Publicat en El Punt Avui dijous 19 de febrer del 2015

El català té bon mercat

Joan Abril Español

El català guanya parlants en la transmissió de pares a fills de parelles lingüístiques mixtes o castellanoparlants

“El castellà mana als carrers de Barcelona”: aquest és el titular que el diari El Punt Avui va publicar el 14 de gener a partir de l'Estudi sobre la presència de les llengües en les converses al carrer (Barcelona 2012), fet per la direcció general de Política Lingüística i el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, que revela que un 29,5% de les converses als principals eixos comercials són en català. Ara bé, ¿ens hem de quedar només amb aquesta dada per fer una radiografia completa com a resposta a si s'utilitza prou el català al carrer?

Sempre recordaré l'article de Quim Monzó publicat el març de 1991 al Diari de Barcelona. D'això ja fa 24 anys, quan encara no disposàvem de l'Enquesta d'usos lingüístics de la població (EULP) i només teníem dades sobre el coneixement del català. L'escriptor cita de memòria que el 90% declarava entendre'l, però en canvi molta gent se sorprèn que curiosament es trobin sempre pel carrer amb el 10% que no l'entén. Monzó qüestiona, per tant, el grau de fiabilitat de la resposta, aspecte al qual hem d'afegir l'actitud segons els àmbits d'ús.

Per entendre la realitat d'un país d'una manera general i respondre amb prou coneixement de causa a l'ús del català al carrer, per exemple, cal relativitzar les dades i també contrastar les que són menys bones amb les que ho són més.

És evident que l'estudi que hem esmentat al principi no representa una dada gaire bona respecte a l'ús de la llengua als carrers de Barcelona (11 itineraris de 36 vies urbanes de tots els districtes de la ciutat): la majoria de converses observades eren en castellà (un 58,3%) i un 12,3% en altres llengües, si més no amb dades absolutes. En canvi, i ara contrastem, Gràcia i travessera de les Corts són dues zones on hi ha més converses en català que en castellà. Una altra dada positiva és que el català guanya parlants en la transmissió de pares a fills de parelles lingüístiques mixtes o castellanoparlants.

Segons l'EULP 2013, un 8,6% de la població a Catalunya que sap parlar català continua parlant en aquesta llengua quan algú se li adreça en castellà, però augmenta a les comarques centrals, que és d'un 23,2%, o a l'Alt Pirineu i l'Aran amb un 20,7%. Malgrat que encara són debilitats en l'ús, sabem també que el català és la llengua habitual majoritària en cinc dels vuit àmbits territorials de Catalunya. I si ens enfilem a l'arbre més alt per veure l'amplitud del bosc, sabem també que el català és la novena llengua d'Europa, amb uns 10 milions de persones que el parlen, que és la 19a més usada a Twitter o que hi ha més de 20 canals de televisió i més de 100 emissores de ràdio.

És evident, però, que encara tenim sectors deficitaris, com ara l'etiquetatge, el cinema o la justícia, i també que històricament patim un greuge legislatiu: el coneixement del català només és un dret (el castellà, un deure), malgrat que el català, per exemple, és un “patrimoni cultural que ha de ser objecte d'un respecte i una protecció especials”. Però en el dia a dia, ¿on és aquest reconeixement constitucional?

No podem focalitzar només les dades menys bones, com tampoc només les dades excel·lents. Ens cal ponderar aquest gran ventall de la realitat per concloure que el català, més que no manar als carrers de Barcelona, dirigeix una orquestra amb una gran riquesa de registres que projecten dades més que esperançadores per a la llengua i la cultura catalanes.

Publicat en El Punt Avui dissabte 14 de febrer del 2015

Què en fem, del llibre en català?

Vicent Sanchis

Temps era temps quan el llibre en català comptava amb dues grans editorials que articulaven, com gairebé tot al país, dues sensibilitats: la més pròxima a Convergència i la més identificada amb el PSC. Enciclopèdia i Edicions 62. I el Teatre Lliure i el Teatre Nacional. I la COM i Catalunya Ràdio. I el MNAC i el Macba. I etcètera. No era, aquella, una manera raonable d'entendre la cultura. Ni responia als esquemes en què es mouen les societats de lliure mercat i pensament d'aquesta part del món. Això és cert. Com també ho era que la dualitat, atiada per interessos estrictament polítics, sovint donava com a resultat una fertilitat ben agradable. Gustosa. La competició entre Enciclopèdia i Edicions 62 per convertir-se en la gran referència de l'edició en català tenia inconvenients –una cultura excessiva de l'alegria subsidiada, més enllà de les lleis de l'oferta i la demanda– però també avantatges –una ambició que cobria fronts ben diversos i necessaris.

Tot això es va acabar. En el cas del sector de l'edició, quan el Grup Planeta, sotmès a la incontinència compulsiva de José Manuel Lara Bosch, va anar adquirint tot allò que es deixava abduir. Enciclopèdia i Edicions 62, gestionades a sotracs i alimentades al remat amb el gota a gota del suport oficial d'un signe o un altre, es van deixar abduir pel gran tub digestiu. Les dues editorials catalanes de referència es van afegir, d'aquesta manera, a una llista enorme on hi havia també Destino o Columna. En principi, l'operació va significar alguns avantatges. Enciclopèdia –Proa, Pòrtic i Mina– van entrar en un circuit de preus i serveis compartits. A més, ho van fer amb una filosofia que es comprometia a respectar, d'entrada, l'autonomia i el sentit de cada marca. Però els inconvenients, lògics, no van tardar a aparèixer. Al final, és ben difícil mantenir viva una ànima quan els encarregats de preservar-la han de retre comptes a un gestor que no acaba d'entendre els detalls perquè es tracta de quadrar grans comptes. Quan supedita els interessos particulars als generals. I els generals s'articulen a l'entorn del gran mercat en espanyol, tant a la península Ibèrica com a Amèrica Llatina.

Hi ha hagut conseqüències també indesitjables que afecten directament els autors en català, que han vist com, de fet, les seves editorials de referència es convertien en satèl·lits de luxe en els quals ells passaven d'estrelles a comparsa sovint molesta. O com els principals premis de la literatura catalana quedaven en mans úniques. Unes mans que han aplicat en la majoria dels casos els criteris que regeixen els grans guardons de la casa, com ara el premi Planeta. Una estafa anual que ha rebut durant dècades la benedicció de tothom per l'impacte en el mercat i la retribució monetària. Lentament, els escriptors en llengua catalana van començar a patir els efectes de ser plat de segona taula, malgrat les bones intencions persistents dels subresponsables dels seus segells editorials.

Ja fa, doncs, un cert temps que aquells interessos i aquelles sensibilitats han començat a reaccionar per recuperar almenys la presència d'una gran editorial catalana amb criteri i interessos autònoms. Lliures. La mort de José Manuel Lara pot precipitar aquests moviments. Sobretot a l'entorn d'Enciclopèdia. La seva fundació conserva, encara, un percentatge significatiu de la propietat del segell i comparteix amb Planeta el control del Grup 62. I, sobretot, manté la mirada clara i fixada en la necessitat de respondre a uns interessos lliures. Cal recuperar un segell editorial de referència per a la literatura escrita en català, que torni a estructurar col·leccions solvents de traduccions i clàssics. De poesia i teatre dosificades perquè no siguin letals en els balanços anuals. Què en fem, del llibre en català? Recuperar-lo. Tornar a situar, al costat de les editorials vives, petites, modestes, intuïtives i necessàries, una gran empresa que complexi el paper necessari que fan en qualsevol altra llengua i en qualsevol altra cultura. Entre el patrimoni a reivindicar, a salvar, hi ha Enciclopèdia.

Publicat en el diari Levante-EMV dijous 19 de febrer del 2015

http://www.levante-emv.com/opinion/2015/02/19/didin-puig/1227698.html

Didín Puig

Josep Miquel Bausset

Conec Didín Puig no només pel fet de ser de Benimodo, sinó sobretot per l´amistat, de sempre que va tindre amb mon pare, i per això també amb mi. Fa uns mesos, aprofitant que vaig estar a casa uns dies, vingué a vore´m, i soparem junts, amb les meues germanes i l´amiga Mª Rosa Diranzo i el seu marit. I abans, acompanyant mon pare, vaig tornar a coincidir amb ella a la tertúlia d´El Micalet. És allí on em regalà el seu preciós llibre, "Vaig a dir-te quatre coses".

Dona de gran caràcter, emprenedora i optimista, Didín ha estat sempre un referent en el món del valencianisme. Malgrat la seua curta edat, Didín tenia ben clara la consciència nacional d´un poble que estava subjugat. Com conta ella mateixa, "era l´única xiqueta que parlava valencià a l´escola de la Gran Via de València". Fins i tot, per parlar en la nostra llengua, i no haver creuat un carrer pel pas de zebra, un guàrdia li va posar una multa de dues pessetes, amb l´advertiment, per part de l´autoritat, "que le hablara en cristiano". Valenta i decidida com era ja de menuda, Didín li respongué que no sabia "hablar en cristiano", i per això la multa passà de ser de dues pessetes, a un duro! Com sempre, la fidelitat i la lleialtat dels valencians dels pobles, manteníem viva la llengua, davant la indiferència o el menyspreu d´una bona part dels ciutadans del Cap i Casal! Més endavant, Didín va estudiar valencià a Lo Rat Penat (quan Lo Rat era un nucli valencianista) amb Enric Valor. Cal dir que va ser alumna de Carles Salvador i també de Sanchis Guarner, en un curs sobre llengua que va fer a la Universitat, quan el professor Sanchis encara estava exiliat a Mallorca.

Didín va renunciar a fer Dret, pel fet que li exigien tres mesos de Servei Social, cosa que li comportava entrar a la Sección Femenina de la Falange, "i per ací, jo no passava", com em deia ella mateixa. Per això se´n va anar a París per tal d´estudiar periodisme, i on visqué el maig del 68. A la capital francesa va desenrotllar una gran activitat, i gràcies a les seues gestions, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet van poder cantar al mític teatre Olympia.

De retorn al País Valencià començà a treballar a la casa Edigsa, i posteriorment a Aitana i Canal 9. Va ser ella també la responsable que el diari Avui arribara al País Valencià.

Nacionalista de soca arrel, Didín Puig sempre ha cregut que una persona "pot traure força de les dificultats", perquè només "s´aconsegueixen les coses, lluitant".

Amiga i veïna de Vicent Andrés Estellés, que va viure un temps a Benimodo, fa uns anys li van publicar un llibre seu per a xiquets, preciós i entranyable, editat per Edicions 96. Aquesta obra, amb dades ben curioses, refranys i endevinalles, és una dels moltes pagines que Didín ha escrit al llarg de la seua vida, tot i que desgraciadament, altres textos seus han acabat a la paperera, "perquè ho acabe tirant tot".
El 2010 la Societat Coral El Micalet li atorgà, ben merescudament, el Micalet d´Honor 2010, per a reconèixer públicament la tasca i la trajectòria de Didín, "per la seua vida dedicada a la cultura i al nostre poble". Com deia Tonetxo Pardiñas, president d´El Micalet, el guardó que se li va lliurar, és un reconeixement "a tota una vida de treball, callat però constant".

Didín és per a tots els qui ens estimem el nostre País i la nostra llengua, un exemple de tenacitat, de lluita per superar les adversitats i de constància i fidelitat a la nostra cultura i al nostre Poble. Com canviaria el nostre País amb més Dídins!!

http://blocs.mesvilaweb.cat/ttort/?p=268104

Pollanc

Teresa Tort

Sense res de més avant

Pere Ortís

És una expressió que hem perdut i que és ben convenient que recuperem. Vol dir que, malgrat allò que hi ha en perspectiva, res que valgui la pena, o que pugui perjudicar-nos, s’esdevindrà. Així diríem: Demà hi haurà fosques bromades al cel, però sense res de més avant. Goso afirmar que era ben viva, a l’Urgell, quan jo era petit, i que la deia tothom. A més a més, és bellíssima –i diría que vellíssima.

Insisteixo que no val allò de dir-hi “Oh, això jo no he he sentit mai, ni ho he dit mai”, que no és res més que una excusa que manifesta la meva ignorància de la llengua catalana. Saps prou bé que aquesta pobra llengua nostra n’ha perdudes moltes, de joies, i que cal restituir-les-hi com un acte de justícia i de reparació. Encara que ens costi i haguem de retallar un bon trosset del nostre orgull, que tot s’ hi barreja a destorbar el llis redreçament de la nostra parla.

No pretenc afirmar que fos dita a tot Catalunya, no sé si a les Illes o a València la diuen, o la deien, però és tan escaient, i sona tan bé, que bé val l’esforç generós de readoptar-la. A la televisió catalana diuen “Hi haurà núvols, però sense més conseqüències”, recurs que a mi em sembla un servilisme de sin más consecuencias.

També dèiem una interjecció que segur que amaga un relació amb ella: Avant! La dèiem quan ens assabentaven d’algun accident o cosa gens agradosa. Per exemple: “−Lo noi del Porca ha pres mal, li ha passat la roda del carro per damunt del peu. –Avant! Tindria aquella connotació oculta de voler encoratjar a no desanirmar-se, pel percaç, i a tirar endavant: Endavant −avant−, noi, de totes passades, amunt i crits!

Altres expressions equivalents foren: “Sense que hàgim d’esperar-ne res de mal”, “Sense que hi hagi res de nou”, etc. Tenint expressions tana genuïnes com tenim, i siguin dites onsevulla dels Països Catalans, mai hauríem de recórrer a un barbarisme.

Tantdebò que la suau proposició d’acceptar la bella frase, també adreçada al jovent, s’acabi sense res de més avant.

10)

Domini lingüístic?

Què en fem, del llibre en català?

Didín Puig