InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 1136 (dijous 12/03/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al final d'aquest butlletí
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. I en persona.
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Podem dir i escriure 'vullc'
 
4) Màrius Serra - Fornets
 
5) Núria Puyuelo - Libèl·lula
 
6) David Paloma - Pompeu Fabra
 
 
 
9) Josep Maria Sebastian - La Lapao va néixer a Ripoll
 
10) Teresa Tort - Blandina
 
11) Xarxa CRUSCAT - Entrades recents
 
 
 
14) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal
 

I en persona

 

ÚS «Després, tu, que ara vaig molt liat

Ús correcte: «Després, tu, que ara vaig de bòlit / de corcoll

 
 
2)
 
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dilluns 27 de maig del 2014

Després de publicar 40 números en suport paper, Llengua i ús ha iniciat una segona vida com a revista digital (www.gencat.cat/llengua/liu). Al primer número d'aquesta nova etapa, Bernat Joan hi publica un article en què argumenta i formula aquesta proposta: hem de ser quadrilingües (català + castellà + dues llengües europees més). Com a horitzó col·lectiu i personal, hi estic del tot d'acord. “El plurilingüisme forma part de l'època històrica en què ens ha tocat viure”, tal com diu el secretari de Política Lingüística.

Una altra cosa és la qüestió, que ell no tracta, de quin és el grau de competència exigible en cada llengua. Tothom ha de parlar perfectament quatre llengües? Això és impossible i, a més, no cal. El famós nen d'Olot ha de parlar un castellà tan genuí com un de Valladolid? La meva resposta és que no. “Se le nota por el acento que es catalán”. I què? Que es noti. Ser català no és cap vergonya! Nosaltres hem d'aspirar a la màxima qualitat lingüística només en la nostra llengua pròpia, que és el català. Les altres llengües hem d'arribar a entendre-les bé, a llegir-les bé i a parlar-les amb prou claredat per ser entesos: amb això n'hi ha més que prou. De l'escriptura no en parlo, perquè vivim en una societat alfabetitzada en què la gent mai no escriu res en cap llengua, tot i que últimament els correus electrònics fan que aquesta situació comenci a canviar.

Amb el multilingüisme actual, vivim el perill d'anar cap a una Europa en què tothom parli malament en diverses llengües i cap llengua no sigui ben parlada enlloc, cosa que significaria una regressió cultural molt notable.

D'aquest article meu del 2008 que ara reedito he de dir el mateix que dic de gairebé tots els articles que reedito: que és del tot vigent. Decididament, si m'animo a publicar en un llibre un recull dels meus articles, el títol de l'obra serà ben fàcil de trobar: ARTICLES VIGENTS.

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 13 de febrer del 2015
 
Podem dir i escriure 'vullc'
 
J. Leonardo Giménez
 
      En escrits informals i espontanis veiem sovint la substitució de la ll per la i, a causa del ieisme galopant que ens invadix i que sembla que ha vingut per a quedar-se. Comentant-ho en l'almorzar, una companya em diu que el vuic en comptes de vull és general en els whatsapps dels fills. Diu que per molt que ho diga, no hi ha mans, i que l'errada és quasi permanent, acompanyada, a més, d'una altra falta com és la c afegida. La companya, al voltant de la quarantena, ha estudiat el valencià de llibre en l'escola i en l'institut, i en el vuic escrit troba dos faltes: la i en lloc de ll i la c que, segons ella, sobra, encara que és la primera que pronuncia un vullc perfecte. Li recomane que combata tot el que puga el ieisme dels fills, però li dic que no cal que els marmole per la c final d'eixe vullc tan nostre, que és ben correcte. Jo mai he vist clar que els llibres d'ensenyament de valencià hagen ignorat (i encara ignoren en molts casos) la flexió majoritàriament valenciana d'alguns verbs de la segona i de la tercera conjugació, i l'hagen substituïda per altres formes que poden ser molt vàlides en determinats territoris també de la nostra llengua, però que són ortopèdiques per a la majoria de valencians i valencianes.
 

         Ací, majoritàriament, diem “jo vullc”, en el present d'indicatiu, i “vullga, vullgues…vullguem, vullgueu, vullgen” en el subjuntiu. Però el model lingüístic mutilat i ortopèdic del dit valencià culte ens deia que calia dir, i que sols eren correctes les formes vull; i vulga, vulgues…vulguem, vulgueu, vulguen. Els acadèmics de la nostra institució normativa, l'AVL, van esmenar eixa anomalia d'invisibilitat escrita de les formes més nostrades i van establir en la Gramàtica normativa valenciana, en 2006, que al vullc no li sobrava res i que els subjuntius els podíem escriure amb ll (vullga, vullguem, vullgueu, vullguen). L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha visibilitzat en els seus documents normatius, com en el mencionat, que les formes velaritzades, pròpies també del valencià, de verbs com collir (cullc, cullga, cullgues…), cosir (cusc, cusga, cusgues…), dormir (dorc, dorga, dorgues…), engolir (engulc, engulga, engulgues…), fugir (fuigc, fuigga, fuiggues…), llegir (lligc, lligga, lliggues…), perdre (perc, perga, pergues…), tossir (tusc, tusca, tusques…). Ja era hora. I esperem que l'Acadèmia seguisca donant valor a la parla lògica, genuïna i natural, sense complexos ni submissions. Resumint: podem dir i escriure vullc, sense por que ningú ens talle la c ni la ll de vullga.

 

4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 27 de febrer del 2015
 
Motacions
 
Fornets
 
per Màrius Serra
 

Al Baix Camp descobreixo que dels nínxols en diuen fornets. Fornet com a diminutiu de forn. M'ho diuen concretament a Almoster, una bella vila propera a Reus. El primer que penso quan els ho sento dir és que aquests mosterencs (el gentilici en el qual es reconeixen per raons que ara seria llarg d'explicar) han estat uns avançats en tècniques d'incineració. Però no és el cas. Dels nínxols ja en deien fornets molt abans que fos habitual incinerar cadàvers. Per la forma, que recorda un forn. Quan, ja posats, indago sobre si tenen cap fórmula local per anomenar el cementiri em deixen anar un localisme detonant: “tots acabarem al Maset de la Polla”. Naturalment, es refereixen a la casa més propera a l'actual emplaçament del cementiri. El maset és un mas petit i la polla en qüestió una gallinàcia. En el català que ara es parla, per no dir-ne catanyol, relacionar la mort amb una polla resulta xocant. Una barreja d'Eros i Tànatos que fa pensar en la curiosa etimologia del verb fornicar. Es veu que aquest verb tan luxuriós prové del llatí fornix (volta, túnel), que deriva del mateix radical que forn, fornal o fornícula. L'al·lusió arquitectònica lligaria amb el fornici per les mateixes raons metonímiques que han transformat el Maset de la Polla en sinònim de cementiri. Resulta que en l'època romana les prostitutes solien exercir el seu vell ofici sota els fornicis (voltes, túnels), de manera que la llengua va traslladar el nom del lloc a l'activitat que s'hi feia. El cicle de la vida, doncs, es fa complet al voltant d'un forn. Ens engendren ben fornejats sota un fornix, vivim amb els de la nostra fornada i ens enterren en un fornet.

 

 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 27 de febrer del 2015
 
 
Libèl·lula
 
 
Núria Puyuelo
 
Dijous de la setmana passada, el servei lingüístic de l'Optimot, que fa pocs dies que s'ha estrenat a Twitter, va fer una piulada fent una crida: “Com en dieu, vosaltres, d'aquesta imatge?”.  A la imatge enllaçada sortia ni més ni menys que una libèl·lula. La crida va tenir efecte i en poques hores van recollir prop d'una quarantena de mots d'arreu del territori dels Països Catalans: avió (o avionet), borinot, bruixes, calabruixa, cavall de bruixa, cavall de Sant Martí, cavall de serp, cavallet, cavallet d'acer, cavallet del diable (o dimoni), cavallet volador, cevil, damisel·la, dotó de bassa, espantadimonis, espiadimonis, estiracabells, farrer, guitarró, helicòpter, jolibeu, maroteta, pare vicari, parecabots (o parecabotes), parit,  parot (o parotet), pixaví, reiet, remiqueri, rodabasses, rodadits, senyoreta, serpent... i l'endemà encara en sortien uns quants més. Déu n'hi do quants mots per anomenar un insecte tan inofensiu.
 
Les xarxes socials tenen aquest gran avantatge: posen en contacte a l'instant persones de qualsevol punt del planeta, i en aquest cas parlants de tot el domini lingüístic català, perquè tothom hi pugui dir la seva. La rapidesa de la xarxa desafia qualsevol treball de camp, la informació viatja ràpidament i des de qualsevol punt, tot i que també cal dir que, com qualsevol informació que ens arriba d'internet, després caldria contrastar-la des del punt de vista lingüístic.
Hem de saber aprofitar aquestes eines que ens donen les noves tecnologies per difondre la nostra llengua, per això animo l'Optimot a organitzar aquests saraus lingüístics a la xarxa, perquè de ben segur que n'aprendrem molt, els uns dels altres. De la mateixa manera, desitjo que resolguin molts dubtes lingüístics, igual que des de fa temps fan els perfils de Twitter de @aixocomesdiu, @Catala_Correcte, @flaixllengua, @btvllengua , @catalaugt, @apuntlinguistic, @sarriamasia i @barbarismes, perquè posant a l'abast dels usuaris la nostra llengua segurs que ens desacomplexarem una mica i la farem servir més espontàniament, que bona falta ens fa. I als usuaris de les xarxes els dic que preguntin, que preguntin qualsevol dubte de llengua que tinguin, per més elemental que sembli, perquè així, entre tots, hi posarem el nostre granet de sorra.
Sabíeu que...
L'Optimot és a Twitter des de l'11 de febrer i en poc més d'una setmana ja tenia 4.500 seguidors.
 
6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 20 de febrer del 2015
 

Pompeu Fabra

David Paloma

Un día com avuy, peró de 1868, nasqué Pompeu Fabra. Fou á Gracia, allavors municipi independent, en una caseta prácticament ayllada qu'hi havía á la travesera de Dalt, cantonada ab lo carrer de Larrart. Allavors aquests carrers no egzistian. Avuy tampoc egzisteix la caseta.

Un dels seus biógraphs, Josep Miracle, explica que Fabra se hauría fet dir Joan, si 'l Mestre 'gués pugut triar lo nom. Mes lo padrí es qui ho decidí: Pompeu y punto (en realitat, batejáran al Mestre á la parróquia de Santa María de Jesús de Gracia ab los noms de Pompeu, Antoni y Ramon). Ni los pares ni las dos germanas no 'l van anomenar may Pompeu; ni tampoc Antoni ni Ramon. Ni Joan. En familia, Pompeu Fabra era lo Peiu.

Quan Pompeu Fabra tenía 6 anys, la familia se va trasladar á viure al número 87 del carrer Gran de Gracia. Se veu que fou per seguretat. Lo seu pare havia estat alcalde republicá de Gràcia y algú de ideas contrarias l'agredí an aquell descampat qu'era la travesera de Dalt. La familia decidí mudarse.

Quan Fabra tenia 7 anys la familia aná á viurer al carrer de la Diputació (avuy en día es el número 297), entre Claris y Lluria, per recomenació de Bartomeu Galí, futur cunyat de Pompeu Fabra. L'any següent tornáran á cambiar de pis: Lluria, 46.

Quan Fabra tenía 15 anys hi hagué una altra mudansa: ara al carrer de las Molas, 1, 1er pis, fent cantonada ab lo carrer de Condal. Es an aquest pis ahont Fabra enllestí el Ensayo de gramática del catalán moderno, qual desá an un calaix. Tenía 17 anys; menos, segons algún biógraph.

El catalá de aquell temps era, poch si fa no fa, així. Ab aqueixas formas que segurament vos hán suptat. De fet, qui escrivía en catalá ho feya, an lo millor dels casos, partint de models ortográphics diferents, lo que donava un resultat anárquich. No hi havía un sistema respectat. Y aixó que de intents no 'n faltavan. En 1884 los erudits de la Reial Académia de las Bonas Lletras publicáran una ortografia catalana. Un Fabra adolescent els ho va deixar escrit: an aquella ortografia s'hi havian de fer moltas innovacións.

L'apunt

Tenia poc més de 15 anys i Pompeu Fabra ja es preguntava per què s'havia d'escriure 'fret' i no 'fred', per què 'blanch' i no 'blanc', per què 'may' i no 'mai'. Amb la gent de l'Avenç emprendria una reforma ortogràfica que faria parlar.

 

7)
 
Publicat en VilaWeb divendres 27 de febrer del 2015
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4233612/nostre-caloret-cada.html
 
El nostre 'caloret' de cada dia
 
Xavi Sarrià
 
Entre la divertida allau de 'memes', vídeos i cançonetes, aquests dies hem pogut llegir molts arguments encertats que recorden l'arrel del problema del 'caloret': la situació sempre delicada que travessa el valencià. Tanmateix, el fet que m'ha sorprès més ha estat sentir a tota hora converses sobre el ridícul de la Rita. I no parle de grups de Whatsapp afins. Parle dels carrers. Baixes al forn i es parla del 'caloret'. Vas a la peixateria i es parla del 'caloret'. Passes pel quiosc i es parla del 'caloret'. És cert que quasi sempre les crítiques es fan en castellà —i ací tornem a l'arrel del problema— però almenys se'n fan. I, de vegades, la crítica va més enllà de la mofa.

Els arguments que vaig sentir l'altre dia a la peixateria en són un exemple. Quan hi vaig entrar, la conversa de la clientela sobre el 'caloret' només tractava dels gintònics que suposadament havia ingerit l'alcaldessa. Parlaven en castellà, és clar. Em vaig empassar la timidesa i vaig introduir el problema de la llengua. Doncs no tan sols no em van rebatre, sinó que la clientela de la peixateria, un home amb granota de pintor i dues dones amb el monyo ben lacat, em donaren la raó. I, encara més, com per un encanteri, tres dels quatre es van passar al valencià per respondre'm. Que si era indignant que una dona que feia tants anys que era alcaldessa no sabera parlar la llengua dels valencians. Que si quan eren joves tothom parlava en valencià, però que havia fet molt de mal que no es poguera estudiar-lo a l'escola. La conversa es va tallar en sec quan va irrompre a la botiga el típic veí fanàtic del PP. Va començar a dir que si ja parlàvem de nou del 'caloret' i que si ho haguera dit Pedro Sánchez no li hauria fet cas ningú. La meua sorpresa va créixer encara quan l'home de la granota de pintor li va respondre. 'Ni Rita, ni Pedro. Un polític valencià ha de saber parlar valencià.' I rematà: 'Això a Catalunya no passaria.' Em vaig quedar parat. Encara més quan el fanàtic del PP li va amollar: 'És que Catalunya no és Espanya i açò sí.'

Aquesta anècdota quotidiana no demostra res, és clar. Però, si em permeteu d'apel·lar a la sociologia d'anar per casa, deixa entreveure que, efectivament, Rita va perdent la seua imatge d'invulnerabilitat en les converses del dia a dia. Tenint en compte que fa vint anys que aconsegueix grans majories absolutes, aquest revés ja és, si més no, remarcable. D'una altra banda, l'escena de la peixateria també exemplifica que molts valencianoparlants, acostumats a la diglòssia institucionalitzada, potser van reflexionant sobre el mals que afecten la nostra llengua. I, en fi, torna a evidenciar que els fanàtics del PP cada vegada tenen menys arguments. I que, en vista de la riuada d'imputacions, judicis i ridículs, només els queda la sortida de sempre: parapetar-se atacant els socialistes de Madrid, com feren amb Zapatero a les passades eleccions; i sobretot atacant els catalans, com han fet tota la vida. Encara que, avui, amb la imatge nefasta que ells mateixos donen de València, fins i tot comencen a perdre el conflicte que van crear, emparats en l'apropiació i reconstrucció dels símbols d'identitat i les festes populars que els oferí el franquisme.

Perquè un altre factor ben important de la clavada de pota de Rita és que ho féu en un acte solemne de les falles. Una festa en què la dreta més rància comença a perdre les regnes del dirigisme imposat. Justament aquests dies ens ha sorprès que hagen hagut de ser les veus crítiques que hi ha a la Junta Central Fallera, òrgan creat l'any 1939, que hagen pres la iniciativa perquè es retire el bunyol de brillants a Francisco Franco. Tot i que, atenció: amb 40 abstencions i 10 vots en contra. Així i tot, és un altre símptoma que les coses comencen a canviar. Cal recordar que al País Valencià continuem rebent les conseqüències de l'operació franquista d'apropiació i reconstrucció a què ens referíem. Una operació destinada a augmentar el suport social del règim —en uns anys de profunda hostilitat popular— i que respongué a la voluntat de les elits franquistes provinents de l'antiga Dreta Regional Valenciana. És a dir, exponents de l'oligarquia conservadora autòctona que havia controlat políticament i econòmicament el País Valencià des de la Restauració. I que encara el controla ara. Ho expliquen llibres com ara 'Valencianistes de postguerra. Estratègies de supervivència i reconstrucció cultural' (Afers, 2010) de Faust Ripoll, o 'Falles i franquisme a València' (Afers, 1996) de Gil Manuel Hernàndez. Tots dos ben interessants per a entendre la magnitud de la derrota i les calculades estratègies destinades a xuclar i assimilar allò que quedava d'aborigen. També per a entendre el mèrit d'haver sobreviscut i vençut els propis complexos i prejudicis, que n'hem tinguts i massa. I ací, un altre apunt per a l'optimisme. Perquè any rere any creixen i proliferen les iniciatives que des de fa temps pretenen recuperar els orígens crítics i participatius, deslliurar-nos de les herències servils i casposes i omplir de vida un altre model de ciutat i de festes que ja crema sota el nostre 'caloret' de cada dia.
 
 
8)
 
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dijous 26 de febrer del 2015
http://opinions.laveupv.com/opinio/blog/5025/el-perill-de-banalitzar-el-caloret
 
El perill de banalitzar el caloret
 
Manel Pitarch
 
En les darreres hores, des que l'ínclita alcaldessa ha pronunciat la crida memorable per proclamar l'inici de les Falles 2015, els valencians i les valencianes hem estat submergits en un magma d'escarni i creativitat satírica, producte de l'estupefacció general i la indignació, facilitat pel demolidor adjectiu “viral” de les xarxes socials, aquell instrument de la globalització que tant aprofita per parasitar una cultura com també per plantar trinxera contra l'hostilitat. No existeix pràcticament cap mentalitat avançada del món, democràtica, que puga admetre una burla i sobretot un menyspreu tan majúscul d'un representant polític sobre la mateixa cultura i/o llengua a la qual representa i que suposadament que ha de potenciar, millorar, dignificar.

La paraula “calor”, segons els diccionaris normatius de la nostra llengua, pertany al gènere femení (gairebé tothom ho sap), i si reunim les accepcions que n'ofereixen, el resultat significatiu ens brinda la justificació del motiu pel qual la senyora Rita Barberà va considerar adequat pronunciar repetidament la paraula, tot i flexionar-la des del caos gramatical: sensació que experimenta un organisme animal quan la temperatura ambiental és elevada o quan augmenta la temperatura interna com a resultat d'un estat febril. No explotaré ara aquesta darrera via de la definició, tot i que els estats “febrils” de la Barberà són sovint motiu de xafardeig entre la ciutadania de València i, com a conseqüència, algunes marques de beguda se n'han vist beneficiades de franc per la publicitat.

El seu alter ego tragicòmic, la Rita de Xavi Castillo, va emetre un comunicat d'urgència, atès l'impacte i gravetat de l'afer. Els bars del dia següent reunien, al voltant dels cafès, una insòlita unanimitat en la conversa, només comparable als dies de la pantanada de Tous o als de les millors actuacions de Kempes. Ja s'han editat remix amb les paraules de l'alcaldessa, s'han comercialitzat samarretes, pòsters, pins… Però tot i la tendència que tenim els mediterranis a fer broma fàcil i enginyosa, no podem deixar que el corrent festiu o la inèrcia impune ens arrosseguen a convertir un fet tan lamentable en un episodi jocós, o ni tan sols assumible pel silici habitual del maltractament als drets lingüístics en la nostra terra.

La qüestió és molt seriosa. Políticament hauria de tenir conseqüències reals. L'esperpent i la vergonya l'hem sentida en les nostres carns, malgrat la procedència del subjecte. Només cal seguir les recomanacions del Consell d'Europa referents a les llengües “regionals” (nomenclatura que en context de la Unió s'assigna a les llengües sense Estat com la nostra) per adonar-se que els governs tenen la responsabilitat de vetllar pels drets dels pobles en matèria lingüística. En aquest aspecte fa massa anys que ens sentim estafats pel partit que governa les institucions dels valencians a València. En aquest moment preferiríem emprar aquests esforços que fem per denunciar en coses més productives. I el que s'espera de l'administració d'un país plurilingüe, amb altra llengua diferent al castellà que és font ancestral de riquesa, és divulgar l'obra d'autors que tant han fet per la nostra llengua, com ara els casos commemoratius de Carles Salvador, Ovidi Montllor, Jesús Moncada, per posar tres exemples, o invertir despeses importants en apropar els escolars a un coneixement vertader de la literatura actual i dels qui van dominar el panorama literari europeu fa uns segles, ajudant-los a estimar-los i a fer-los bagatge propi, o permetent escenaris socials als artistes del panorama musical valencià, o facilitant mitjans de comunicació i activitat cultural perquè l'ús social no empitjore, o tantes coses que no es fan perquè senzillament no se les creuen com a pròpies. En 20 anys, sensibilitat zero envers un ús normal, habitual i correcte de la llengua. No cal ser Aristòtil per deduir quin interès hi ha al darrere.

El sentiment comunitari és aquell que apunta a la resignació i al “nosaltres no podem fer res”, però això és tan incert com que aquells que gestionen el desprestigi estan al lloc que ocupen perquè amb l'ús sobirà del vot democràtic els hi hem posat. Pròximament tornem a tenir eleccions per conduir el poble valencià a algun lloc cap al qual ens puguem sentir identificats. No és moment de frivolitats, hem de reclamar els nostres drets a cap preu i valorar amb consciència si volem aspirar a créixer com a país en dignitat o senzillament viure l'eterna sopa boba de la distòpia d'Orwell, que cada dia es mostra a l'aparador dels reality show televisius, desgranant les vísceres del coneixement i la voluntat d'una cultura identitària i constructiva. Per favor, no deixem que les portes magistrals de Serrans esdevinguen la pantalla de plasma ni que Belén Esteban porte el bastó d'alcaldessa.
 
9)
 
Publicat en El Punt Avui dvendres 27 de febrer del 2015
 
La Lapao va néixer a Ripoll
 
No vull dir que la bruta operació de la “lengua aragonesa propia del área oriental”, hagi estat gestada a Ripoll, però sí que ho va ser, segons sembla, Dolores Serrat, consellera de Cultura del govern de l'Aragó, del PP of course, propulsora, defensora i impositora d'aquesta barbaritat, i que va néixer a Ripoll, l'any 1955, segons Google. La qual cosa la du a formar part de la llarga llista d'il·lustres que no són gens benvinguts ni a la seva pròpia terra. Això ve al cas perquè acabo d'arribar de fer una petita estada precisament al cor de la Ribagorça, allà on, justament ara, parlen Lapao. Amb la poca gent amb qui vaig tenir ocasió de parlar, aquesta denominació ni tan sols la coneixien. És a dir, que els més directament afectats ni tan sols eren conscients que els havien canviat el nom de la seva pròpia llengua. Es tractava, de fet, d'un dels llocs que em puc imaginar com dels més recòndits d'Europa. La seva ignorància vers les ximpleries contrastava amb la saviesa que conservava aquella gent per distingir els accents de cada poble, de cada lloc semiabandonat. “Naltros parlem com a Lleida, però a quinze quilòmetres d'ací hi ha un lloc que parlen com valtros, los gironins”, em va explicar un home vell i arrugat, vestit com un pagès. Afortunadament encara hi ha veritats immutables, tossudes i resistents a tots els embats polítics, geogràfics, culturals o administratius. I en aquell racó de la Franja de Ponent, n'hi havia, de veritats d'aquestes. Fa pocs dies he tornat a Campdevànol, on, Déu n'hi do també dels amagatalls que hi ha. La solitud és molt semblant a un lloc i l'altre, els llocs més remots estan completament abandonats o no hi ha joves ni vells tant en una punta com en l'altre del país, i ens entenem amb la mateixa llengua. Heus aquí, però, que en aquesta roda de la vida algú va pensar que li calia un eix innecessari i van fer servir, ni més ni menys, per a tan ingrata tasca, la ripollesa Dolores Serrat. I dic ingrata perquè no ha de ser còmode saber que formaràs part per sempre de la història de la infàmia científica aquella que prefereix la seva ignorant intolerància a les evidències, els de la ciència infusa, vaja. El cert és que els ribagorçans s'avergonyeixen de la Lapao, i els ripollesos de qui la va crear.
 
 
10)
 
 
 
Teresa Tort
 
 
11)
Xarxa CRUSCAT - Entrades recents
 
 
12)
 
http://www.castellbisbal.cat/actualitat/agenda/2015-03-13-acte-de-record-i-homenatge-al-dr-antoni-ma-badia-i-margarit.html
 
Acte de record i homenatge al Dr. Antoni Ma. Badia i Margarit
 
 
13)
 
 
 
Joan Ruiz
 
 
14)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - batedor
 
2) Eugeni S. Reig - bencregut
 
3) Antoni Llull Martí - Tisores, estisores i estidores
 
4) Albert Pla Nualart - ¿Comprareu una mascota o un animal de companyia?
 
5) Rudolf Ortega - Gràcies a les dones
 
6) Josep Daniel Climent - Nicolau Primitiu torna a Sueca
 
7) Josep Saborit - El valencià de la Plana dins el valencià general
 
8) Sam Abrams - Ramon Ramon, vida plena
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací