InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 234 (divendres 06/03/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - bàlsem
 
2) Eugeni S. Reig - basquinya
 
3) Antoni Llull Martí - Sales, salons i saletes
 
4) Albert Pla Nualart - Incompetents en la cura de la teva llengua
 
5) Salvador Pardo - Préstecs i manlleus
 
6) Rudolf Ortega - La llengua ressentida
 
7) Josep Daniel Climent - El Centro de Cultura Valenciana i les Normes de Castelló
 
8) Lola Badia - Jaume Roig, un clàssic que riu i que fa riure
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

bàlsem

1)

Oleoresina aromàtica d'aspecte viscós que conté, o bé àcid benzoic, o bé àcid cinàmic, o bé tot dos, o bé un derivat de l'un, de l'altre o de tots dos alhora.

L'oleoresina que s'obté de l'arbre de l'espècie Myroxylon pereirae rep el nom de bàlsem del Perú. S'usa en cosmètica i en farmàcia.

L'oleoresina que s'obté de l'arbre de l'espècie Myroxylon balsamum rep el nom de bàlsem de Tolú. S'usa en farmàcia per a elaborar preparats anticatarrals i en perfumeria.

L'oleoresina que s'obté de l'arbre de les espècies Commiphora gileadensis o Commiphora opobalsamum rep el nom de bàlsem de Judea. S'usa en farmàcia i en perfumeria.

–¿T'ha agradat la podòloga nova o què?

–Sí, però només m'ha tallat les ungles dels peus i au.

–¿I què volies, que t'ungira els peus amb bàlsem com si fores el Nostre Senyor?

2)

Oleoresina semblant, per l'aspecte i les propietats, al bàlsem autèntic, però d'una composició química diferent.

L'oleoresina que s'extrau dels copaiers s'anomena bàlsem de copaiba o, simplement, copaiba.

L'oleoresina que s'extrau de l'avet nord-americà de l'espècie Abies balsamea rep la denominació de bàlsem del Canadà. S'usa en òptica i microscòpia i també en medicina i en perfumeria.

3)

Preparat galènic d'ús extern amb propietats medicinals i d'aspecte semblant al de l'autèntic bàlsem.

4)

Planta herbàcia perenne de la família de les aïzoàcies, espècies Carpobrotus edulis i Carpobrotus acinaciformis, reptant, de fulles de secció triangular, allargades i carnoses, de flors molt vistoses, vermelles, blanquinoses o de color de rosa. S'usa molt en jardineria perquè és una planta molt resistent. S'ha usat també en la fixació de dunes, però ha esdevingut una planta infestant que en la actualitat s'està tractant d'exterminar de les platges, perquè desplaça les espècies autòctones.

5)

Planta herbàcia perenne de la família de les crassulàcies, espècie Sedum telephium, de fulles alternes, planes, oblongues i carnoses, de flors pentàmeres disposades en corimbes terminals grossos i densos. Té propietats cicatritzants i ablanidores.

6)

En sentit figurat, qualsevol cosa que consola, que aconhorta, que fa més suportable una pena, una aflicció, un desengany, un disgust, un patiment, una preocupació, que suavitza el dolor, el sofriment, la desesperació.

El lingüista Jordi Colomina i Castanyer en el seu llibre Els valencians i la llengua normativa ens presenta ordenats cronològicament des del segle xiv fins a les darreries del xx una gran quantitat de documents en els quals podem trobar la grafia bàlsem. Diu Jordi Colomina: «Fabra, per dissort, va oblidar tota aquesta tradició gràfica i va optar pel modern i dialectal bàlsam, que només trobem en Belvitges (1803) i Labèrnia (1839).»

A continuació arreplegue diversos exemples literaris de la paraula bàlsem en diferents accepcions.

En l'Spill de les dones de Jaume Roig, versos del 4576 al 4585, trobem:

Deu saluda

en lo migjorn

lo mon entorn,

tot d'orient

ffins al ponent,

ab la sabor,

suau olor

de tal canyella,

sarment novella,

de balsem planta.

En el mateix Spill de les dones, una mica més avant, versos del 7443 al 4585, podem llegir:

anyell rostit,

tot enguollit

os no trencat;

ell gra sembrat,

mort verament,

molt fruyt retent;

ell balsem fi

de l'Enguadi;

I en la mateixa obra, una mica més avant encara, versos del 8710 al 8722, trobem:

Dona m'hunguents

molt fins d'olor,

de gran valor

dona·m planter

he sementer,

de balsem brots

– Enguadi tots

vinya·n plantam –;

sovint parlam

he discutim,

molt departim

d'astronomia:

molt ne sabia.

En Lo Passi en cobles de Bernat Fenollar, Pere Martines, Joan Escrivà, Joan Roís de Corella i Jaume de Vila, versos del 4047 al 4051, trobem:

Sera gran riquea aquesta gran gracia

de vostra clemencia atenyer, Senyor,

e si huy es tanta la mia desgracia,

a vostra bondat soplich no desplacia

puix es pelech fondo d'un balsem d'amor.

L'escriptor Enric Valor i Vives usa aquest mot en la seua prosa literària. Així, en la seua novel·la L'ambició d'Aleix podem llegir:

Avui em sentia ple d'una ferma vitalitat; la veu de Pauleta amerava la meua ànima d'un bàlsem novell; les velles tristors i els antics neguits s'arraconaven.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant:

Ella sabia que havia tret jo bones notes, que li semblaren brillants. I em va dir que n'estava orgullosa. Gota a gota queia allò com un bàlsem que m'esponjava el cor.

En la novel·la Sense la terra promesa trobem:

Estelric es feia d'estimar, sempre discret, ocurrent i agradable. La seua conversa era per a Elisa com un bàlsem per a les ferides del seu esperit.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant:

Passà la tardor, passà l'hivern, i Maria-Júlia, com cada any, després d'uns bons assaigs que li serviren molt de bàlsem i esbargiment, tornà a cantar en el chor a les Flors de Maig.

I més avant:

So Pep, vostè no beu com havia de beure. Si aquest vi és un bàlsem!

En la novel·la Temps de batuda podem llegir:

Enmig d'aquella agradable tranquil·litat que actuava com un bàlsem sobre el sistema nerviós, quina llàstima!, s'amagaven perills poc coneguts, cosa que els produïa, segons em contaren a la nit, juntament amb la contemplació de la solitud radical d'aquells paratges, un cert sentiment d'indefensió.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant:

Allò era un bàlsem que acabava fins i tot amb les seues invisibles cicatrius de les antigues ferides morals –les que li deixaren les diverses frustracions de la seua vida.

En la rondalla Els guants de la felicitat trobem:

Per fi! Allò va ser com un bàlsem. De colp i volta, ella deixà de plorar, ella provà de somriure, ella pegà un bot i s'abraçà al coll d'aquell pare estrany, temut i turmentat.

Josep Mascarell i Gosp en el seu llibre Amics de muntanya escriu:

Un metge és sempre un metge i, encara que la gent els sol posar mala fama, cal confiar-li el malalt de seguida que hom puga. Endemés de posar-los el termòmetre, prendre les pulsacions i escriure il·legiblement una recepta d'aquesta o aquella potinga... ell fa i reporta el malalt quelcom més important que regir el tractament terapèutic: escoltar-nos i deixar-nos a la llar el bàlsem d'unes paraules de conhort i d'esperança... Perquè al malalt, de vegades, li es més peremptori que l'ús de la medicina, passar, compartir amb altre els seus patiments, com la vella penitenta fa amb el confessor, una volta i altra volta...

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: bàlsam

En castellà es diu: bálsamo

 

 
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

basquinya

Falda ampla, generalment negra, que formava part dels vestits de cerimònia del segle xix i que ara forma part dels vestits que algunes dones empren en determinades festes populars.

Caram, que guapa està la xicona amb el gipó, la basquinya i el mantó de Manila.

La paraula basquinya, d'origen gallegoportugués, s'usa des de temps molt antics. La tenim documentada en el segle xv encara que és molt probable que s'usara molt abans. Amb aquest vocable es denominava antigament un conjunt de gipó i falda però, a mesura que va anar passant el temps, el mot es va especialitzar i va passar a denominar només una falda ampla i llarga, amb vol i amb molts plecs, generalment de merí, de seda o de vellut –encara que també n'hi havien de camellot–, sempre negra o de colors molt foscs, que empraven les dones en ocasions molt especials, com ara les bodes o els batejos. La paraula basquinya, aplicada a eixa classe de falda, ja la trobem en el segle xviii. Però és el segle xix l'època de més gran esplendor d'eixa falda. En el primer terç del segle xx, en moltes poblacions valencianes, les majorales de les festes patronals, encara l'usaven. Actualment només forma part dels vestits tradicionals que algunes dones es posen en determinades festes populars, com ara les d'Ibi o les de Xixona.

Lluís Labarta, en el seu llibre Nocions d'indumentària, escriu:

En temps de Lionor de Castella les mànegues de la camisa eren amples de dalt i justes dels punys, formant bufes a zones en lligades horitzontals; les del vestit exterior eren a tires sense unir, i entre una i altra es veien les de la camisa; les tires anaven també nuades a zones per formar bufes. La basquinya, que fou un cos encotillat, féu de cotilla externa; unit a aquesta, una faldilla interior, de forma acampanada, sense fer cap plec, sostinguda enterca pel verdugat, precursor del mirinyac, inventat a Valladolid, i que Lionor importà a França, la basquinya duia una pala central que es feia de metall, fusta o ivori, per a donar al cos una forma rectilínia, oprimint el pit i fent ressortir el ventre, car acabava en punta sobre aquest.

L'escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado usa aquest mot. En la narració Del raval...i en festes, inclosa en el llibre De la meua garbera, llegim:

En eixa arreplega, tot s'acampa. Per cert, aquell any, una bona dona, segur que oblidant la costum, va traure la basquinya al balcó, per a que pegant-li lo sol i l'aire no li se querara. Puix van passar los fadrins per allí, i anà la basquinya al carro de les carabasses i entruperis.

Actualment, en moltes poblacions valencianes, encara és ben viva la paraula basquinya formant part de determinades locucions o frases fetes, com l'usada en la conversa que reproduïsc a continuació, escoltada en un carrer de Benissa.

–Demà me'n vaig de boda. La meua cosineta es casa amb un notari.

–Caram, hauràs de posar-te la basquinya.

Maria Cabrera Llobell, benissera i molt bona coneixedora del parlar de la seua població natal, m'assegura que usos de la paraula basquinya com el que acabe de reproduir, són habituals a Benissa.

En el llibre Miscel·lània Sanchis Guarner a cura d'Antoni Ferrando tobem que Manuel Sanchis Guarner diu de basquinya:

Falda de llana de merino negre amb una trinxa. Aquesta falda la portaven les dones antigament per casar-se, per al dia del Corpus, etc... Encara avui es coneix l'expressió 'posar-se la basquinya' per a indicar que una persona s'ha posat la millor roba de l'armari.

La paraula basquinya apareix en les tres edicions del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig. En la 3a edició diu: «Saya negra, por lo común, con pliegues para ajustarla sobre las caderas, que usan las mujeres encima de la demás ropa y sirve para salir á la calle.»

En el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea, en l'entrada basquinya, diu: «Saya negra que llevan las mujeres en ciertos días solemnes, desde la cintura hasta los pies.»

El DCVB, en l'entrada basquinya, diu: «Falda de merino negre que les dones porten en dies de festa (Tortosa, Vinaròs, Maestr., Cast., Val.); cast. basquiña. Va treure la basquinya al balcó pera que... no li s'apolillara, Pascual Raval 13.»

En l'entrada basquinya del DVal trobem: «Falda de merino negre del vestit femení de cerimònia.»

El Diccionari valencià-castellà de la RACV també arreplega el mot basquinya.

Joan Coromines, en el seu DECat (ix, 57a17), només diu: «Vasquinya, és basquinya, del galleguisme cast. BASQUIÑA»

No trobem la paraula basquinya cap dels diccionaris següents: Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor, Vocabulari escolar de la llengua d'Enric Valor, Gran dicconari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana, Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (1a i 2a edicions), diccionari del SALT3, Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l'AVL.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: basquinya
En castellà es diu: basquiña
 
 
NOTA : Done les gràcies a Maria Cabrera Llobell per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 140)
 
Sales, salons i saletes
 
Antoni Llull Martí

Sala és un mot d'origen germànic ben usual en la nostra llengua i també en la castellana, en la italiana i, una mica modificat, en la francesa (salle), i acurçat, en la portuguesa (). En temps antic significava ‘edifici gran i sense mitjanades', i també ‘casa gran fortificada en zona rural', i per això es troba a diversos països com a nom de lloc, i també constituint cognoms: Sala, Salas, Sales, Sá, Saa, Salle, Lasalle, La Salle. Recordem que també s'usen com a llinatges Casa, Casal, Casals, Castell, Castelló, Castellet, Mas, Palau, etc.).
Dins la península s'hi troben alguns topònims que inclouen l'antic mot sala transformat en saa. Em ve a la memòria Saavedra (de sala vétera, ‘sala vella, antiga'), que com a llinatge és prou conegut per esser el segon de Miquel de Cervantes. En portuguès, i de Sá són molt corrents, encara més que aquí Sala i Sales.

Una aplicació antiga de sala que ha arribat als nostres dies és la de ‘edifici comunal en el qual resideix una corporació municipal o ajuntament'. Tant a Manacor com a altres pobles de Mallorca es deia, i em sembla que encara es diu «la Sala», així, amb l'article «la», per designar la casa on té el despatx el batle i on es reuneix amb els regidors i hi ha les oficines municipals.
Sala es diu també a una part interior d'un edifici, d'extensió molt variable i per a usos molt diversos: sala d'actes, de concerts, de conferències, d'exposicions, de lectura, de festes, etc., i col·lectivament es parla de sales d'un museu, d'un hospital, d'un palau, etc. L'ús d'aquest mot per a una estança d'una casa particular ve també de temps antic. Si la sala de què es parla és relativament petita i s'utilitza, per exemple, per fer-hi alguns treballs, conversar o veure-hi la televisió, sol esser anomenada saleta, i si és més gran (sobretot en cases bones) saló, mot que potser hem agafat del castellà salón o del francès salon, sobre el que es formà l'anglès saloon que hem vist en tantes pel·lícules donat a les típiques grans tavernes de l'oest americà en les quals, a més de servir-se whisky en grans quantitats, hi solia haver espectacles imitant els dels cabarets parisencs de l'època.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 30 de gener del 2015

Els primers freds forts ens han deixat a tots una mica tocats i els venedors de tota mena de remeis contra els mals que ens afligeixen ho aprofiten, com cada any, per bombardejar-nos amb missatges publicitaris.

Entre els més insistents hi ha el dels que afirmen que “són experts en la cura de la nostra gola”, cosa que a alguns dels que tenim mal de coll no ens tranquil·litza gaire.

No és, però, l'ús de gola el que a mi m'amoïna. De fet, i encara que el Termcat només recull mal de coll com l'equivalent de l'anglès sore throat (i del castellà dolor de garganta ), ja he dit altres vegades que el mal de gola -que no és viu en el meu dialecte- no només és la forma habitual de molts parlars de Catalunya i el País Valencià sinó que és una forma menys ambigua; i, per tant, del tot defensable en estàndard al costat del mal de coll.

El que m'amoïna, i el que crec que ens hauria d'amoïnar de molts anuncis, són uns calcs estructurals, de morfosintaxi, més letals per a la genuïnitat del català que qualsevol castellanisme lèxic.

En efecte, si la frase simplement no és catalana, és per l'ús d'un nom en lloc d'un verb i d'un possessiu que sembla que ha arrelat en castellà per influència de l'anglès.

Si hagués de traduir a un català espontani “Expertos en el cuidado de tu garganta ” -la versió original-, diria “Experts en cuidar-te el mal de coll”, una frase que em continua funcionant quan, obeint la norma, converteixo en en a ;i també si en lloc de mal de coll dic gola.

La interferència més descatalanitzadora, per subtil i profunda, sol ser la de frases fetes amb mots ben catalans. La que diu, per exemple, “Res m'agrada més” en lloc de “No hi ha res que m'agradi més”. Però, per desgràcia, als que paguen l'anunci això els preocupa ben poc. “¿Que és una pèssima traducció? -es diuen-. Per a qui?, per a quatre lletraferits?” I la trista realitat és que tenen raó: cada cop són menys els catalans a qui fa mal d'orella aquest maltractament persistent.

 
5)
Préstecs i manlleus
 

                                       

Salvador Pardo

 

  Als que venim del món del dret, de sempre ens ha cridat l'atenció que es parle de préstec lingüístic per referir-se al fenòmen pel qual un signe lingüístic es manlleva d'una altra llengua, perquè ni fet aposta s'hauria trobat un terme més improcedent atenent la naturalesa jurídica del préstec. Vegem-ho.

 

  El contracte de préstec mercantil és aquell en què una entitat financera lliura al client una quantitat de diners, i aquest s'obliga, al cap d'un termini preestablert, a restituir aquesta quantitat de diners més els interessos meritats.

 

  Quant a la formalització, és pràctica habitual la intervenció d'un fedatari públic, mitjançant una pòlissa, i si hi ha garanties hipotecàries és obligatori l'atorgament d'escriptura pública. És a dir, hi ha un acte jurídic que consistix a transmetre la possessió i l'ús d'un bé conservant-ne la propietat, i pot referir-se tant a béns materials com a immaterials (com és ara, la propietat intel·lectual).

 

  Allò que és esssencial és, per tant, el lliurament del bé amb la condició de retornar-lo, i es referix a un bé de la mateixa espècie i quantitat (tantum generis et qualitatis), i, a més, s'ha de tornar en el termini convingut, i hi ha indemnització si es produïx demora en la devolució.

 

  Els elements personals del préstec són el prestador i el prestatari, respectivament, qui presta i qui rep els diners o el bé (en valencià no hi ha “prestamista”, sinó prestador).

 

  El castellà no té una paraula per designar el préstec des del punt de mira del prestatari, i ha de recórrer al sintagma “recibir en préstamo”. En valencià, tanmateix, hi ha un terme per a identificar cadascun dels dos constituents de la relació: prestar, si ens fixem en el prestador, i manllevar (o emmanllevar o emprar), si ho fem en el prestatari i, respectivament, els substantius préstec i manlleu. Tots dos termes provenen del llatí praestare (proporcionar) i manu levare (traure de la mà).

 

  El nom préstec indica una realitat extralingüística; pertany al vocabulari de la vida corrent i, en concret, al dels intercanvis comercials.

 

  Una vegada caracteritzada la naturalesa jurídica del préstec en el dret, examinem quins són els trets definitoris del préstec lingüístic.

 

   L'anomenat préstec lingüístic és un procés pel qual una llengua adquirix un element, adés fonètic, adés morfològic, adés sintàctic o lèxic, pertanyent a una altra llengua i l'assimila adaptant-lo a les normes del nou sistema.

 

  Quan en una llengua sorgixen necessitats comunicatives, i aquesta  llengua no té recursos o mitjans per designar-los perquè hi ha una llacuna o defectivitat lèxica, es prenen termes d'unes altres llengües. Als nostres efectes és irrellevant que el préstec siga lèxic o gramatical, o que siga un xenisme o un calc semàntic, que s'adopte la forma original de l'altra llengua sense fer-ne cap canvi, o que s'hi adapte, o  que el préstec siga integral o parcial, o patent o emmascarat, o que es considere una reproducció o un procés neològic, o un híbrid, o un fals amic, o una substitució o un estrangerisme o un barbarisme, o un canvi de còdi o lingüístic, o una interferència, o que siga un préstec necessari o de luxe o estilístic, que de totes aquestes maneres, i d'altres,  l'han anomenat.

 

  Les llengües que tenen la diferenciació prestar / manllevar s'inclinen cap a la perspectiva de la llengua receptora. Les llengües romàniques tenen un terme únic, préstec, per a designar tant l'element com el procés (la qual cosa implica una altra ambigüitat), mentre que les llengües germàniques tenen lexemes diferents  (Entlehnung / Lehnwort, que indiquen, respectivament, el procés i l'element).

 

  La introducció d'aquesta terminologia està datada  a finals del segle XIX, així el nord-americà Whitney (1875) o el francés Darmesteter (1887).

 

  La terminologia en altres llengües té el mateix significat: loanword / borrowing, en anglés, emprunt lexical, en francés, o prestito, en italià.

 

  En valencià, per exemple, podem dir que la paraula soprano és un préstec de l'italià al valencià o un manlleu del valencià a l'italià.

 

  Pel que fa a la terminologia de les dues llengües intervinents, es parla de la llengua model o original i de la llengua receptora o meta.

 

  Quant a la caracterització, es diu que és una forma d'expressió que una estructura lingüística rep d'una altra (Pisani), o un procés semiòtic purament lingüístic (J. Rey-Debove).

 

   Val a dir que el préstec com a procés, admet la possibilitat d'una gradació lingüística i social: integració, estabilització, acceptabilitat, assimilació en l'escola i explotación, i pot afectar, o no, tots els aspectes (el fònic, el gràfic, el gramatical o el morfosintàctic). El fenòmen és tan pregonament heterogeni que esdevé quasi inclassificable, i amb la tecnologia i la globalització s'ha intensificat, encara que es tracta d'un fet de totes les èpoques i cultures.

 

  El préstec està íntimament relacionat amb els llenguatges tècnics. Meillet diu que aquests préstecs entren en les llengües indirectament a través d'uns dels seus llenguatges específics. En una primera etapa, la transferència es fa entre el llenguatge tècnic de la llengua model i el de la receptora. D'ací passa a la llengua comuna i, finalment, se'n generalitza el significat.

 

 Payrató advertix que l'ús d'un terme tan sobrecarregat d'accepcions per designar els fenòmens de canvi lingüístic en general, induïx a error, perquè pot fer pensar que l'únic tipus de contacte entre llengües consistix a importar un terme estranger i assimilar-lo; a més, manlleu s'usa bàsicament en el camp lèxic i això és un inconvenient.

 

Vegem, ara, fins a quin punt és improcedent el terme préstec per a anomenar el fenòmen a què ens hem referit.

 

 Si el tret característic del préstec mercantil consistia en l'obligació de tornar-lo, en el lingüístic no hi ha obligació de tornar res, i menys encara amb interessos. És a dir, els elements manllevats no es tornen ni s'han de tornar.

 

 El patrimoni de la llengua font tampoc no minva, no experimenta cap pèrdua i ni autoritza ni coneix l'operació, a diferència del préstec mercantil. Es més, la llengua de què prenem es prestigia, evidencia la seua potencialitat i generositat que considera com un títol d'honor, sense que això supose, alhora, cap mena de subordinació o limitació de la llengua d'acollida.

 

 E. Haugen posa de relleu com és d'absurda la metàfora, ja que el préstec lingüístic es produïx sense el consentiment ni la consciència de qui presta i sense l'obligació de qui rep el préstec de tornar el que ha pres.

 

  En el curs d'un col·loqui vaig demanar al ponent sobre aquesta qüestió, i em va respondre que potser s'havia de prendre el terme no en el sentit jurídic sinó tal com el fa servir la llengua habitual no especialitzada, i va al·ludir a les relacions de veïnatge, com quan la veïna (o el veí) ens demana un pom de julivert, una llima, un pols de farina o un raig d'oli. Era una possibilitat, però tampoc era això, perquè, en primer lloc hi ha també una minoració en el nostre cabal (per minsa que siga), i perquè no hi ha, ni de bon tros, obligació de tornar cap cosa, encara que sí que resta una tàcita consideració de reciprocitat.

 

 Arribats en aquest punt hem de dir que, com s'ha vist, la metàfora préstec o manlleu és absurda, però està fortament arrelada i tots els intents per canviar-la han fracassat.

 

 Haugen proposa el terme adopció  o importació lingüística (com Américo Castro), i ell mateix planteja l'objecció que aquesta paraula no es presta a la derivació que esdevé necessària per a designar l'element adoptat. A més, adopció i adoptar es referixen a afillar (que no és el cas) o fer seu el parer d'un altre, i tenen els inconvenients ja assenyalats.

 

 Lázaro Carreter parla d'importació lingüística, però en les importacions sí que hi ha menyscapte en la llengua matriu i no són gratuïtes.

 

 Altres propostes: adscripció i adscriure, transmissió, assimilació, substitució, trànsit, integració, adaptació, recepció, amb els verbs corresponents. Totes tenen inconvenients, perquè també s'ha de tindre en compte que així com en el préstec jurídic la integració en el patrimoni receptor és total, en canvi , en el préstec lingüístic pot ser-ho només parcialment, en determinats aspectes (fonètic, gràfic, semàntic, gramatical).

 

  Potser siga prendre el terme més apropiat, en el sentit d'agafar alguna cosa per usar-la, servir-se'n, i això és el que es fa: prendre les paraules o els elements de què es tracte sense demanar permís a ningú ni obligar-se a res. I com a nom, potser transferència, si no fóra perquè en la tranferència hi ha una minva en el cabal del transferidor, cosa que no esdevé en el préstec lingüístic. Aquest últim inconvenient el veig insuperable, i totes les propostes el patixen.

 

  Tal vegada, si partíem de la idea de comunitat lingüística, el fenòmen seria més entenedor, ja que en aquest àmbit les diverses llengües són alhora i pro indiviso copropietàries de tot el patrimoni lingüístic, que ja no té reductes d'exclusivitat, sinó que totes gaudixen de tot i ho compartixen, de la mateixa manera que el comuner en la comunitat de béns, on la quota de participació és una quota ideal i conjunta sobre el bé, que està format pel conjunt de les llengües en què es manifesta la comunitat lingüística, com a corol·lari de la facultad humana de produir signes lingüístics intel·ligibles.

 

  Crec, per tant, que no hi ha cap terme que reunisca totes les característiques del fenòmen: una transferència en què no hi ha minoració per al transmitent (més aïna, prestigi), en què no es paga cap tragí ni  peatge, en que no hi ha petició ni autorització ni obligació de tornar res i que és il·limitada en l'espai i en el temps i en què els intercanvis fluïxen en totes direccions. No hi ha paraula que ho continga tot, però préstec és la pitjor.

 

 Algú ha dit que detectar un problema no és menys important que resoldre'l, o que qualsevol paraula postula l'univers, la característica essencial del qual és la complexitat, o que el llenguatge, com la lluna, té un hemisferi d'ombra, o que el llenguatge és un sistema caòtic de símbols inepte per a explicar la realitat.

 

 En fi, recordem el dictamen d'Oscar Wilde: un gentleman només s'interessa per les causes perdudes, i aquesta ho és.

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

GÓMEZ CAPUZ, J. El préstamo lingüístico. Conceptos, problemas y métodos. 1998. Cuadernos de Filología. Anexo XXIX. Universitat de València.

 

HAUGEN, Einar The Analysis of Linguistic Borrowing. Language, 26, p. 210-231. 1950.

 

LÁZARO CARRETER, Fernando. Diccionario de términos filológicos, Madrid, Gredos, 1968, 3ª.

 

PAYRATÓ, Ll. Barbarismes, manlleus i interferències. Sobre la terminologia dels contactes lingüístics, Els Marges, 32, p. 45-48.

 

WEINREICH, Uriel. Languages in Contact: Finding and Problems, La Haya, Mouton, 1968.

 

6)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 28 de desembre del 2014

Els atacs al català han d'esdevenir coartades per a la mobilització festiva

Segur? Segur que ho hem de fer així? Fent una llista dels “enemics del català” i promovent una votació popular per determinar quin personatge és el més odiable? Perquè una campanya d'aquest estil s'ha posat en marxa aquest Nadal, a iniciativa de la Plataforma per la Llengua, que, imagino, troba adequat promoure la llengua a través del sarcasme. S'hi pot votar fins al dia 7 de gener, i al capdamunt de la llista, nodrida amb uns previsibles Jiménez Losantos, Rajoy o Marhuenda, destaca amb molt d'avantatge el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, a hores d'ara del tot imbatible. Hom diria que no som tan sols una llengua perseguida i minoritzada; ara som també una llengua ressentida.

De personatges que, al llarg de la història, n'han dit de l'alçada d'un campanar amb relació al català (i els catalans) n'hi ha molts. N'hi hauria per a un altre concurs, no només amb els enemics del català de l'any 2014, sinó de sempre, amb noms sonats com Francisco de Quevedo, José Patiño, Miguel de Unamuno, Antonio Royo, Luis de Galinsoga... no pararíem, i potser així Wert tindria rivals a la seva altura. Podríem obrir les votacions immediatament, reproduir les seves frases cèlebres, i rabejar-nos en la humiliació per contraatacar a base d'un escarni digital que traspassés dècades i segles i colpegés aquests personatges en tot l'ectoplasma. No som dels que oblidem fàcilment els improperis, nosaltres.

Tanmateix, un exabrupte de l'esmentat Antonio Royo és un bon termòmetre per mesurar la reacció d'una generació de defensors de la llengua de la qual tenim molt a aprendre. L'any 1915, només un parell d'anys després que disposéssim de normes ortogràfiques i només uns mesos després que el català esdevingués llengua vehicular de la Mancomunitat (“volem per a la nostra llengua plenitud d'imperi sobre tota la vida nostra”, havia dit Prat de la Riba en accedir a la presidència), el senador Antonio Royo va alçar la veu per denunciar l'ús abusiu del català a l'administració, que es veu que la redacció en català d'alguns expedients administratius el treien de polleguera. No cal dir que, avui dia, Royo deixaria la resta de candidats com uns aficionats només amb una de les seves frases famoses: “El día que los catalanes se convenzan de que no nos molesta su idioma, cesará el mayor motivo de su uso”.

Els rots de Royo van obtenir una resposta esplèndida, lluminosa, a l'altura de les circumstàncies, i fins i tot molt per sobre, de part de la societat civil catalana. A iniciativa del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (el CADCI), es va convocar pel dia 1 de gener de 1916 la primera edició de la Diada de la Llengua Catalana, una jornada amb tota la intenció festiva i reivindicativa, de la qual dijous vinent farà 99 anys. Gairebé un segle! La lectura de l'acte central de la celebració a la seu del CADCI (es pot trobar en els diaris de l'època) no dóna dubtes sobre la intenció de convertir l'escarni hispànic en una coartada monumental per bastir una defensa granítica de la llengua catalana i donar inici a la primera gran campanya popular en favor de l'ús social del català, que culminaria el mateix 1916 amb la petició formal a les Corts espanyoles de fer-lo llengua oficial. Els diputats catalans de l'època (amb Cambó al capdavant) no se'n van sortir, però allò va ser la primera pedra (i no ho dic en el sentit d'assentar un fonament, sinó de roc davidià llançat amb fona) per aconseguir-ho amb la República.
Podem seguir fent les llistes d'indesitjables i de retrets perpetus, o bé assajar altres fórmules, com ara restaurar la Diada de la Llengua Catalana i transformar el vilipendi lingüístic en actes públics de difusió del català. Concerts, xerrades, conferències, taules rodones. Lectures públiques, portes obertes. Per què no? Hi tenim la mà trencada, a fer diades, i disposem d'un any de coll per reprendre la celebració justament amb el centenari de la diada fundacional. Això sí, canviem-ne el dia, que entre els àpats abundosos, el fred hivernal i la ressaca de la nit abans, a la festa serem quatre. I ja veig rient l'ectoplasma del Royo.
 
7)
 
Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians dijous 22 de gener del 2015
El Centro de Cultura Valenciana i les Normes de Castelló
 
Josep Daniel Climent
 
8)
 
Publicat en El Punt Avui divendres 30 de gener del 2015

Jaume Roig, un clàssic que riu i que fa riure
 
Lola Badia, professora de la UB i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, analitza l'edició crítica d'‘Espill' que ha fet Antònia Carré
Narra un seguit d'experiències matrimonials catastròfiques
Roig era fill de metge, nét de notari i tenia parents clergues 
 
L'Espill, de Jaume Roig, és una autobiografia fictícia de 16.249 versos apariats de quatre síl·labes, escrita als anys seixanta del segle XV per un metge valencià ben documentat. El vers curt, la freqüència de les rimes i la sintaxi sincopada responen a unes tries formals intencionades de l'autor, que posseïa una vasta cultura teològica, científica i clàssica i que mostra una ambició literària de les més exigents. Roig esmola tots els recursos heretats de l'antic gènere de la sàtira i els concentra obstinadament en una vituperació de les dones d'inesgotables efectes còmics. En la ficció l'adversari furibund del gènere femení escriu quan té cent anys i no fila del tot fi: la seva feblesa senil és un filtre que posa en crisi subtilment el debat literari a favor i en contra de la dona i convida a múltiples lectures de l'Espill, estimulants i polièdriques, com escau a una obra de creació concebuda des la perspectiva de la sàtira.
 
Així comença el capítol 19 dedicat a l'Espill de Jaume Roig, al tercer volum de la Història de la Literatura Catalana, en procés d'edició, que publica Enciclopèdia Catalana en coedició amb l'Editorial Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. La seguretat de les afirmacions del discurs acadèmic sobre una de les obres més singulars de les lletres catalanes de tots els temps descansa sobre moltes hores de recerca pacient i de control de testimonis i documents. És una feina callada que requereix preparació i, sobretot, vocació: la que té Antònia Carré, que ha dedicat mitja vida a entendre i a fer entendre generosament als altres l'esperit i la lletra de la genial creació del metge valencià. L'edició crítica de l'Espill que ha aparegut enguany a la sèrie Els Nostres Clàssics, en efecte, va precedida per un Espill, editat, traduït i comentat punt per punt per Antònia Carré, que Quaderns Crema va publicar el 2006. Totes dues edicions arrenquen d'una tesina i d'una tesi, de les quals més val no recordar la data; és molt més estimulant comprovar que la tenacitat pot arribar a portar a conclusió projectes que semblaven del tot fantasiosos.
 
L'edició crítica de l'Espill garanteix la lectura de totes i cada una de les paraules que componen els 16.249 versos de l'obra a partir del manuscrit únic que l'ha conservada, acarat a les edicions del segle XVI. La grafia en què s'ofereix el text és l'original i els diversos accidents de la còpia queden registrats en notes a peu de plana. Una edició crítica no està pensada per a la lectura plaent, sinó per al control estricte de la tradició del text, i per això pot resultar fins pedant i antipàtica quan, aplicant criteris de rigor, afegeix dos versos que havien estat deixats de banda per error: és el cas dels 1655-1656, que alteren la seqüència de l'anterior edició, la del 2006, la que va acompanyada de traducció i comentaris còmodament explicatius de les dificultats interpretatives del text.
 
Però una edició crítica també demana anar compendiada amb una col·lecció exhaustiva dels materials erudits que envolten el text. Per això Antònia Carré ha produït una introducció de més de cent pàgines on ordena i completa tota la documentació bibliogràfica coneguda sobre Jaume Roig i la seva família. L'autor de l'Espill degué néixer a València cap a començaments del segle XV i sabem del cert que morí el dia 1 d'abril del 1478. Era fill de metge, nét de notari i estava emparentat amb clergues que ocupaven càrrecs importants (vegeu l'arbre genealògic dels Roig a la pàgina 118); tot i que el patrimoni familiar era considerable, els documents que ha reunit Antònia Carré mostren que l'autor de l'Espill va tenir problemes econòmics generadors de conflictes seriosos. Pel que fa a la seva carrera professional, sabem que va tenir cura de la salut de la reina Maria de Castella, que va ser examinador de metges i de la ciutat de València i que va estar relacionat amb diversos hospitals i convents masculins i femenins d'aquesta ciutat. També sabem que Jaume Roig es va casar amb Isabel Pellicer –l'única dona que mereix elogis a l'Espill al costat de la Verge Maria–, que li va donar set fills i que va morir durant una epidèmia de pesta el 1459.
 
Totes aquestes dades no són només xafarderia històrica: serveixen per demostrar que l'autobiografia del protagonista de l'Espill, que parla en primera persona i que es confon amb l'autor, és completament falsa, perquè el Jaume Roig de la ficció representa que té cent anys el 1460 i que, nascut d'una família humil, s'ha fet ric lluitant a França durant la guerra dels Cent Anys. També s'atribueix un seguit d'experiències matrimonials catastròfiques, pensades per fer riure estirant el fil dels llocs comuns que presenten el cantó fosc de la natura de la dona.
 
Tots els testimonis del text
 
La introducció d'Antònia Carré també conté un estudi detallat de tots els testimonis del text de l'Espill, començant pel manuscrit que es conserva a la Biblioteca Vaticana (Vat. lat. 4806) i que el lector pot veure a les reproduccions facsímil de les pàgines 113 i 114. Per tota la resta haurà de fer confiança a l'editora, que l'ha comparat amb tots els exemplars existents de les edicions que se'n van fer al segle XVI i l'ha estudiat en tots els seus detalls per arribar a la conclusió que no és autògraf, però sí proper als temps de la redacció. L'aplicació dels criteris de la crítica textual permet d'establir la història de la transmissió del text i de depurar-lo d'errors (vegeu les pàgines 72 a 83).
 
La innovació més destacable de les edicions és l'afegit de cent quatre versos dedicats a la immaculada concepció que, òbviament, no s'han inclòs en l'edició crítica, sinó que es consignen en un apèndix a les pàgines 349-350. Els apèndixs també inclouen documents diversos, una bibliografia extensa, un glossari i un índex de noms.
 
Les pàgines destinades a descriure els recursos literaris de l'Espill no són gaires. Carré explica la noció de comèdia tal com s'entenia al segle XV, que és com l'empra Roig quan parla de “noves rimades comediades”: un relat protagonitzat per personatges d'extracció baixa que produeix hilaritat.
 
També explica l'abast de la sàtira com a gènere literari pensat per denunciar els defectes del comportament humà i perfila els contorns de la misogínia i de la misogàmia medievals, amb les seves arrels teològiques i mèdiques. Jaume Roig s'enfronta al repte de bastir una obra que torna a proposar els temes més vells i transitats de l'antic odi contra la dona: l'Eva que pacta amb el diable per amargar per sempre més la vida del component masculí de la humanitat. L'èxit de l'empresa és en la seva enorme capacitat de creació lingüística sotmesa a la dictadura brutal dels apariats de quatre síl·labes. Però això és precisament el que no pot explicar una edició crítica. Cal ara que el lector s'endinsi en el complex món que la feina filològica li ha exhumat, ordenat i interpretat. I Antònia Carré ja té preparada la crossa per a qui se senti fluixejar en l'empresa: pot recórrer a la traducció i els comentaris de l'edició divulgativa de Quaderns Crema.
 

Espill
Jaume Roig
Edició crítica: Antònia Carré
Editorial: Barcino, Enciclopèdia Catalana i l'Ajuntament de Barcelona
Pàgines: 418
Preu: 30 euros
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net