anys i
anys
Molt de temps, un
temps molt llarg.
|
Això estarà aixina anys i anys i no ho arreglaran mai, ja ho voràs
tu mateixa. |
En la
prosa mestrívola d'Enric Valor, en la novel·
|
–Home –vaig concedir–, és clar que hi ha de tot. Però vostè s'ho
veu massa negre. Sempre hi ha més gent treballadora que rebel i
malfeinera. A banda, que els de dalt, començant pels governs que hem patit
anys i anys, han donat mal
exemple. |
I en la
novel·
|
Ella, presumpció no exagerada, fàcil per a les poses i els
esguards atractius, devota per formació i per sublimació; ja dins, com el
germà, d'un principi de maduresa ben portada que semblava una no gens
passada jovenesa; víctima d'uns excessius anys de fadrinatge i, per tant,
foguera de femenines vanitats i desigs insatisfets; tanmateix, encara
esperançada (anys i anys, mentre que s'esfumava a poc a poc la ufana de la
seua bellesa en la fador vilatana) en un futur folgat i frívol recolzat en
una probabilíssima generositat post
mortem de la tia Berta (única generositat possible dins la vida
ordenada, metòdica, plenament dogmàtica –bogeries de joventut a banda– de
la difunta). |
En la
novel·
|
I felicità la jove per la bona idea. Veritablement, la sala tenia
ara un aire més acollidor i casolà. –Tancades anys i anys –acabà
l'abadessa, com justificant-se– , apleguem a perdre el sentit dels
detalls. |
I en la mateixa
novel·la, una mica més avant, podem llegir:
|
Després d'haver errat anys i anys per uns espais freds, cecs,
buits, vet ací que estava penetrant en una atmosfera viva, tèbia,
espurnejant. |
En Diccionari per a ociosos de Joan Fuster
trobem:
|
I si així s'esdevé entre els qui es troben sotmesos a la causa
horrísona durant les soles hores del jornal, ¿què no s'esdevindrà amb els
qui l'aguanten durant les vint-i-quatre del dia al llarg d'anys i
anys? |
apanyar
Complaure el nostre
gust, agradar, resultar agradable, semblar bé.
|
Al meu fill no li apanyen molt els llegums. Si en lloc de fesols
li fas macarrons el faràs molt
feliç. |
|
Els vaig fer als xicons l'ensaladeta aquella tan bona que fea ta
mare i els va apanyar, ja ho crec que els va
apanyar. |
En la rondalla El ferrer de
Bèlgida d'Enric Valor podem llegir:
|
–Ja és ací el de l'arròs amb pollastre, Senyor –li comunica–. Què
vol que en fem? –Tu, Pere –respon a colp Jesucrist–, pregunta-li per què posà
conill i no va posar pollastre en el dinar, i si t'apanya la resposta que
et donarà, pots deixar-lo entrar per sempre en el cel. Tu
mateix... –Bé, Senyor. |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 136)
Arran del meu tast sobre un ús abusiu del pronom en, Josep Ruaix -que ha tractat a fons i brillantment aquest tipus d'ultracorrecció- em fa notar un en, també inadequat i molt interessant, en el títol d'un article de Carod-Rovira a El Punt Avui de diumenge passat.
L'article es titulava “No en som prou”, i el problema d'aquest en era que ens induïa a entendre que Carod vol que siguem més alguna cosa -més valents, més audaços...- i no pas, com era el cas, que siguem simplement més -és a dir, més nombrosos.
No acostumo a posar nom als errors. Si avui ho faig és perquè no hi veig un error de Carod -que coneix bé la norma- sinó un error de la norma, que en aquest cas condemna l'usuari conscienciat a construir una frase fallida.
Què diu la norma del quantitatiu prou? Que és invariable pel que fa al nombre i al gènere. És a dir, que la forma prous -viva i habitual a tot Catalunya- no és normativa, com tampoc ho són les formes prouta i proutes -pròpies d'alguns parlars nord-occidentals.
L'ésAdir, en canvi, troba que prous és habitual i admissible en llengua col·loquial i considera que, igual que masses i forces, respon a la tendència dels usos informals a fer variables quantitatius invariables per analogia amb altres quantitatius.
Però jo crec, com afirma Ruaix, que la forma plural s'ha de tolerar quan prou acompanya un nom plural (“No guanyo prous diners”) i s'ha d'admetre quan prou no va adjunt a un substantiu, perquè aleshores la invariabilitat resulta violenta i desconcertant.
Seria el cas del títol de Carod.“No som prou” és tan normatiu com estrany i confús. I això el fa optar per “No en som prou”, que també és normatiu però, com ja hem dit, vol dir una altra cosa.
En bon català el títol només pot ser “No som prous”, i no pot ser que aquest títol encara no sigui considerat correcte.
Hi havia una vegada cinc germans que compatien pis. Feia molt que s'havien emancipat, però el pis no el tenien en propietat, i temps ençà l'amo hi havia fet obres per fer-los les habitacions més petites i suprimir els espais comuns. I malgrat això, els cinc germans anaven fent.
El gran és al que, més o menys, les coses li anaven més bé. Tenia l'habitació més espaiosa, i tot i els alts i baixos de les feines que trobava, veia el futur més o menys estable. Se sentia una mica responsable dels altres quatre germans, i creia que el seu comportament, poc o molt, havia de ser imitat pels demés, tot assumint una mica el paper de cap de família.
Al quart germà el veien molt poc. Tenia sempre un lloc a la casa, amb habitació pròpia, però per qüestions diverses s'havia vist obligat a quedar-se a viure a França, d'on cada vegada podia escapar-se menys. Els altres germans, quan el veien, el trobaven cada cop més canviat, i sempre planava l'amenaça que un bon dia no aparegués més per casa i deixessin de veure'l.
El germà petit, pobre, era el més escanyolit de tots. Esprimatxat, en els últims temps li havien començat a fer assetjament a l'escola, on li havien posat un malnom insultant, el Lapo, o una cosa així. Allà només hi tenia un amic, un nano vingut de les muntanyes que també assetjaven i que també ho passava fatal. El germà gran havia anat a parlar de l'afer amb la directora de l'escola, que ni tan sols se'l va escoltar.
El cert és que la convivència dels cinc germans, tot i que difícil, era més o menys sostinguda, solien posar-se d'acord en algunes coses i en d'altres no, però ningú dubtava que seguien sent germans. Les noves tecnologies els havien ajudat a estar més connectats, i s'havien fet un grup de Whatsapp per explicar-se coses i estar al dia del que feien, amb un plànol del pis com a icona del grup. Allò era casa seva i tiraven endavant malgrat les dificultats.
Es va plantejar però un problema. El germà gran volia marxar de casa tant sí com no, tenir un pis per a ell sol, i es va donar un any i mig de coll. N'estava tip, del propietari, que els escanyava cada vegada més amb el lloguer, sobretot els tres grans, i una vegada i una altra s'havia negat a fer les reformes necessàries des que s'havia apropiat de l'immoble feia una eternitat. L'enfrontament entre l'amo i el germà gran era obert i descarnat; l'espiava quan entrava i sortia, li deia que no se'n sortiria, que acabaria secularment en la indigència, i havia maniobrat perquè ningú li llogués ni li vengués un pis. I el germà gran estava decidit a marxar, amb pis o sense, i si calia es faria okupa. Tot per fotre el camp.
Els altres germans sembla que l'entenen, coneixen els seus motius i no tenen gaires arguments per rebatre'ls. Potser, si poguessin, fins i tot farien el mateix. O potser no gosen. Només el petit, amoïnat per les conseqüències de mancar el germà gran, s'atreveix a expressar-ho en veu alta: “Què en serà, de nosaltres?”
Josep Ruaix i
Vinyet
Com a
cloenda del Postgrau de Correcció i Qualitat Lingüística i el Postgrau
d'Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals, el proppassat dia 10 de
juny el qui signa, convidat pel Grup d'Estàndard Oral, va fer a la Universitat
Autònoma de Barcelona una conferència sobre el tema «Deu punts que la nova
gramàtica normativa hauria de resoldre», tema proposat pels organitzadors. Com
que la conferència va tenir força ressò, sembla oportú de divulgar-la en forma
d'article dins Llengua Nacional,
fent-hi els retocs necessaris per a passar-la de l'estil
oral a l'estil escrit. Val a dir que els punts que hauria de resoldre la futura
GIEC (Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans) són molts més i que, aquests
deu que toquem, els tractem per summa
capita, és a dir, fixant-nos solament en els aspectes essencials, aspectes
que els interessats podran ampliar amb la bibliografia que anem apuntant.
L'ordre dels deu punts segueix el que se sol observar en els manuals de
gramàtica tradicionals.
1)
Grafia dels mots greco-llatins que originalment terminen en -as
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Punts conflictius de català (Barcelona
1989), pp. 25-31; Observacions crítiques
i pràctiques sobre el català d'avui / 2, Moià 1995), pp. 80-81; Català complet / 1, Barcelona
32012), pp. 54-55.
L'any
1984 la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (SF del IEC) va
prendre un acord establint que tots aquests mots acabessin en es. Ara bé, els hel·lenistes-llatinistes
no l'han acceptat, com es pot veure detalladament en el llibre de J. Alberich i
M. Ros La transcripció dels noms propis
grecs i llatins (Barcelona 1993) i observant la praxi de la Fundació Bernat
Metge, institució especialitzada en la literatura greco-llatina. Caldria una
síntesi (previ diàleg entre SF i humanistes), com ara: terminació -es per als noms més usats (àlies, Mecenes – mecenes), sobretot els
bíblics (Isaïes, Messies – messies, Judes
– judes), i -as per als menys
usats (Crítias, Gòrgias), per als que
es prestarien a confusió (Herodas,
distint de Herodes) i per als no
adaptats (Càritas).
2)
Dièresis inconvenients
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Català complet / 1, p. 77, Nou diccionari auxiliar (Barcelona 2011)
i revista Llengua Nacional, núm. 83
(II trim. 2013), p. 17.
S'haurien d'admetre, almenys com a secundàries, les grafies (sense
dièresi):
apaisat; traidor, traidoria, traidorenc;
veinat, veinatge;
derivats cultes en -al, -at, i derivats cultes de primitius en
-oide (laical, laicat; aracnoidal, col·loidal,
helicoidal, romboidal, tiroidisme, trapezoidal, etc.).
Les
corresponents grafies amb dièresi constitueixen una ultracorrecció (potser
influïda pel francès) o, almenys, una rutina injustificada. La pronúncia amb
diftong és general, constant i ja antiga.
3)
Normes sobre el guionet en els mots compostos
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Observacions crítiques i pràctiques sobre el
català d'avui / 2, pp. 89-99; Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i
Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, tardor 1996,
pp. 52-55; Llengua Nacional, núm. 17
(novembre 1996), pp. 14-17; Català
complet / 1, pp. 152-154; Català
complet / 3 (Moià 1998-2000), lliçons 13, 14 i 15.
Les
normes de l'any 1996 sobre el guionet en els mots compostos presenten greus
inconvenients i s'haurien de revisar profundament. La causa del problema del
guionet és, en el fons, no adonar-se de la utilitat d'aquest signe gràfic. En
realitat, el guionet, lluny de ser un destorb, és una peça molt útil que pot
exercir (en el camp lingüístic) set funcions o finalitats:
1ª)
Fonètica: marcar que els dos
elements units i alhora separats pel guionet es pronuncien com dos mots
independents; més concretament (i limitant-nos al que les noves normes semblen
ignorar), el guionet indica que l'element de l'esquerra té una vocal tònica (que
cal pronunciar, doncs, sense fer-hi les reduccions vocàliques pròpies de les
síl·labes àtones). Exemples: ex-president
/ expressar (on la síl·laba ex es
pronuncia respectivament, almenys en el català central, amb e oberta i amb vocal neutra), pre-escolar / preestablir (on la
síl·laba pre es pronuncia també
respectivament amb e oberta i amb
vocal neutra), pro-comunista /
procònsol (on la síl·laba pro es
pronuncia respectivament amb o oberta
o amb el so de u).
2ª)
Morfològica: marcar, en alguns
casos, que els elements units-separats per guionet tenen tots dos flexió de
nombre, o de gènere i nombre alhora. Exs.: una rata-pinyada, unes rates-pinyades; una
figa-flor, unes figues-flors; un caça-bombarder, dos caces-bombarders / un
caçapapallones, dos caçapapallones; un sord-mut, una sorda-muda, uns sords-muts,
unes sordes-mudes. Això a reserva del fet que hi hagi tendència a prescindir
de la flexió del primer element i que, per tant, a la llarga, puguin admetre's
les grafies aglutinades.
3ª)
Sintàctica: marcar coordinació
enfront de subordinació. Exs.: la corona
catalano-aragonesa (= la corona de Catalunya i Aragó, on els adjectius català [aquest, en la forma llatinitzant
catalano] i aragonès són coordinats) / els catalanoparlants (= els qui parlen
català, on catalano és un element
subordinat). (Un cas a part és el dels mots recompostos, que s'escriuen soldats:
gastrointestinal,
otorinolaringòleg.)
4ª)
Semàntica: marcar la coexistència
de dues o més idees enfront de fusió en una sola idea. Exs.: hispano-mexicà (relatiu a Espanya per un
cantó i a Mèxic per un altre, com relacions hispano-mexicanes) / hispanoamericà (relatiu a l'Amèrica
hispànica). O distingir mot (compost) de sintagma: abans-d'ahir / abans
d'ahir.
5ª)
Fisiognòmica: marcar els elements
que integren un compost, de manera que resti salvada la seva «fesomia» original
i no es confonguin amb un possible mot simple (encara que llarg). Exs.: vint-i-u (on es destrien els nombres vint i u, amb llur enllaç copulatiu) / ventilació (on no cal distingir cap
component); cap-i-cua /
capitost.
6ª)
Diacrítica: distingir gràficament
entre compostos que són d'un tipus irregular i que es confondrien amb altres de
tipus regular: bec-gros, compost de
tipus paratètic (substantiu significant un tipus d'ocell caracteritzat perquè té
el bec gros) / caragròs, compost
sintètic (adjectiu significant ‘gros de cara', segons la sèrie regular
‘substantiu + adjectiu').
7ª)
Estilística: unir sintagmes que
circumstancialment volem lligar o relacionar íntimament (equivalent, en certa
manera, a les cometes): fer el
tant-se-me'n-dóna; Tereseta-que-baixava-les-escales (títol d'un conte de S.
Espriu, que també es podria escriure «Tereseta que baixava les escales»; cf.
La rateta que escombrava l'escaleta);
li diran Emmanuel, que vol dir
Déu-amb-nosaltres.
Aquestes set funcions es podrien agrupar en tres tipus: el tipus que
podríem anomenar estructural (morfològic, sintàctic, semàntic, fisiognòmic,
diacrític), el tipus ortogràfic (el fonètic) i el tipus estilístic (Fabra, en un
seu treball pòstum, els anomenava respectivament G1, G2 i G3). Doncs bé, com ja fa observar Fabra,
la funció fonètica i ortogràfica a vegades neutralitza la funció estructural.
Així, per exemple, un compost com cara-rodona pot ser que dugui el guionet
per a facilitar la lectura de la erra com si fos a principi de mot (com així és,
ja que és un compost sintètic regular, femení de cara-rodó) o podria ser que el dugués
perquè fos un compost d'estructura paratètica. Però aquest inconvenient queda de
sobres compensat pels avantatges de l'ús del guionet segons la normativa
tradicional.
4) Ús
dels signes admiratiu i interrogatiu inicials
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Punts conflictius de català, pp. 33-42;
Observacions crítiques i pràctiques... /
2, pp. 86-88, i Català complet /
1, pp. 159-160.
Els
consells que va fer conèixer la SF del IEC l'any 1993 eren poc realistes i han
estat poc seguits. I és que cal conjuminar tres criteris: claredat, economia i
tradició. Per això existeixen tres sistemes:
1r)
El de màxima claredat, inventat i
seguit pel castellà modern. Té l'avantatge de la claredat, però té
l'inconvenient de multiplicar els signes sense necessitat. En català no ha estat
ni és seguit majoritàriament.
2n)
El de màxima economia, seguit per
la immensa majoria de llengües i consistent a posar els signes admiratiu i
interrogatiu només al final. Té l'avantatge de l'economia de signes, però té
l'inconvenient, sobretot per a idiomes com el nostre, de prestar-se de vegades a
dubtes interpretatius per part del lector. Malgrat ser el sistema actualment
oficial (perquè és el que la SF aconsellà en 1993), pràcticament no és defensat
per cap tractadista ni seguit pels usuaris.
3r)
Els sistemes intermedis o
equilibrats, que intenten combinar els avantatges de la claredat i
l'economia sense caure en els extrems defectuosos. Els podem reduir a quatre
tipus, segons que es basin en: a) la
llargària de la frase; b) la
tipografia; c) el contrast entre
frase enunciativa i frase interrogativa, i d) l'estructura i prosòdia de la frase.
Nosaltres recomanem el quart (per als detalls, vegeu bibliografia
citada).
5) És
admissible cap en lloc de gens de?
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Llengua Nacional, núm. 81 (IV trim.
2012), pp. 35-37.
Recentment s'ha tornat a plantejar la qüestió de si és admissible
l'adjectiu pronominal indefinit cap
(que en principi s'hauria d'aplicar a coses comptables) en lloc de la locució
quantitativa gens de. Doncs bé, s'ha
d'admetre per dues raons:
1ª)
És una evolució lingüística natural, paral·lela a la d'altres llengües
romàniques. En efecte, hi ha noms abstractes (i, per tant, no comptables) que,
posats en determinats contextos, passen a concretar-se i a individualitzar-se.
Ex.: importància > una importància
relativa > Diuen que té una importància extraordinària > Doncs jo crec que
no en té cap, d'importància.
2ª)
Té un ús popular i literari (prestigiós) molt estès, almenys en el català
central. Exs.: semblava que no fes cap
cabal de mi (Carner); Aquesta
explicació, ... a mi no em fa cap falta (Sagarra); No en tinc cap ganes (Pla); No tingueu cap por (Bíblia Catalana
Interconfessional); ell no em fa cap
cas (Fabra).
6)
Una combinació de pronoms febles admissible?
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Llengua Nacional, núm. 42 (primavera
2003), pp. 21-24, i Català complet /
2 (Barcelona 22007), p. 107.
Existeix en català, segurament des d'antic i certament amb gran abast
geogràfic (pràcticament tot el català continental), el fenomen sintàctic
consistent a canviar, en determinats casos, un pronom feble de 1ª o de 2ª
persona quan es combina, respectivament, amb un de 2ª o de 1ª persona; el canvi
es fa substituint el pronom que integra[1] un verb pronominal per un
pronom reflexiu de 3ª persona. Havent-hi raons gramaticals que justifiquen tal
canvi, proposem que el fenomen sigui considerat admissible en la llengua
estàndard com a variant secundària, menys formal, tal com es fa amb altres
combinacions pronominals.
Exemples: No te m'espantis
(verb pronominal espantar-se + datiu
ètic o d'interès) > No se m'espantis /
No us m'espanteu > No se m'espanteu / No te'ns espantis > No se'ns
espantis / No us ens espanteu > No se'ns espanteu // Te m'escapes > Se
m'escapes, etc.
7)
Sobre certes oracions de relatiu sense verb
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Llengua Nacional, núm. 82 (I trim.
2013), pp. 25-27.
En
l'estat actual de les recerques (i d'acord amb el gramàtic Albert Jané), cal
aconsellar que, en català, les oracions de relatiu sense verb (o, parlant més
rigorosament, amb el verb implícit) introduïdes pel pronom relatiu compost (el qual, la qual, els quals, les quals),
precedit de preposició (i, a vegades, d'altres elements) siguin evitades, bé
substituint-les per frases amb el pronom personal ell, ella, ells, elles (en lloc del
pronom relatiu), quan es tracta d'oracions de relatiu explicatives, bé fent-hi
explícit el verb sobreentès, quan es tracta d'oracions de relatiu
especificatives i en algun altre cas.
Exemples: El pare posseïa uns
quants llibres, entre els quals algun en italià > El pare posseïa uns quants
llibres, entre ells algun en italià / En un llarg discurs –una bona part del
qual en català–, va donar suport a ... > En un llarg discurs –una bona part
d'ell en català–, va donar suport a ... / Les Galeries Tudor –amb personatges
entre els quals Enric VIII– ... > Les Galeries Tudor –amb personatges entre
els quals figura Enric VIII– ...
8)
Primera persona del plural de l'imperatiu d'alguns
verbs
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Observacions crítiques i pràctiques sobre el
català d'avui / 1 (Moià 1994), pp. 129-133, i Català complet / 2, pp.
175-177.
La 1ª
persona del plural de l'imperatiu és paral·lela, en principi (segons els
paradigmes més divulgats fins ara i pel que fa a l'absència o presència d'un
fonema velar [escrit gu]
immediatament abans de la desinència), a la 3ª del singular. Exs.: doni (ell) > donem (nos.) / digui (ell) > diguem (nos.). Ara bé,
en una sèrie de verbs de radical velaritzat els terminats en ure (menys viure i compostos), en dre (incloent-hi valer o valdre), els verbs estar i venir, com també alguns compostos de tenir, i parcialment el v. ser, la 1ª persona del plural de
l'imperatiu es pot fer igual que la persona homònima del present d'indicatiu.
Exs.: begui > beguem o bevem (p.e.: Mengem i bevem!) / segui > seguem o seiem / entengui > entenguem o entenem (p.e.: Entenem-nos!) / estigui > estiguem o estem (p.e.: Estem-nos una estona més aquí) / vingui > vinguem o venim (p.e.: ¿Venim-hi també demà, aquí?) / entretingui > entretinguem o entretenim (p.e.: He pensat: entretenim-los una mica, aquests
gossos, perquè no es trobin amb aquell altre) / sigui > siguem o som (en l'expressió som-hi).
9)
Distribució de les preposicions per i
per a
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Punts conflictius de català, pp.
109-160, Observacions crítiques i
pràctiques... / 2, pp. 5-9, i Català
complet / 2, lliçó 34.
Pompeu Fabra va trobar-se que la història de la llengua, per una banda,
i els parlars vius, per una altra, li presentaven, a l'hora de codificar el
català literari, dues preposicions diferents (per i per a) aptes per a distribuir-hi,
seguint grosso modo la tradició
escrita i la fonètica occidental, els diversos significats, reduïbles a tres
grans grups (vegeu l'esquema de Punts
conflictius..., p. 145, o de Català
complet / 2, p. 261), que tenen com a comú denominador una idea molt àmplia
i vaga de causa. Naturalment, ho aprofità, i fixà, amb un cert marge de
llibertat i vacil·lació (que afecta majorment el grup central del nostre
esquema), els distints usos. Per tant, convé de seguir la normativa fabriana i
no deixar-se enlluernar per la «proposta Coromines» (escriure sempre per davant d'infinitiu), que
és:
a)
filològicament infundada (el gir ‘per
+ inf. [simple]' amb valor causal ha existit sempre, des de Llull fins a
l'actualitat i en tots els nivells de la llengua, com també existeix
l'equivalent en altres llengües romàniques);
b)
gramaticalment incongruent (si escrivim Materials per a l'estudi dels parlars
aragonesos, com fa Coromines, és lògic i necessari que també escriguem Materials per a estudiar els parlars
aragonesos);
c) i
socialment disgregadora, demagògica i contraproduent (no té en compte el conjunt
de la llengua ni la tradició literària, busca la facilitat abaixant el nivell
expressiu dels escrits i ha produït un cert tarannà de «no ve d'un
pam»).
10)
¿Sense a o amb a (d'aquí mitja hora / d'aquí a mitja
hora)?
Bibliografia (de l'autor de l'article) a consultar: Llengua Nacional, núm. 68 (III trim.
2009), pp. 27-28.
No
ens convenç la proposta de Joan Solà (publicada en els anys 2008-2009)
d'escriure «d'aquí mig any», «d'aquí cinc minuts» i casos anàlegs, per d'aquí a mig any, d'aquí a cinc minuts i
casos anàlegs. Per tant, i coincidint amb el que pensen altres tractadistes i,
gosaríem dir, coincidint amb el bon sentit lingüístic, aconsellem de no
aplicar-la. (Vegeu la nostra argumentació en l'article citat, article que Joan
Solà, llavors encara en vida, va lloar en una seva comunicació personal.
Concretament, en un correu electrònic del 3-9-2009, deia: «He llegit el teu
desacord amb “d'aquí tres setmanes”. És un escrit, el teu, que està molt
bé.»)
[1] L'ús que aquí fem del v. integrar no és reconegut pels diccionaris, però creiem que és defensable, ja que és una extensió natural del significat i evita alternatives incòmodes.
Uns ulls aixinats i un vi aixampanyat
Jaume Salvanyà
En un
missatge enviat a la llista de correu
No es tracta d'un cas aïllat. Hi ha unes quantes paraules començades amb la lletra x que poden formar derivats que indiquen semblança amb el mot del qual deriven. Aquests derivats solen ser adjectius, i en els diccionaris trobem aquests dos (amb una variant gràfica en el DNV en el primer cas que no acabo d'entendre):
–
aixambergat. En forma de
xamberg (DCVB, DIEC2 i GDLC; axambergat en el
DNV).
– aixaropat. De consistència de xarop (DCVB, DIEC2, GDLC, GD62 i DNV).
En el cas de aixaropat, malgrat que el DCVB el fa derivar de aixaropar i el GDLC de aixarop, és un mot al qual podríem arribar de manera natural a partir de xarop. Aquest mateix procés el trobem també en altres adjectius que no figuren en els diccionaris: aixalocat (un vent aixalocat), aixatat[1], aixarnegat, el mateix aixampanyat que esmenta Reig i, potser un dels més estesos, aixinat[2]. En tots aquests derivats el prefix a-[3] indica que el mot nou comparteix alguna característica semàntica amb el primitiu: la forma, la manera de ser, etc.
Al costat d'aquests adjectius també es poden obtenir els verbs corresponents, amb un rerefons de semblança com en el cas dels adjectius i amb un significat pròxim al de ‘fer tornar', ‘convertir': aixambergar (bé podríem convertir l'exemple Un capell aixambergat del DIEC2 –s.v. aixambergat– en Algú va aixambergar el capell), aixaropar, aixalocar, aixatar, aixarnegar, aixampanyar i aixinar. Aquests verbs, però, no figuren en els diccionaris generals[4]. En canvi, sí que hi trobem aquests altres dos (amb una altra variant gràfica desconcertant en el DNV):
–
aixamfranar. Matar els
caires (d'una cosa) amb xamfrans (DCVB, DIEC2, GDLC i GD62;
axamfranar en el DNV).
–
aixaragallar. L'aigua, formar xaragalls (DCVB, DIEC2, GDLC,
GD62 i DNV).
Pel que fa a la manera d'escriure tots aquests mots, tenint en compte que tant els primitius com els derivats es poden pronunciar, segons els parlars i també segons els parlants, amb xeix fricativa (com caixa) o bé amb tx africada (com cotxe), l'ortografia no ha de ser amb tx, sinó amb ix. Així s'hi veuen representats tant els qui ho pronuncien d'una manera com d'una altra, tal com ja passa amb aixafar i aixecar.
En
conclusió: amb els pocs casos que hem vist, segurament no podem parlar d'un
procés de derivació gaire productiu (almenys partint dels mots que comencen amb
x), però els derivats resultants semblen ben formats. Estic d'acord amb
Reig que caldria entrar en els diccionaris la paraula que ell proposa (no amb la
forma atxampanyat, sinó aixampanyat), i jo hi afegiria almenys
aixinat per a designar aquelles faccions que recorden les d'un xinès,
especialment per la forma dels ulls. És una paraula que, pel fet de no figurar
en cap diccionari ni al Termcat ni a l'Optimot sí que hi ha, en canvi,
ametllat (uns ulls ametllats), pot arribar a fer dubtar de si és
adequada o no. Jo trobo que sí.
[1].
Fabra, a L'obra de depuració del català (1925), indicava
que aixatat és un mot foraster,
i que aplatat “ens permet
d'eliminar aixatat”. Però també és
cert que en el seu diccionari no hi incloïa el mot xato en el sentit de ‘camús', que avui sí que trobem en el DIEC2 i en altres
diccionaris. No sabem, per tant, si hauria mantingut la condemna en cas d'haver
inclòs xato en el DGLC. En qualsevol cas, des del moment que es dóna per bo
xato, em sembla que ja no té sentit condemnar aixatat, almenys per
referir-se a un nas. El Diccionari descriptiu de la llengua catalana sí que recull
aixatat i dóna un exemple
del 1874.
[2].
Tot i que la forma per a designar
aquelles faccions que recorden les d'un xinès, especialment per la forma
dels ulls, hauria de ser
pròpiament aixinesat, perquè deriva
de xinès, sembla que l'ús es decanta
més aviat per aixinat. Al Google
Llibres es documenten una dotzena de casos amb aixinat i axinat (sic) contra un sol cas d'axinesat (sic): Aquests minyons exòtics tenien els ulls aixinats
(Gaziel, Obres completes, pàg. 447);
El sol l'encega i els ulls se li fan més
petits i axinats (Isabel Olesti,
Desfici, pàg, 95); Si serà ros o serà bruna,
si amb els ulls blaus o axinats
(Joan Barril, Certes mentides, pàg. 38); Els
ulls de la Sílvia eren molt negres i molt petits, un pèl
axinats (Francesc Puigpelat, La màquina de les
ànimes, pàg. 17); Té una cara
d'un marró grogós i uns ulls
axinesats i intimidatoris (Biel Mesquida, Vertígens, pàg. 64). També al cercador
de Google apareixen més d'un centenar d'ocurrències amb axinat (sic) i només 10 amb axinesat (sic). Als diccionaris no hi
trobem ni aixinat ni aixinesat; sí
que apareix, en canvi, ametllat (uns ulls ametllats)..
[3].
Malgrat que el DIEC2 indica
només que el prefix a- “serveix per a formar verbs”, amb aquests exemples es veu que també pot
formar adjectius.
[4].
Sí que trobem
aixatar al DCVB i
aixaropar al DCVB i al
Diccionari descriptiu de la llengua catalana.