InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 1127 (dimecres 25/02/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic ací (la baixa és automàtica)
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Parents pesats.
 
2) Eugeni S. Reig - Sobre la paraula tio
 
 
 
5) Josep Maria Loste - Joan Veny
 
6) Ramon Solsona - Mestre Veny
 
7) Es convoca el 17é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular
 
8) Teresa Tort - Balbistrota
 
 
 
 
1)
 
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal

Parents pesats

 

Exemple d’Ús: «Ei, no és el tio aquell d’ahir que ens inflava el cap?»

Ús correcte: «Ei, no és aquell paio d’ahir que ens inflava el cap?»

Explicació: Paio i paia són mots d’origen gitano (que ells fan servir per designar els no gitanos) amb molta tradició en el català col·loquial. Tio no solament és molt jove (hi ha qui s’ensuma que podria

ser una deformació del tu vocatiu), sinó que ni tan sols és vàlid per dir ‘oncle’.

 
 
2)

Sobre la paraula tio

 

Eugeni S. Reig

 

Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle xiii i deriva del llatí avŭncŭlus que significa 'germà de la mare'.

Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l'usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem «mon tio». En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle xx, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d’oncle que significa 'persona de respecte'. Onque no significa 'germà del pare o de la mare' ni tampoc 'cosí del pare o de la mare', significa únicament i exclusivament 'persona de respecte'. La forma, onque, s'usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle xx, fa més de cent anys. No crec que hui en dia l’use ja ningú en el llenguatge espontani del carrer o de la família. Però la paraula sí que és coneguda per molt monovers, especialment pels que estan més conscienciats en conservar i recuperar les tradicions de la terra. Actualment hi ha a Monòver un grup musical que es diu L’onque Pere el Bandero que es dedica a recuperar cançons locals antigues i a cantar-les en públic. En les lletres que canten apareix sovint el mot onque, tan estimat pels monovers i que intenten reviure com un valuós patrimoni local.

Carles Segura Llopes no arreplega la paraula onque en el seu llibre UNA CRUÏLLA LINGÜÍSTICA. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó. Encara que Monòver queda fóra –però molt propet– de la comarca del Baix Vinalopó, el fet que no l'arreplegue Carles Segura en el llibre citat, que és un vertader diccionari de formes característiques de la comarca, és significatiu.

Germà Colón en el seu llibre El lèxic català dins la Romània assegura que tio és un castellanisme del qual no ha trobat documentació en català anterior al segle xix. Escriu Colón: «També oncle es veu amenaçat pel castellanisme tio, que té l’avantatge de poder recolzar-se en el femení tia.» En una nota al peu de la pàg. 53 escriu: «En cat. ant., al costat d’oncle apareix amb freqüència la forma avoncle, de la qual són variants modernes blonco i conco. De tio no en conec documentació anterior al segle xix. [un exemple valencià isolat i poc representatiu del 1668 a Ferrando, Certàmens, p. 1054].»

Considere que tio –a banda de la influència del castellà– podria ser molt bé un singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s'ha format a partir de viuda, burro a partir de burra i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda, burro/burra i nino/nina són completament legítimes en la nostra llengua. El DIEC recull viudo, burro i nino, però no arreplega tio. ¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té res a veure l’evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res, només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels primers temps i des de fa 300 anys, a més d'estar al costat, ha estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d’ell. I en els darrers cinquanta anys això s'ha agreujat moltíssim. Les dues llengües, des de sempre, s'han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d'ús general, tothom la coneixeria i l'usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels valencians? No podem saber-ho perquè és completament impossible assegurar com haurien sigut les coses en unes circumstàncies que no s'han donat.

El que sí que podem dir és que actualment la paraula tio és d'ús general en valencià. Vulguem o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.

Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan trampa, usen el diminutiu tiet, i no perquè la persona en qüestió siga baixoteta o molt joveneta. Diuen tiet i no tio –de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo– i així s'eviten la mala consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l'usen a orri. A Catalunya Ràdio i a TV3 l'he sentit milanta vegades. El DIEC no l'arreplega, però el GDLC sí que ho fa. L'usen a bondó escriptors tan radicalment diferents com Santiago Rusiñol, Josep M. Benet i Jornet, Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Eduard Castellet, Isabel-Clara Simó, Monserrat Roig o Quim Monzó. Copie tot seguit un fragment de la novel·la Júlia de l'escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana que viu a Barcelona des de ben jove. «Miquel anà a Albaida a parlar amb Cosme, el fill dels tiets, que havien estat amos del mas d’Atzeneta. I li’l vengué per quatre duros. La Júlia, quan ho va saber, s’enfurismà tant que l’arribà a pegar. Però després se n’alegrà, perquè els comptes, tan nets, de Miquel, li donaven confiança, perquè sabia que no podien fallar. I el xic havia tret cara de borrec, i era humil amb la Júlia.»

El Diccionari normatiu valencià de l’AVL arraplega la paraula tio i, per tant, ja és normativa. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.

 

València, 6 de febrer del 2014

 
3)
 
Publicat en la revista digital NÚVOL dilluns 9 de febrer del 2015
http://www.nuvol.com/opinio/un-tresor-linguistic-a-labast-de-tothom/
 
Un tresor lingüístic a l’abast de tothom
 
Recensió dels dos primers volums del Petit atles lingüístic del domini català de Joan Veny
 
Eugeni S. Reig
 
 
4)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 16 de gener del 2015
http://www.ara.cat/opinio/doctor-Veny-vist-japones_0_1304869507.html
 
 
El doctor Veny vist per un japonès
 
Ko Tazawa
 
Abans d’escriure aquest article vaig baixar al garatge per remenar les caixes de cartró amuntegades. Era per buscar un treball d’investigació que havia fet als cursos de doctorat de la Universitat de Barcelona amb el doctor Veny. Finalment no vaig poder trobar-lo, però van sorgir uns sobres plens dels papers familiars de quan feia el doctorat. Hi havia una nota del parvulari La Mainada on anava el nostre fill petit. Diu: “Al començament es mostrava una mica tancat i esquerp, però de seguida ha superat la seva integració mostrant-se ara alegre, enjogassat, obedient i afectuós...”
 
En llegir-ho, se’m van revifar els records d’aquells dies. La meva dona, els dos fills i jo vam ser a Barcelona del 1993 al 1995 perquè jo pogués cursar el doctorat. Vam inscriure directament a les escoles catalanes els fills, que no sabien ni català ni castellà. Els primers dies els devien ser duríssims. Jo estava molt nerviós també perquè havia deixat la plaça fixa en una universitat d’Osaka i no hi havia cap garantia de trobar feina en alguna universitat japonesa en tornar. L’estada havia de ser exitosa forçosament.
 
Em ve al cap una escena dels primers dies. El doctor Veny, que era el meu tutor, i jo creuàvem el Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona per anar al seu despatx. Anava explicant-li el procés dels meus estudis. En un moment donat, vaig dir: “...vaig esforçar-me tant com pogués...” Aleshores, el doctor Veny em va corregir dient: “tant com vaig poder...”, amb una veu molt suau. Era molt suau, però taxativa. Era la primera de les moltes lliçons que em va donar durant la meva estada.
 
El treball que havia de presentar a la seva classe de dialectologia m’era un maldecap. Per a mi, que ni tan sols dominava el català estàndard, era pràcticament impossible tractar els dialectes catalans. El doctor Veny ho comprenia molt bé. Em va dir que trobaríem alguna fórmula. I un dia em va proposar de fer una investigació sobre la paraula micaco. És que la nespra es diu micaco al Maresme i segons el diccionari etimològic de Joan Coromines és una paraula d’origen japonès. Tanmateix, en japonès no hi ha cap paraula semblant que tingui alguna relació amb la fruita. Em va semblar una idea excel·lent. Es tractava d’un vocable dialectal i, al mateix temps, se’n podia fer un estudi perfectament sense l’instint nadiu.
 
La seva generositat no s’acabava allí. Em va oferir l’oportunitat de fer una enquesta sobre el mot entre els estudiants del Maresme de la seva classe de la facultat. A més d’aquesta enquesta, vaig fer-ne una altra desplaçant-me a algunes localitats de Maresme, adreçant-me directament a la gent. Vaig poder constatar que la denominació s’hi mantenia viva, sobretot entre la gent gran. I que en alguns llocs s’utilitzava la forma nicaco, que devia ser la barreja de nespra i micaco... Però, pel que fa a l’origen, no vaig poder arribar a cap conclusió. El doctor Veny em va proporcionar també el número de telèfon del doctor Coromines. Vaig trucar-lo però el doctor mateix no podia atendre’m perquè estava malalt i un col·laborador seu em va dir que no disposaven de dades concretes sobre l’etimologia de la paraula.
 
Al cap d’uns tres anys, vam tornar al Japó. La nostra estada va acabar amb uns resultats molt satisfactoris per a tota la família. És clar que vam fer esforços, però no em puc estar d’agrair al doctor Veny que facilités tant el començament de l’estada.
 
Un matí del febrer del 1999 em trobava davant del tribunal de la meva tesi doctoral sobre el diccionari bilingüe japonès-català dirigit per la doctora Teresa Cabré. Al centre del tribunal hi havia el doctor Veny com a president. La lectura va anar més o menys bé. Podia estar bastant tranquil gràcies al doctor Veny. La seva presència m’infonia serenitat. Per acabar, el doctor Veny va dir a tots els doctors presents a la sala que em podien fer preguntes. Afortunadament, no n’hi havia cap.
 
Després de la defensa de la tesi, vaig convidar la meva directora i tots els membres del tribunal a un restaurant japonès de luxe per expressar el meu agraïment. Valia la pena celebrar-ho així. Si no recordo malament, era la primera vegada que el doctor Veny tastava la cuina japonesa. Llavors no estava encara tant de moda com ara. Va quedar molt content del menjar, i del meu èxit també, crec.
 
Ara ens veiem poc, però quan ens trobem per casualitat, el meu tutor em demana si hi ha alguna novetat en la recerca de l’etimologia de micaco.
 
 
5)
 
Publicat en El Punt Avui dilluns 16 de febrer del 2015

Joan Veny

Joan Veny i Clar (Campos, Mallorca, 22 d'agost de 1932) és un dels grans lingüistes vius dels Països Catalans: es pot dir que és un autèntic intel·lectual integral. Catedràtic de filologia catalana de la Universitat de Barcelona. Estudià en aquesta universitat i en les de Lovaina i Poitiers, i es doctorà en filologia romànica. És autor de llibres com ara Estudis de geolingüística catalana, Els parlars catalans i Introducció a la dialectologia catalana, Dialectologia filològica, Llengua i entorn natural i Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Director, amb Lídia Pons, de l'Atles Lingüístic del Domini Català, és responsable de la part catalana de diversos programes internacionals de recerca en l'àmbit de la geolingüística. President del Consell Supervisor del Termcat, president de l'Atles Linguistique Roman (Grenoble) així com de la Comissió de l'Estàndard Oral Lèxic, i codirector de la revista Estudis Romànics. Ha rebut la Creu de Sant Jordi (1997) i el premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (2004). El pensament i l'obra de Joan Veny van més enllà de la pròpia qüestió lingüística. L'autor posa de manifest la seva preocupació pel futur del català a causa dels avatars polítics actuals. De fet, Joan Veny posa el dit a la nafra en qüestions de rabiüda actualitat, com per exemple quan comenta que el català ha de ser llengua preferent del nou estat, encara que el que més l'inquieta és l'ús quotidià de la llengua, el fet que es pugui mantenir un català ric en diversitat dialectal; lògicament, això només serà possible si la nostra llengua és forta, normalitzada –és un autèntica llengua nacional, amb reconeixement a Europa– davant de la competència imperialista del castellà. No hi ha dubte que aquest premi, a un excel·lent dialectòleg, ens hauria de recordar i conscienciar, més que mai, que encara a l'any 2015 alguns s'esforcen perquè al Principat ( ja no diguem a la resta del domini lingüístic) el català torni a una situació anterior a 1978.

 

6)
 
Publicat en El Punt Avui dilluns 16 de febrer del 2015

Mestre Veny

Són mestres les persones que excel·leixen en una activitat, com és el cas de Joan Veny, que ha dedicat la vida a estudiar el català en totes les seves varietats. Per això li han concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un honor mutu, perquè l'obra de Joan Veny honora la llengua. L'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que dirigeix juntament amb Lídia Pons, és una obra gegantina, un tresor que cartografia l'entramat dels nostres parlars. Rectifico: no solament hi ha dedicat la vida, Joan Veny continua redactant els volums grans de l'ALDC –en falten tres– i aquesta meravella didàctica que és la versió simplificada, el Petit Atles Lingüístic, acolorit per facilitar comprensió lectora i amb uns comentaris lingüístics del mateix doctor Veny que són una lliçó a cada pàgina.

Mestre també en el sentit del mestre i la mestra d'escola que s'esforcen per instruir i educar amb amor a l'ofici. Fa uns dies, arran de la concessió del Premi d'Honor, vaig tenir l'honor de compartir micròfons–la redundància és volguda– amb Joan Veny a Catalunya Ràdio. Va ser una estona deliciosa, intensa, amb una allau de trucades d'oients que aportaven les variants del concepte rosella arreu del domini català. En un moment donat, l'il·lustre filòleg mallorquí va explicar que ara es dedica més a la investigació perquè no ha de fer classes, i aleshores va fer una confessió molt reveladora, va dir que compartia amb l'enyorat Joan Solà un rar-rau interior –feia rodar la mà a l'estómac– abans d'entrar a classe. Pot semblar que els grans savis no necessiten preparar-se les classes, però no és així, Veny va explicar que repassava, estudiava, es posava al dia i treballava a fons per oferir als alumnes la millor informació.

Mestre Veny en majúscules i mestre humil, mestre de mestres que ha format un gruix importantíssim de deixebles. També ells són –som– la seva obra. Moltes de gracis, mestre!

 
7)
 

Es convoca el 17é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular

Edicions del Bullent i el Museu Valencià d'Etnologia de la Diputació de València convoquen, 17é el Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular.

Es premia obra inèdita de divulgació de la cultura popular, entesa en sentit ampli, incloent tant la cultura popular tradicional com l'actual. L'extensió és, com a màxim, de 175 fulls que s'han de presentar en 5 còpies. A la portada s'ha d'indicar que opta al premi.

Les obres s'han de presentar amb plica, en un sobre tancat adjunt, es farà constar el nom, l'adreça i el telèfon de l'autor o autora.

Es podran presentar originals fins el 15 de juliol de 2015, enviant-los a Edicions del Bullent.

L'import del Premi és de 6.000 euros en concepte d'acompte de drets d'autor, després de la signatura del contracte d'edició corresponent. A més d'una escultura de Ginestar feta expressament per al Premi.

El jurat estarà format per Josep V. Aguilar i Pilar Payá (conservadors del Museu Valencià d'Etnologia), Jaume Buigues i Vila, vicepresident de l'IECMA, Núria Sendra (editora d'Edicions del Bullent) i Clara Pérez (directora del Museu Comarcal de l'Horta Sud).

L'adjudicació del premi es farà el divendres 25 de setembre de 2014 a Dénia. El llibre guardonat serà editat per Edicions del Bullent, en valencià, independentment de la llengua de l'original. L'editorial té una opció preferent, durant el termini d'un mes, per a decidir la publicació de les obres no guardonades.

http://www.bullent.net/premi-bernat-capo/

Si tens cap dubte, consulta el següent enllaç: http://bullent.blogspot.com.es/2014/08/10-questions-sobre-premis-literaris.html
 

Darrers guanyadors:

·                     Fantasmes al palau, d'Ivan Carbonell Iglesias

·                     Bruixes, dimonis i misteris, d'Àlvar Monferrer

·                     Mujeres e industria tabaquera en Alicante, de Teresa Lanceta Aragonés

·                     A què juguem? Els nostres jocs i joguets tradicionals, de Francesc Gisbert

·                     Devocions marineres a terres valencianes, de Pep Martorell

 

 

 

8)

 

 

http://blocs.mesvilaweb.cat/ttort/?p=268068

 
 
Teresa Tort

 

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací