura, la llengua, el pensament, la societat, la història, la política, els viatges, el transcendent i un llarg etcètera. Però, al capdavall, els temes puntuals estan tractats des de tres punts de vista que es van complementant al llarg de l'obra: el particularisme, l'internacionalisme i l'universalisme. L'autor ens exigeix l'esforç intel·lectual d'anar-nos situant a cada pas.
 
Dins el camp d'herba és, de base, un dietari, però sovint el text es desplaça cap a altres subgèneres de l'escriptura del jo, com l'autobiografia, les memòries, el retratisme o la crònica de viatges. Com a exemple podríem citar el prodigiós autoretrat que va emergint al llarg de l'obra. I també, en certs moments, va més enllà del memorialisme per abastar altres gèneres, com l'assaig o la teoria literària. En aquest sentit, cal tenir present que el nostre autor sempre exerceix allò que ell mateix anomena “l'observació reflexiva” en parlar del mestre Azorín. Per a Ramon Ramon qualsevol acte o experiència de la vida té un rerefons que cal posar en clar. Aquesta revelació d'elements que operen en profunditat a la vida quotidiana, també es fa extensiva a la creació literària, dotant el llibre d'una sòlida càrrega autoreferencial. Els comentaris sobre la lectura i l'escriptura no tenen preu. 
 
El llibre engrapa els lectors amb el seu to portentós d'autenticitat, però, seguint Lionel Trilling i Gabriel Ferrater, cal recordar que l'autenticitat i la sinceritat són recursos formals i tècnics. A vegades, l'autenticitat abrandada del dietarista li juga algunes males passades, com ara el proferiment de judicis i opinions més aviat prematurs. Per exemple, les reflexions sobre la presència actual de l'èpica no fan altra cosa que posar en relleu que l'autor desconeix la reconducció de l'impuls de l'èpica tradicional cap al poema llarg modern o la poesia de guerra moderna. Per una altra banda, l'autenticitat de l'autor algun cop desemboca en una actitud d'autoconsciència un pèl excessiva en un dietari.
 

Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012)
Ramon Ramon
Editorial: Perifèric
Catarroja, 2014
Pàgines: 308
Preu: 16 euros
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net